Text: Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Els nens del poble em deien: “Ets dolenta i malparida com el teu pare”. L'havien empresonat l'abril del 39, quan jo només tenia 21 dies. Les cruels maledicències infantils em desconcertaven. Quin crim terrible devia haver comès? A casa, les converses sobre el pare s'interrompien davant meu. Devia tenir uns sis anys quan em vaig plantar: “Si no m'expliqueu què ha fet el pare, no menjaré més!”. Així vaig començar a entendre què volia dir ser la filla d'un roig. I la diferència entre dretes i esquerres. El pare era un home bo, però no volia ser manat. S'havia fet comunista. Com que tenia 20 diòptries, no el van voler a la guerra i es va embolicar amb el Comitè de Cruïlles. Van confiscar la casa d'una família rica de La Bisbal i en van fer la seu de la FAI, el POUM i la CNT. Vaig ser concebuda en aquell casalot revolucionari, on la mare treballava com a dependenta de la cooperativa. No deixa de ser curiós que, en ple franquisme, jo acabés servint en aquella mateixa casa.
Amb la derrota republicana, el pare va confiar en el perdó dels guanyadors. No havia fet mal a ningú i no podia fugir amb un nadó. El van acusar de cremar el convent de La Bisbal i l'església de La Pietat. No va servir de res que jurés i perjurés que mentre les esglésies fumejaven, el 18 de juliol del 36, ell traginava garbes al camp. Va passar set anys a les pitjors presons de Franco. Només em va confessar una única malifeta: haver ajudat a tirar les campanes del monestir de Sant Miquel de Cruïlles. Les volien fondre per fer-ne canons, però eren tan pesants que les van haver de deixar. Encara són a terra. No em vaig poder estar de retreure-li amb ironia forces anys més tard: “Per culpa teva, les campanes no poden tocar ni el dia del meu casament”.
La presó no el va doblegar. Mentre feia de carboner a les Gavarres, una de les poques feines que podia trobar un ex presidiari, ajudava els emboscats. A finals dels 40, encara corria gent armada pels boscos. Tot i que els guàrdies civils coneixien el passat del pare, ell se'ls va guanyar oferint-los conversa, arengades i molts tragos de vi. Li tenien tanta confiança que a vegades fins i tot dormien la mona a la barraca. No podien imaginar que el pare, tant penedit als seus ulls, col·laborés amb els fugitius. I encara menys que la seva filla de 8 anys fos l'encarregada de posar al bosc els senyals que orientaven els maquis. Jo no tenia estudis, però de ben petita parava ballestes pels ocells i caçava conills amb llaços. El pare m'ensinistrà a col·locar els codis secrets en els paratges convinguts: les castanyes alertaven de guàrdies civils rondant; les cireres d'arboç, que el perill havia passat. Gairebé cada dia travessava sola els boscos, des del poble fins a la cabana de carboner, per complir la missió encomanada. Era un trajecte de gairebé dues hores. El pare aconseguia roba, menjar i medicines pels emboscats. Fins i tot va trobar un metge per fer néixer el fill d'en Barbarroja, un maqui pèl roig de València que havia embarassat la seva companya del bosc. La meva cosina va cuidar aquell pobre nen fins als dos anys. Llavors, la parella de fugitius se'l van endur a França per les muntanyes.
Els dies de vent, els suros feien uns xerics que em gelaven la sang. No n'he sabut mai, de plorar. Cantava cançons per enganyar la por. Confiava que així els guàrdies civils no em dispararien confonent-me amb un maqui. De vegades, els guàrdies m'interrogaven. No els vaig dir mai que havia vist d'esquitllentes alguns emboscats: homes bruts, esparracats, magres, amb barbes i cabells fins els peus que s'amagaven com animals acorralats en cataus amb dues sortides. Imagineu-me fa seixanta anys, una criatura esporuguida cantant El petit vailet entre les ombres esgarrifoses del bosc, sense treure'm de cap la terrible amenaça del pare: “T'estimo molt, però si xerres et tallaré el coll”.
Basat en el testimoni de Roser Casabó i del seu marit, Jordi Jordi.
Els nens del poble em deien: “Ets dolenta i malparida com el teu pare”. L'havien empresonat l'abril del 39, quan jo només tenia 21 dies. Les cruels maledicències infantils em desconcertaven. Quin crim terrible devia haver comès? A casa, les converses sobre el pare s'interrompien davant meu. Devia tenir uns sis anys quan em vaig plantar: “Si no m'expliqueu què ha fet el pare, no menjaré més!”. Així vaig començar a entendre què volia dir ser la filla d'un roig. I la diferència entre dretes i esquerres. El pare era un home bo, però no volia ser manat. S'havia fet comunista. Com que tenia 20 diòptries, no el van voler a la guerra i es va embolicar amb el Comitè de Cruïlles. Van confiscar la casa d'una família rica de La Bisbal i en van fer la seu de la FAI, el POUM i la CNT. Vaig ser concebuda en aquell casalot revolucionari, on la mare treballava com a dependenta de la cooperativa. No deixa de ser curiós que, en ple franquisme, jo acabés servint en aquella mateixa casa.
Amb la derrota republicana, el pare va confiar en el perdó dels guanyadors. No havia fet mal a ningú i no podia fugir amb un nadó. El van acusar de cremar el convent de La Bisbal i l'església de La Pietat. No va servir de res que jurés i perjurés que mentre les esglésies fumejaven, el 18 de juliol del 36, ell traginava garbes al camp. Va passar set anys a les pitjors presons de Franco. Només em va confessar una única malifeta: haver ajudat a tirar les campanes del monestir de Sant Miquel de Cruïlles. Les volien fondre per fer-ne canons, però eren tan pesants que les van haver de deixar. Encara són a terra. No em vaig poder estar de retreure-li amb ironia forces anys més tard: “Per culpa teva, les campanes no poden tocar ni el dia del meu casament”.
La presó no el va doblegar. Mentre feia de carboner a les Gavarres, una de les poques feines que podia trobar un ex presidiari, ajudava els emboscats. A finals dels 40, encara corria gent armada pels boscos. Tot i que els guàrdies civils coneixien el passat del pare, ell se'ls va guanyar oferint-los conversa, arengades i molts tragos de vi. Li tenien tanta confiança que a vegades fins i tot dormien la mona a la barraca. No podien imaginar que el pare, tant penedit als seus ulls, col·laborés amb els fugitius. I encara menys que la seva filla de 8 anys fos l'encarregada de posar al bosc els senyals que orientaven els maquis. Jo no tenia estudis, però de ben petita parava ballestes pels ocells i caçava conills amb llaços. El pare m'ensinistrà a col·locar els codis secrets en els paratges convinguts: les castanyes alertaven de guàrdies civils rondant; les cireres d'arboç, que el perill havia passat. Gairebé cada dia travessava sola els boscos, des del poble fins a la cabana de carboner, per complir la missió encomanada. Era un trajecte de gairebé dues hores. El pare aconseguia roba, menjar i medicines pels emboscats. Fins i tot va trobar un metge per fer néixer el fill d'en Barbarroja, un maqui pèl roig de València que havia embarassat la seva companya del bosc. La meva cosina va cuidar aquell pobre nen fins als dos anys. Llavors, la parella de fugitius se'l van endur a França per les muntanyes.
Els dies de vent, els suros feien uns xerics que em gelaven la sang. No n'he sabut mai, de plorar. Cantava cançons per enganyar la por. Confiava que així els guàrdies civils no em dispararien confonent-me amb un maqui. De vegades, els guàrdies m'interrogaven. No els vaig dir mai que havia vist d'esquitllentes alguns emboscats: homes bruts, esparracats, magres, amb barbes i cabells fins els peus que s'amagaven com animals acorralats en cataus amb dues sortides. Imagineu-me fa seixanta anys, una criatura esporuguida cantant El petit vailet entre les ombres esgarrifoses del bosc, sense treure'm de cap la terrible amenaça del pare: “T'estimo molt, però si xerres et tallaré el coll”.
Basat en el testimoni de Roser Casabó i del seu marit, Jordi Jordi.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada