dijous, 15 d’abril del 2010

L'hostessa i el monstre

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Ara ja no en tens prou amb una hostessa perversa que et faci tocar el cel? Et vaig advertir que no et pengessis de mi, que cauries de molt amunt. Ara vols petons i moxaines? Ara em retreus tot allò que fa quatre dies t'excitava? Ara tens la barra de dir-me que practico un sexe fred i distant, maquinal, un vulgar espectacle pornogràfic? No oblidis que si jo no fos tan promíscua, si no busqués en cada vol nocturn un home per endur-me a l'hotel, si no sentís aquesta fam... tu no m'haguessis pogut tastar ni l'ungla del dit petit.
Et penses que repetir unes quantes nits al meu costat t'atorga algun dret. Exigeixes saber com s'arriba a aquest estat, quina mena de bèstia espantadissa esbufega a dins meu, com és que les teves carícies em cremen, com és que et cedeixo el meu cos sencer però no pots ni fregar-me l'ànima. Potser ha arribat el moment de començar a buidar el pap, de treure enfora uns records que es van podrint amb els anys. Sí, és clar, no t'equivoques, hi ha un passat fosc, una ferida massa fonda. Saciaré la teva tafaneria. Però vull que sàpigues que el meu rampell de sinceritat no té res a veure amb tu. T'ha tocat escoltar-me per pur atzar, podria ser qualsevol dels passatgers solitaris del meu Boeing 737. És aquesta nit a Girona, però podria ser demà a Milà o diumenge a Marràqueix. No et facis cap il·lusió, no et pensis que t'obro el cor. Després que t'hagi explicat el meu secret no sentiràs música de violins, no em deixaré petonejar com si la bèstia que duc a dintre s'hagués amansit per sempre. Al contrari, potser no ens tornarem a veure mai més.
No sento aquest plaer que tu voldries perquè me'l van robar de petita. Durant vuit anys em vaig esforçar a reprimir-lo. L'home que tenia el deure de cuidar-me i educar-me es transformava en un monstre que a mitja nit es ficava dins el meu llit. Calla, no pots imaginar-t'ho. Has intentat mai fugir de la pròpia pell? Has intentat mai, una nit rere l'altra, transformar la realitat en un malson? Has desitjat mai convertir-te en una pedra?
El pitjor era aprendre a resistir la por. La por esperant la seva ombra sinistra en l'escletxa de llum de sota la porta, la por de sentir-te culpable per l'amor natural que tota nena sent pel seu pare, la por que algú notés què amagava la meva tristesa, el meu desinterès cap a totes les coses boniques, aquella manera estranya de comportar-me com si ja fos una dona adulta. També em sentia culpable de no ser més gran, de no tenir l'enteniment i la força de rebel·lar-me, de no tenir la valentia de denunciar tots els silencis i les pors d'aquella casa dels horrors. Era culpable, en definitiva, de ser una criatura.
Amb els anys, la por es converteix en odi. Un odi corrosiu que em fa imaginar maneres salvatges i impossibles de matar-lo. Sempre penses que serà l'última vegada, que se'n cansarà, o que se'n penedirà, o que el curaran de l'atracció malaltissa i tot es convertirà en un record borrós, potser imaginat. Però ell sempre tornava, cada vegada més exigent, més brusc, més violent, com si li fes ràbia que jo creixés, que amb els anys fos cada cop més conscient del mal que m'inflingia. Fins als quinze anys no vaig reunir prou valor. Ho vaig dir a taula, davant de la mare: "Si em tornes a tocar em mataré".
Estic escapant des d'aquell dia. Aquesta feina sense arrels ni lligams forma part de la meva fugida, qui sap si de la meva teràpia. Voldria convertir-me en un ésser asexuat, però no puc. El sexe em fa fàstic i em fascina, m'atrau i em repèl. No, sisplau. No t'acostis a mi, no em toquis. He passat massa temps amb tu. Ja no puc evitar que les teves manyagues tendres, el teu alè i el teu rostre es confonguin amb els del monstre.

La quiniela

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
El primer record que tinc del caràcter supersticiós de la mare és l'espant que li va causar saber que ens havia tocat una quiniela de catorze resultats. En lloc d'alegrar-se pel premi, va esbroncar el pare de mala manera i li va retreure que invertís una misèrrima part del seu sou en jocs d'atzar. Estava convençuda que una sort excessiva havia de ser compensada tard o d'hora per alguna desgràcia de la mateixa magnitud. La llei del pèndul. Tenia sempre a mà un bon grapat d'històries esfereïdores de rics desgraciats que corroboraven la teoria. “Val més que no et toqui mai res, ni massa bo ni massa dolent”, repetia. Els seus temors van quedar alleugerits quan va saber que aquell cap de setmana hi hauria un centenar d'encertants de catorze resultats i que no ens faríem precisament milionaris. Tot i això, va insistir en dipositar els diners en un compte a part i no gastar-los si no era per un cas de necessitat.
Amb els anys, els temors de la mare augmentaven i es manifestaven davant de tots els tòpics associats a la mala sort: trencar un mirall, un gat negre o obrir un paraigua a dins de casa. Qualsevol d'aquests petits incidents l'angoixava una colla de dies i exacerbava el seu caràcter patidor. Vivia amb l'ai al cor, tement desgràcies a cada cantonada. Tots els germans vam resultar afectats d'aquesta dèria materna. Vam créixer amb el temor de ser una mena de joguines en mans d'uns déus inclements capaços de castigar-nos per passar sota una escala. Santa innocència. Ella no va ser mai conscient de les pors i els complexos que ens va contagiar durant la infància. Només de grans vam aconseguir desempallegar-nos de tota aquesta rèmora de temors absurds.
Amb aquests antecedents, no ens va estranyar que la mare acabés atribuint a un suposat mal d'ull de la veïna del davant els seus creixents atacs de migranya. La teràpia amb antidepressius no havia funcionat i les doloroses punxades a l'hemisferi dret es perllongaven durant hores i hores. Va provar el ioga, l'acupuntura, diverses barreges d'infusions i fins i tot un estrafolari casc vibratori, però res no alleujava uns patiments que l'obligaven a abandonar les tasques domèstiques i recloure's en una habitació a les fosques, a vegades durant dies seguits. Llavors, la casa emmudia, solidaritzant-se amb el seu dolor. Teníem prohibit posar la televisió. En canvi, recordo l'alegria de veure-la aparèixer totalment recuperada, com el sol càlid i lluminós després d'una setmana de tempesta.
No vam poder treure-li del cap que la migranya no tenia res a veure amb la suposada gelosia que la veïna covava cap a la nostra família. Els veïns ocupaven una casa idèntica enfront de la nostra, però la incúria del seu jardí ja permetia endevinar que totes les similituds s'acabaven aquí. El cap de família era un individu taciturn i amargat, que segurament se sentia culpable de conduir el cotxe en el qual havia perdut la vida el fill petit. Cap de nosaltres no es feia amb els fills dels veïns: asocials, agressius i marginats.
La mare culpava la veïna, una dona desequilibrada i fúnebre, amb arguments ridículs, com ara que havia deixat de saludar-la o que l'havia vist tallar una rosa del nostre jardí. En el fons, semblava tenir por que els veïns ens poguessin encomanar el seu infortuni. Va provar tota mena de proteccions i amulets absurds contra el mal d'ull, però la seva migranya no va desaparèixer fins que el banc va embargar la casa als nostres veïns, que van fer la mudança en plena nit perquè ningú no els veiés marxar.Els diners de la quiniela de catorze, que gairebé havíem oblidat, van servir molts anys més tard per pagar l'enterrament de la mare.

L'antifutbol

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Empenyent amb fúria l'espatlla del meu marcador, mirant als núvols, segueixo des de l'àrea petita la paràbola del meló que m'ha enviat el nostre defensa central amb un xut desesperat. Tinc pocs segons per decidir la manera d'intentar rematar-lo al fons de la xarxa. No sóc prou ràpid per un control orientat seguit d'un xut col·locat perquè de seguida tindré a sobre aquests gossos de presa. Es tracta de posar tota l'ànima en una rematada directa: de cap, de peu, d'esperó... Una acció fulminant, decisiva, aprofitant la meva còrpora de pivot de bàsquet.
La meva especialitat és rescatar l'equip quan tot sembla perdut. L'entrenador em fa sortir els últims minuts del partit, sempre amb el marcador en contra, per transformar les pilotes a l'olla en un improbable gol in extremis. No tinc temps ni d'escalfar: el míster pren la decisió amb un rampell de mala llet. Sóc la darrera arma quan tot ha fallat, quan el joc de tiralínies ha naufragat al mig del camp, quan els jugadors exquisits i ràpids treuen el fetge per la boca, quan el nostre públic ha perdut la confiança i comença a desfilar. Sóc l'antifutbol.
La meva sortida fa esclatar burles a la grada, com si jo fos una opció irracional que trenqués tots els esquemes. “Ja treu el Sant Cristo gros!”, vaig sentir que deia un aficionat quan entrava al camp. A la banqueta vaig covant una ràbia que em fa sortir sense por, com un d'aquells impetuosos davanters anglesos, kamikazes desdentegats pels cops dels defenses destralers i els punys dels porters.
Vaig començar a guanyar-me fama d'excèntric quan vaig abandonar l'equip de bàsquet de l'Institut una setmana abans de la final del campionat escolar. Jo tenia el físic d'un gran basquetbolista: altura, mans grosses i peus ferms, una còrpora que intimidava sota la cistella. Aquella final m'hauria consagrat i volia evitar-ho fos com fos. Odiava el bàsquet. El considerava un territori dels esportistes maldestres: tipus espigats, marginats, alguns gairebé esguerrats, amb dificultats de coordinació, sense nervi ni ritme. Es valorava un mèrit que no es podia entrenar: tenir el nas més a prop de la cistella. Pura selecció biològica. Tampoc no m'agradava aquell joc massa reglamentat per aconseguir una emoció de baixa intensitat i que arribava al súmmum amb un darrer tir a cistella en un partit empatat. Pur atzar. Les normes del bot, del tir, de l'entrada a cistella, dels tres segons... Tot massa quadriculat.
Em vaig rebel·lar contra la meva fisiologia. M'estimava més ser un futbolista mediocre que un gran basquetbolista. Estimo el futbol. Aquí pot triomfar tothom. Els petits poden ser gegants. Cada partit és un nou argument imprevisible, una metàfora de la vida, on no sempre guanyen els millors. No hi ha cap emoció esportiva que es pugui comparar a la ràbia de rebre un gol quan jugues bé. Un error arbitral, l'astúcia d'un davanter, la violència d'un defensa, la pífia d'un porter poden girar la truita. Un equip dolent pot suplir amb esforç, sacrifici i joc d'equip les seves limitacions. Res no és impossible.
El meló cau a plom. El porter i dos defenses saltaran amb mi. Ja m'he decidit. Em cal aprofitar la meva altura i pentinar la pilota cap a una banda abans que la toqui ningú. Per suau que sigui el meu toc, el moviment confondrà el porter i la pilota acabarà a la xarxa. Però quan tinc la posició guanyada, un defensa salta abans d'hora i em clava el colze a la cara. L'àrbitre no és prou valent per xiular penalti i s'estima més xiular la fi del partit.
Tard o d'hora algú s'adonarà que aquesta temporada ja he fet quatre gols en mitja hora de joc. Qui supera la meva mitjana?

El pes del dolor

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
El repic sobre l'asfalt de les sabatilles esportives dels maratonians atuïts i cama-segats del meu voltant queda ofegat pels sons del meu organisme exhaust, que lluita per fer-se escoltar en un nou intent per acabar amb aquesta tortura. Em falten 10 quilòmetres. Els batecs del cor han trobat una connexió directa amb el cervell i em ressonen al cap com els tambors d'una guerra que no puc perdre. El cor, un cavall desbocat, no dóna l'abast per bombejar les quantitats ingents de combustible que li exigeixen els músculs debilitats de les cames. La sang infla venes i artèries a punt de rebentar. Els batecs ja m'eixorden. I si em falla el cor? I si caic fulminat a la carretera a causa d'una miocardiopatia hipertròfica no diagnosticada? Quants esportistes no han sofert darrerament una mort sobtada? Quants no han caigut com un sac sense previ avís? No. El cos no m'inocularà aquesta por. Em cal resistir, allunyar els mals pensaments que volen forçar-me a abandonar. La percepció del dolor és pura química, pura electricitat. El dolor és recollit en impulsos elèctrics que es canalitzen a la medul·la espinal per transportar-lo al cervell. Però el cervell és amo i senyor. Decideix que el dolor és suportable. Esclavitza el cos i li ordena continuar.
El següent atac del cos és més despietat. La respiració pastosa, com si l'aire fos quitrà espès que s'encalla a la gorja abans d'arribar als pulmons. Obro la boca com un peix fora de l'aigua però l'asfíxia persisteix. Baixo una mica el ritme, una mica, res que es pugui confondre amb la rendició. Ja fa estona que no desxifro els crits dels espectadors que animen des de les voreres dels carrers. Els sons m'arriben deixatats i les imatges, desenfocades i tremoloses.
Espero el tercer atac. El cor, la respiració i ara... les cames. Aquest és el més temible. Ja no es tracta de les punxades a la cuixa o el temor d'una contractura als bessons, ara és només (només!) que cada gambada suposa un esforç sobrehumà. És com si portés blocs de ciment lligats als peus, com si les meves cames s'haguessin tornat de plom i les ròtules s'hi haguessin confabulat convertint-se en xarneres rovellades. Sento la gravetat multiplicada per tres. Les butllofes de la planta del peu redoblen el meu dolor i l’ungla del dit petit, poc arranada, furga com una navalla en la ferida que ha causat al dit veí.
Però, d’on ve aquest sobrepès endimoniat? És llavors quan, gairebé derrotat, no tinc més remei que encomanar-me a la ficció per convertir-me en un maqui fugitiu en perill de mort. Endinsar-me, per exemple, als boscos de la frontera fugint de la Guàrdia Civil carregant el meu fill petit a l'esquena. Els malvats m'encalcen. Si m’enxampen m'espera la presó, la tortura o potser l'afusellament immediat. Em cal convèncer el cos de la importància de l'esforç que li exigeixo, servir-li detalls realistes, dramàtics, escruixidors, entabanar-lo sense remordiments. La criatura desnodrida, incapaç de caminar des de fa quilòmetres, dorm dins el farcell bressolada pel moviment de la meva cursa. He de preservar la seva calidesa protectora, la seva innocència. Em cal arribar aviat a lloc segur. L'afany de salvar la vida del meu fill m'ajuda a fer el cor fort per resistir uns minuts més.
Però l’amenaça terrible que pesa sobre nosaltres no pot evitar que, finalment, les cames flaquegin. Faig tentines, empassego, i m'adono que no tinc altre remei que forçar un gir més dramàtic: admetre que la criatura és morta. Deslliurar-me del seu pes em permet completar els pocs metres que em separen de la línia de meta, en un darrer esforç agonístic que ara m'agermana amb la mort però que d’aquí a uns moments tindrà regust de glòria.

Casa de cites

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Destruir és més senzill i més agraït que construir. Anar contra alguna cosa és més fàcil que anar-hi a favor. L'associació de veïns del barri va reviscolar en aglutinar l'oposició a la instal·lació d'un bar musical. Però res comparable a la comunitat de propietaris del número 23 del carrer Verge de Montserrat, que va trobar en un pis convertit en prostíbul la comunió que havien perdut durant anys de picabaralles, enemistats i deutes pendents.
Al principi, la majoria dels veïns suportaven amb fingida impavidesa els núvols tòxics de perfum barat i suor acre que les prostitutes i els puteros, respectivament, escampaven a l'ascensor. Com que els clients no eren gaire nombrosos i es concentraven cap al tard en vigílies de festius, només ocasionalment els veïns tenien encontres desagradables. Es tractava generalment de vells verds, solters tímids o immigrants amb la síndrome d'Ulisses, tots molt discrets. "La casa de les verges", com es coneixia irònicament el bordell en els ambients prostibularis, es va guanyar un nom i l'afluència de clients (i de meuques!) va augmentar. A les pàgines de relax dels diaris, el prostíbul va passar d'un número de mòbil que ofertava "Jóvenes ardientes dispuestas a satisfacer tus deseos más oscuros" a una gran foto d'una jove asiàtica semi-despullada (per astorament dels veïns, ja que només hi veien romaneses i brasileres) amb l'adreça de l'immoble. Aquí van començar els maldecaps. No era estrany trobar-se a l'escala colles de capsigranys borratxos d'un comiat de solter que remataven allà el seu viacrucis d'alcohol. Tampoc no era infreqüent que algun eixelebrat no encertés amb el timbre pintat de vermell del porter automàtic -quan no els pitjava tots expressament- i despertés a altes hores de la matinada alguns veïns enfurismats.
La gota que va fer vessar el got va ser la notícia que la mestressa del prostíbul havia fet una oferta de compra (d'aquelles que no es poden rebutjar) del pis del costat per ampliar el pròsper negoci.
La reunió de veïns per tractar de la casa de cites va tenir un quòrum mai vist. El president, un funcionari de duanes jubilat, va exposar els successius fracassos de les seves gestions: l'altiva indiferència de la mestressa, la passivitat de les autoritats i la policia o la negativa dels diaris locals a impedir la inserció dels anuncis de les asiàtiques de Rio de Janeiro. Un ex-policia nacional va proposar formar patrulles antivici. L'escamot de veïns patrullava per torns al bell mig del vestíbul de l'escala per aturar els possibles clients, als quals s'informava educadament de les molèsties de la instal·lació i se'ls pregava buscar altres locals. Alguns fugien amb la cua entre cames només d'ensumar els veïns, però d'altres s'embrancaven en violentes discussions. Resultava evident que el negoci se'n ressentia. La mestressa va visitar el president per signar una treva: a canvi d'eliminar la patrulla antivici, les meuques es comprometien a treballar només tres dies per setmana. La proposta va ser rebutjada. Els veïns havien trobat el punt flac i calia colpejar més fort.
Un estudiant d'informàtica va tenir la idea que va fer diana. Tots els clients serien fotografiats a l'entrada i la seva imatge es difondria públicament a la pàgina web “Els puteros del carrer Verge de Montserrat”. La campanya veïnal, anunciada en grans pancartes a l'entrada de l'immoble per dissuadir els clients, va atreure l'atenció dels mitjans. Diaris, teles i ràdios de tot el país es va fer ressò de la curiosa lluita d'aquella associació de veïns contra la casa de cites. Les meuques es van rendir en dues setmanes i van buscar un altre pis dos carrers més avall.

Tornar a néixer

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Et juro que no em vaig adormir, ni tan sols em podries recriminar una distracció, va ser potser un parpelleig massa llarg, un excés de confiança propiciat pel cansament. El cas és que quan el cotxe va topar bruscament contra la tanca metàl·lica ja era massa tard per redreçar-lo. El cinturó de seguretat em va subjectar, evitant que el volant se m'encastés al pit, però el vehicle ja s'aixecava de darrere i emprenia la primera tombarella en l'espai, lleuger com la maça d'un malabarista. En dècimes de segon, vaig maleir l’airbag, que va fallar. Vaig comptar tres etèries voltes de campana abans que el cotxe incrustés violentament el morro contra el descampat que envoltava aquell tram desolat de l'autopista, el parabrisa es desintegrés i el vehicle comencés a rodolar lateralment per un pendís pronunciat. La caiguda de costat va ser molt pitjor que el vol acrobàtic. Mentre el cotxe perdia tots els seus contorns i es convertia en una massa informe de xapa abonyegada, tots els vidres de les finestres es van esmicolar i una glopada d'aire fred i cristalls em va agullonar la cara com si una tempesta de neu s'hagués ficat dins del vehicle. El cinturó no podia evitar que a cada tombarella em pataquegés l'espatlla esquerra contra la porta.
El cotxe es va aturar en sec en encastar-se contra un arbre robust que va penetrar en l’estructura del vehicle amb la facilitat d'un ganivet a la mantega. Jo estava sorprès de la riquesa de detalls amb què percebia l'accident: gairebé com si el contemplés en una projecció a càmera lenta d'alta definició, com si pogués comptar un per un tots els fragments en suspensió, com si jo mateix hagués pintat abans amb meticulositat i paciència tots els elements de l'escena i fos capaç de recordar-los.
Qualsevol amb menys sort que jo s’hagués quedat allà, immòbil, inert, esperant els empleats de la funerària. Però em trobava bé i vaig esmunyir-me amb una agilitat felina per una finestra. Vaig començar a caminar pel marge de l'autopista com si no hagués passat res. L’accident havia passat desapercebut.
Em sentia ple d'energia. M'envaïa una gran eufòria, una lucidesa encegadora. Era l’alegria de tornar a néixer? Era el curtcircuit que la trompada havia causat al meu cervell? La claredat d'idees que primer s’havia concentrat en l’episodi de l'accident, ara irradiava clarividència cap a tota la meva vida. Mentre caminava, tot el meu passat se m’apareixia amb els límits afuats d’un paisatge escombrat per la tramuntana. De sobte, era conscient de les renúncies, de les flaqueses, dels errors i, sobretot, dels canvis necessaris per redreçar el meu destí. Com que tot tenia uns contorns definits, diàfans, tot podia tenir una solució precisa, neta. Devia ser la mateixa complaença que sent un cirurgià després d’obrir un pacient de pronòstic incert i trobar-se un tumor compacte, ben delimitat, fàcil d’extirpar.
Armat amb una voluntat de ferro i un optimisme a proba de bomba, res més lluny del meu pensament que trucar a una ambulància o a la companyia asseguradora. Tenia coses més importants a fer. M'inundava la força per enfrontar-me a totes les decisions postergades. M’esperava la renúncia davant del consell d’administració i una nova vida, però tu havies de ser el primer pas, per això em vaig plantar davant teu, amb una seguretat i una convicció granítiques. Miraves d'acovardir-me amb la teva mirada dominant, però aquest cop no estava disposat a rendir-me. I just en el moment que començava a escopir-te tot el que havia callat fins llavors, una veu em va interrompre: “Val més que no parli. Prengui-s’ho amb calma. Hem trobat molt de trànsit però en dos minuts arribarem a l’Hospital”.