diumenge, 23 d’octubre del 2011

La rossa voladora (conte de Fires)


Text: Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

El primer cop que vaig veure la seva fulgurant melena daurada voleiant al vent entre les branques despullades dels plàtans més alts de la Devesa el cor se’m va posar a bategar amb força. No sé si em va colpir més la seva bellesa indòmita o la temeritat d’una nena de poc més de dotze anys que desafiava les altures grimpant com un mico (no, com un àngel lluminós!) per un dels radis d’acer gegantins de la Noria Monumental. Els seus peuets de ballarina convertien els enormes cargols de l’estructura de metall en escalons capaços de portar-la fins al cel. Els muntadors de l’atracció, operaris forçuts i llardosos, contrastaven amb la seva fragilitat. Tots treballaven sense subjecció. Ara no es permetrien aquests riscos laborals, però el 1978, l’any en què les Fires de Girona i jo vam perdre la innocència, les normes de seguretat eren laxes i les autoritats conservaven el costum franquista de fer la vista grossa.

Des del balcó de casa, un setè pis encarat al Camp de Mart de la Devesa, teníem la nòria gairebé a la mateixa altura, però a uns cent metres de distància. La nena dels cabells d'or executava gràcils giragonses entre els cables d'acer o es balancejava damunt del sostre de les cabines com si cavalqués una planxa de surf. A contracor, l'atrevida acròbata va baixar de la nòria per donar la mà a un fúnebre ancià amb barba blanca i bastó que la cridava des de feia estona. Mentre es perdien entre el frenesí dels firaires, em vaig adonar que la nena coixejava.

No em va servir de res superar el vertigen a la Noria Monumental i forçar l'avi, el meu sofert acompanyant a les Fires, a pujar-hi un cop darrere l'altre esperant trobar-hi el meu àngel. Finalment, va aparèixer al lloc més impensat, dins l'anacrònica barraca de màgia d'El Gran Arkadín. Jo era llavors un adolescent solitari, fantasiós i una mica tímid, però vaig reunir prou valor per convertir-me en client assidu d'aquella atracció sense llustre. Vista de prop, la nena rossa encara em va semblar més bonica. M'hauria passat la vida mirant-la. No m'hagués calgut menjar, dormir, ni respirar. Al tercer dia de visites de matí i tarda, l'ensopida cobradora de la barraca va acabar per deixar-me entrar sense pagar. Ja devia intuir que era la màgia de la bella ajudanta d'Arkadín el que m'atreia. El mag executava números vistos mil cops a la televisió, però adquirien als meus ulls una màgia especial amb la meravellosa presència de la nena. M'agradava especialment quan Arkadín retirava les espases que la travessaven, ella sortia del bagul fent un graciós saltiró i regalava al públic un somriure que m'electritzava, sobretot perquè em semblava que anava adreçat exclusivament a mi. No podia ni somniar en dirigir-li la paraula i ja m'angoixava la idea de perdre-la.

Un dissabte, el penúltim dia de fires, ella em va atrapar corrents quan sortia abatut de la barraca d'Arkadín i amb una naturalitat que em va aterrir em va preguntar si l'endemà la voldria acompanyar al cinema. Es deia Juliette i parlava una exòtica barreja de castellà i francès. Segurament vaig quequejar i les cames em van tremolar, però vam poder mantenir una conversa mínimament entenedora. Ella volia veure “Grease”, la pel·lícula musical del moment que jo, ignorant de mi, ni tan sols coneixia. Vam quedar a l'entrada del Cine Ultònia. El meu cor es desbocava a cada gest, a cada somriure seu. Sort que aviat van apagar els llums, perquè potser m'hauria desmaiat. Tot en ella era màgic. No em podia estar de mirar-la de reüll pensant com n'era d'afortunat de seure al seu costat. El seu perfil il·luminat pel reflex de la pantalla era la cosa més delicada que havia vist mai. M'agradava molt més que Olivia-Newton John, l'actriu protagonista. La pel·lícula va exercir en nosaltres un efecte miraculós, com si ens hagués tocat amb la vareta màgica de la felicitat. Vam sortir al carrer carregats d'eufòria, taral·lejant les cançons, gairebé com si ens haguéssim encarnat en la parella protagonista de “Grease”. Teníem les Fires a la nostra disposició per celebrar el nostre amor. Vam pujar enriallats als autos de xoc i vam compartir núvols de sucre. Jo vaig guanyar-li un peluix a les escopetes i ella em va dedicar una exhibició als llits elàstics. Molts firaires la saludaven contents. Em va explicar que vivia amb l'avi, El Gran Arkadín, des que el seu pare havia marxat turmentat pels remordiments d'haver-li trinxat el genoll a l'atracció dels Pilots de l'Infern, on la fràgil i bella Juliette es mantenia immòbil mentre les motos rugien al seu voltant. Aviat l'haurien de tornar a operar.

Juliette somniava convertir-se en trapezista, suplint la coixesa amb destresa i força de braços. Vam apurar les fires fins que va tancar la darrera atracció i, ja de matinada, mentre alguns firaires feien rotllana al voltant del foc en la zona de les caravanes, ens vam petonejar arrambats contra els plàtans. El propietari d'El niño cocodrilo, un dels firaires romàntics de la generació d'Arkadín, va advertir Juliette que el seu avi la buscava, però ella el va ignorar. Un gitano va treure un acordió i la Juliette em va treure a ballar rítmiques melodies zíngares. Semblava que aquella nit màgica podria allargar-se eternament, però quan les primeres llums del matí perfilaven de nou els contorns dels plàtans, unes ombres amenaçadores ens van sobresaltar. La llarga corrua de camions i caravanes del circ Ringland Bros, instal·lat a tocar del pavelló d'esports, iniciava la marxa. Llavors, Juliette em va mirar amb una tristor indescriptible. El temut comiat arribava d'improvís. Em va explicar que jo li havia donat el coratge que necessitava per perseguir el seu somni. Abandonava l'avi i fugia amb la gent del circ. Aquella era la darrera temporada d'El Gran Arkadín. Amb els estalvis de tota una vida, l'avi havia adquirit una moderna i trepidant atracció mecànica que asseguraria el futur de la Juliette. Ella no havia de patir. Asseguda còmodament dins la roulotte, venent tiquets tot el dia, la seva coixesa passaria desapercebuda.


Publicat a La Vanguardia Girona el 21 d'octubre de 2011