divendres, 16 de gener de 2009

Xuta, xuta!

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Vaig passar de cofoi futbolista de carrer a sofert jugador federat quan l'equip del meu barri s'enfonsava en la classificació i necessitava un golejador. El pit a punt d'explotar al primer esprint i els turmells adolorits pels tacs rivals em van descobrir que el futbol competitiu era tota una altra cosa. Els meus elèctrics driblatges eren foc d'encenalls en aquells camps inacabables. Als primers partits, cada cop que m'embrancava en una jugada de malabarista apareixia un defensa destraler amb tècnica de bulldozer que m'escombrava sense miraments. La impossibilitat de desenvolupar el meu futbol artístic em va deprimir. Fins i tot vaig estar temptat d'abandonar, però els rivals matussers, els errors arbitrals, els renecs del espectadors i la humiliació de les constants derrotes em van encendre una addictiva i estimulant flama de revenja que fins llavors m'era desconeguda. Si el futbol perdia per a mi el seu component estètic i creatiu, com a mínim m'ajudaria a forjar caràcter. Vaig aprendre a protegir la pilota i a preveure els seus bots estranys en els camps de cols on ens tocava jugar, a passar-la abans que el rival se m'abraonés, a saltar deixant anar els colzes, a exagerar o simular faltes i penals.
Tot i la meva progressiva adaptació, el meu compte golejador continuava a zero. Poques vegades ens lliuràvem de ser humiliats amb marcadors d'escàndol. Conscient de la nostra debilitat, l'entrenador ens obligava a jugar amb un plantejament ultradefensiu que enervava els pares que seguien l'equip. Això minvava les meves oportunitats en l'àrea rival. Era un explorador solitari en territori hostil que rebia dues passades aprofitables en tot el partit. Mai no tenia cap ajut: els companys es desorientaven si gosaven travessar el mig del camp. La meva missió consistia en buscar la jugada personal, regatejar dos o tres defenses i, com deia l'entrenador, xutar a barraca. Molt fàcil sobre el paper, però gairebé impossible al camp.
Una jugada grotesca va marcar el meu futur futbolístic. Ens jugàvem la permanència en camp contrari enfront d'un equip de cafres de suburbi. Ells compensaven les mancances tècniques amb un joc tan violent que ratllava la criminalitat. El seu camp, que nosaltres anomenàvem "el petit Bernabeu", era una mena de circ romà que celebrava les salvatjades dels seus gladiadors. Corria la brama que des de les finestres dels blocs circumdants s'havien vist volar fins al terreny de joc paraigües, testos amb geranis i alguna gallina. En el minut vuitanta-cinc, gràcies a una defensa numantina, estàvem a punt d'arrencar un increïble empat a zero. El camp era una olla a pressió. Cada decisió arbitral contra l'equip de casa degenerava en una pluja d'insults. Jo m'havia allunyat de les bandes perquè un gos em bordava i uns brètols m'escopien i m'estiraven de la màniga. Com que l'equip rival s'havia llançat a la nostra porteria amb tots els efectius buscant una victòria agònica, jo havia optat per esperar a la rotllana central, sol com un mussol, alguna pilota rebotada per iniciar un contraatac letal. I la pilota somiada va caure als meus peus. Vaig enfilar veloç cap a la porteria sense la més mínima oposició. Els defenses eren massa lluny per atrapar-me. El públic va emmudir. El cara a cara amb el porter era la meva especialitat. Entraria a l'àrea petita i quan el porter em sortís al pas, l'enganyaria simulant un xut a la dreta per fer-li un barret com una catedral. Seria una jugada antològica que gelaria la sang d'aquells desgraciats. I just quan em disposava a xutar, va aparèixer aquell gos esperitat, arrossegant la corretja, que em va treure la pilota dels peus per començar a queixalar-la.


Inspirat en una anècdota del futbolista Grau Sant.

dilluns, 12 de gener de 2009

Nou periodisme

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
-Mama, prepara't que cauràs de cul. Oi que has sentit per la ràdio això del negrito que l'han cremat uns racistes? Sí, a Banyoles. Pues resulta que avui em tocava guàrdia i com els dissabtes hi ha quatre gats, endivina qui farà un directe a les notis i una connexió per la tarda amb el magazine de la Mari Rosa. Sí, sí, la teva nena. M'he posat el conjunt del Boulevard Rosa. No, mama, tampoc no vull anar massa extremada. Sí, no pateixis, m'ho estic currant a tope. Els Mossos i l'alcalde ja poden dir missa, que està més clar que l'aigua. I què vols que sigui sinó una agressió racista? Això està invadit de negres i moros; un dia o altre tenia que passar. La gent està que trina. Et llegeixo la meva presentació, que així m'entreno. Encara l'he de passar als puretes de correcció: “En Bañolas, un suceso aterrador ha conmocionado a la sociedad española. El fantasma del racismo sobrevuela de nuevo nuestro país. Un niño negro gambiano de 12 años que paseaba tranquilamente en bicicleta por la calle con sus compañeros ha sido la indefensa víctima de una brutal agresión racista. Una pandilla de chicos blancos le han gritado “¡Negro, vete a tu casa!”, y después de hacerle caer de la bici le han rociado con un líquido inflamable y le han prendido fuego. El pequeño Bamba Bemba permanece ingresado en la unidad de quemados del Hospital de la Vall d'Hebrón de Barcelona con graves quemaduras en un 25% de su cuerpo. No es el primer ataque racista que tiene Bañolas como escenario. No hace mucho habían incendiado la entrada de un bloque de inmigrantes. Eso, por no hablar del trístemente famoso Negro de Bañolas, un guerrero africano que se exhibía con total impunidad en una vitrina del Museo municipal”. Guai, no? Si mama, et truco després.
-Hola mama! El tema està que crema. L'estirarem com un xiclet. Prioritat absoluta, m'ho ha dit el cap d'informatius en persona. La segona unitat mòbil ja està en camí. Potser em quedo uns dies i tot. La poli no té pistes, segur. Nosaltres tenim un piló de veïns que es queixen dels negres: fressa, brutícia, robatoris. I ple de negres que es queixen de racisme: que els cobren de més als bars, no els deixen entrar a les discos o no poden enrrollar-se amb les ties blanques. Muntarem una xou que serà massa. Et deixo, entro en directe d'aquí a cinc minuts. Si, mama, m'he posat més coloret. Dona, és que en un cas com aquest si rius massa no queda bé.
-Ei, mama. No et perdis la connexió del vespre. Hem trobat un municipal que és una mina: diu que arribarà el dia que veurem pels carrers de Banyoles una manifestació amb creus en flames com les del Kus-Kus-Kant, o Klan, o com se digui. Que sí, mama, aquells de les pel·lis americanes que anaven amb cucurutxus al cap i penjaven els negres dels arbres. A més, tenim un amic de la colla del negrito cremat. Resulta que ha fet els 18 i no necessitem permís dels pares. I només el tenim nosaltres. El Javi l'està entretenint al bar fins que sigui l'hora de la connexió. Serà la bomba, ja veuràs.
-Mama, ja ho saps, no? Quina putada! És que ploraria de ràbia. Per una vegada que podia xupar càmera a tope. Sí, resulta que el negrito es va cremar tot sol calant foc a uns líquids dins una fàbrica abandonada. Tenia por que el pare li fotés la bronca i s'ho va inventar tot. Sí, confirmadíssim, donen una roda de premsa a l'ajuntament. Si hagués durat un parell de dies més! El jefe s'ha emprenyat com una mona. Primer, em diu que no deixés que la veritat m'espatllés una bona història i em penja. Però un minut després em truca per culpar-me de fer el ridícul. Diu que quan acabi la connexió del vespre reculli els trastos i cap a casa. Si, mama, és un borde total.

Inspirat en un succés ocorregut a Banyoles el 27 d'abril de 2002.

divendres, 2 de gener de 2009

El xoc

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
En un segon vaig intuir que aquell Seat 124 de color groc em portaria problemes. El vaig veure acostar-se a tota velocitat pel retrovisor del cotxe i vaig tenir el temps just d'aferrar-me al volant, arronsar les espatlles i tancar els ulls esperant el xoc. L'impacte va ser molt violent i en vaig sortir amb un petit trenc al front i una fuetada cervical. El paraxoc i els llums posteriors van quedar trinxats. El conductor del 124, un presumit gallet de barriada, va baixar del cotxe remugant: “Me cago en mi puta mala suerte, estoy jodido, esto me hunde”. Es va excusar dient que s'havia distret, capficat en els seus maldecaps. Un cop vam haver arraconat els cotxes a la vorera, el pinxo va començar a dir que allò ho havíem d'arreglar entre ell i jo. “Ni guripas, ni testigos”, repetia mentre jo li reclamava l'assegurança. Com que jo no afluixava, em va ensenyar una mena de permís penitenciari amb el segell de la presó de La Roca del Vallès. “Si esto se sabe, me vuerven ar talego. No me seas cabrón”. No buscava compassió, volia intimidar-me. Era com si em digués: compte nano, sóc un ex presidiari!
Finalment, va tocar el dos deixant-me l'adreça i el telèfon escrits en un paper, i perjurant que, factura en mà, em pagaria trinco-trinco la reparació. Tal com vaig témer, les seves senyes eren falses. Enrabiat per l'engany, vaig estirar l'únic fil que em quedava: el número de la matrícula. Una cosina que treballava en una asseguradora em va aconseguir les dades del propietari del vehicle. Era una adreça de Font de la Pòlvora, un suburbi proscrit als afores de la ciutat; el gran supermercat de la droga i l'indret on la policia acostumava a recuperar motos i cotxes robats. Fins a tres taxis es van negar a portar-m'hi. L'autobús em va deixar al límit del barri perquè sempre se saltava la darrera parada. De seguida vaig entendre per què. Els carrers eren gairebé impracticables; s'havien convertit en una mena de tallers de desballestament a l'aire lliure. Tot era ple de ferralla i andròmines: xassís de cotxes, pneumàtics, bidons, bombones de butà. La canalla i les dones m'adreçaven mirades poc hospitalàries. Només un parell de joves es van acostar per oferir-me “caballo”.
Vaig entrar en un bloc decrèpit amb totes les bústies rebentades. El 124 groc era aparcat molt a prop, però amb una matrícula diferent. Com que el timbre no funcionava, vaig picar molts cops amb la mà. Quan ja em rendia, una veu somorta i tremolosa va sonar darrere la porta: “¿Qué quiere?” En dir el nom de qui buscava i després d'un petit concert de volts de clau, llisquets i cadenetes, la porta es va obrir. “Mi hijo no está”, va dir una velleta pansida amb ulls petits i negres de ratolí. La dona caminava palpant les parets. La vaig seguir fins a un diminut menjador envaït per una enorme muntanya multicolor de roba per estrenar: jerseis, pantalons, camises. Mentre li explicava l'accident, l'àvia es va asseure a la seva butaca per continuar maquinalment la feina interrompuda. Amb una destresa increïble per unes mans encartonades, prenia una peça del munt de roba, tallava amb unes tenalles la xapa antirobatori, que es guardava damunt la falda, i llançava el teixit a un segon piló. En concloure la meva narració, l'àvia va extreure de sota la butaca una caixa de llauna de galetes Birba: “Cójalo de aquí. Me fio de usté”. Fins llavors no em vaig adonar que era cega. Juro que a la capsa hi havia, pel cap baix, dos o tres milions de pessetes. Vaig anar estirant els diners d'un dels feixos de bitllets fins a completar les 80.000 pessetes de la factura de la reparació. Abans de marxar, l'àvia em va regalar una brusa amb lluentons d'Armani.

Inspirat en un cas ocorregut a Girona l'any 1987.