CONTES DE CARRER (Narracions basades en fets reals)

La rossa voladora (conte de Fires)

2011-10-23T02:57:00.000-07:00

Text: Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

El primer cop que vaig veure la seva fulgurant melena daurada voleiant al vent entre les branques despullades dels plàtans més alts de la Devesa el cor se’m va posar a bategar amb força. No sé si em va colpir més la seva bellesa indòmita o la temeritat d’una nena de poc més de dotze anys que desafiava les altures grimpant com un mico (no, com un àngel lluminós!) per un dels radis d’acer gegantins de la Noria Monumental. Els seus peuets de ballarina convertien els enormes cargols de l’estructura de metall en escalons capaços de portar-la fins al cel. Els muntadors de l’atracció, operaris forçuts i llardosos, contrastaven amb la seva fragilitat. Tots treballaven sense subjecció. Ara no es permetrien aquests riscos laborals, però el 1978, l’any en què les Fires de Girona i jo vam perdre la innocència, les normes de seguretat eren laxes i les autoritats conservaven el costum franquista de fer la vista grossa.

Des del balcó de casa, un setè pis encarat al Camp de Mart de la Devesa, teníem la nòria gairebé a la mateixa altura, però a uns cent metres de distància. La nena dels cabells d'or executava gràcils giragonses entre els cables d'acer o es balancejava damunt del sostre de les cabines com si cavalqués una planxa de surf. A contracor, l'atrevida acròbata va baixar de la nòria per donar la mà a un fúnebre ancià amb barba blanca i bastó que la cridava des de feia estona. Mentre es perdien entre el frenesí dels firaires, em vaig adonar que la nena coixejava.

2010-04-15T04:39:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

El repic sobre l'asfalt de les sabatilles esportives dels maratonians atuïts i cama-segats del meu voltant queda ofegat pels sons del meu organisme exhaust, que lluita per fer-se escoltar en un nou intent per acabar amb aquesta tortura. Em falten 10 quilòmetres. Els batecs del cor han trobat una connexió directa amb el cervell i em ressonen al cap com els tambors d'una guerra que no puc perdre. El cor, un cavall desbocat, no dóna l'abast per bombejar les quantitats ingents de combustible que li exigeixen els músculs debilitats de les cames. La sang infla venes i artèries a punt de rebentar. Els batecs ja m'eixorden. I si em falla el cor? I si caic fulminat a la carretera a causa d'una miocardiopatia hipertròfica no diagnosticada? Quants esportistes no han sofert darrerament una mort sobtada? Quants no han caigut com un sac sense previ avís? No. El cos no m'inocularà aquesta por. Em cal resistir, allunyar els mals pensaments que volen forçar-me a abandonar. La percepció del dolor és pura química, pura electricitat. El dolor és recollit en impulsos elèctrics que es canalitzen a la medul·la espinal per transportar-lo al cervell. Però el cervell és amo i senyor. Decideix que el dolor és suportable. Esclavitza el cos i li ordena continuar.
El següent atac del cos és més despietat. La respiració pastosa, com si l'aire fos quitrà espès que s'encalla a la gorja abans d'arribar als pulmons. Obro la boca com un peix fora de l'aigua però l'asfíxia persisteix. Baixo una mica el ritme, una mica, res que es pugui confondre amb la rendició. Ja fa estona que no desxifro els crits dels espectadors que animen des de les voreres dels carrers. Els sons m'arriben deixatats i les imatges, desenfocades i tremoloses.
Espero el tercer atac. El cor, la respiració i ara... les cames. Aquest és el més temible. Ja no es tracta de les punxades a la cuixa o el temor d'una contractura als bessons, ara és només (només!) que cada gambada suposa un esforç sobrehumà. És com si portés blocs de ciment lligats als peus, com si les meves cames s'haguessin tornat de plom i les ròtules s'hi haguessin confabulat convertint-se en xarneres rovellades. Sento la gravetat multiplicada per tres. Les butllofes de la planta del peu redoblen el meu dolor i l’ungla del dit petit, poc arranada, furga com una navalla en la ferida que ha causat al dit veí.
Però, d’on ve aquest sobrepès endimoniat? És llavors quan, gairebé derrotat, no tinc més remei que encomanar-me a la ficció per convertir-me en un maqui fugitiu en perill de mort. Endinsar-me, per exemple, als boscos de la frontera fugint de la Guàrdia Civil carregant el meu fill petit a l'esquena. Els malvats m'encalcen. Si m’enxampen m'espera la presó, la tortura o potser l'afusellament immediat. Em cal convèncer el cos de la importància de l'esforç que li exigeixo, servir-li detalls realistes, dramàtics, escruixidors, entabanar-lo sense remordiments. La criatura desnodrida, incapaç de caminar des de fa quilòmetres, dorm dins el farcell bressolada pel moviment de la meva cursa. He de preservar la seva calidesa protectora, la seva innocència. Em cal arribar aviat a lloc segur. L'afany de salvar la vida del meu fill m'ajuda a fer el cor fort per resistir uns minuts més.
Però l’amenaça terrible que pesa sobre nosaltres no pot evitar que, finalment, les cames flaquegin. Faig tentines, empassego, i m'adono que no tinc altre remei que forçar un gir més dramàtic: admetre que la criatura és morta. Deslliurar-me del seu pes em permet completar els pocs metres que em separen de la línia de meta, en un darrer esforç agonístic que ara m'agermana amb la mort però que d’aquí a uns moments tindrà regust de glòria.

Casa de cites

2010-04-15T04:34:00.000-07:00

Gerard Bagué

2009-11-30T01:15:00.000-08:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Sempre critico la literatura d'evasió, però la meva estratègia per conjurar el pànic a volar consisteix a capbussar-me en una ficció fins aconseguir oblidar-me que el meu fràgil cos, contravenint totes les lleis de la natura, creua l'espai a 650 kilòmetres per hora penjat a uns 10.000 metres del terra. No em tranquil·litzen els superiors percentatges d'accidentalitat a la carretera. Si un cotxe s'atura, crides la grua; si s'atura un avió, ja pots resar l'últim crec en Déu. A l'avió regna la inconsciència; tothom ignora les gesticulacions de seguretat de l'hostessa. Viatjar en un aparell suspès en l'aire té alguna cosa de misteriós, de sobrenatural. Jo hi voldria un silenci respectuós, però el passatge xerroteja i s'engresca mentre compra rasca-rasca, cigarretes sense fum i calendaris de les hostesses despullades.
Tensionat com una catapulta a punt de disparar, m'esforço a fugir dins del llibre, combatent les imatges inquietants que s'infiltren en la narració com llamps en una nit de tempesta: un cargol balder que subjecta l'ala, una fuita de combustible, l'incendi d'un motor, l'infart del pilot. M'adono que algú ha triat el seient del meu costat en sentir el clic del cinturó. És una noia jove i atractiva, d'aquestes que t'inciten a imaginar històries impossibles de seducció. Tanca els ulls i s'aferra als reposabraços amb l'esquena ben dreçada. Si no fos pels auriculars, diria que resa. La immobilitat i la tensió dels llavis fa sospitar que comparteix el meu pànic, però ella el combat amb l'estratègia de l'estruç. A mi, la música no em serveix, perquè no lliga prou curt el cervell i temo perdre'm el sorollet d'alguna avaria que només jo podré captar.
L'augment de potència dels motors em dispara el cor. L'avió trontolla, guanya velocitat sobre la pista i l'enlairament em fa pujar l'estómac a la boca. Torno a conquerir la calma quan l'aparell arriba a l'altura de creuer i s'estabilitza.
La meva companya obre les aletes del nas i relaxa els llavis, que s'inflen com una promesa de sensualitat. Percebo la seva olor, un perfum tan personal que incomoda respirar, com si ensumant-lo li xuclés la intimitat. I just quan ja tenim els nervis sota control, s'encenen inesperadament els indicadors dels cinturons. Ens anuncien que ens acostem a una zona d'inestabilitat atmosfèrica.
Les primeres sacsejades de l'avió no difereixen dels lleus sotracs d'un autobús. Ens dirigim per primer cop un somriure de circumstàncies. Les turbulències es fan més enèrgiques. L'avió cruix i els vidres fimbren. De sobte, experimento la insuportable sensació de caure al buit, com la vertiginosa baixada d'una enorme muntanya russa. Ressonen alguns xiscles. Nosaltres callem i ens mirem de fit a fit, intensament, com si ens hi anés la vida, com si la mirada de l'altra fos l'únic lloc on agafar-se. Ella té uns ulls verds profunds. El sobtat descens dura amb prou feines un segon, però de seguida es repeteix. Aquest cop ens abracem amb força i ens freguem les galtes. Ens busquem els llavis i ens besem llargament, amb passió. El nostre petó ho amara tot. Les llums del món s'apaguen al meu voltant, el temps s'atura, com si una mà gegant ens hagués rescatat de la caiguda. Continuem abraçats durant tot el trajecte, embolcallats per una calidesa reconfortant.
La màgia es trenca en l'aterratge. Amb l'avió a terra ferma, la megafonia emet una fanfàrria de corneta que recorda l'arribada del setè de cavalleria. És l'estil barroer de la companyia aèria de baix cost. M'envaeix una sensació de vergonya i covardia. Desfem l'abraçada per tornar a ser dos passatgers desconeguts. No ens tornem a mirar, ni tan sols ens diem adéu.

2009-10-06T04:57:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Per tossir i esternudar hem de girar la cara i tapar-nos la boca amb un mocador, però jo mai no hi sóc a temps perquè les ganes d'esternudar em vénen massa de cop. Ens hem de rentar les mans amb sabó moltes vegades al dia. No podem deixar llepar als altres nens les piruletes ni els gelats, ni donar-los una mossegada de l'entrepà del berenar. No podem beure amorrant la boca a les aixetes dels lavabos ni a la font del pati. Hem de vigilar tantes coses que no sé si me'n recordaré de tot. Només faltaria que em despistés i agafés la grip A.
La senyoreta ens ha dit que no podem portar mocadors de roba perquè si resulta que tenim el papu, ens el ficaríem a la butxaca i l'aniríem escampant cada cop que traguéssim el mocador. Ens han fet portar una caixa de mocadors de paper. Les guardem totes a l'armari, amb el nom de cada nen. Quan tenim mocs, la senyoreta ens dóna un mocador, i abans de sortir al pati, cada nen se'n posa un a la butxaca. Si el fem servir, l'hem de llençar de seguida. Ja no ens podem asseure en grups de quatre a la classe, ajuntant les taules com el curs passat, perquè si estem molt a prop, els microbis invisibles que porten la grip poden saltar d'un nen a l'altre, com els polls, però molt pitjor perquè els polls només et fan picor i la grip A és molt perillosa. Diu la senyoreta que fa venir febre, tos, mal de coll, mal de cap i a vegades també mal de panxa i ganes de vomitar. Ella diu que no ens morirem pas si l'agafem, que no s'ha de tenir por, però a la tele parlen cada dia de gent que s'ha mort. Segur que als nens no ens diuen tota la veritat. Si no fos perillosa, no estarien tot el dia parlant-nos del mateix i no ens haurien prohibit tantes coses. A l'escola ens van donar tres pàgines d'explicacions sobre la malaltia per als pares. Es veu que si l'agafem, ens hem de quedar a casa i no podem tornar fins que hàgim passat tot un dia sense febre. Quan un nen es posi malalt a la classe, l'apartaran de seguida dels altres nens i trucaran als seus pares perquè el vinguin a buscar de seguida. Si l'agafa molta gent, potser faran tancar l'escola i tot.
La senyoreta diu que millor que no ens agafem de les mans ni ens toquem gaire. Es veu que podria ser que tinguem el papu a dins des de fa dies, però que encara no s'hagi escampat prou perquè ens trobem malament. I quan el tenim a dins, ja el podem encomanar. Es veu que l'aire és ple de petits papus invisibles que es poden ficar dins el nostre cos i fer-nos molt de mal. No només de la grip A, sinó de moltes altres malalties. I contra aquests microbis microscòpics, no serveix de res ser valent. Pots lluitar contra un drac, com Sant Jordi, però, per molt fort que siguis, no pots lluitar contra una coseta invisible que flota per l'aire.
La Laura diu que aquesta malaltia la porten els porcs, que sempre estan molt bruts i els agrada rebolcar-se a la porqueria. Segur que si algú de la classe comença a escampar la grip A serà la Rocio, que va tota la setmana amb la mateixa roba i fa molta pudor. A més, sempre té mocs verds penjant del nas i se'ls eixuga amb la màniga. A l'hora del pati, ningú no vol jugar amb ella. I com que a vegades té tos, hi ha nens que li diuen que té la grip A. A mi em fa una mica de pena i a vegades jugo amb ella, però no deixo que se m'acosti gaire.
A la tele han dit que començaran a posar una vacuna contra la grip, però la iaia diu que és més perillosa que la malaltia i que l'han fet uns científics només per guanyar diners. “Contra la grip, suc de llençols”, diu la iaia.
Avui em pica una mica el coll, però jo m'empasso molta saliva i miro d'aguantar-me tant com puc sense tossir perquè no vull que ningú es pensi que estic malalta.

Imserso

2009-09-25T04:42:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Enmig d'aquella tropa de vells cridaners, intransigents i barruts que entatxonaven els seus colossals equipatges al portamaletes i tot seguit s'empenyien per pujar a l'autobús, es va obrir camí una fràgil velleta de cabells cendrosos i somriure beatífic secundada per dos suposats familiars que la van dipositar com una flor delicada al primer seient lliure de l'autobús. La que semblava la filla li va fer, a mode de comiat, un petó al front i li va tustar afectuosament les galtes amb el palmell de la mà. El que semblava el gendre, em va donar un petit necesser que contenia la medicació que s'havia de prendre l'àvia i totes les indicacions necessàries.
-No té gaire memòria, però és forta com un roure, ja ho veurà.
El meu primer viatge a Lloret de Mar com a guia de l'Imserso ja va començar amb mal peu: un bromista de Calahorra, d'aquests que abans d'arribar a l'hotel ja demanen el micro de l'autobús per explicar acudits suats, va sortir disparat com un míssil contra el parabrisa a causa d'una frenada sobtada. Seguint indicacions de l'agència de viatges, vam deixar el graciós amb el cap ensangonat, la seva dona i les maletes, a la porta d'urgències de l'Hospital Josep Trueta. Em va saber greu, però no teníem cap altra opció.
L'infortuni d'aquell senyor tan simpàtic va deixar els avis tan abatuts que fins i tot la recepcionista d'aquell hotel fantasmagòric va trobar a faltar l'alegre guirigall que acompanyava l'arribada dels hostes de la tercera edat. Quan ja gairebé havia aconseguit repartir totes les habitacions a gust de tothom, el conductor em va venir a buscar una mica espantat. La velleta de cabells cendrosos continuava asseguda al seu seient, convençuda que encara no havia arribat al seu destí.
-Lloret de Mar em diu? No senyoreta, jo sempre baixo a la parada de Sagrada Família.
Em va caure l'ànima als peus. M'havien encolomat una àvia amb el cap perdut: segurament tenia demència senil o potser un Alzheimer galopant. La vaig instal·lar a la meva habitació i em vaig passar tot el vespre enganxada al telèfon intentant localitzar els seus familiars. Ningú no contestava als telèfons que teníem a la fitxa d'inscripció. Vaig imaginar la filla i el gendre, amb els telèfons convenientment desconnectats, volant cap a una destinació caribenya. El cervell de la senyora Maria tenia curtcircuits que la feien saltar en el temps i l'espai. Tan aviat comprenia on es trobava com em renyava perquè no volia estudiar piano. Desesperada, vaig recórrer al consell de l'agència, on em van repetir la mateixa resposta de manual: que la portés a un hospital.
Tot i que em sabia greu, estava decidida a ingressar-la al matí següent. Però llavors la vaig veure ballar. La senyora Maria es va destapar com una balladora gràcil i sensual, desmentint la seva imatge de fragilitat. Irradiava felicitat i la seva dansa embellia la música xarona que aquell músic robòtic extreia del teclat electrònic. La senyora Maria va viure aquell espectacle caduc amb l'emoció del primer ball d'una adolescent. Tots ens vam adonar que irradiava una aura especial.
Com que ens havia tocat una habitació amb llit de matrimoni, la senyora Maria va buscar la meva escalfor quan es va ficar al llit. La seva abraçada em va sobresaltar, però de seguida em vaig deixar amarar per la tebior del seu contacte i per aquella olor, barreja d'espígol i pa acabat de sortir del forn, que em retornava la meva àvia.
El matí següent, unes dones del grup em van oferir la seva complicitat per vigilar la senyora Maria durant els deu dies següents, però jo ja havia decidit que no l'abandonaria just quan abans d'adormir-se, m'havia dit a cau d'orella:
-Jaume, feia tants anys que no em duies a ballar.

Adulteris

2009-09-18T01:26:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

En Jaume va reaparèixer a la meva vida per demanar-me, en una breu conversa telefònica, un favor emprenyador: "Si et truca la meva dona, li dius que hem dinat junts. No és el que et penses, ja t'ho explicaré...". Afortunadament, la Brígida (amiga meva també) no em va trucar; i en Jaume no va complir la promesa d'esborrar-me la sospita que li feia el salt a la dona. Durant uns dies, vaig tenir la temptació de demanar-li explicacions, però ho vaig deixar estar.
Dos mesos més tard, va ser la Brígida qui em va trucar per preguntar-me a boca de canó si aquell migdia havia dinat amb en Jaume. Com que no hi havia hagut avís previ, em vaig quedar gelat, però, fent gala de tota la meva agilitat mental (poca), vaig replicar: “Vols dir que no seria més senzill preguntar-li al teu home?” Però ella va tornar a envestir amb l'empenta d'un bou: “T'ho pregunto a tu! És senzill: només m'has de dir sí o no”. Si contestava la veritat, salvaria la meva honestedat, però qui sap si no hauria d'arrossegar a la consciència el trencament d'un matrimoni, això sense comptar la més que possible pèrdua d'un amic. Mentir em salvaria, però només de moment. El meu cap era una batedora, un garbuix d'arguments contradictoris. Com que aquells segons de silenci tens ja s'estaven convertint en una resposta, els meus llavis van trobar, jo diria que pel seu compte, una sortida lamentable: “Em sembla que sí”.
Era una manera ben idiota de dir que no, i una manera ben covarda de fer-li saber que en Jaume l'enganyava. Com que ella volia arrencar-me detalls de la infidelitat (que jo desconeixia absolutament), va insistir en veure'ns. La Brígida em va explicar que no es veia en cor d'acusar directament en Jaume, de qui estava molt enamorada, fins a tenir proves contundents. El seu matrimoni rutllava, però en Jaume tenia espais vedats a la seva curiositat que la inquietaven. Em va costar Déu i ajuda convèncer-la que jo ignorava completament la vida privada del meu amic, allunyat des de feia anys del meu cercle de relacions.
Uns dies després de parlar amb la Brígida, en Jaume, escopetejat com sempre, també em demanava una cita. Em va explicar que la seva dona el controlava al minut, d'una manera asfixiant, buscant-li amants inexistents. El fals dinar amb mi era, segons ell, una coartada d'emergència per omplir les tres hores del migdia en què s'havia quedat sense bateria al mòbil, durant les quals havia dinat tot sol mentre la dona omplia la bústia de missatges cada cop més irritats. Aquella descripció de la Brígida no lligava gens amb la dona enamorada i temorosa que, amb tota cautela, buscava proves d'alguna infidelitat. Em vaig adonar que aquella parella tenia un punt de desequilibri quan, mirant-me als ulls, en Jaume em va preguntar: “Escolta, suposo que tu no te'n vas al llit amb la meva dona, oi?”. Va tallar en sec la meva riallada retraient-me que algú m'havia vist en un bar amb la Brígida feia pocs dies. Estava perplex. Allò era massa. No mereixia altra resposta que un exabrupte: “Que us bombin!”, vaig dir-li deixant-lo amb la paraula a la boca.
No va ser fins molts mesos després que un amic comú em va donar la clau per treure l'entrellat d'aquella rocambolesca història. Sembla que en Jaume recuperava l'interès per la seva dona quan la rondaven altres homes. A ella també li plaïa tenir un home capaç de seduir altres dones. Així, feia anys que revifaven el caliu de la seva somorta passió llençant-se pistes falses de suposats adulteris. A molts amics els havia tocat el rebre. Continuaven junts gràcies a la ficció de l'adulteri, perquè sembla que cap dels dos no era prou valent per portar-lo a la pràctica arriscant-se a una ruptura.

Secrets de cuina

2009-09-16T01:09:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Les minyones hondurenyes de la burgesia barcelonina que estiueja a Calella de Palafrugell tenen el seu punt de trobada al tercer banc (de dreta a esquerra, mirant al mar) del passeig del Canadell, on cada tarda intercanvien sucoses xafarderies sobre les seves mestresses mentre passegen els gossos presumits i els nens impertinents que tenen al seu càrrec. Jennifer, amatent servidora dels Rocabruna, troba en els secrets familiars que escampa entre les compatriotes una innocent revenja al seu esclavatge domèstic. Avui és el centre d'atenció de les companyes gràcies a l'enèsima discussió matrimonial dels seus amos, que culmina amb les sempre melodramàtiques escenes de la senyora i les enginyoses sortides del seu flegmàtic espòs. La senyora Rocabruna acusa el marit de dimitir en l'educació de la filla, que ha estat vista per la neboda modèlica en una actitud indecorosa i un porret a la mà en unes fotos del Facebook. El marit li ha recordat a la seva dona que, a l'edat de la filla, ella no era precisament un model de virtut. La dona li ha respost que si hagués estat una monja, ell no s'hi hagués pas casat. L'home ha replicat que sempre havia pensat que la gent es casava pels diners i no pel sexe. La senyora Rocabruna s'ha sulfurat i després de regirar la calaixera de l'habitació, ha estripat un conjunt de roba interior de puntes que el marit li havia regalat pel quinzè aniversari de boda i ha llençat els parracs per damunt de La Vanguardia darrere la qual es parapetava l'home. Les riallades de les minyones hondurenyes constaten, un cop més, que la Jennifer té la família adoptiva que dóna més joc.
Evidentment, les xafarderies viatgen en múltiples direccions, perquè les mestresses reclamen cada dia a les minyones novetats de les altres famílies d'estiuejants. La senyora Rocabruna té una rivalitat gairebé malaltissa amb la senyora Folch, que aquest estiu llueix unes natges turgents modelades a cop de bisturí a la Clínica Planas. Amb aquesta darrera operació, la senyora Folch ha guanyat definitivament la partida de la silueta a la senyora Rocabruna, botida sense remei a causa de la ingesta compulsiva d'antidepressius. Abans ja havia perdut la partida del vaixell (un iot de 12 metres contra una menorquina) i la de l'apartament (àtic a primera línia de mar del Port Bo enfront d'un estudi al Golfet). Afortunadament, li queda el consol de saber que el matrimoni dorm en habitacions separades i que el fill petit, un bala perduda, ha ingressat amb secretisme en un centre d'addiccions.
Aquest estiu, la senyora ha agafat a la Jennifer una tírria inexplicable. Li retreu que endreci coses vitals en llocs inaccessibles, que li encongeixi la roba rentant-la a massa temperatura, que canviï la decoració al seu caprici, que agafi sempre el telèfon, que consoli el petit quan es desperta a mitja nit o fins i tot que remeni el cul davant del senyor amb l'excusa de passar l'escombra. Et prens masses llibertats, li diu sovint la senyora. La Jennifer, meticulosa fins a la neurosi, actua amb peus de plom, però no se'n surt. Un matí ennuvolat, d'aquells en què la senyora s'aixeca amb migranya, la Jennifer rep el cop definitiu: la crisi ha afectat l'economia familiar i no poden tolerar que el sou que li paguen (en negre i per sota del salari mínim) li permeti comprar terrenys edificables al seu país i matricular el fill a l'escola més prestigiosa de Tegucigalpa mentre ells “passen just”. Han decidit retallar-li el sou a la meitat. La Jennifer acata la decisió amb aparent resignació, però al cap d'una setmana ja ha trobat una nova família. A mode de comiat, la senyora Rocabruna troba, en lloc de la llista de la compra que cada divendres la Jennifer enganxava amb un imant a la nevera, una nota on l'exminyona li revela que la senyora Folch és l'amant del seu home.

2009-08-28T03:32:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
La tieta em van encolomar l'animaló durant el mes d'agost. Bogart, a qui jo només coneixia de llepades esporàdiques, era més ben educat que la majoria dels nens: polit, afectuós, obedient, espavilat, gens cridaner i poc amic de buscar raons amb els altres gossos. Els primers dies trobava indigne i repulsiu això d'ajupir-me per recollir-li les caques, però ja m'hi he acostumat. Jo, que sempre he criticat tenir gossos en un pis, m'adono que Bogart porta a casa meva una existència despreocupada i feliç que gairebé li envejo, i també reconec que em costarà passar sense la seva companyia, sense les constants mostres de fidelitat que cap dona no podrà oferir-me mai.
Però fa uns dies, mentre passejàvem pel carrer, l'animal va començar a bordar com un boig a un sorprès vianant. El vaig estirar amb la corretja just abans que li clavés queixalada al turmell. La violenta i inesperada actuació del gos es va repetir al cap de poc. De seguida em vaig adonar de la característica diferencial dels dos vianants atacats: eren negres. En dies successius vaig confirmar que Bogart tenia una animadversió manifesta cap a qualsevol ésser humà de pell fosca. Tot i que bona part dels agredits s'ho prenien amb humor i jo controlava qualsevol risc de lesió, resultava enormement incòmode passejar pel carrer amb aquell petarrell escandalós i racista.
Vaig trucar a la tia, que va atribuir l'actitud del gos al fet que a Espot, el poble pirinenc on viu des de fa uns anys, no hi ha negres. “És només una reacció agressiva cap allò desconegut. Borda perquè té por”, em va explicar.
El cas em va recordar “White dog”, una pel·lícula de Samuel Fuller on un ensinistrador de gossos afroamericà s'entossudeix a “desprogramar” un pobre gos a qui membres del Ku Klux Klan havien entrenat per atacar els negres. Té un final trist: no aconseguix reeducar l'animal i decideix sacrificar-lo. De seguida em vaig plantejar el mateix repte: havia de “desprogramar” Bogart.
Vaig començar amb una teràpia de xoc; passejos diaris per Salt i Santa Eugènia, zones amb alt percentatge d'immigració. En comptes d'acostumar-se a la presència dels negres, la seva ràbia contra ells anava en augment. Cada cop els reconeixia a més distància i els espectacles de lladrucs i cabrioles eren indescriptibles.
Se'm va acudir deixar-lo uns quants dies a càrrec d'en Mustafà, un amic mediador cultural de pell fosca, però al final em va venir al cap una idea que, de tan absurda i esbojarrada, no podia fallar. Em vaig pintar de negre, com si formés part del seguici del rei Baltasar a la cavalcada dels reis de Girona. Quan em va veure sortir del lavabo embetumat de dalt a baix, el pobre Bogart gairebé es mor de l'ensurt. Em va bordar fora de si, però no es va atrevir a mossegar-me. Al cap de dues hores, rendit i afònic, va callar. Li vaig oferir el plat de menjar amb la meva mà negra i me'l va tombar d'un cop de pota. Al tercer dia sense menjar, va acceptar-me'l. També se'm va tornar a ajeure a la falda i, com feia abans, quan era blanca, va començar a llepar-me la meva mà negra. La va llepar amb tant de delit que hi va deixar una clapa blanca. Vaig pensar que Bogart estava preparat per la prova definitiva. No havíem sortit al carrer des que jo havia canviat de color.
Una colla de nens negrets s'acostava pel cap del carrer. Bogart s'hi va acostar remenant la cua. Un dels infants li va tustar el caparró i Bogart va correspondre llepant-li la mà. Com que el llepava amb tanta fruïció, vaig concloure que volia fer-li sorgir la clapa blanca. En Bogart devia haver entès que tots els negres eren blancs pintats. Primer em vaig desmoralitzar, però després vaig pensar que, en el fons, ja es tractava d'això. Potser l'havia reeducat.

La tieta del manicomi

2009-08-28T03:29:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Aquells anys, jo encara tenia por de tornar-me boig com la tieta. L'anàvem a visitar al psiquiàtric de Salt travessant els inquietants jardins del centre i ens creuàvem amb passejants, tristament absents o extremament a l'aguait, que a la nit es convertirien en espectres dels meus malsons. Jo temia que un d'aquells éssers de comportament imprevisible se'm pogués abraonaren qualsevol moment, com els zombis de La nit dels morts vivents. A la primera visita, esperava trobar la tieta tancada en una cel·la fosca i humida, qui sap si encadenada o enfundada en una camisa de força. No contribuïa a tranquil·litzar-me que la mare, tot i la meva insistència, assegurés que la tieta era ben normal, inofensiva, amb més seny que rauxa. Una criatura tendeix a pensar que els pares sobreprotegeixen i menteixen per estalviar-li el coneixement de les veritats més traumàtiques de la vida. La veritat és que la tieta tenia una cambra pulcra i arreglada, amb cobrellit florejat i tapet de ganxet sobre el bufet; tot absolutament equilibrat i anodí. No aparentava cap dels símptomes d'una malaltia mental, si exceptuem la sonsònia de baix to de la seva veu i un atuïment que jo atribuïa a la potent medicació dedicada a combatre uns terribles desordres interns que podien aflorar en qualsevol moment i posar-nos en risc si no ens afanyàvem a tocar el dos. Segurament ella percebia el meu neguit, perquè em podia estalviar els dos petonets de rigor. Més que una pacient, semblava una amatent col·laboradora de les monges que regien l'establiment.
S'havia teixit un dens silenci familiar al voltant de la tieta, a la qual els seus pares (els meus avis) no visitaven mai. L'avi tampoc no podia saber que nosaltres hi anàvem. Quin era el misteri? Potser l'avi havia estat víctima directa de la seva follia. Què els podia haver fet? Quin crim no es perdona a una filla? La meva imaginació era més perillosa que la veritat.
No se m'escapava que la mare sempre parlava dels mals hereditaris de la família, però mai no es referia a la follia. Per aquells anys vaig veure una pel·lícula que em va fascinar i aterrir: Lilith, de Robert Rossen. Una preciosa noia esquizofrènica d'instints destructius (Jean Seberg) sedueix el seu terapeuta del psiquiàtric (Warren Beatty) i l'embolica en la teranyina de la seva follia. No vaig entendre si era una pel·lícula sobre la força de l'amor o de la bogeria, però em va ficar al cos dues pors: la de tornar-me boig i la d'enamorar-me.
Aquella obligació dolorosa que no ens podíem estalviar es va mantenir fins que em vaig fer gran; la visitàvem un o dos cops l'any, avergonyits i amb el cor encongit. Vaig haver d'esperar que es morís per tenir la clau del misteri. Després d'un trist enterrament amb una desena de persones, la mare em va explicar que la tieta havia estat expulsada de casa per haver tacat l'honor de la família. L'estricta moral de l'avi no podia tolerar una mare soltera. Durant la postguerra, les sortides per a una dona repudiada no eren gaire galdoses. Una de les opcions consistia en carregar de raó l'avi que l'acusava de meuca i llançar-se a la mala vida, i l'altra, buscar acollida en alguna institució mitjançant un certificat mèdic -signat per pura commiseració- on s'hi consignessin problemes psicològics. La disjuntiva era cruel: o passar per boja o per puta.
De seguida vaig preguntar què se n'havia fet d'aquell fill, del meu cosí secret. La mare em va dir que li havien pres un cop alletat i segurament l'havien ofert en adopció a alguna família benestant. La tieta no el va veure mai més, de la mateix manera que no havia tornat a veure el pare despòtic que la va treure de casa.

2009-07-14T11:20:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Durant la meva adolescència, vaig sentir des del llit els càntics dels condemnats a mort que passaven de matinada per davant de casa a bord del camió que els duia a afusellar al cementiri; vaig passar hores de neguit, aferrada a la mà de la mare, dins la humida foscor del refugi del jardí de la Infància; vaig llegir els paperots arrugats on el pare, culpable de tenir un carnet d'Esquerra Republicana, ens escrivia les seves desesperades notes secretes des de la presó; però tots aquests moments terribles s'han anat descolorint en la memòria i, setanta anys després, només recordo vivament un fet que aquells anys de grans trasbalsos va semblar una anècdota insignificant, però que a mi em va ensenyar clarament la nova llei dels guanyadors i em va encomanar una ràbia que els 40 anys de franquisme no van aconseguir reprimir: el robatori del meu impermeable verd.

Durant els intensos bombardeigs que van precedir l'entrada a Girona dels nacionals, vam deixar casa nostra i com tants altres veïns vam buscar refugi de les bombes en cases de pagès d'amics i parents de les rodalies de la ciutat. Vam passar tres dies refugiats en un soterrani d'una masia de Fornells, alimentant-nos amb blat de moro cru, cansalada i pa sec. Érem unes quatre o cinc famílies que no ens coneixíem i ens miràvem amb recel. Com que se'ns acabava l'aigua i ningú no gosava sortir a buscar-ne, alguns homes es van posar a beure el vi d'una gran bóta. Resulta que la beguda els va animar i van contagiar a tots la seva alegria. El que havia començat com el rosari de l'Aurora va acabar com una festa major: tots cantant i ballant. La vida ens reserva a vegades aquests moments sorprenents.

Però a la tornada a casa ens esperava la dura ressaca. Els carrers ja estaven a mans de l'exèrcit invasor. Es vivia una calma estranya, com de crits escanyats, com de dolors que anaven per dintre. Quan vam arribar a casa la vam trobar tota regirada i sense la meitat dels mobles. La mare de seguida va pensar que els soldats rojos en retirada o les corrues d'exiliats l'havien saquejada en trobar-la buida, o potser havien estat els feixistes que s'havien informat ràpidament i ja sabien que el pare era un assidu del centre republicà. Una amiga de la mare ens va treure de dubtes. Tot el carrer ho sabia. Els veïns de dalt havien forçat el pany i havien carretejat cap a casa seva tot el que havien pogut: matalassos, roba de llit, vestits, coberteria. La mare, amb un rampell de geni, va pujar les escales de quatre en quatre per encarar-se amb la senyora Paulina, però la veïna tenia el seu discurs preparat. Li va dir que no esperava tornar-nos a veure perquè tothom sabia que érem uns rojos declarats, que no ens tornaria res i que el millor que podíem fer era marxar de seguida si no volíem pagar per tot el mal que havíem fet. La mare va quedar marejada, amb tremolor de cames, com si li haguessin clavat un cop de puny als morros. Només va poder obrir la boca un moment per dir: “-Mal? Quin mal?” Però llavors la dona malvada ja li havia tancat la porta pels morros.

Uns dies més tard vaig veure amb sorpresa que una companya d'escola, la neboda de la veïna de dalt, duia el meu impermeable verd. Era la meva peça de roba preferida i quan me'l van regalar per la comunió vaig estar dies resant perquè plogués i poder estrenar-lo. Vaig tornar a casa enfurismada, amb els ulls plens de llàgrimes, dient-li a la mare que aquella nena era una lladre i l'havíem de denunciar a la policia. La mare, amb rudesa, em va contestar: -Tu calla i no diguis res, ni una paraula!

Aquell dia, a més de començar a aprendre a mossegar-me la llengua, vaig començar a odiar la pluja i l'anguniosa submissió dels vençuts.

Inspirat en un episodi viscut per Maria Rosa Hugas

Mata-rates

2009-07-06T11:23:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

No vaig acabar de dur-me a la boca la darrera enforquillada de truita de formatge perquè em vaig fixar que la reixeta de ventilació s'aixecava una mica i per l'escletxa s'esmunyia dins de la cuina una bestiola fosca, de la mida d'una nou, que saltironejava arran de la paret fins a amagar-se darrere de la nevera. Una esgarrifança em va recórrer el cos, com quan trepitges un caragol o toques sense voler un xiclet enganxat sota la butaca del cinema. Vaig deixar el sopar a mitges i, armat amb una escombra, em vaig posar en posició de botxí al costat de la nevera. Però mentre esperava que aquell ratolí agosarat tragués el nas, se'm va refredar la rauxa: l'havia de colpejar amb el pal o amb el raspall? Pretenia matar-lo? Quin mal m'havia fet? Vaig decidir esperar la seva reaparició assegut a taula, però ja amb més curiositat que rancúnia. Com que l'animaló es feia pregar, vaig llançar-li la porció de truita que s'havia refredat al plat. L'esquer va funcionar. Amb molta cautela, aturant-se per mirar cap a totes bandes després de cada petita cursa, el ratolinet va arribar fins al seu objectiu. La seva pulcritud i delicadesa em van emocionar: aixecat sobre les potes del darrere, amb unes destres manetes de criatura, s'acostava diminutes porcions de truita al morro, les ensumava arronsant el nas i després les rosegava frenèticament amb les dentetes. Els seus ulls foscos i profunds no van parar de llançar-me mirades d'inquietud fins que, consumat el seu banquet, va desaparèixer per la reixeta. Llavors em vaig sentir molt sol.

Aquest episodi va fer que em comencés a apassionar pel món de la rates (tot i que pugui semblar fastigós) i els obrís les portes de casa meva. Un cop extreta la reixeta, el ratolí va portar a casa els seus companys. Cada vespre, mentre sopava, contemplava fascinat les sorprenents evolucions d'aquella colla de rosegadors. Fins i tot vaig deixar de mirar la tele: els ratolins s'havien convertit en el meu gran espectacle. Havia après a distingir cada individu. Em van agafar confiança i els exemplars més sociables menjaven de la meva mà. A l'hora de preparar el sopar, de proporcions familiars, intentava conciliar els nostres gustos. Amb una escarpa i un martell, vaig engrandir el forat de la reixeta perquè els líders de la colla, les immenses rates de claveguera, poguessin accedir també a la meva cuina. La visita marcava un nou estadi en la nostra relació: com quan una xicota et fa sopar amb els pares.

Em sentia posseïdor d'un secret preciós que em feia especial. Sabia que em calia mantenir-ho en secret a l'oficina. Si mai ho sabessin, els meus envejosos i gregaris companys em tractarien d'excèntric, de sonat, i tindrien una arma més per humiliar-me, per relegar-me de nou a la reclamació d'impagats. Però en un moment de debilitat no em vaig poder estar d'explicar-li la meva peculiar relació amb les rates al meu company de taula. Em va mirar incrèdul i vaig haver de donar-li més detalls. Des de llavors, sempre troba excuses per evitar-me. Al meu voltant, regna un silenci incòmode. El supervisor repassa amb sorprenent minuciositat la meva feina, com si esperés errors que mai no he comès. Em sento vigilat, fins i tot temut; noto les mirades de reüll que em segueixen per damunt de les pantalles dels ordinadors quan travesso l'oficina.

Els tinc a les meves mans i els faré pagar els seus menyspreus. He guardat dues capses de mata-rates al calaix de la meva taula, que estic segur que em tafanegen. Quan coincideixo amb els companys davant del dispensador d'aigua mineral els miro amb cara de boig mentre beuen i els deixo anar: “Crec que ha arribat el moment de prendre una dolorosa determinació amb les rates”.

Un xoc per morir

2009-06-30T04:14:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés.
Jo he vist la mort de cara: dues llums enmig de la foscor que m'enceguen i se'm tiren al damunt sense temps d'esquivar el xoc frontal. Havia sortit de casa cap a les set del matí, encara de fosc, per començar un curset de patinatge a Barcelona. No hi vaig arribar mai. Tampoc no he tornat a patinar mai més. No puc córrer, ni saltar; encara gràcies que pugui caminar. El conductor de l'altre cotxe va morir a l'acte. Potser el destí hauria estat més cruel si m'hagués fet morir a mi i l'hagués salvat a ell, perquè la culpa, tot i que ja va pagar prou deixant-hi la pell, era tota seva.
De vegades repasso el meu diari, on hi tinc enganxats els retalls de les notícies que van sortir a El Punt i al Diari de Girona l'endemà de l'accident: “Un noi que mor fereix una dona després de saltar-se un control policial i accidentar-se”. Jo era aquesta dona; conduïa confiada pel meu carril, respectant les normes de circulació, il·lusionada amb el meu curset. No som prou conscients que la vida se'ns pot girar en uns segons. Ell segurament conduïa begut, si no, no s'entén que s'escapés del control. Anava massa de pressa, s'havia saltat una doble contínua, enmig d'un revolt sense cap visibilitat on ens vam trobar de cares, sense temps de fer el cop de volant que evités l'impacte brutal que va convertir els cotxes en ferralla i va trinxar els nostres cossos. Encara ara sóc capaç de recitar les parts del meu cos destrossat com si fos el Pare Nostre: genoll dret, fèmur dret, tíbia esquerra, pelvis, braç esquerre, cara, nas, pòmul, ull, melsa, ronyó, fetge i pulmons.
Les primeres paraules que recordo haver pronunciat després de l'accident van ser: “-Que no m'operen?” Una infermera em va contestar: “-Ja t'hem operat.” Havia perdut la noció del temps durant quatre dies, però sempre havia contestat amb coherència les preguntes que em feien. Això obria esperances. El cervell no havia patit lesions. Tenia el cos fet miques, però el cap governava el meu cos i guardava prou força de voluntat per aferrar-me a la vida.
Els primers dies a la Unitat de Cures Intensives ningú s'atrevia a assegurar a la meva família que sobreviuria. Jo li agafava la mà tan fort a la meva mare que quan una infermera li va demanar que sortís un moment de l'habitació, li va costar Déu i ajuda poder-se'n desfer. Tenia molta por. Al meu diari hi guardo també una altra notícia que va sortir uns dies després de l'accident: “Demanen ajuda a Internet per a una accidentada i col·lapsen el Banc de Sang”. Em van posar 58 bosses de sang en quatre dies. Com que sóc A negatiu, devia desequilibrar les reserves del Banc de Sang i els amics i familiars es van mobilitzar. Em feia gràcia pensar que duria per sempre més la sang de 58 persones, però una infermera em va explicar que la sang es renova contínuament. Però per a mi, és com si encara portés la sang de tots els que em van ajudar.
Moltes visites que rebia a la UCI no podien entrar i els dos acompanyants amb permís per acostar-se al meu llit repassaven la gent que treia el nas per un finestral lateral, inaccessible a la meva vista, clavada al sostre a causa de la meva immobilitat. Un d'aquests dies la meva tieta em va trobar amb els ulls plens de llàgrimes i va quedar sorpresa quan li vaig dir que plorava d'alegria, de sentir-me estimada per tanta gent. També recordo un metge que, quan tornava a la consciència, em va dir a cau d'orella: “Caminaràs i seràs tan guapa com abans”. Això em va donar forces per suportar la dura i llarga recuperació.
Durant el primer any després de l'accident, quan anava d'acompanyant dins un vehicle, tenia l'angoixant sensació que tots els cotxes se'm tiraven al damunt. Però ho vaig superar. Torno a conduir, faig avançaments i, de vegades, no ho negaré, també corro. Deu ser la millor prova que he perdut la por i que és veritat que allò que no et mata, et fa més forta.

Crònica de l'accident sofert per Gemma Avellí, de Borrassà, l'1 d'abril del 2006.

Fongs

2009-06-18T23:12:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

A tota aquesta colla de dròpols exhibicionistes tancats amb càmeres de televisió dins la gàbia del Gran Hermano m'agradaria veure'ls dins aquest veler claustrofòbic amb els dos guillats que em fan la vida impossible, envoltats per totes bandes d'un monòton horitzó que separa el blau cel del blau marí, sense cap possibilitat d'escapatòria.

Us farà gràcia de saber que aquesta història que pot acabar amb un crim (ja us dic de bon principi que porto un ganivet a la butxaca per defensar-me) va començar amb una simple picor entre els dits del meu peu. Al vaixell no teníem cap tractament contra els fongs i al tercer dia de navegació, la descamació ja havia saltat a l'altra extremitat i avançava impietosa i voraç per tots els meus intersticis. La coïssor s'havia aguditzat fins a convertir-se en un dolor penetrant que irradiava punxades directes al cervell, com si una colla de nans torturadors m'anessin burxant amb agulles de cap. Jo no em podia creure que el meu dolor, que m'obligava a caminar sobre els talons en una grotesca posició simiesca, es convertís en motiu d'escarni pels meus dos companys. Sóc conscient que una travessia es converteix en un infern quan s'enverinen les relacions personals. Dins una closca de nou surant en la immensitat del mar, el pensament queda a la deriva i pren camins obsessius.

Em va doldre especialment que el meu amic Tono, qui m'havia reclutat per a la llarga travessia, s'afegís tan alegrement a la conxorxa. Ni ell ni jo no ens podem permetre adquirir un veler i saciem les nostres ànsies de llops de mar oferint-nos com a tripulants a una colla d'adinerats navegants jubilats que surten fora de temporada.

Vam contactar amb un metge a través de la ràdio del vaixell. La recomanació de mantenir els peus secs i airejats va fer riure els companys. "Serà difícil, envoltats d'aigua per tots costats", va bromejar el propietari de l'embarcació. La segona recomanació del metge ja no els va fer tanta gràcia: calia prendre mesures higièniques extremes per evitar el contagi. Aquí va començar el meu calvari. Em vaig convertir en un empestat, en un risc per a la seva salut: em van canviar de cabina i em van prohibir utilitzar el lavabo. Em rentava i m'afaitava a coberta, i feia les necessitats ajagut sobre una xarxa de la popa que et deixava penjat a poca distància de l'aigua. Em van excloure de totes les rutines. Em sentia com un jueu a l'Alemanya nazi. Mentre ells buidaven ampolles de rom, cantaven i es feien confidències, jo covava un odi silenciós esperonat per les punxades dels peus.

2009-05-03T14:16:00.000-07:00

L'adolescent enamorat secretament d'una dona madura veu indicis de ser correspost en accions banals de l'objecte del seu desig. La mare de bellesa tardoral i serena li somriu a la porta de l'escola on ell acompanya la seva germana petita.
A l'adolescent no li agraden les noies de la seva edat; les troba superficials, capricioses, immadures, inacabades, com nines de plàstic mogudes per unes mans grolleres. En canvi, en les dones madures hi aprecia una sensualitat discreta però torbadora, el magnetisme de la carn exultant després de la maternitat, la naturalitat i la seguretat dels seus gestos. L'adolescent, a més, ha descobert en aquella dona de l'escola una mirada que amaga una insatisfacció, una buidor.
Vencent la timidesa, l'adolescent se les empesca per entaular conversa amb la dona madura. Ella sempre arriba sola, enfila el quatre per quatre sobre la vorera, encén els intermitents, i acompanya el seu fill fins a la porta de l'escola. Abans se n'anava de seguida, però des que el noi li dóna conversa, es queda vora la tanca fins que toca la sirena. De vegades, la conversa s'allarga i es queden sols, incòmodes, davant un pati desert. L'adolescent sap que ella no treballa, que el seu home té una feina important, que gasta molts diners en roba, que acudeix diàriament al gimnàs i dues o tres tardes a la setmana va tota sola al cinema. La dona madura es converteix en una obsessió per a l'adolescent. Un faldilla nova, uns texans cenyits, unes ulleres de sol, tenen en el jove uns efectes devastadors. A les nits, es dedica a imaginar inversemblants i romàntiques continuacions de la seva relació. L'adolescent és cada cop més agosarat. Algunes tardes, la segueix d'amagat fins al cinema i s'asseu dues files darrere d'ella, només pel plaer de sentir les mateixes emocions. La passió pel cinema dóna caliu a les seves converses. Ella se sorprèn que un noi de la seva edat conegui vells actors i pel·lícules tronades.
Una tarda, al cinema, l'adolescent mira de forçar una trobada casual. El jove es deixa veure davant d'ella, però la dona no li diu res. Un cop acabada la pel·lícula, quan ell s'aixeca i es gira, s'adona que ella ja no hi és. L'episodi del cinema el desmoralitza, però unes setmanes més tard, la dona li parla d'una pel·lícula que ell no ha vist i s'ofereix a deixar-li el DVD: “Si vols, passa per casa aquesta tarda”. L'adolescent, eufòric, ho interpreta com una promesa d'amor. Potser la miraran junts. La seva ment es dispara: carícies al sofà, el tacte dels seus llavis molsuts...
Però quan la minyona li diu que la senyora està malalta i li ha deixat un DVD sobre la taula, el món s'ensorra. Ell reclama veure-la, exigeix veure-la. Finalment, apareix al capdamunt de l'escala i baixa teatralment, com una estrella de Hollywood. L'adolescent la contempla amb una fiblada al cor. No sembla malalta, però està nerviosa i s'esforça per esbandir-lo. L'adolescent sap que no es perdonaria marxar d'aquesta manera, sense acabar amb la incertesa que el tortura, així que li confessa el seu amor d'una manera ridícula, atropellada, penosament sincera. La dona madura l'escolta entre afalagada i trista, mentre fa que no amb el cap. Al final, quan cal que ella justifiqui d'alguna manera la seva negació, només repeteix: "Treu-t'ho del cap, treu-t'ho del cap".
L'adolescent, conscient del seu fracàs, s'adona que només li queda persistir en la caiguda, per això li pidola una abraçada. Com que ella ja s'ha posat l'abric perquè fa tard a la perruqueria, el contacte del seu cos no li aporta calidesa ni erotisme. Li sembla que just en el moment de separar-se, ella li ha fet un petó fugaç a la galta, però no n'està segur.

Inspirat en un episodi viscut per J.P.

El nen dolent

2009-04-29T03:54:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Vaig començar a preocupar-me pel nen dolent després d'aquella nit que gairebé el mato. Va sortir com un boig d'una cruïlla sense visibilitat damunt la seva bicicleta de muntanya i es va plantar davant del meu cotxe. Vaig clavar el peu al fre, les rodes van xericar i el vehicle va quedar aturat a pocs centímetres d'esclafar-lo. Se'm va glaçar la sang. Per una dècima de segon no havia fet volar pels aires aquell vailet inconscient. Amb les mans tremoloses sobre el volant, el vaig veure allunyar-se serpentejant carretera amunt, pedalant a peu dret sobre la bicicleta sense llum. La seva vida havia estat a les meves mans i ni tan sols s'havia girat, com si cada dia jugués a la ruleta de la mort.
El nen dolent vivia a la meva urbanització i la seva mala fama el precedia. A les converses del veïnat, sempre hi havia algú disposat a fer-nos saber la seva darrera entremaliadura d'en Guillem. Es ficava en baralles i acostumava a ser el protagonista o l'instigador de les bretolades més comentades. Viure en aquell clos residencial benestant, on tots ens coneixíem, ens controlàvem i ens criticàvem, jugava en contra seva. Tothom sabia que havia desfullat a pilotades un frondós arbust del jardí comunitari i, uns hores més tard, li havia posat un ull morat a un nen de la colla. Però en Guillem no feia cara de trapella; al contrari, se'l veia desmanegat, vulnerable, amb uns ulls foscos que inspiraven més compassió que temor. De seguida em vaig adonar que la seva suposada inclinació per la maldat no era més que una manera desesperada de fer-se veure, de buscar l'atenció que a casa li era negada. I d'espolsar-se la ràbia contra el món. Els seus pares s'havien separat per convertir-se en enemics, en un d'aquells matrimonis trencats que exhumen constantment intimitats putrefactes de l'antiga vida en comú per infringir el màxim dolor a l'exparella. Tots dos destil·laven un odi corrosiu que va acabar esquitxant el fill. De petit, en Guillem devia ser l'innocent ninot de drap de les batusses i els xantatges sentimentals dels seus pares, però en fer-se gran, s'havia convertit, simplement, en un destorb. El pare, casat amb una dona més jove, havia format una nova família on l'inadaptat i problemàtic Guillem feia més nosa que servei. La mare, amb un càrrec que li exigia llargues jornades laborals, s'havia quedat la casa familiar a la urbanització, que incloïa el cotxe, el mobiliari i el nen. Una soferta minyona dominicana s'ocupava de tot.
Una nit vaig veure en Guillem passejant capcot -sempre semblava que havia perdut alguna cosa- per la gespa dels patis posteriors, contemplant a través de les finestres de les cuines com les famílies sopaven davant de la tele. De sobte, es va ajupir i va recollir de terra un objecte que no vaig poder distingir. El va llançar amb força per damunt de la tanca de la casa que tenia al davant. Vaig adonar-me que es tractava d'una petita pala de jardiner just abans que esmicolés el vidre. Jo desitjava que fugís, però es va quedar immòbil fins que l'amo de la casa el va poder engrapar pel clatell. Llavors vaig decidir baixar al jardí i explicar que ho havia vist tot, que en Guillem jugava amb la pala i se li havia escapat de les mans. Un accident absurd que cobriria l'assegurança.
En Guillem em mirava incrèdul. Un cop aclarit l'incident, em va seguir sense dir res fins al portal de casa, com un gos agraït a qui has salvat de ser bastonejat. I llavors, veient-lo palplantat davant meu, desconsolat i perdut, vaig fer una bestiesa, vaig dir-li unes paraules que intuïa que em portarien molts maldecaps, vaig llançar-me de cap dins un esbarzer.
-Seré el teu pare secret i t'estimaré com si fossis fill meu.

Inspirat en el testimoni de D.B.

Successos

2009-04-17T08:52:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Podríem dir que vaig entrar al món del periodisme amb un baptisme de sang. Jo havia sol·licitat una plaça de becari d'estiu a la secció de cultura, però vaig anar a petar a successos. El meu caràcter tímid i meticulós no s'adeia amb les urgències i els excessos d'aquelles pàgines, però no vaig poder triar.
El cap de la secció i únic component, una esquerpa rata de redacció revestida de cinisme, em va acollir amb estudiada indiferència; va apropar-me una cadira a la seva pantalla: "Seu i aprèn". De seguida em va impressionar com n'estava de bregat en el tracte diari amb la crueltat humana: explicava amb un peculiar sarcasme anècdotes esfereïdores, farcides de detalls morbosos, sobre crims, autòpsies i violacions. Normalment, dedicava les tres primeres hores de la tarda a la xerrameca telefònica: ara un portaveu policíac, ara un confident, ara un expolicia. Després, pres d'un rampell, es llançava com un foll sobre l'ordinador, martellejant les tecles amb els dits índex de cada mà i escampant sobre el teclat la cendra del seu sisè dit en forma de cigarreta. A la fi de cada paràgraf, feia una pipada fonda estarrufant-se, satisfet com un gall. Amania les cròniques amb hipòtesis i suposicions de collita pròpia. El segon dia, fart del meu paper d'estaquirot, vaig gosar suggerir-li algun canvi en els seus textos plens de retòrica d'El Caso, castellanismes i faltes d'ortografia. Els acceptava a contracor, i de seguida em va parar els peus: -"Vols deixar sense feina les nenes de correcció? No siguis tan llepafils!"
Als migdies fèiem el vermut amb policies i guàrdies civils en tavernes greixoses a tocar de les comissaries, intentant, amb resultats discrets, fer-los buidar el pap. Quan ens veien entrar, exclamaven divertits: "¡Peligro, la canallesca!". Magnificaven el joc del Reial Madrid i bevien pacharán, que pagàvem nosaltres. En sortir del primer bar, el meu mentor periodístic ja em va renyar: "L'has cagat, nano. Com se t'acut contestar-los en català? Ni l'hora, et diran".
A mitjan d'agost, quan tot just havia publicat dues columnetes que el meu cap havia convertit en il·legibles, el director va preguntar, tot passant: "-Què, ja el veus preparat?" L'as dels successos va contestar: "Està massa verd, però se'n sortirà!" En aquell moment vaig descobrir amb terror que l'endemà el meu mentor se n'anava de vacances i em passava el mort. Un inexpert becari quedava com a únic responsable de la secció. El director del diari em va tranquil·litzar d'una manera ben curiosa: "No pateixis, a l'agost la gent només llegeix els titulars".
La responsabilitat m'angoixava. Les primeres nits patia insomni i les següents, malsons terribles on familiars, amics i veïns m'esperaven al quiosc per retreure'm que la pàgina de successos estava en blanc o que havia confós el nom de la víctima amb el de l'assassí. No tenia temes ni contactes (el cap s'havia endut finalment l'agenda que havia promès deixar-me) i el panorama informatiu del pic de l'estiu era una bassa d'oli: ni accidents de trànsit, ni baralles de turistes a Lloret, ni plagues de meduses, res de res. Suava tinta i buscava notícies sota les pedres. Sovint, repicava dissimuladament notícies d'altres diaris.
I llavors va passar el miracle. Una dona va trucar al diari explicant que havia trobat un ull de vidre dins un pot de melmelada. Quan vam publicar la notícia -amb foto inclosa-, va començar l'allau de trucades sobre troballes inversemblants: una dentadura postissa dins un pot de cacau en pols, un ratolí dins una barra de pa, un preservatiu usat sobre els ingredients d'una pizza. Era la meva serp d'estiu. Estava salvat.

Inspirat en el testimoni d'un becari en un diari.

La sang dels rojos

2009-04-17T08:47:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Mossèn Gironella em va oferir l'hòstia consagrada amb l'agraïment dibuixat al rostre; satisfet de trobar enmig d’aquella trepa de rojos, marxistes i menjacapellans que omplien la presó del seminari de Girona un únic home devot, un pres penedit capaç de matinar per assistir a la primera missa. Només quan vaig abaixar el cap paladejant la sagrada forma em vaig adonar que el capellà duia els baixos de la sotana tacats amb la sang dels afusellats d'aquella mateixa matinada a la tàpia del cementiri. Un regust amarg em va omplir la boca. Vaig reprimir el rampell d'escopir-li amb ràbia l'hòstia a la cara. Tremolava com una fulla i les cames em flaquejaven mentre sortia d'aquella capella buida que, de sobte, em semblava plena d'una aire irrespirable i malèfic. Aquell dia em va caure la bena dels ulls: l'església capaç de beneir aquells vils afusellaments i passejar sota pal·li el gran carnisser no podia creure en el mateix Déu que jo. Combregar amb aquell capellà castrense que oferia absolucions davant l'escamot d'afusellament em feia còmplice dels seus crims.
Vaig passar mig any en aquell recinte eclesiàstic reconvertit en l'infern venjatiu dels vencedors. De seguida t'adonaves que el teu destí depenia d'una ruleta macabra: judicis sense garanties, denúncies falses ordides per veïns ressentits, la voluntat de matar per aniquilar tota esperança. Moltes matinades, em despertaven els crits dels presoners que els soldats havien de treure a culatades de la nevera, una cambra tètrica on separaven els condemnats a la pena capital. I molts d’aquests matins, veia passar l'ombra sinistra de mossèn Gironella que anava a dir la missa en una capella buida.
Aquell capellà hieràtic i impassible era ben diferent del director de la presó, que reflectia al seu rostre un turment indescriptible. Si no fos pel seu vestit, l'hauríem confós amb un dels presoners demacrats que jeien o passejaven pel pati com ànimes en pena. Els seus ulls enfonsats i pesarosos, el seu rictus amarg expressaven l'espant i l'aversió de saber-se el màxim responsable de la maquinària monstruosa que regia aquella instal·lació. Entre els presos corria el rumor que el dia que tocaven afusellaments es drogava per donar-se ànims, o per evadir-se. Es tancava al despatx i no en sortia en tot el dia.
Vaig aconseguir suportar aquell tancament gràcies a les notes d'ànim que la meva dona m’amagava cada dia dins la nansa de la carmanyola del menjar. Aquells retalls de vida quotidiana de la família em van salvar la vida: a l'Olga li ha caigut una dent, tenim un ratolí a les golfes, ens hem banyat a la platja de Sant Antoni.
Però el capellà malvat s'havia entossudit a salvar-me i no perdia oportunitat d'oferir-se com a confessor. Havia demanat els meus informes i sabia que, a més d'afiliat a Esquerra Republicana, havia estat membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Els seus oferiments eren per a mi com una temptació diabòlica que em calia resistir. Tots els presos sabien que em pressionava perquè jo era l'únic que podia evitar que les seves misses a l'alba tinguessin com a escenari una capella desolada. Volia una victòria, una conversió, un trofeu. Em va arribar a insinuar que el meu alliberament depenia de l'assistència a les misses. A mesura que s'obsessionava amb mi, deixava més al descobert la seva recargolada maldat. Llavors vaig tenir el convenciment que les seves taques de sang no eren fruit del seu afany d'oferir un consol proper als ajusticiats, sinó un gest torero semblant al d'aquells matadors que s'acosten expressament al toro ensangonat per exhibir, amb el roig viu damunt el seu vestit, el seu suposat heroisme.

Basat en el testimoni d'interns de la presó de Girona entre 1939 i 1945.

El niu

2009-04-03T02:29:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés.

L'harmonia de la nostra comunitat de veïns es va començar a esquerdar quan un atípic rodamón es va instal·lar just al costat de l'entrada de l'edifici. Va muntar el seu cau en un estret i ombrívol carreró en desús que intimidava els compradors més decidits i era causa directa del fracàs de tots els negocis que s'havien instal·lat al seu únic local. La primera nit, la còrpora del rodamón només s'intuïa sota els cartons d'una nevera Miele, just davant les rònegues portes de vidre infestades de grafits que no s'obrien des de feia uns cinc anys.
L'home, que de seguida es va fer omnipresent, lluïa sempre un vestit fosc força elegant, gens propi d'un vagabund, i s'esforçava a entaular conversa amb els veïns aprofitant les seves entrades i sortides. A primer cop d'ull, qualsevol que el veiés, palplantat a l'entrada amb els braços creuats, l'hauria confós amb un conserge desvagat o amb un veí que s'havia deixat la clau. En un correcte castellà, parlava del temps, de futbol o deia fàstics del govern. Al cap d'uns dies, va aparèixer arrossegant dues enormes maletes, de les quals van anar sortint mantes, quadres, fotos familiars i andròmines de tota mena que en dies successius van envair tot el passatge. El seu afany de tornar acollidor el modest niu instal·lat en aquell carreró va arribar a l’extrem que, veient-lo escoltant els partits de futbol del diumenge en el seu transistor, escarxofat en una estrafolària butaca engiponada amb roba vella, teníem la sensació d’irrompre en la seva intimitat, de ficar-nos a casa seva. Va començar a demanar almoina molt dignament: s’acostava discretament i et preguntava si li podries deixar vint euros mentre li tramitaven la jubilació.
Els veïns de l'escala, al principi sorpresos i expectants, van acabar dividits en dos grups: els que li baixaven menjar i li donaven almoines i els que volien fer-lo fora a qualsevol preu i trucaven inútilment a la policia local. Els agents se'l van emportar uns quants cops, ell i maletes, però de seguida reapareixia amb un esperit renovat i refeia el seu niu com un ocell laboriós després d’una tramuntanada.
Els veïns antirodamón van redactar un escrit adreçat a l'Ajuntament on esmentaven la degradació de l'entorn i el risc d'incendi que suposava l'acumulació de deixalles. La carta al·ludia a la Síndrome de Diògenes, esbombant alguns casos recents recollits per la premsa.
En una agitada reunió de propietaris, vaig proposar –una mica picat per l’obcecació dels antirodamón- contractar-lo com a porter de l'edifici, fent habitable el local dels baixos. Una anciana que li duia entrepans (de la mateixa manera que duia molles de pa als coloms de la plaça) va ser l’única que s’hi va mostrar favorable, opinant que podria controlar les entrades i sortides de “gent sospitosa”, ajudar a baixar les escombraries, fer petits encàrrecs i reparacions domèstiques. Una veïna del primer va contraatacar oferint-se per tirar-li cada vespre galletades d'aigua des del seu balcó i un dels més exaltats va proposar recórrer al Zotal, com havien fet per expulsar les prostitutes d'una cruïlla d’un poble de l’Empordà. La reunió es va descontrolar: van volar els insults i vam estar a punt d’arribar a les mans.
El nostre rodamón va desaparèixer uns dies després d’aquesta convulsa reunió a causa d'un fosc incident del qual circulen versions molt contradictòries. La més creïble afirma que uns borratxos el van apallissar de matinada i es van pixar damunt les seves coses. Ja han passat uns quants mesos, però encara no puc evitar de classificar els veïns, quan me’ls trobo a l’ascensor, entre partidaris o detractors del rodamón.

Inspirat en una experiència de Toni S.

Paràbola

2009-03-27T04:55:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Quan la meva dona em va deixar, vaig començar a freqüentar els entrenaments del pare, que havia estat un aler impetuós i ara entretenia la vellesa inculcant els rudiments del bàsquet a una maldestra trepa de marrecs de barriada. Aviat em va encolomar el càrrec de segon entrenador. Tota aquella canalla provenia de famílies que eren carn d'assistència social, nens traumatitzats per la desatenció, l'alcoholisme i la violència. A mesura que els anava coneixent, experimentava cap a ells un sentiment paternal de protecció i tendresa. En Sergei tenia visió de joc i punteria, però era fràgil i poruc. En Nixon, espigat i flexible, tenia l'aparença intimidatòria d'un pivot de l'NBA, però la seva sang d'orxata el feia moure's com si practiqués el Tai Chi. La nostra rèmora era en Ramon, un talòs bonifaci sense coordinació, amb mans de mantega i tan camatort que els seus genolls entrexocaven ridículament mentre corria. L'estrella de l'equip era en Javi, un gallet del barri gitano que se les sabia totes. El seu ressentiment cap al món es manifestava en una agressivitat reconcentrada. Era un príncep sobre el parquet, però el podien expulsar en qualsevol moment a causa dels seus rampells.
El pare els inculcava el joc col·lectiu i els feia entendre que no competien contra el rival, sinó contra les seves pròpies limitacions. Tots jugaven exactament els mateixos minuts. La normativa del bàsquet infantil obligava a què cada jugador participés com a mínim en una de les quatre parts, però els entrenadors la vulneraven perquè els àrbitres feien els ulls grossos.
Jo atribuïa a un miracle que aquell equip que semblava recosit amb rebutjos d'altres clubs es plantés a la final del torneig escolar comarcal. El pare s'havia trencat el fèmur a la semifinal en relliscar arran de pista amb una taca de suor i jo tenia la responsabilitat de conduir l'equip a la victòria. Gràcies a una actuació prodigiosa d'en Javi, vam acabar el tercer quart amb el partit frec a frec. Però tot l'equip semblava convençut que amb el talòs a la pista -era el torn d'en Ramon- no teníem la més mínima possibilitat de victòria. En Javi va proposar, per salvar l'honor i el partit, que en Ramón fingís una lesió només de sortir. El talòs semblava conformat i maquinava regirar-se el turmell en el primer salt a cistella. Jo era ben conscient que en Javi mereixia el triomf per redimir la seva infància plena de fracassos, però no permetria que fos a costa d'en Ramón i de la traïció a la filosofia d'esforç col·lectiu que ens havia dut a la final.
-En Ramon jugarà el temps que li toca! I no feu bestieses! Vigileu que no sigui jo qui us lesioni de veritat! -vaig cridar amenaçador, revestint-me d'autoritat.
L'equip va jugar al límit de les seves possibilitats. En Javi posava l'ànima en cada entrada, en cada tir. En Ramon minimitzava els errors i excel·lia en les cobertures i destorbant els atacs rivals. No ens vam deixar acovardir. A cinc segons del final, perdíem d'un punt i teníem la possessió de la pilota. L'equip rival es va confabular per deixar en Ramon lliure de marcatge. Ell va ser perfectament conscient que es volien aprofitar de la seva debilitat, que apostaven per la seva errada. I això el va encendre. Abans de rebre la pilota, veia als seus ulls que havia decidit jugar-se-la. Era el primer cop que li vèiem fer quatre gambades seguides sense perdre la pilota. Intercanviant els papers, en Javi va fer aquest cop la cobertura perquè en Ramón, amb el seu entrexocar de genolls, penetrés a la zona i llancés un ganxo desmanegat. La pilota descrivia una paràbola estrambòtica mentre, prodigiosament i davant l'astorament de tothom, s'anava acostant a la cistella.

A partir d'una idea d'en Nil Bonventura, basquetbolista infantil.

Desconcert

2009-03-21T00:40:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Pel descampat del pavelló, atapeït de cotxes mal aparcats, s'hi passegen alguns pares neguitosos, amb ulls de son i aspecte de nàufrags. Fins que no m'he vist reflectit en ells no m'he adonat del nostre trist paper. Jo m'estimo més esperar dins del cotxe, perquè porto el pijama sota l'abric i unes espardenyes d'estar per casa que em farien semblar ridícul. Fa més d'una hora que això s'hauria d'haver acabat. Des de fora, ens arriba la remor de la música, la cridòria i els aplaudiments del públic. Puc reconèixer algunes de les cançons repetitives i estúpides que ja he escoltat abans a través de la porta de l'habitació de la meva filla. Per sort, tot sembla indicar que ens trobem en l'apoteosi final; uns quants bisos i podré tornar al llit. Un noi i una noia avancen fent tentines entre les fileres de cotxes. Ell la sosté per les aixelles mentre ella vomita de sobte sobre un retrovisor. Ara m'adono que hi ha d'altres nois i noies asseguts a terra i també algunes parelles que es magregen entre els cotxes.
Tinc la sensació que tots els pares aquí reunits perseguim un impossible: aturar el temps. Com si ens resistíssim a deixar créixer les nostres criatures, com si les estiréssim desesperadament per impedir que s'escapin de la nostra tutela. Són prou grans per venir a un concert, però ens cal esperar-los a la sortida. Obeïm a un atàvic instint de protecció del qual mai no ens podrem desempallegar. Els fills creixeran, marxaran de casa i es fotran en mil i un embolics, i nosaltres, encara que no vulguem, patirem amb ells. No tenim alternativa. Els veurem cometre els nostres mateixos errors, ben fàcils d'evitar si t'acceptessin alguns consells. Ens hem adonat massa tard que, parint fills, hem creat una prolongació ingovernable de nosaltres mateixos. Ara que ja comencen a volar sols, ara que no paren mai a casa, ara que la seva vida es converteix en un jardí prohibit a la nostra tafaneria.
Per fi, s'obren les portes i apareix una riuada de jovenalla que es bifurca entre els vehicles de l'aparcament. Molts pares surten dels cotxes per anar a caçar els seus fills. Jo em resisteixo a baixar i buscar la Sònia entre la multitud. És ella qui m'ha de trobar, és ella qui em necessita per tornar a casa. No li costa gaire esforç localitzar-me. Apareix amb un noi més gran que ella que no havia vist mai abans. Ella té una mirada diferent, uns ulls encesos. Penso que, en el millor dels casos, potser només ha begut una mica més del compte. Abans que jo pugui dir ni ase ni bèstia, tots dos són asseguts al seient de darrere del cotxe.
-Encantat de conèixer-lo! -em diu el noi amb una formalitat sorprenent.
Des de fa temps, la Sònia dóna per descomptat que la nostra confiança paternofilial fa innecessària tota salutació i només em comunica, escuetament, allò que considera estrictament necessari.
-Avui l'Aleix es queda a dormir a casa.
La Sònia és només una ombra difusa reflectida al retrovisor, però he intuït la fixació dels seus ulls desafiadors, ben disposada a la revolta si gosava interpretar el paper de pare carca i repressor. M'ha fet molta mandra embrancar-me en una baralla que ella tenia guanyada.
Quan m'he ficat al llit, la meva dona, mig adormida, s'ha arrambat al meu cos i amb un to semblant al roncar plàcid d'una gata, m'ha preguntat:
-Ha anat bé?
Demà s'aixecarà abans que jo i segurament caldria prevenir-la que tenim un convidat al llit de la nena. Però dir-li això encara m'ha fet més mandra. Admeto que em fa gràcia imaginar la cara que posarà quan demà al matí se li aparegui l'Aleix a la cuina, en calçotets, preguntant-li si li fa un cafè.
-Fantàstic -li he contestat.

Inspirat en una experiència de Pau M.

Els amics dels hospitals

2009-03-13T04:27:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Durant les meves estades als hospitals he fet amistats d'una breu intensitat amb companys d'habitació que després no he tornat a veure mai més. Pateixo asma crònic i bronquiectàsies, una mena d'atròfia dels muscles de les parets bronquials que afavoreix les infeccions; així que uns quants cops a l'any acabo ingressada, connectada a la bombona d'oxigen i sotmesa a un còctel de fàrmacs per eliminar algun papu massa resistent. A les habitacions dels hospitals, vulguis o no vulguis, t'assabentes de la vida i miracles del teu company. No pots evitar d'escoltar els seus gemecs, les seves converses telefòniques i les tòpiques paraules de consol de les seves visites. Queden, però, estones de tranquil·litat i endormiscament, on les hores passen lentament i, entre comentaris banals, s’enforteix la confiança. Quan el patiment i la mort et ronden, la sinceritat és un bon refugi.
Dels meus companys d'habitació recordo sobretot en Raúl, un jove i atlètic cubà que tenia un mal lleig al genoll. Només el visitava l'encarregat de la fusteria on treballava, un vigatà sorrut d'uns 50 anys que podria ser el seu pare i que li dispensava unes atencions commovedores. Raúl, sempre trist, parlava amb devoció del seu amic. Cada migdia, el company, a vegades vestit encara amb un mono que desprenia olor de resina de pi, compareixia per donar-li el dinar. L'animava a engolir cada cullerada com una mare pacient amb un nen malcriat i li eixugava la suor que permanentment amarava el seu rostre bru. Les nostres malalties evolucionaven en direccions oposades: mentre jo reconqueria els meus bronquis, el mal d'en Raúl s'escampava i li causava dolors més aguts.
El Nadal ens va atrapar a l'hospital. Les garlandes que volien omplir de festa l'habitació més aviat ens feien enyorar la calidesa familiar. Des de la finestra de l'Hospital Trueta vèiem l'enorme pi de l'entrada ple de bombetes de colors. La nit de Nadal vam quedar quatre gats; qualsevol capaç de sostenir-se sobre dues cames havia guillat. Ens van portar un sopar especial: amanida de gambes, ànec amb peres, pinya natural i torrons. La tele sense volum em feia la sensació que ens trobàvem dins d'una campana de vidre, aïllats del món. Poques vegades he patit una soledat tan fonda com la d’aquella nit. En Raúl havia tingut una tarda complicada: el dolor se li feia insofrible i gemegava tant que et trencava el cor. Ni ell ni el seu fidel amic van tocar el sopar. L'encarregat, habitualment xerraire i simpàtic, es va quedar enfonsat a la butaca. De tant en tant, s'aixecava per controlar els sèrums del jove malalt. Tot i la penombra, vaig veure amb sorpresa que l’encarregat s'acomiadava d’en Raúl amb un petó als llavis. Llavors vaig entendre que s’estimaven i em va entristir que al patiment de la malaltia, s’hi afegís l’absurda comèdia de dissimular la seva relació.
El matí següent, l'infermera més esbojarrada de la nostra planta va irrompre molt aviat a l'habitació obrint la persiana i va encegar-nos amb la llum del sol. Adreçant-se a en Raúl, va preguntar: "Ja ets a punt per a l'operació?" Per la cara que va posar el jove cubà es veia d'una hora lluny que ignorava que aquell matí passava pel quiròfan. Al cap de pocs minuts va arribar el seu company, nerviós i espantat. Es va asseure al costat del malalt i va parlar-li a cau d'orella mentre li agafava la mà. Després, cap dels dos no va dir res; ni quan un zelador maldestre va endur-se en Raúl empenyent el llit i fent-lo xocar amb les parets i el marc de la porta. El company contemplava capficat l’insòlit espai buit que havia quedat a la cambra. Quan es va adonar que jo el mirava em va preguntar: Vostè sap què en fan de les cames tallades?

Inspirat en una experiència d’A. H.

El paradís dels carteristes

2009-03-08T13:26:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Abatut i atordit per la derrota humiliant del Barça a mans del cuer de la Lliga, vaig abandonar l'estadi deixant-me arrossegar per una gentada que em va conduir fins al soterrani de la parada de metro de Maria Cristina. Com en una batalla incruenta, la línia verda no donava l'abast a evacuar els barcelonistes vençuts; semblava materialment impossible encabir-los als metros atapeïts que paraven a l'andana. El maquinista enganxava amb les portes ara el cul boterut d'una matrona ara la bufanda blaugrana d'un japonès encantat de ser esclafat. Al tercer comboi, ja havia reunit prou ànims per llançar-me al cos a cos. Em vaig adherir com una paparra (o com un obsés sexual) a la muralla humana que va aparèixer en obrir-se les portes. Els de darrere em vam empènyer insuflant-me la força de penetració d'un supositori. Per més ple que que estigui un vagó, sempre hi pot cabre més gent.
Tot i que viatjàvem com arengades, una segona onada de viatgers tossuts van pujar a la parada de Les Corts, augmentant el nivell d'opressió fins a nivells inhumans. Si hagués aixecat els peus, els meus veïns m'haguessin sostingut dempeus. Tots aspiràvem l'aire enrarit del vagó a petites dosis, tement que si buidàvem del tot els pulmons no poguéssim tornar-los a omplir.
En aquell cúmul d'humanitat esclafada, vaig percebre com una mà no identificada es passejava per l'interior de la meva jaqueta fins a palpar la cartera i arreplegar-la impunement. No vaig ser a temps d'alliberar els braços per evitar el robatori, però amb molt d'esforç sí que em vaig poder girar trenta graus fins a encarar-me al meu assaltant. Es feia el distret, però quan li vaig reclamar que em tornés la cartera, em va mirar fixament amb cara de pocs amics. Llavors, va fer un intent furiós d'esmunyir-se entre la gent, però la densitat humana no li deixava ni la més mínima escletxa per fugir. Era una situació d'una violència electritzant. Rendit a l'evidència, el carterista em va ensenyar, amb gran dificultat, una navalla semi-oculta dins la màniga. Li sobrava sang freda i semblava disposat a esperar. Dos o tres viatgers van adonar-se clarament de la situació, però què podien fer? Tenien por. I posar-se a cridar hauria estat fatal en aquell vagó on les criatures havien estat aixecades a la superfície per no quedar esclafades. Sé per experiència que les multituds són irracionals i salvatges. El lladre em mirava de fit a fit. Li veia els ulls tremolosos, els barbs del nas, els porus de la pell regalimant suor. Tots dos teníem clar que jo el reconeixeria en una roda policíaca, per això explotava la via de l'acolloniment. Amb una mirada desafiant, semblava voler dir-me: “si piules, et rebento a punyalades”. O potser només era aquell clàssic del “m'he quedat amb la teva cara”.
De sobte, un turista japonès que seguia amb incomoditat la meva desgràcia, situat a dos o tres cossos de distància, va tenir una reacció sorprenent: va alçar la seva càmera i li va fer una foto a l'agressor. Mig vagó va quedar enlluernat pel flash. El lladre es va posar a increpar-lo, però el japonès va dissimular, com si tot aquell escàndol no anés amb ell. Era prou lluny perquè l'agressor no el pogués engrapar. A la següent parada no va baixar ni un ànima. Jo i el lladre ens estudiàvem amb deteniment, mentre la tensió augmentava. Es van succeir cinc parades eternes sense que ningú pogués desfer el nus de gent que dilatava fins a límits insofribles el desenllaç. A Paral·lel, finalment, va baixar un gruix de gent que ens va donar llibertat de moviments. Per les finestres, abans que jo aconseguís arribar a la porta, vaig veure com el meu lladre corria darrere del japonès de la càmera.

Inspirat en un incident al metro de Barcelona el 21 de febrer de 2009.

2009-01-16T04:19:00.001-08:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Vaig passar de cofoi futbolista de carrer a sofert jugador federat quan l'equip del meu barri s'enfonsava en la classificació i necessitava un golejador. El pit a punt d'explotar al primer esprint i els turmells adolorits pels tacs rivals em van descobrir que el futbol competitiu era tota una altra cosa. Els meus elèctrics driblatges eren foc d'encenalls en aquells camps inacabables. Als primers partits, cada cop que m'embrancava en una jugada de malabarista apareixia un defensa destraler amb tècnica de bulldozer que m'escombrava sense miraments. La impossibilitat de desenvolupar el meu futbol artístic em va deprimir. Fins i tot vaig estar temptat d'abandonar, però els rivals matussers, els errors arbitrals, els renecs del espectadors i la humiliació de les constants derrotes em van encendre una addictiva i estimulant flama de revenja que fins llavors m'era desconeguda. Si el futbol perdia per a mi el seu component estètic i creatiu, com a mínim m'ajudaria a forjar caràcter. Vaig aprendre a protegir la pilota i a preveure els seus bots estranys en els camps de cols on ens tocava jugar, a passar-la abans que el rival se m'abraonés, a saltar deixant anar els colzes, a exagerar o simular faltes i penals.
Tot i la meva progressiva adaptació, el meu compte golejador continuava a zero. Poques vegades ens lliuràvem de ser humiliats amb marcadors d'escàndol. Conscient de la nostra debilitat, l'entrenador ens obligava a jugar amb un plantejament ultradefensiu que enervava els pares que seguien l'equip. Això minvava les meves oportunitats en l'àrea rival. Era un explorador solitari en territori hostil que rebia dues passades aprofitables en tot el partit. Mai no tenia cap ajut: els companys es desorientaven si gosaven travessar el mig del camp. La meva missió consistia en buscar la jugada personal, regatejar dos o tres defenses i, com deia l'entrenador, xutar a barraca. Molt fàcil sobre el paper, però gairebé impossible al camp.
Una jugada grotesca va marcar el meu futur futbolístic. Ens jugàvem la permanència en camp contrari enfront d'un equip de cafres de suburbi. Ells compensaven les mancances tècniques amb un joc tan violent que ratllava la criminalitat. El seu camp, que nosaltres anomenàvem "el petit Bernabeu", era una mena de circ romà que celebrava les salvatjades dels seus gladiadors. Corria la brama que des de les finestres dels blocs circumdants s'havien vist volar fins al terreny de joc paraigües, testos amb geranis i alguna gallina. En el minut vuitanta-cinc, gràcies a una defensa numantina, estàvem a punt d'arrencar un increïble empat a zero. El camp era una olla a pressió. Cada decisió arbitral contra l'equip de casa degenerava en una pluja d'insults. Jo m'havia allunyat de les bandes perquè un gos em bordava i uns brètols m'escopien i m'estiraven de la màniga. Com que l'equip rival s'havia llançat a la nostra porteria amb tots els efectius buscant una victòria agònica, jo havia optat per esperar a la rotllana central, sol com un mussol, alguna pilota rebotada per iniciar un contraatac letal. I la pilota somiada va caure als meus peus. Vaig enfilar veloç cap a la porteria sense la més mínima oposició. Els defenses eren massa lluny per atrapar-me. El públic va emmudir. El cara a cara amb el porter era la meva especialitat. Entraria a l'àrea petita i quan el porter em sortís al pas, l'enganyaria simulant un xut a la dreta per fer-li un barret com una catedral. Seria una jugada antològica que gelaria la sang d'aquells desgraciats. I just quan em disposava a xutar, va aparèixer aquell gos esperitat, arrossegant la corretja, que em va treure la pilota dels peus per començar a queixalar-la.

Inspirat en una anècdota del futbolista Grau Sant.

Nou periodisme

2009-01-12T07:52:00.000-08:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

-Mama, prepara't que cauràs de cul. Oi que has sentit per la ràdio això del negrito que l'han cremat uns racistes? Sí, a Banyoles. Pues resulta que avui em tocava guàrdia i com els dissabtes hi ha quatre gats, endivina qui farà un directe a les notis i una connexió per la tarda amb el magazine de la Mari Rosa. Sí, sí, la teva nena. M'he posat el conjunt del Boulevard Rosa. No, mama, tampoc no vull anar massa extremada. Sí, no pateixis, m'ho estic currant a tope. Els Mossos i l'alcalde ja poden dir missa, que està més clar que l'aigua. I què vols que sigui sinó una agressió racista? Això està invadit de negres i moros; un dia o altre tenia que passar. La gent està que trina. Et llegeixo la meva presentació, que així m'entreno. Encara l'he de passar als puretes de correcció: “En Bañolas, un suceso aterrador ha conmocionado a la sociedad española. El fantasma del racismo sobrevuela de nuevo nuestro país. Un niño negro gambiano de 12 años que paseaba tranquilamente en bicicleta por la calle con sus compañeros ha sido la indefensa víctima de una brutal agresión racista. Una pandilla de chicos blancos le han gritado “¡Negro, vete a tu casa!”, y después de hacerle caer de la bici le han rociado con un líquido inflamable y le han prendido fuego. El pequeño Bamba Bemba permanece ingresado en la unidad de quemados del Hospital de la Vall d'Hebrón de Barcelona con graves quemaduras en un 25% de su cuerpo. No es el primer ataque racista que tiene Bañolas como escenario. No hace mucho habían incendiado la entrada de un bloque de inmigrantes. Eso, por no hablar del trístemente famoso Negro de Bañolas, un guerrero africano que se exhibía con total impunidad en una vitrina del Museo municipal”. Guai, no? Si mama, et truco després.
-Hola mama! El tema està que crema. L'estirarem com un xiclet. Prioritat absoluta, m'ho ha dit el cap d'informatius en persona. La segona unitat mòbil ja està en camí. Potser em quedo uns dies i tot. La poli no té pistes, segur. Nosaltres tenim un piló de veïns que es queixen dels negres: fressa, brutícia, robatoris. I ple de negres que es queixen de racisme: que els cobren de més als bars, no els deixen entrar a les discos o no poden enrrollar-se amb les ties blanques. Muntarem una xou que serà massa. Et deixo, entro en directe d'aquí a cinc minuts. Si, mama, m'he posat més coloret. Dona, és que en un cas com aquest si rius massa no queda bé.
-Ei, mama. No et perdis la connexió del vespre. Hem trobat un municipal que és una mina: diu que arribarà el dia que veurem pels carrers de Banyoles una manifestació amb creus en flames com les del Kus-Kus-Kant, o Klan, o com se digui. Que sí, mama, aquells de les pel·lis americanes que anaven amb cucurutxus al cap i penjaven els negres dels arbres. A més, tenim un amic de la colla del negrito cremat. Resulta que ha fet els 18 i no necessitem permís dels pares. I només el tenim nosaltres. El Javi l'està entretenint al bar fins que sigui l'hora de la connexió. Serà la bomba, ja veuràs.
-Mama, ja ho saps, no? Quina putada! És que ploraria de ràbia. Per una vegada que podia xupar càmera a tope. Sí, resulta que el negrito es va cremar tot sol calant foc a uns líquids dins una fàbrica abandonada. Tenia por que el pare li fotés la bronca i s'ho va inventar tot. Sí, confirmadíssim, donen una roda de premsa a l'ajuntament. Si hagués durat un parell de dies més! El jefe s'ha emprenyat com una mona. Primer, em diu que no deixés que la veritat m'espatllés una bona història i em penja. Però un minut després em truca per culpar-me de fer el ridícul. Diu que quan acabi la connexió del vespre reculli els trastos i cap a casa. Si, mama, és un borde total.

Inspirat en un succés ocorregut a Banyoles el 27 d'abril de 2002.

El xoc

2009-01-02T04:03:00.000-08:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
En un segon vaig intuir que aquell Seat 124 de color groc em portaria problemes. El vaig veure acostar-se a tota velocitat pel retrovisor del cotxe i vaig tenir el temps just d'aferrar-me al volant, arronsar les espatlles i tancar els ulls esperant el xoc. L'impacte va ser molt violent i en vaig sortir amb un petit trenc al front i una fuetada cervical. El paraxoc i els llums posteriors van quedar trinxats. El conductor del 124, un presumit gallet de barriada, va baixar del cotxe remugant: “Me cago en mi puta mala suerte, estoy jodido, esto me hunde”. Es va excusar dient que s'havia distret, capficat en els seus maldecaps. Un cop vam haver arraconat els cotxes a la vorera, el pinxo va començar a dir que allò ho havíem d'arreglar entre ell i jo. “Ni guripas, ni testigos”, repetia mentre jo li reclamava l'assegurança. Com que jo no afluixava, em va ensenyar una mena de permís penitenciari amb el segell de la presó de La Roca del Vallès. “Si esto se sabe, me vuerven ar talego. No me seas cabrón”. No buscava compassió, volia intimidar-me. Era com si em digués: compte nano, sóc un ex presidiari!
Finalment, va tocar el dos deixant-me l'adreça i el telèfon escrits en un paper, i perjurant que, factura en mà, em pagaria trinco-trinco la reparació. Tal com vaig témer, les seves senyes eren falses. Enrabiat per l'engany, vaig estirar l'únic fil que em quedava: el número de la matrícula. Una cosina que treballava en una asseguradora em va aconseguir les dades del propietari del vehicle. Era una adreça de Font de la Pòlvora, un suburbi proscrit als afores de la ciutat; el gran supermercat de la droga i l'indret on la policia acostumava a recuperar motos i cotxes robats. Fins a tres taxis es van negar a portar-m'hi. L'autobús em va deixar al límit del barri perquè sempre se saltava la darrera parada. De seguida vaig entendre per què. Els carrers eren gairebé impracticables; s'havien convertit en una mena de tallers de desballestament a l'aire lliure. Tot era ple de ferralla i andròmines: xassís de cotxes, pneumàtics, bidons, bombones de butà. La canalla i les dones m'adreçaven mirades poc hospitalàries. Només un parell de joves es van acostar per oferir-me “caballo”.
Vaig entrar en un bloc decrèpit amb totes les bústies rebentades. El 124 groc era aparcat molt a prop, però amb una matrícula diferent. Com que el timbre no funcionava, vaig picar molts cops amb la mà. Quan ja em rendia, una veu somorta i tremolosa va sonar darrere la porta: “¿Qué quiere?” En dir el nom de qui buscava i després d'un petit concert de volts de clau, llisquets i cadenetes, la porta es va obrir. “Mi hijo no está”, va dir una velleta pansida amb ulls petits i negres de ratolí. La dona caminava palpant les parets. La vaig seguir fins a un diminut menjador envaït per una enorme muntanya multicolor de roba per estrenar: jerseis, pantalons, camises. Mentre li explicava l'accident, l'àvia es va asseure a la seva butaca per continuar maquinalment la feina interrompuda. Amb una destresa increïble per unes mans encartonades, prenia una peça del munt de roba, tallava amb unes tenalles la xapa antirobatori, que es guardava damunt la falda, i llançava el teixit a un segon piló. En concloure la meva narració, l'àvia va extreure de sota la butaca una caixa de llauna de galetes Birba: “Cójalo de aquí. Me fio de usté”. Fins llavors no em vaig adonar que era cega. Juro que a la capsa hi havia, pel cap baix, dos o tres milions de pessetes. Vaig anar estirant els diners d'un dels feixos de bitllets fins a completar les 80.000 pessetes de la factura de la reparació. Abans de marxar, l'àvia em va regalar una brusa amb lluentons d'Armani.

Inspirat en un cas ocorregut a Girona l'any 1987.

Cançó de Nadal

2008-12-26T10:58:00.000-08:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
El vaig conèixer en un cafè mentre ens explicava, amb tota convicció i absoluta credibilitat, aquella surrealista entrevista laboral de la roulotte. Una ETT l'havia sotmès a un test d'intel·ligència amb uns resultats tan brillants que, per primera vegada, podien enviar un candidat a una misteriosa col·locació que la pròpia agència ignorava. El van adreçar al kilòmetre ix d'una carretera solitària, enmig d'una plantació de blat de moro de Valldevià, on hi havia aparcada una rònega roulotte. La caravana era una tapadora: camuflava un interior d'alta tecnologia que semblava una nau espacial, amb pantalles d'ordinador, botonets, llumetes parpellejants i sorollets galàctics tipus bip-bip. Dues noies de freda bellesa nòrdica i vestimenta provocativament futurista li van fer un segon test igualment reeixit. Van pactar un sou i un horari. I just quan anaven a explicar-li en què consistiria exactament la seva feina, van descartar-lo perquè es van adonar que la seva adreça coincidia amb la del psiquiàtric. L'esclat eixordador de riallades amb què la concurrència va celebrar la fi de la història em va fer entendre que segurament només aquesta última informació era autèntica.
Efectivament, quan va guillar, em van confirmar que en Falconeti (la majoria ignorava el seu nom real) no girava rodó, però això no impedia que fos considerat un tocat del bolet genial, una màquina inesgotable d'anècdotes i ocurrències.
Més endavant, un seu antic company d'escola em va certificar que havia estat un alumne brillant, lúcid, capacitat com pocs, fins que el primer any de carrera el cervell li va fer un clic que li va capgirar la vida. Combinava èpoques eufòriques, durant les quals destil·lava un humor càustic i una vitalitat forassenyada, amb períodes depressius en què semblava una ombra abatuda de si mateix. Llavors, desapareixia llargues temporades en què suposadament romania ingressat i en tractament.
Després d'una d'aquestes desaparicions, que es va allargar anys, el vaig retrobar a la Rambla fent de músic de carrer. Aquell dia, jo duia la meva filla petita de la mà, i em va alegrar comprovar que quedava fascinada per la versió interminable de la cançó “Una ampolla a dalt de la paret” que en Falconeti interpretava amb una vitalitat encomanadissa. Vaig aconseguir desempallegar la nena de la rotllana de criatures quan ja comptava l'ampolla dues-centes. Era prou capaç d'arribar al miler.
Un dia, el vaig descobrir a les cartes al director d'El Punt, on en signava una on es queixava que les noies de Girona semblaven monges en comparació amb la promiscuïtat de les barcelonines.
Però l'anècdota més entranyable va tenir lloc en aquell bar atapeït de gent on el foteta de la colla el burxava per fer-li cantar una cançó de Nadal. En Falconeti va plantar un tamboret entre les taules, s'hi va enfilar i amb gran autoritat va imposar el silenci. “Com que s'acosta el Nadal, cantarem el Fum, fum, fum!”, els va dir. Amb posat de director d'orquestra, Falconeti animava el personal a cantar taula per taula. Tímidament, una munió de desconeguts de diferents cercles i generacions s'anaven afegint a la cançó. Tot el bar va acabar bramant com una sola veu. Costava d'entendre que un espectacle tan senzill pogués ser tan emocionant. Va ser un d'aquells moments en què la vida quotidiana s'omple d'una màgia que et reconcilia amb el món, com l'escena final d'una pel·lícula de Frank Capra.
Vaig tornar a veure en Falconeti al cap d'uns anys, amb el rostre entresuat i amb aquella mirada de serenor química, com si estigués esgotat d'un llarg viatge o de l'esforç d'aturar la cançó interminable que li sonava dins del cap.

Inspirat per les vivències de dos malalts d'esquizofrènia.

Un Nadal per fugir

2008-12-20T03:31:00.000-08:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Els nostres professors tenien més fusta de funcionaris de presons que de pedagogs. Al llarg de la meva vida escolar he hagut de suportar una penosa trepa de totxos mestretites, sense curiositat, bagatge intel·lectual ni cap complicitat amb els alumnes. Però res no es pot comparar amb el fatídic atzar que va reunir en aquell mateix curs els espècimens més ineptes de l'institut. S'enduien la palma en Rasputín, que es limitava a llegir, dia rere dia, paraula per paraula, el llibre d'història contemporània, i la flasca de mates, que omplia la pissarra de galimaties algebraics indesxifrables. Les classes se'ns feien monòtones, absurdes, depriments. Havíem de deixar volar la imaginació si no volíem que els nostres cervellets en fase de formació acabessin explotant en mil bocins.
Vist aquell panorama desolador, resulta fins i tot comprensible que l'Arcadi intentés convertir en realitat la boirosa fantasia col·lectiva de fugir d'aquella aula-presó. Sembla que la idea se li va acudir després de veure a la tele "Las aventuras de Geremiah Johnson", un western ecologista de Sydney Pollack on Robert Redford encarnava un desenganyat soldat americà que fuig de la civilització per refugiar-se a les muntanyes i emprendre una lluita solitària contra la natura i els indis. En aquesta pel·lícula, l'obtús però sensible Arcadi va trobar un possible paradís: la natura verge. Anhelava la vida del bon salvatge. Era fill de pares separats, s'allotjava en una residència estudiantil i els caps de setmana els seus progenitors no es barallaven precisament per acollir-lo. L'havien apuntat a un grup d'escoltes on havia agafat afició a l'excursionisme.
Qualsevol persona amb dos dits de front s'hauria adonat que aquella fugida era una criaturada. Molts adolescents s'escapen de casa, però ben pocs amb el propòsit de viure sols en un bosc a només dues hores de cotxe. L'Arcadi era tossut com una mula i em va convertir en còmplice de la seva minuciosa planificació. Ja es veia dins d'una confortable cabana de fusta, vivint de la caça i la pesca com un nou Robinson Crusoe. Des que em va confiar el seu pla, fèiem conciliàbul a l'hora del pati i després l'acompanyava a comprar provisions. Ens va costar Déu i ajuda que el suspicaç empleat d'una ferreteria ens vengués una destral d'un pam de tall. L'Arcadi tenia una llarga llista d'estris per anar omplint la motxilla: llanterna, navalla suïssa, carmanyola, hams, fil de cuca, brúixola, fogonet, etcètera.
S'havia inventat una excursió amb els escoltes el primer cap de setmana de les vacances de Nadal que li donaria dos dies de marge abans no el comencessin a buscar. Viuria en un paratge recòndit i feréstec del Pirineu triat amb tota cura als mapes Alpina.
A mesura que s'acostaven les festes, vaig començar a patir de veritat. I si es perdia enmig del bosc? I si el trobaven garratibat sota una allau de neu? No m'ho perdonaria mai. Però al mateix temps, em resistia a convertir-me en un traïdor, a fer miques el seu somni de primitivisme. L'Arcadi havia abocat totes les seves frustracions en aquell somni impossible. Just el darrer dia abans de les vacances de Nadal, ho vaig explicar tot al tutor del curs, advertint-lo que me'n mantingués al marge. En la calidesa familiar dels àpats nadalencs, no em podia treure l'Arcadi del cap. M'imaginava el pare buidant-li la motxilla mentre a ell li regalimaven llàgrimes de ràbia.
Passat festes, ens vam retrobar a classe. No vam comentar la seva frustrada aventura. Se'l veia resignat. Va perdre el poc interès que tenia en l'estudi i després d'encadenar suspensos, va haver de repetir curs. L'any següent el van canviar d'institut.

Inspirat en una vivència de Xavier A.

La navalla

2008-12-12T11:24:00.000-08:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Ja fos per fatxenda, per inconscient o per tafaner, però el cas és que jo era l'únic de la colla que, quan fallaven els proveïdors habituals, gosava aventurar-se a buscar herbes en territori comanxe. No us parlo de camamilla, és clar. A l'edat del pavo, jo era un consumat fumador de maria. Els meus fracassos escolars, els embolicava en paper de fumar i els deixava volar cap al cel en forma d'anelles de fum. Aparcava la Vespino a dos carrers de distància (no fos cas que me la birlessin) i m'infiltrava pel primer carreró del Barri xino amb el cor encongit. Un món salvatge sota la ciutat assenyada. Flotava en l'aire una densa atmosfera de perillositat. Les rumbes dels Chunguitos, els gossos famèlics, les llambordes i façanes suant humitats decimonòniques, i en algú racó inquietant, alguna xeringa amb restes de sang.
Aparentava suficiència i caminava tranquil·lament fins al bar Pepi, com si tingués el cul pelat de passejar-me entre manguis i meuques. Però em traïen l'acne juvenil i els ulls inquiets. No m'escapava que alguna d'aquelles desferres de prostíbul, capaces de destrempar el més desesperat, em tirés la canya: "Vente rubiales, que te haré un hombre!".
M'asseia a la barra del bar i demanava un quinto. Després, amb la mirada perduda dins el got per dissimular els nervis, feia la pregunta, tota una proesa de laconisme: "¿Tienes?" Si el bar tenia material, pagava la beguda a un preu inflat i en el gest de tornar-me el canvi, la dona em passava dissimuladament la xocolata. Quan no n'hi havia, no em quedava altre recurs que recórrer a El Camborio, un pinxo raquític, amb una pitrera on es marcava un costellam anguniós que semblava una gàbia de canari. Era un mitja merda que qualsevol hagués pogut tombar d'un esternut. Tot i així, era el paio que remenava les cireres. El seu passat tèrbol inspirava respecte i temor. A la butxaca del darrere dels seus texans ajustats es marcava el bony d'una navalla. Un rictus de maldat dibuixat al seu rostre et feia comprendre de seguida que la seva força provenia del fet que era un tipus disposat a tot. Una mirada d'aquell individu t'omplia de males vibracions.
I resulta que aquell tipus que segurament es passava setmanes sense moure un múscul de la cara somreia només de veure'm entrar al bar. Es veu que jo li despertava alguna mena de simpatia. Em cridava al seu racó de la barra i, amb veu de cassalla, m'animava a conversar: "Cuéntame argo". Amb el temps vam anar forjant alguna cosa semblant a l'amistat. Vivia d'una parell de prostitutes a les quals, segons va confessar amb orgull, protegia. Un fill se li havia mort de sobredosi. La nostra relació no impedia que em prengués el pèl a cada transacció. Un dia em va explicar que l'havien d'operar d'un càncer a la gola. El vaig visitar a l'Hospital. Feia un volum migrat sota els llençols i els seus ulls havien perdut tota la malícia. Em va semblar que no se'n sortiria. Amb gestos, em va demanar una cigarreta. Abans d'amagar-la sota el coixí, em va voler ensenyar que se la podria fumar pel forat del coll. Després em va fer acostar i va fer l'esforç de parlar. Entre rogalls i xiulets, vaig entendre que preguntava per les seves dones, que encara no l'havien anat a veure. El Camborio temia que s'haguessin buscat un altre macarró. Llavors em va posar la seva navalla a la mà. Em vaig espantar. Què pretenia? Em va costar lligar caps. Volia que lliurés la navalla a les dones. Era la seva manera d'amenaçar-les, d'advertir-les que tornaria. El Camborio no va sortir mai d'aquell hospital. I jo encara conservo aquella navalla. Amb el temps li he anat perdent el respecte que m'inspirava. Ara la faig servir per tallar fuet.

Inspirat en una vivència de J. V.

La Divina

2008-12-05T09:30:00.000-08:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Aquesta nit els meus somnis senils han estat sacsejats per la bellesa commovedora i fugissera de La Divina. Es deia Glòria, però per aquella colla de joves inconformistes que buscàvem clarividència i refugi al ventre proteic de L'Arc en la gèlida Girona del franquisme sempre serà La Divina; des que el jove aprenent de poeta i nigromant Josep Tarrés que, com tots, no havia pogut evitar d'enamorar-se'n, va comparar-la a la inabastable i sublim Greta Garbo. Tots érem llavors joves desbocats d'ambicions i projectes. La nostra inquietud ens havia unit en aquell bar gairebé proscrit a l'ombra de la catedral de Girona, un reducte d'ebullició creativa on convergien rebels, vividors, antifranquistes, comunistes camuflats, catalanistes catòlics, policies de la secreta, capellans, meuques i borratxos. Només en Lluís, l'iconoclasta i foteta propietari de L'Arc, era capaç d'harmonitzar, amb fèrria batuta des de darrere de la barra, aquella manicomial i explosiva barreja de caràcters, animadversions i sentits de l'humor. Amb admirable capacitat camaleònica, advertia als més eixelebrats revolucionaris quan hi havia roba estesa o mostrava grans dosis de sang freda a l'hora de seguir la veta als esbirros més sinistres del règim. Al bar es celebraven, fins a altes hores de la matinada, unes reunions secretes que segurament seria exagerat anomenar clandestines. Un cop superat l'horari establert, tancàvem portes i llums, aixecàvem l'empostissat de darrere la barra i descendíem per una escala inestable fins a una antiga cisterna en desús per continuar les nostres enceses discussions. Sempre vaig pensar que la xerrameca interminable de socialistes, marxistes, troskistes i altres ismes dins aquell forat opressiu no tenia altre objectiu que impressionar La Divina o, encara millor, aconseguir el frec d'un dels seus genolls.
Les nostres episòdiques accions subversives eren de pa sucat amb oli. Cap de nosaltres tenia prou collons per jugar-se-la de veritat, per empunyar una arma. Ni tan sols una brotxa. Recordo el dia que un viatjant de mitjons maleïa a L'Arc la mala pensada d'haver escollit una grisa ciutat eclesial per vendre una partida de mitjons vermells. Ens va acabar venent una dotzena de parells a preu de saldo. Amb els pantalons arromangats, vam lluir-los pel mig de la Rambla per escandalitzar els carques de la ciutat.
La Divina era la nostra musa, una deessa misteriosa que ens havia estat enviada per estimular els nostres somnis. Amb ella, tots ens sentíem capaços de ser poetes, actors, pintors, dibuixants, directors de cinema. Desprenia un magnetisme que seduïa tothom: amb la ratlla negra sota els ulls que accentuava la seva tristesa, amb el jersei balder, la faldilla plisada i aquelles mitges de llana fosca amb un forat al genoll, segurament fet a propòsit, que volien imitar la moda dels existencialistes francesos. L'un darrere l'altre, com cuques de llum abocades a una combustió inexorable, vam anar fracassant en els nostres intents desesperats de seduir-la. Però l'afany amb què s'aferrava a la seva soledat i equilibrava les seves atencions entre tota la colla alimentava les nostres esperances. En aquells anys de ferotge repressió sexual, tots covàvem el desig inconfessable de posseir-la, encara que fos en un moment de debilitat, potser aprofitant el cap emboirat per una mala borratxera en el recambró més fosc d'una d'aquelles festes que organitzàvem als pisos. Li buscàvem una ensopegada, la feblesa que la humanitzés. Si no volia convertir-se en la nostra amant, com a mínim que fos un trofeu. I obsedint-nos en aquesta possessió, vam començar a abaratir tots els somnis.

Inspirat pels antics clients i la musa del bar-cafè L'Arc, de Girona.

2008-10-26T05:06:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Fa vint anys, les barraques de les Fires de Girona tenien una dimensió més humana. Encara no s'havien convertit en una gentada desenfrenada i cridanera, capitanejada per ramats d'adolescents eixelebrats que flirtegen amb el coma etílic. Les nits de barraques de la meva adolescència propiciaven borratxeres fraternals i lúcides, capaces d'encendre't al cervell una guspira de coneixement que sobrevivia a la ressaca. Els profetes locals hi dictaven lliçons iconoclastes de noves maneres de viure, de pensar i de fer política. Les barraques obrien una gruta secreta que et connectava amb les realitats subterrànies d'una ciutat aburgesada i postissa. Els joves d'aquells anys anàvem a les barraques buscant aprenentatge. Tinc el pressentiment que ara hi van per oblidar.
Jo vaig descobrir les barraques servint-hi cerveses. El nostre institut havia resultat afortunat en el sorteig de parades que feia l'ajuntament entre les entitats de la ciutat. Amb poc més de quinze anys, vam perdre la nostra virginitat noctàmbula durant una matinada memorable. La resta de barraques ja havien plegat veles, obeint els avisos d'una ridícula parella de municipals. Nosaltres ens resistíem a tancar, enlluernats de veure com creixia el gruix de bitllets que sufragarien la nostra excursió de fi de curs. A més, tampoc no ens seduïa gaire ajeure'ns en sacs de dormir damunt d'aquell empostissat pudent i enganxifós. Vam anar arreplegant els parroquians que mai no troben l'hora de tornar a casa, tota una prodigiosa fauna d'irreductibles de la nit. L'atmosfera esdevenia inquietant. Una mica intimidats, continuàvem servint a alcohòlics, firaires, rodamóns i alguns individus d'aspecte patibulari. De sobte, enmig d'aquell eixam d'homenots que s'arremolinaven a la nostra barra, va esclatar una batussa. L'aldarull es va sufocar quan els dos rivals van decidir mesurar les seves diferències amb un pols. La competició va aixecar l'ànim decaigut de la concurrència. Vam contemplar amb sorpresa com damunt la barra s'apilonaven bitllets que apostaven per la victòria d'un o altre. A aquest primer pols en van seguir d'altres, viscuts amb passió per la concurrència. I les apostes creixien. Sense que cap de nosaltres gosés aturar-lo, un dels contrincants saltava la barra, falcava els peus a terra, s'aferrava a la mà del rival i començava la brega, amb un impressionant repertori de ganyotes i tremolors. La cridòria del públic ressonava en aquell paratge desolat, on la música s'havia apagat feia hores. El moment culminant va arribar quan el sorprenent campió imbatut, un gitano escarransit i despitregat amb una relluent cadena d'or enmig del pelam, es va enfrontar amb el musculós i tatuat encarregat romanès dels autos de xoc. No calia ser gaire espavilat per preveure que aquell desafiament definitiu no podia acabar bé. Massa diners sobre la barra. Alguns hi guanyarien molt, però a costa d'infringir als altres una pèrdua sagnant. La lluita va començar igualada. Els braços tremolosos, de venes esclatants, es van mantenir dreçats durant molta estona, però lentament es van anar torçant en favor del campió. Poc abans que el dors de la mà del romanès toqués la xapa de la barra, algú va cridar que hi havia trampa, que els rivals eren amics. Un garbuix de mans van engrapar els bitllets i van començar les corredisses. Tothom va guillar, sense tenir gaire clar si eren perseguidors o perseguits. Ens vam quedar sols. Vam abaixar les lones de la barraca i ens vam ficar dins dels sacs quan la llum del matí ja es filtrava per les escletxes. No vam poder aclucar un ull perquè temíem que ens robessin la recaptació. A més, un borratxo ens demanava a crits l'última copa.

Basat en els records d'uns ex alumnes de l'Institut Santiago Sobrequés

Naufragis

2008-10-20T08:03:00.000-07:00

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés

He passat les vacances a bord d'un un creuer que ha fregat el naufragi. O no. La placidesa del “Rodó venecià” a bord del Zènith es va veure alterada pels forts vents de l'illa grega de Mykonos. La guia del routard explicava que les ventades feien girar molins i prenien el seny d'alguns forasters, però no feia referència a l'estabilitat dels vaixells. La força del vent va ser motiu de gresca a la coberta: els cabells esbullats, el caminar d'embriac o la manera com l'aire et subjectava en una inclinació impossible. Més tard, un terrabastall descomunal va sotraguejar la nau i l'enorme ciutat flotant es va decantar cap a una banda. La sobtada pèrdua d'horitzontalitat deixava les taules netes d'objectes, originava la trencadissa de totes les ampolles del bar i feia rodolar una iaia rodanxona per un passadís reconvertit en un tobogan. Més tard vam saber que tota la vaixella del menjador parada pel sopar es va esmicolar, la piscina coberta es va buidar literalment damunt d'una dona ajaguda en una gandula i les nostres cabines van quedar potes enlaire.
La veritat, jo em veia a les portes del naufragi, a punt d'arreplegar el salvavides i córrer cames ajudeu-me fins als bots salvavides; però vet aquí que el passatge, passat l'ensurt inicial, mantenia una calma tensa; jo diria que dissimulava l'espant. Al principi, els cambrers van esfumar-se per les portes de servei com les rates abans d'un naufragi, però van tornar de seguida amb la consigna de mantenir la calma. Tot estava controlat, deien; el vaixell es redreçaria a mar obert. El nostre assistent de cabina, que basava en la confiança l'esperança d'una propina futura, va admetre que en 15 anys de navegació marítima no havia viscut res semblant. Ja dúiem mitja hora amb una inclinació del 25%. La tripulació aparentava normalitat, però la classe de tango va resultar grotesca, la boleta de la ruleta del casino s'escapava i les fitxes s'enganxaven amb celo.
A la sala d'actes hi havia programada una conferència sobre el desembarcament. Molts hi vam anar buscant alguna explicació. El conferenciant, un alferes simpàtic, seia en una cadira que lliscava cap a una banda de l'escenari, tot i que ell intentava frenar-la dissimuladament amb els peus. La inclinació augmentava, i ja devia superar el 30%. Es va escapar de contestar cap pregunta quan li van trucar des del pont de comandament. Just llavors, la megafonia del vaixell informava que les “condicions adverses” aconsellaven buscar “posicions on no ens poguessin caure objectes al damunt”. Un gran consell, sí senyor.
I si el vaixell girava en rodó i la coberta quedava submergida? Jo pensava en la pel·lícula “L'aventura del Posidó”, on un grup de passatgers se salvaven sortint pel casc. Tenia els nervis a flor de pell. Alguns recorríem el vaixell com feres engabiades, esperant que sonés l'alarma, però ens creuàvem amb passatgers despreocupats i mudats pel sopar de gala. Una part del passatge plorava dins de les cabines, d'altres semblava que tota la vida havien caminat per terres inclinats.
Sóc de les que sospita que és un miracle que les coses funcionin, que tot penja d'un fil en un equilibri precari i incomprensible. Sóc de les que no s'estranyaran quan s'enfonsin les borses i els bancs no puguin retornar-nos els estalvis. Sóc de les que pensa que la vida és un naufragi permanent, tot i que hem acordat anar seguint la partitura, com l'orquestra del Titànic.
Lentament, de la mateixa manera incomprensible que el vaixell s'havia inclinat, es va tornar a redreçar. Els plors es van convertir en rialles histèriques. Mai no hem sabut què va passar de veritat. Com sempre.

Inspirat en un succés viscut per Maribel Martínez

El divorciat

2008-10-10T06:19:00.000-07:00

Els vells amics

2008-07-18T07:19:00.000-07:00

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Avui el diari deia que amb els kilòmetres recorreguts al cap de l'any per les patrulles dels Mossos d'Esquadra es podrien donar tres voltes al món. M'ha fet molta gràcia que això sigui digne d'elogi. Si s’aturessin, potser s'adonarien del que passa de veritat. Potser sospitarien d'aquesta parella de pinxos magribins que fan vida al bar de la cantonada i cada cinc minuts acompanyen un nou client fins al descampat. Potser s'estranyarien que aquests joves sense ofici ni benefici condueixin flamants Audis i Mercedes descapotables. Potser es fixarien en les baralles que sovintegen dins i fora d'aquest antre de mala mort i que han tacat de sang la façana del bloc.
La font del coneixement és la immobilitat. Ja és ben trist descobrir-ho a aquestes alçades de la vida, quan ja acumulo més memòria que esperança, encadenat a aquest banc de davant del meu pis que s'ha convertit en la meva atalaia de jubilat. Quan fa uns mesos vaig començar a asseure'm a l'ombra d'aquest til·ler, amb l'únic propòsit de fumar-me el caliquenyo amb què diàriament pretenia celebrar la merescuda condició de pensionista, l'anar i venir dels meus veïns em semblava impenetrable, insubstancial, lligat a unes voluntats i obligacions desconegudes. Però de seguida he descobert que només calia aturar-se i restar immòbil perquè totes les peces del trencaclosques comencessin a encaixar. Tot és mirar, esperar i entendre. Qui hagi vist “La finestra indiscreta” sabrà de què li parlo. Ara, la vida del carrer es desplega davant dels meus ulls amb la fluïdesa narrativa del culebrot de TV3. De vegades, l’argument ens porta de la crònica negra a la tragèdia, del sainet al melodrama. Hi ha travestís i camells, ludòpates i borratxos, maltractadors i víctimes, bonifacis i espavilats, famílies avorrides en la seva felicitat i famílies entretingudes en la seva desgràcia. Sé on van i d'on vénen, què els balla pel cap i què els pesa a la consciència als integrants del bigarrat repartiment d’aquesta comèdia quotidiana.
Però no ens posem tan transcendents. No us negaré que també ens agrada fer safareig i acollonar el personal des del nostre escepticisme gerontològic. Formem una colla prou galdosa de vellarcassos torracollons i apedaçats. Diuen que a l’Àfrica, on la cultura es transmet oralment, cada cop que es mor un ancià és com si es cremés una biblioteca. Nosaltres, malgrat els nostres ulls plorosos i entelats, som pous de ciència com aquests vells africans. Però com més anys, coneixements i experiència acumulem, més invisibles ens tornem. Estic segur que darrere dels petits misteris, dels drames silenciats, dels crims irresolts hi ha sovint un vell que sap i que calla.
Els veïns érem desconeguts de tracte diari. Quaranta anys que amb prou feines ens dèiem hola i adéu a l’ascensor i ara, quan ja no ens aguantem els pets, ens tornem amics de l'ànima. Ens hem vist envellir, hem vist com ens marxaven els fills i apareixien els néts. Coneixem les malalties que fan estralls a cada replà: els dos càncers del quart, l’esclerosi del cinquè, la feridura del sisè i l'alzheimer del setè. I tots temem el dia que una colombiana ens empenyerà a prendre el sol amb una cadira de rodes. Potser tots aquests anys teixíem llaços soterrats. Ens adonem que no vivíem tan d'esquena, que aquestes parets de paper de fumar ens aïllaven en una intimitat simulada. Portem massa temps sentint-nos la cisterna del vàter, la tos i les baralles. Però hi ha una raó més fonda. Si em pregunteu què és el que ens ha unit en la vellesa, després d'anys d'insulses converses sobre el temps, us ho diré sense embuts: la por a la mort.

Inspirat en l'experiència d’un jubilat del barri de Sant Pau de Girona.