divendres, 12 de setembre del 2008

Viure de la ficció

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
Recordeu aquella faula del mentider reincident a qui ningú ajuda quan crida que s'ofega al riu perquè tothom pensa que menteix? És poc creïble. A mi m'agrada molt més aquell conte d'en Monzó protagonitzat per un mentider patològic, conegut per tots els seus veïns, que entra al bar del poble disposat a entabanar un cop més els parroquians. Tots estan avisats, saben que els mentirà. I vet aquí que els explica, amb tota mena de detalls realistes, que en una esplanada d'aquell poblet de mala mort, on amb prou feines s'hi deixa caure el carter dos cops per setmana, s'hi ha instal·lat un circ gegantí de tres pistes. Descriu la caravana d'enormes camions vermells amb rodes dentades, la rasposa pell encartonada i els ulls plorosos dels elefants, l'angúnia que fan els nans camacurts de rostre envellit o les electritzants acrobàcies de les belles trapezistes amb lluentons. Tot i que s'hi resisteixen amb totes les seves forces, acabaran seduïts, gairebé hipnotitzats, per la seva narració. Sense acabar-se els cigalons, amb la botifarra a mig jugar i el caliquenyo penjant del llavi, no tenen altre remei que sortir a la fredor de la nit, renegant, per veure amb els seus propis ulls que el descampat és buit.
És una llàstima que la mentida estigui desprestigiada per l'abús que n'han fet els polítics. Però som capaços de reconèixer els mentiders excepcionals: Frédéric Bourdin, el fals adolescent; Christophe Rocancourt, el fals Rockefeller, o Enric Marco, el fals presoner de Mathausen.
Corre la brama que vaig fer-me un nom sent un escriptor que tenia problemes amb la beguda i m'he precipitat a l'abisme de la invisibilitat literària convertit en un bevedor que té problemes amb l'escriptura. Ja sabeu que la de l'escriptor maleït és una de els més preuades i antigues estratègies del màrqueting literari. Ja fa temps que els editors, en lloc de tapar les vergonyes dels seus escriptors, en destaquen i magnifiquen a les solapes dels llibres les patètiques atzagaiades que han hagut de sofrir abans d'assolir el merescut reconeixement literari. Ara mateix tinc a les mans un llibre de William Saroyan amb una biografia que reuneix un cúmul inusual de misèries: ser fill d'immigrants armenis, abandonar els estudis als 15 anys i “començar a escriure febrilment mentre subsistia gràcies a petits treballs precaris”. Escriure febrilment, com si l'escriptura fos una segregació inevitable de la malaltia literària, sempre atorga un plus d'autenticitat; potser és per això que he deixat de fer-ho. Els editors aprecien força que, deixant uns quants llibres al calaix, moris en la misèria, cirròtic, sidós o, encara millor, et llevis la closca d'un tret. No serà el meu cas.
Alguns envejosos escampen que m'he apuntat a la mística del maleït per amagar que s'ha assecat la font de la meva inspiració. L'estultícia d'aquests difamadors no els permet adonar-se que estic construint un lluminós palau secret de la ficció més enllà dels tristos i vulgars límits del paper. A les barres dels tuguris més obscurs, a les cases de meuques, als carrerons amb tuf de pixum, a les sales d'espera dels Centres d'Atenció Primària hi he sembrat els llampecs de la meva creativitat. Parlo dels llibres inexistents que acabo d'escriure, de les atractives amants que he pispat als poderosos, de viatges imaginaris plens d'anècdotes excepcionals. La ficció, o perquè m'entengueu més clarament, la mentida, ha anat envaint la meva vida. Abans era la matèria prima dels meus llibres, ara és la font única i directa de la meva subsistència. Cada cop que entro en un bar, m'atrau el repte d'aconseguir fer sortir uns quants parroquians a veure el circ.

Inspirat en la vida d'un bohemi escriptor del segle passat.