Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
No us podeu imaginar quants quilòmetres de barra havia de recórrer, quant d'ingeni havia de malbaratar, quants gintònics i mirades de commiseració m'havia d'empassar abans no aconseguia endur-me al llit una dona prou comestible per matar el cuc. Passada la barrera dels quaranta, sol i gairebé de dol, desenganyat de l'amor i militant radical de les relacions esporàdiques sense compromís, totes aquestes maniobres d'aproximació em feien una mandra tan descomunal que sovint un got de wisky de malta i una bona novel·la es convertien en la passió més ardent de les meves nits de dissabte. Com que mai no he tingut estómac per recórrer a les meuques (ni prou diners per a les senyoretes de companyia amb datàfon incorporat), he trobat un mètode postmodern, energèticament sostenible, lleugerament arriscat però directe i efectiu: el xat.
No és que hagi substituït les dones de carn i os per les nines virtuals, sinó que la xarxa d'Internet m'estalvia la feixuga maniobra d'aproximació o, si més no, em permet superar-la acomodat davant de l'ordinador.
A Internet, ja se sap, una rossa de bandera pot amagar la identitat d'un descarregador de molls transvestit. Cal separar el gra de la palla. A poc a poc, he anat polint les meves tàctiques. He après a descartar la jovenalla, els tafaners, les escalfabraguetes, les reprimides, les monges, i a descobrir, entre el poti-poti de nicks de cada xat, els meus objectius predilectes: les dones malcasades, les burgesetes avorrides, les atrevides, les lúbriques, les vicioses. Quedaríeu parats de la quantitat de dones que busquen mascles per Internet. A xats com Ozú, amb canals tan explícits com “casats infidels”, he tingut bona caça. Sóc un expert a llegir entre línies, a treure informació del que m'expliquen i del que m'amaguen, a reconduir les converses cap als viaranys del sexe sense caure en la grolleria. En les meves èpoques més desesperades, he arribat a mantenir cinc converses alhora amb cinc finestres obertes en pantalla. El meu objectiu és clar: abandonar el món virtual i aconseguir una cita. El primer detall de confiança és que et passin un correu electrònic per establir contactes al marge del xat. El segon és un telèfon. No hi ha res més sensual que sentir la veu i imaginar el físic d'una dona desconeguda que aviat podria ser teva. L'intercanvi de fotos sol ser el preludi de la cita crucial, tot i que sempre pots caure en un parany.
No m'he escapat del ridícul, com quan una colla de brètols es van fer passar per una lliberal dependenta separada d'El Corte Inglés que no va comparèixer a la cita. Després, vaig rebre un mail insultant amb tot de fotos adjuntes on apareixia estúpidament ansiós esperant a la terrassa del Zurich.
Les sorpreses no són sempre desagradables. Un dia vaig fer 700 quilòmetres per trobar-me directament a l'habitació d'un hotel amb una nina de 25 anys que tenia problemes amb el xicot. Aquell cap de setmana amb l'Eva va ser tan memorable que vam decidir no repetir-lo. Unes setmanes més tard, al mateix xat on vam contactar, va aparèixer un nick molt semblant al seu. Vaig deduir que l'Eva buscava noves cites. La vaig atacar però ella es resistia a desemmascarar-se. Al final, alguns detalls sospitosos li van fer confessar que era la companya de feina de l'Eva. Li havia parlat molt bé de mi. Vam concertar una cita que amagava una nova sorpresa: es tractava de la mare de l'Eva, sense res a envejar a la filla malgrat els seus 45 anys. Vaig pensar que havia estat el conillet d'Índies de dues dones amb una estranya relació. Potser la filla tastava abans els homes de la mare; no m'agradaria pensar que li passava les sobralles.
Basat en les experiències de Josep P.
No és que hagi substituït les dones de carn i os per les nines virtuals, sinó que la xarxa d'Internet m'estalvia la feixuga maniobra d'aproximació o, si més no, em permet superar-la acomodat davant de l'ordinador.
A Internet, ja se sap, una rossa de bandera pot amagar la identitat d'un descarregador de molls transvestit. Cal separar el gra de la palla. A poc a poc, he anat polint les meves tàctiques. He après a descartar la jovenalla, els tafaners, les escalfabraguetes, les reprimides, les monges, i a descobrir, entre el poti-poti de nicks de cada xat, els meus objectius predilectes: les dones malcasades, les burgesetes avorrides, les atrevides, les lúbriques, les vicioses. Quedaríeu parats de la quantitat de dones que busquen mascles per Internet. A xats com Ozú, amb canals tan explícits com “casats infidels”, he tingut bona caça. Sóc un expert a llegir entre línies, a treure informació del que m'expliquen i del que m'amaguen, a reconduir les converses cap als viaranys del sexe sense caure en la grolleria. En les meves èpoques més desesperades, he arribat a mantenir cinc converses alhora amb cinc finestres obertes en pantalla. El meu objectiu és clar: abandonar el món virtual i aconseguir una cita. El primer detall de confiança és que et passin un correu electrònic per establir contactes al marge del xat. El segon és un telèfon. No hi ha res més sensual que sentir la veu i imaginar el físic d'una dona desconeguda que aviat podria ser teva. L'intercanvi de fotos sol ser el preludi de la cita crucial, tot i que sempre pots caure en un parany.
No m'he escapat del ridícul, com quan una colla de brètols es van fer passar per una lliberal dependenta separada d'El Corte Inglés que no va comparèixer a la cita. Després, vaig rebre un mail insultant amb tot de fotos adjuntes on apareixia estúpidament ansiós esperant a la terrassa del Zurich.
Les sorpreses no són sempre desagradables. Un dia vaig fer 700 quilòmetres per trobar-me directament a l'habitació d'un hotel amb una nina de 25 anys que tenia problemes amb el xicot. Aquell cap de setmana amb l'Eva va ser tan memorable que vam decidir no repetir-lo. Unes setmanes més tard, al mateix xat on vam contactar, va aparèixer un nick molt semblant al seu. Vaig deduir que l'Eva buscava noves cites. La vaig atacar però ella es resistia a desemmascarar-se. Al final, alguns detalls sospitosos li van fer confessar que era la companya de feina de l'Eva. Li havia parlat molt bé de mi. Vam concertar una cita que amagava una nova sorpresa: es tractava de la mare de l'Eva, sense res a envejar a la filla malgrat els seus 45 anys. Vaig pensar que havia estat el conillet d'Índies de dues dones amb una estranya relació. Potser la filla tastava abans els homes de la mare; no m'agradaria pensar que li passava les sobralles.
Basat en les experiències de Josep P.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada