Elefant

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Fa una colla d'anys, l'elefant ensinistrat d'un circ rus que va fer parada a la ciutat es va posar malalt. L'animal apareixia als vistosos cartells amb un sumptuós collar de pedres precioses i un frontal de vellut vermell amb una enorme estrella daurada. Shazam, l'elefant que podia recordar, constituïa un dels números estrella del circ, de manera que el presentador es va veure obligat a disculpar la seva absència a la funció inaugural explicant que el clima de la ciutat no se li havia posat gaire bé al vell animal reumàtic. S'havia fet cèlebre entre els públics d'arreu del món aixecant una pota tremolosa sobre el cap de l'arriscat domador, però el número estel·lar de l'actuació del paquiderm, el que li havia donat la fama, consistia en triar 10 nens i nenes d'entre el públic i fer-los pronunciar, un per un, el seu nom davant de Shazam. Llavors, els nens es posaven en fila davant de l'animal i el domador repetia aleatòriament els noms, de manera que Shazam els pogués identificar tocant-los el caparró amb la punta de l'enjogassada trompa.

Però aquell dia Shazam no actuaria. Al final de l'espectacle, el director del circ va convidar els nens i nenes a visitar l'elefant malaltó per donar-li ànims i fer-li arribar els desitjos d'un ràpid restabliment. Quan la mainada van entrar en alegre comitiva a la fètida carpa del malalt, es van endur la visió deplorable d'un vell gegant abatut, la trompa inerta com una serp atropellada. L'elefant jeia de costat, respirava com una cafetera esquerdada i tenia les forces justes per aixecar les parpelles encartonades i deixar entreveure uns immensos ulls llagrimosos de foscor profunda i esgarrifosa. La visió va causar un gran impacte a les criatures, algunes de les quals, malgrat la seva suposada ingenuïtat, es van adonar de seguida que l'elefant s'estava morint. El silenci respectuós dels infants, només trencat pel somiqueig d'alguna criatura massa impressionable, va reconfortar l'abatut domador, que no s'havia mogut del seu costat des de feia tres dies. L'home havia renunciat a fer-lo aixecar, després va renunciar a fer-lo menjar i ara ja només li quedava mullar-li la boca amb una mànega d'aigua i recollir les seves comptades defecacions. Semblava una vetlladora esperant conformada el fatal desenllaç. Però l'elefant no tenia cap pressa.

La vigília de la partida del circ, el director va fer un intent desesperat d'aixecar el paquiderm contractant un camió grua. Van desmuntar la carpa i van passar-li unes cadenes a través d'unes regues gratades a terra per sota la seva còrpora. Confiava introduir-lo al tràiler que l'havia de transportar a la propera ciutat. L'operació va ser un complet fracàs. El tonatge de l'animal, que va ser cruelment maltractat, va imposar la seva lògica aclaparadora.

El circ va aixecar el campament i l'elefant moribund i el seu domador es van quedar en una solitària carpa enmig d'un camp ras als afores de la ciutat. Molts s'acostaven a contemplar l'agonia per curiositat, o potser per morbositat, però quedaven impressionats per la serenitat i enteresa amb què aquella bèstia descomunal afrontava la mort. N'hi havia molts que es posaven a plorar i d'altres que s'agenollaven a resar. L'elefant malalt va començar a atraure tanta gent que l'Ajuntament va haver d'encerclar el recinte amb tanques. Quan el bom-bom del cor de l'animal es va aturar (el silenci sepulcral permetia sentir-lo), els adoradors de l'elefant van tenir la transcendent sensació d'haver viscut l'epifania d'una nova religió. Van fer una col·lecta per pagar l'excavadora que va fer el forat de la tomba en aquell mateix camp i més endavant hi van aixecar una petita capella.

La rossa voladora (conte de Fires)

Text: Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

El primer cop que vaig veure la seva fulgurant melena daurada voleiant al vent entre les branques despullades dels plàtans més alts de la Devesa el cor se’m va posar a bategar amb força. No sé si em va colpir més la seva bellesa indòmita o la temeritat d’una nena de poc més de dotze anys que desafiava les altures grimpant com un mico (no, com un àngel lluminós!) per un dels radis d’acer gegantins de la Noria Monumental. Els seus peuets de ballarina convertien els enormes cargols de l’estructura de metall en escalons capaços de portar-la fins al cel. Els muntadors de l’atracció, operaris forçuts i llardosos, contrastaven amb la seva fragilitat. Tots treballaven sense subjecció. Ara no es permetrien aquests riscos laborals, però el 1978, l’any en què les Fires de Girona i jo vam perdre la innocència, les normes de seguretat eren laxes i les autoritats conservaven el costum franquista de fer la vista grossa.

Des del balcó de casa, un setè pis encarat al Camp de Mart de la Devesa, teníem la nòria gairebé a la mateixa altura, però a uns cent metres de distància. La nena dels cabells d'or executava gràcils giragonses entre els cables d'acer o es balancejava damunt del sostre de les cabines com si cavalqués una planxa de surf. A contracor, l'atrevida acròbata va baixar de la nòria per donar la mà a un fúnebre ancià amb barba blanca i bastó que la cridava des de feia estona. Mentre es perdien entre el frenesí dels firaires, em vaig adonar que la nena coixejava.

No em va servir de res superar el vertigen a la Noria Monumental i forçar l'avi, el meu sofert acompanyant a les Fires, a pujar-hi un cop darrere l'altre esperant trobar-hi el meu àngel. Finalment, va aparèixer al lloc més impensat, dins l'anacrònica barraca de màgia d'El Gran Arkadín. Jo era llavors un adolescent solitari, fantasiós i una mica tímid, però vaig reunir prou valor per convertir-me en client assidu d'aquella atracció sense llustre. Vista de prop, la nena rossa encara em va semblar més bonica. M'hauria passat la vida mirant-la. No m'hagués calgut menjar, dormir, ni respirar. Al tercer dia de visites de matí i tarda, l'ensopida cobradora de la barraca va acabar per deixar-me entrar sense pagar. Ja devia intuir que era la màgia de la bella ajudanta d'Arkadín el que m'atreia. El mag executava números vistos mil cops a la televisió, però adquirien als meus ulls una màgia especial amb la meravellosa presència de la nena. M'agradava especialment quan Arkadín retirava les espases que la travessaven, ella sortia del bagul fent un graciós saltiró i regalava al públic un somriure que m'electritzava, sobretot perquè em semblava que anava adreçat exclusivament a mi. No podia ni somniar en dirigir-li la paraula i ja m'angoixava la idea de perdre-la.

Un dissabte, el penúltim dia de fires, ella em va atrapar corrents quan sortia abatut de la barraca d'Arkadín i amb una naturalitat que em va aterrir em va preguntar si l'endemà la voldria acompanyar al cinema. Es deia Juliette i parlava una exòtica barreja de castellà i francès. Segurament vaig quequejar i les cames em van tremolar, però vam poder mantenir una conversa mínimament entenedora. Ella volia veure “Grease”, la pel·lícula musical del moment que jo, ignorant de mi, ni tan sols coneixia. Vam quedar a l'entrada del Cine Ultònia. El meu cor es desbocava a cada gest, a cada somriure seu. Sort que aviat van apagar els llums, perquè potser m'hauria desmaiat. Tot en ella era màgic. No em podia estar de mirar-la de reüll pensant com n'era d'afortunat de seure al seu costat. El seu perfil il·luminat pel reflex de la pantalla era la cosa més delicada que havia vist mai. M'agradava molt més que Olivia-Newton John, l'actriu protagonista. La pel·lícula va exercir en nosaltres un efecte miraculós, com si ens hagués tocat amb la vareta màgica de la felicitat. Vam sortir al carrer carregats d'eufòria, taral·lejant les cançons, gairebé com si ens haguéssim encarnat en la parella protagonista de “Grease”. Teníem les Fires a la nostra disposició per celebrar el nostre amor. Vam pujar enriallats als autos de xoc i vam compartir núvols de sucre. Jo vaig guanyar-li un peluix a les escopetes i ella em va dedicar una exhibició als llits elàstics. Molts firaires la saludaven contents. Em va explicar que vivia amb l'avi, El Gran Arkadín, des que el seu pare havia marxat turmentat pels remordiments d'haver-li trinxat el genoll a l'atracció dels Pilots de l'Infern, on la fràgil i bella Juliette es mantenia immòbil mentre les motos rugien al seu voltant. Aviat l'haurien de tornar a operar.

Juliette somniava convertir-se en trapezista, suplint la coixesa amb destresa i força de braços. Vam apurar les fires fins que va tancar la darrera atracció i, ja de matinada, mentre alguns firaires feien rotllana al voltant del foc en la zona de les caravanes, ens vam petonejar arrambats contra els plàtans. El propietari d'El niño cocodrilo, un dels firaires romàntics de la generació d'Arkadín, va advertir Juliette que el seu avi la buscava, però ella el va ignorar. Un gitano va treure un acordió i la Juliette em va treure a ballar rítmiques melodies zíngares. Semblava que aquella nit màgica podria allargar-se eternament, però quan les primeres llums del matí perfilaven de nou els contorns dels plàtans, unes ombres amenaçadores ens van sobresaltar. La llarga corrua de camions i caravanes del circ Ringland Bros, instal·lat a tocar del pavelló d'esports, iniciava la marxa. Llavors, Juliette em va mirar amb una tristor indescriptible. El temut comiat arribava d'improvís. Em va explicar que jo li havia donat el coratge que necessitava per perseguir el seu somni. Abandonava l'avi i fugia amb la gent del circ. Aquella era la darrera temporada d'El Gran Arkadín. Amb els estalvis de tota una vida, l'avi havia adquirit una moderna i trepidant atracció mecànica que asseguraria el futur de la Juliette. Ella no havia de patir. Asseguda còmodament dins la roulotte, venent tiquets tot el dia, la seva coixesa passaria desapercebuda.

Publicat a La Vanguardia Girona el 21 d'octubre de 2011

Psicofonies

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

L'àvia es va trencar el fèmur i em va traspassar el compliment del ritual del dia dels morts. Així que ja em teniu, un cop guanyada la posició entre les matrones endiumenjades, fent equilibris sobre una inestable escala del cementiri, ram en mà, per arribar a l'ossamenta de l'avi, al nínxol del cinquè pis. Vaig conèixer el senyor Evarist mentre buscava una sortida pels carrerons laterals.
-Ep, jove!, que em podria donar un cop de mà?
D’entrada vaig tenir un ensurt. Em va semblar un trastocat que preparava una bomba casolana i vaig estar temptat de guillar cames ajudeu-me. Però de seguida em va picar la curiositat. L’entranyable ancià de mans tremoloses estava capficat embolicant amb esparadrap els auriculars d’un fonendoscopi al voltant d’un micròfon connectat a un vell casset gravador. Li vaig sostenir els aparells mentre ell encintava delerosament l’invent. De seguida em va voler tranquil·litzar:
-No em prengui per boig. El món és ple de veus del més enllà que hem d’aprendre a escoltar.
Llavors em va voler mostrar la utilitat del seu invent. Va prémer la tecla rec del casset i va aplicar suaument la membrada del fonendoscopi sobre la làpida de marbre que tenia al seu davant, com si es disposés a auscultar la respiració del difunt.
-La Maria es va endur un secret a la tomba i espero que me’l reveli.
Les psicofonies eren el seu tercer intent de contacte, un cop descartades la taula ouija i una sessió espiritista. Just quan l’home semblava que m’havia agafat prou confiança per arribar al moll de l’os de l’assumpte, van aparèixer dos Mossos d’Esquadra que, tot renyant-lo afectuosament per haver-se escapat del casal d’avis, se’l van endur cap al cotxe patrulla. Abans de pujar al vehicle, el senyor Evarist em va cridar:
-Vingui’m a veure, sisplau! Al casal del Bon Repòs. Necessito ajuda!
Després de repensar-m’ho una setmana, vaig decidir visitar-lo. Aturat per les preguntes receloses del conserge, vaig explicar que només era un amic. El conserge va fer una trucada interna, suposadament a una autoritat mèdica, i em va informar que el senyor Evarist no estava en condicions de rebre visites. “Està ingressat; ha perdut el cap”. Vaig voler insistir, però no se’m va acudir cap argument convincent.
Mentre m’endinsava capcot al jardins públics de davant del casal, una anciana de cabells cendrosos que s’havia esmunyit del centre tot darrere meu em va cridar discretament. Fingia buscar conversa, però de seguida em va començar a explicar la història de l’Evarist. L’home havia tingut una apassionada història d’amor senil amb la senyora Maria que havia contrariat les avaricioses gestores del geriàtric. La doctora i la directora del centre s’havien confabulat per evitar aquella unió. Temien que posés en perill l’herència que la senyora Maria, adinerada terratinent sense descendència, havia promès deixar a la institució. Just quan la parella parlava d’abandonar el centre i anar a viure junts, una malaltia fulminant va atacar la Maria. Ella deia que li posaven unes injeccions que li xuclaven les energies i li feien somniar bestieses. Quan va empitjorar, van traslladar-la a la infermeria del casal, d’on va sortir cadàver al cap de pocs dies. A l’Evarist li va caure el món a sobre. Posseït per la ràbia i el desconsol, va començar a escampar que l’havien assassinada. Com és natural, tothom el prenia per boig.
-I vostè què en pensa? –vaig preguntar a la meva informadora.
-Què vol que li digui. Som tan poca cosa que amb una empenteta ens envien a l’altre barri. Però sàpiga que abans d’ingressar-lo a la infermeria, l’Evarist em va dir que tenia una gravació on la Maria deia el nom dels seus assassins.

L'esquela

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Just quan es fa de nit al cementiri de cotxes i les muntanyes de vehicles desballestats es converteixen en amorfes ombres amenaçadores, un so inquietant pertorba el silenci del vedat solitari als afores de la ciutat. El vigilant, sobresaltat, alça la vista del diari esportiu i surt de la peixera de vidre aferrat a una pesada llanterna Maglite, que podria usar com a arma de defensa. Comença a seguir la pista d'un gemec repetitiu provinent d'uns munts de ferralla acumulats en estrats i situats en un nou carreró de la quadrícula de vehicles. Primer, li sembla reconèixer els crits gairebé humans d'una gata en zel; però no. Quan identifica el vehicle i n'és a poques passes, el so desapareix. Es tracta d'un BMW negre brutalment aixafat per un xoc frontal. No recorda haver-lo vist la nit anterior; segurament l'han portat aquesta mateixa tarda. El parabrisa ha desaparegut i la finestreta del conductor és una teranyina d'esquerdes que dificulten la visió de l'interior. Els seus ocupants ja deuen criar malves, pensa el vigilant. Es disposa a obrir la porta quan el so, aquest cop a tocar, gairebé li fa caure la llanterna de les mans. Un mòbil sona a l'interior del cotxe, escampant una punyent cançó d'Otis Redding desconeguda pel vigilant. Les pampallugues de la pantalla permeten distingir-lo mentre vibra i es mou en cercles per les fosques entranyes del vehicle com una cuca de llum. La porta ha quedat travada, de manera que esbocina el vibre amb un cop de llanterna. Inspecciona l'interior i, amb un estremiment, comprova que la sang del volant deformat deixa anar un fil llefiscós en tocar-la amb el caire de la llanterna. L'aterreix pensar que les víctimes del cotxe encara no deuen haver perdut l'escalfor. Introduint mig cos dins de la finestreta, aconsegueix arribar al mòbil, que ja s'ha aturat de nou.
El telèfon, ara ja sobre la taula del vigilant, sona a intervals regulars, i a cada trucada, l'home no pot evitar un sobresalt. No s'atreveix a contestar. Qui deu ser aquesta tossuda Laura -llegeix el nom a la pantalla- que a les quatre de la matinada encara no accepta el silenci del seu interlocutor? Com és que no l'han avisada de l'accident? I ell, què podria dir-li? Potser que truca a un mort? Contestar seria situar-se en el més enllà, erigir-se en Déu! Però també li sap greu desprendre's del telèfon, avisar la policia o els bombers.
Finalment, obsedit per les constants trucades, no es pot resistir a escoltar la desena de missatges que Laura, cada cop més angoixada i nerviosa, ha deixat a la bústia de veu del telèfon i així reconstruir la pel·lícula dels fets. En David, el conductor del cotxe, era l'adúlter que no compareixia al dinar amb la Laura, la seva amant, que primer pensa en un retard, després en un descuit i, finalment, en el trencament contundent i definitiu que ella sempre havia temut. El vigilant se sent profundament colpit per la tremolosa dolçor de la veu de Laura, per la delicadesa amb què recorda a l'amant els moments feliços que han passat junts, les esbojarrades trobades clandestines. Després, als darrers missatges, l'entristeix la seva manera de rebaixar-se: com promet oblidar-se de plantejar-li més amenaces i més exigències, com s'ofereix a complaure'l on i quan vulgui sense esperar res a canvi. Sense voler, li sembla que la Laura s'adreça a ell i li planta la llavor de l'enamorament.
De bon matí, quan el vigilant surt de la feina amb el mòbil aferrat amb força a la mà que amaga dins de la butxaca de la jaqueta, com si fos un tresor, s'atura a esmorzar al bar del polígon, on fulleja nerviós el diari, desitjant secretament topar-se amb l'esquela d'un tal David.

Ex aequo

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Si Sommerset Maugham afirmava que en cada manera d'afaitar-se s'hi amaga una concepció del món, imagineu-vos per quins tortuosos viaranys ens portava cada any la discussió del premi literari de Viladosrius, amb un jurat amb filosofies discordants sorgides vés a saber si de la navalla de barber, la maquineta elèctrica o la depilació brasilera.
El patracol d'originals d'aquest any augura una animada controvèrsia. Integren el jurat la senyoreta Puig, una impressionable professora de literatura catalana de l'escola municipal; en Jofre Bruch, regidor de cultureta i medi ambient, del partit verd; el senyor Vilà, dit també despectivament "el botifarraire", empresari càrnic lletraferit que patrocina la publicació del premi, i la nostra gran patum, l'insigne novel·lista, poeta i pintor Pere Encís, pel qual parlar i pontificar són una mateixa cosa. Jo havia estat requerit en tant que jove promesa local, però a cada nova edició sóc menys jove, menys promesa i més local.
Qualsevol original que destaco rep immediatament els atacs furibunds de l'ínclit Encís, que veu en mi -equivocadament- una amenaça al seu caduc regnat literari. La meva estratègia és amagar les cartes fins al final. El regidor Bruc, esquerranós afí a la bicicleta, l'hort ecològic i la recollida selectiva, dissimula que no s'ha llegit ni un sol original embrancant-se en disquisicions sobre el retrocés de la capacitat escripto-lectora dels estudiants o la necessitat de fomentar l'ús del llenguatge no sexista entre els joves literats. La senyoreta Puig protagonitza arriscats equilibris per acontentar tothom. De seguida que la discussió puja de to i cal mullar-se, demana premis ex aequo. El botifarraire desbarra i té la dèria d'encaixar amb calçador grans cites literàries -juraria que les du escrites als apunts- per amagar la seva estultícia.
Un cop descartats els jubilats ociosos, els incansables grafòmans valencians i la jovenalla amb febrada primaveral, jo i l'Encís ens proveïm cadascú d'un original per convertir-lo en el nostre exèrcit. Tenim maneres oposades d'entendre la literatura i la vida. Ell valora l'exhibicionisme, la retòrica, la correcció formal, el discurs ben travat, les formes nobles. Jo, posat en el paper d'enfant terrible, defenso la literatura agosarada que s'arrisca a fracassar, un món propi, busco l'ombra d'un creador en potència.
Aquest any, l'Encís aposta per una àgil narració gòtica protagonitzada per un intrèpid antiquari octogenari i jo em declaro tocat per la passió d'un sòrdid descens als baixos fons barcelonins de la mà d'un homosexual vergonyant. Estem disposats a deixar la pell per unes narracions que en condicions normals no ens farien ni fred ni calor.
Ell m'ataca amb la lectura amb veu de baríton d'un fragment especialment desafortunat del text que jo defenso, assenyalant escruixidores faltes ortogràfiques, i jo repel·leixo l'atac cercant al seu original frases ridícules i personatges planers. Cap dels dos no té tota la raó, però representem el nostre paper amb convicció. Més aviat sembla una lluita d'egos. Cada any, els nostres embats viscerals, revestits de formalitat, incomodaven tant tothom que jo m'acabava rendint. Però aquest any arribaré fins on calgui. Aguantaré el tipus. Així, quan tothom espera la meva rendició, torno a la càrrega i rebato novament els arguments de l'Encís.
Enmig d'un silenci tens que augura l'esclat d'una temible tempesta, la senyoreta Puig, amb un fil de veu, proposa l'ex aequo de cada any.
Jo i l'Encís ens mirem als ulls per primer cop, com dues bèsties ferotges que mesuren la seva força abans del combat decisiu, i gairebé al mateix temps, contestem: -D'acord!

El malalt imaginari

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

El meu cor s'accelerava (sovint sense cap causa externa que ho justifiqués) i temia morir d'un atac fulminant. Quan la fred em feia tremolar, m'horroritzava contraure una pneumònia. Una piga microscòpica era l'indici d'un mal lleig. I això, per no parlar de les fiblades que atacaven a traïció els òrgans més desprevinguts o de les protuberàncies sospitoses que palpant-me amb perseverança descobria en els replecs més recòndits del cos. Com que tenia la vaga consciència de ser una desgraciada víctima de la hipocondria familiar, alimentada per generacions i generacions de mares patidores, intentava resistir-me fins al darrer moment a donar credibilitat als meus símptomes, i encara menys a visitar el metge.
No els vull pas enganyar: tampoc no confiava gaire en la professionalitat del meu doctor de capçalera, un homenot taujà que es limitava a infondre'm ànims, a negar-me fàrmacs i a treure importància a qualsevol dels meus símptomes després d'exàmens massa rutinaris i superficials. Temia que ell també, acostumat a les falses alarmes, passés per alt els signes d'un imminent col·lapse del meu organisme. Com podia saber que aquest cop no anava de debò si ni tan sols seguia l'abc de qualsevol revisió: el fonendoscopi, els copets de martell al genoll, el digui trenta-tres...
En l'enèsima visita per descartar malalties imaginàries, el metge em va acabar mirant amb una seriositat que devia reservar per als casos greus.
-Efectivament, vostè està malalt -va admetre-. Necessita un psicòleg que tracti la seva hipocondria.
No se m'havia acudit mai prendre'm seriosament la meva obsessió per les malalties, és a dir, incorporar-la a la llista dels meus mals. D'alguna manera m'adonava que la hipocondria les contenia totes, que era d'un rang superior, una supermalatia que em permetia experimentar-les totes, patir-les totes. Potser per això -només ara queia de la figuera!- era l'única autèntica.
Em van recomanar un reputat psicoterapeuta argentí que utilitzava el clàssic sistema freudià, tot i que ell l'anomenava cognitivo-conductual: un divan, traumes d'infància, els somnis recurrents... Era un tipus escardalenc amb melena blanca de querubí que, tant pel seu aspecte com pel discurseig melòdic i difús, em recordava César Luís Menotti, un antic entrenador del Barça. Ja des de la primera sessió, no vam congeniar. Li vaig dir que m'incomodava sentir el seu alè al clatell mentre jo, ajagut com un emperador romà, havia de mirar al no-res (o encara pitjor, a un depriment quadre cubista de colors freds) tot parlant de coses íntimes. Volia veure-li la cara, comprovar la seves reaccions, però m'ho va impedir. Jo em buidava l'ànima a cada visita i, la veritat, m'emprenyava que no fos un intercanvi recíproc. Aquest no era el tracte, d'acord, però de seguida vaig tenir la sospita que l'home que m'havia de curar tenia tants o més problemes psicològics que jo. A partir de la tercera visita, ja no em feia res interrompre'l i burxar en els seus malsons. Les marrades amb què abordava cada pregunta, l'ordre malaltís del despatx, la seva diminuta i atapeïda lletra d'impremta, l'aversió a obrir-me escletxes a la seva intimitat, tot m'incitava a continuar la nostra guerra psicològica. Des del divan, vaig descobrir que s'obté tanta informació de les preguntes com de les respostes. Vaig aprendre a aprofitar la potència de la meva ment analítica i meticulosa per mirar cap enfora en lloc de cap a dintre, a buscar en els altres, i no en mi mateix, els senyals de la malaltia. Em vaig adonar, en definitiva, que jo podia ser un gran terapeuta.
L'últim dia ens vam barallar perquè jo no vaig voler admetre de cap manera que m'havia curat.

Made in China

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

El rellotge de polsera que vaig adquirir per quatre xavos al xinès de la cantonada va començar a comptar hores de seixanta-cinc minuts i al cap d'uns dies es va plantar definitivament a les tres menys deu, l'hora dels rellotges de les fotografies publicitàries. L'hauria d'haver llançat a mar i oblidar-me de l'assumpte, acceptar l'escarment i convèncer-me que els meus amables veïns no venen duros a quatre pessetes, però vaig equivocar-me adoptant el paper del consumidor burlat.
Em va sorprendre desagradablement que la dependenta, una somrient filla del gegant adormit amb galtes de lluitadora de sumo, hagués perdut, ara que atenia una reclamació, la desaforada capacitat gestual que li havia permès superar la incompetència lingüística a l'hora d'encolomar-me el Rollex. Va agafar l'aparell inert que, tot compungit, jo havia estirat com un cadàver sobre el taulell i el va sacsejar violentament com si preparés un còctel. Després se'l va prémer teatralment contra l'orella tancant els ulls. Va fer que no amb el cap. Es va girar per engrapar una pila botó d'un expositor, la va posar al costat de rellotge i em va parlar per primer cop:
-Pila nueva, tles eulos!
Vaig agafar aire i, armat de paciència, vaig començar a explicar que li havia comprat aquell rellotge feia tot just quatre dies, que no m'havia donat cap tiquet i que ni de broma pensava pagar una pila nova. Però ella, fent-se l'orni, incombustible al desànim, repetia com un disc ratllat:
-Pagal pila! Pagal pila!
Tot i que cada cop cridava més fort, incomodant la resta de clients, no perdia el somriure. Era ben estranya la desconnexió entre la violència dels seus crits i les seves dents nacrades.
Qualsevol altre s'hagués rendit per la mandra de continuar picant ferro fred davant les mirades intimidadores dels clients, però jo intuïa que aquesta era l'estratègia secreta que permetia la continuïtat de l'establiment. Gent que es rendia, gent que se n'anava amb la cua entre cames resignant-se a l'engany. Aquell comerç era com la versió falsament humanitzada d'una màquina expenedora, de vending que en diuen ara, que s'empassa la moneda i t'envia a pastar fang. Aquell dia tenia ganes de brega i no volia passar per l'adreçador. No vaig fer cap esforç per contenir l'onada d'indignació que em va emergir per la boca com una colada volcànica d'insults i crits. Crec que les paraules més amables i ponderades van ser "colla d'estafadors malparits" i vaig acabar exigint-li que esborrés aquell somriure idiota de la cara.
La meva repulsa va tenir un efecte immediat. Com si tingués al davant una nina que pogués passar de la riallada al plor prement un ressort amagat a l'esquena, el seu somriure es va convertir en una ganyota de pànic i va començar a plorar enèrgicament mentre es protegia el cap amb els braços, com si jo hagués amenaçat (juro que no ho vaig fer) de picar-la.
De seguida van sortir de la rebotiga tres xinesos petits i eixelebrats, saltant com cangurs, escridassant-me i amenaçant-me amb eines ofensives que havien engrapat a l'atzar, com un para-sol o una raqueta de tennis. M'obligaven a retrocedir com una bèstia ferotge fugida de la gàbia que pogués llançar-los una urpada mortal en qualsevol moment. No atenien a raons. Vaig emprendre la retirada. Un cop al carrer, vençut i afligit, un d'aquells homenets em va llançar el rellotge als peus.El vidre es va esquerdar, però amb una pila nova ha tornat a funcionar. El maleït rellotge fals clava les hores, tot i que no el tracto amb prou cura i de vegades, és inevitable, cau a terra. Em desperto convençut que durant la nit s'haurà aturat. Mentre marqui les hores, em desmunta les teories.