dilluns, 20 d’octubre del 2008

Naufragis

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
He passat les vacances a bord d'un un creuer que ha fregat el naufragi. O no. La placidesa del “Rodó venecià” a bord del Zènith es va veure alterada pels forts vents de l'illa grega de Mykonos. La guia del routard explicava que les ventades feien girar molins i prenien el seny d'alguns forasters, però no feia referència a l'estabilitat dels vaixells. La força del vent va ser motiu de gresca a la coberta: els cabells esbullats, el caminar d'embriac o la manera com l'aire et subjectava en una inclinació impossible. Més tard, un terrabastall descomunal va sotraguejar la nau i l'enorme ciutat flotant es va decantar cap a una banda. La sobtada pèrdua d'horitzontalitat deixava les taules netes d'objectes, originava la trencadissa de totes les ampolles del bar i feia rodolar una iaia rodanxona per un passadís reconvertit en un tobogan. Més tard vam saber que tota la vaixella del menjador parada pel sopar es va esmicolar, la piscina coberta es va buidar literalment damunt d'una dona ajaguda en una gandula i les nostres cabines van quedar potes enlaire.
La veritat, jo em veia a les portes del naufragi, a punt d'arreplegar el salvavides i córrer cames ajudeu-me fins als bots salvavides; però vet aquí que el passatge, passat l'ensurt inicial, mantenia una calma tensa; jo diria que dissimulava l'espant. Al principi, els cambrers van esfumar-se per les portes de servei com les rates abans d'un naufragi, però van tornar de seguida amb la consigna de mantenir la calma. Tot estava controlat, deien; el vaixell es redreçaria a mar obert. El nostre assistent de cabina, que basava en la confiança l'esperança d'una propina futura, va admetre que en 15 anys de navegació marítima no havia viscut res semblant. Ja dúiem mitja hora amb una inclinació del 25%. La tripulació aparentava normalitat, però la classe de tango va resultar grotesca, la boleta de la ruleta del casino s'escapava i les fitxes s'enganxaven amb celo.
A la sala d'actes hi havia programada una conferència sobre el desembarcament. Molts hi vam anar buscant alguna explicació. El conferenciant, un alferes simpàtic, seia en una cadira que lliscava cap a una banda de l'escenari, tot i que ell intentava frenar-la dissimuladament amb els peus. La inclinació augmentava, i ja devia superar el 30%. Es va escapar de contestar cap pregunta quan li van trucar des del pont de comandament. Just llavors, la megafonia del vaixell informava que les “condicions adverses” aconsellaven buscar “posicions on no ens poguessin caure objectes al damunt”. Un gran consell, sí senyor.
I si el vaixell girava en rodó i la coberta quedava submergida? Jo pensava en la pel·lícula “L'aventura del Posidó”, on un grup de passatgers se salvaven sortint pel casc. Tenia els nervis a flor de pell. Alguns recorríem el vaixell com feres engabiades, esperant que sonés l'alarma, però ens creuàvem amb passatgers despreocupats i mudats pel sopar de gala. Una part del passatge plorava dins de les cabines, d'altres semblava que tota la vida havien caminat per terres inclinats.
Sóc de les que sospita que és un miracle que les coses funcionin, que tot penja d'un fil en un equilibri precari i incomprensible. Sóc de les que no s'estranyaran quan s'enfonsin les borses i els bancs no puguin retornar-nos els estalvis. Sóc de les que pensa que la vida és un naufragi permanent, tot i que hem acordat anar seguint la partitura, com l'orquestra del Titànic.
Lentament, de la mateixa manera incomprensible que el vaixell s'havia inclinat, es va tornar a redreçar. Els plors es van convertir en rialles histèriques. Mai no hem sabut què va passar de veritat. Com sempre.


Inspirat en un succés viscut per Maribel Martínez