divendres, 28 de novembre del 2008

Pudor de vell



Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Des de fa un parell d'anys, vinc tres cops per setmana a xerrar amb els avis solitaris d'aquesta residència. Ells em parlen amb estimació de fills atrafegats que els visiten tres cops l'any i de néts angelicals que només coneixen en fotografies. Per a mi no és una penitència. No espero guanyar-me el cel. Ho faig a gust. M'agrada comprovar que sóc per a molts d'ells la millor medicina i que m'esperen amb il·lusió el dia acordat. Però a vegades també m'espanta escoltar-los, perquè els moments feliços de les seves vides passades s'assemblen massa al meu present. I això em porta a pensar que segurament acabaré com ells.
En Maurici, un d'aquests afables avis abandonats, m'ha explicat que aquesta nit, mentre era al llit, algú amb una bata blanca s'ha ficat a la seva habitació i, amb l'excusa de prendre-li la pressió, li ha arrabassat el rellotge del canell. No ha pogut reconèixer l'intrús. Ha cridat però ningú no ha comparegut. Diu que no és el primer cas. La directora de la residència, tal i com ja m'havia pronosticat en Maurici quan s'ha negat en rodó a denunciar el robatori, ho ha atribuït tot a la senilitat: "Aquí no hi ha robatoris, només demències i al·lucinacions. No pateixi, ja veurà com apareixerà". Però els avis més assenyats, els qui m'han sorprès amb una memòria i una lucidesa sense esquerdes, insisteixen que els robatoris són autèntics i van a més. "Qui pot ser tan insensible de robar a un avi?", els pregunto. "Les dones de la neteja, els de manteniment, les visites, qualsevol malànima que sàpiga que som les víctimes perfectes, perquè els delictes d'aquí dins mai no tindran càstig", m'ha respost en Maurici.
Immediatament, s'ha posat greu parlant-me de la manca de personal o la insensibilitat d'alguns cuidadors que no es preocupen de canviar regularment els bolquers o les sondes dels avis. I també de les infermeres que mantenen els malalts amb Alzheimer en un permanent somni químic o lligats a un sofà. Finalment, ha tocat l'assumpte de les defuncions. M'ha explicat que els amaguen sistemàticament la mort dels residents. Si algun avi pregunta per un company que ha faltat a la cita diària del dòmino, sempre li contesten que l'han ingressat. Els residents són ancians molt decrèpits, incapaços de plantejar-se una visita a l'hospital. Els dies passen i l'amic no torna; tots sospiten que és mort. Quan col·loquen un nou resident a l'habitació de l'absent, la direcció del centre encara manté que el desaparegut requeria un ingrés hospitalari de llarga duració. I així fins que l'oblit, suposadament, ho enterra tot.
"No em sembla gens bé que us tractin com criatures, però potser ho fan per no deprimir-vos", suggereixo. El meu comentari ha irritat en Maurici: "És molt pitjor que això, que no ho veus? Ens tracten com difunts! Com si ja haguéssim perdut tot el que ens queda d'humans. Res del que ens passi no té cap transcendència: ens poden robar, drogar, maltractar. Ningú no se'n preocupa. Si oficialment aquí no es mor mai ningú, deu ser perquè ja som tots morts. Aquesta residencia és el nostre infern!”.
Després de les paraules d'en Maurici, he passat dues setmanes sense tornar a la residència. Em sentia incapaç d'enfrontar-me a un espai que havia adquirit un aire sinistre i dolorós. Avui m'he armat de valor per tornar-hi. En Maurici dorm profundament en un sofà espellifat de la sala d'estar. Li tusto el braç. Obre uns ullets entelats i triga molt a situar-se i reconèixer-me, com si li costés abandonar el món dels somnis. El primer que em diu, fent un lluminós somriure: “Em deien que estaves malalta i ja em pensava que tu també t'havies mort!”

A partir de l'experiència d'una voluntària d'una residència d'avis.