dissabte, 17 de maig del 2008

Una revolució d'estiu


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Vaig començar a rebel·lar-me contra l'explotació laboral fent petits sabotatges al McDonald's. Posava triple ració de xocolata als clients o m’enduia a casa llaunes de beguda i pots de detergent. No eren robatoris; eren actes de justícia poètica, un indispensable reequilibri de la riquesa. No cal dir que aquelles primeres feines van acabar malament: o plegava fart dels abusos dels patrons o em fotien al carrer per conflictiu.
Dels meus anys més combatius, recordo amb nostàlgia aquell estiu del 2003, quan jo i la meva companya Lupe vam sembrar la revolta al càmping King Kong de Palamós. Ella feia de recepcionista i jo era emplaçador (amb un Vespino, orientava els clients fins a la seva parcel·la). A la primera setmana de feina ens vam adonar que formàvem part d'un paradigma quasi perfecte de la precarietat laboral: treballàvem set dies per setmana, fèiem un munt d’hores extres no retribuïdes i teníem sous per sota del conveni. El caràcter submís i temorenc de la plantilla i l’actitud paternalista de l’amo mantenien tranquil com una bassa d’oli aquell negre fangar d’explotació. Com ja us podreu imaginar, de seguida vaig voler agitar les aigües i conscienciar els treballadors. Serien capaços de denunciar les injustícies i reclamar els seus drets? I tant! Semblava que esperaven la nostra guspira per encendre's. De seguida que ens van agafar confiança van admetre que tot plegat era intolerable. Resultava emocionant veure com s’indignaven a mesura que jo repassava els seus drets trepitjats. Al cap de poc, les injustícies del càmping dominaven les converses. Tot semblava prou madur per convocar una primera reunió. Ens vam trobar en un bar per redactar un llistat de reivindicacions. Teníem mitja plantilla al nostre costat. Ens empenyia l’eufòria. Segur que l’exemple s'estendria a d’altres empreses d’un sector on la precarietat sembla llei. Imaginàvem rebel·lions en cadena. Tots els pàries de la Costa Brava aixecant-se contra l’opressió.
Vint-i-quatre hores després d’aquella reunió, jo i la Lupe vam ser despatxats de manera fulminant per “sindicalistes”. Algú havia xerrat. L’amo em va titllar d’“anti-globalitzador” i fins i tot em va retreure haver participat a les manifestacions de Praga contra la cimera del Banc Mundial. Com que teníem un contracte de prova (tots estaven sempre a prova), l’acomiadament era del tot “legal”.
No ens vam rendir. Calia contraatacar. Amb els companys de la CGT i alguns amics, vam preparar una mobilització. Als pocs dies de l’acomiadament, vam muntar un escàndol monumental a la porta del càmping. Vam penjar cartells, repartir fulls volants i amb un megàfon, vam denunciar la precarietat laboral tot llançant crides a la nostra readmissió. Els guiris ens miraven com si fóssim extraterrestres. Cap dels treballadors no es va afegir a la protesta, però vam sortir als diaris. Tot el poble se'n va assabentar. Fins i tot vam llegir el manifest a l’escenari de la festa major d’un poble veí on tocaven uns col·legues. A la segona mobilització no van venir ni els amics. Els nostres ex companys es van mostrar molt hostils i ens van acusar de comprometre’ls. Ningú mouria un dit per nosaltres. Només ens quedava assumir la derrota.
Aquell estiu va ser instructiu i revelador. Sobretot perquè la Lupe i jo vam acabar en feines iguals o pitjors, mentre el King Kong oficialitzava un dia de descans setmanal. Durant les tres setmanes de feina al càmping vaig tenir temps de llegir tres llibres de Kafka. L’amo no suportava veure’m llegir mentre esperava clients al costat de la tanca d'accés. S’estimava més que no fes res. Allí vaig descobrir que el lema dels explotadors és “mori la intel·ligència”.

Basat en els records de Carlus Jové.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Jo vaig trobar-me amb un cas semblant. Vaig trucar a inspecció de Treball. No van enviar ningú i em van acomiador al cap de dos dies.