Cançó de Nadal

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
El vaig conèixer en un cafè mentre ens explicava, amb tota convicció i absoluta credibilitat, aquella surrealista entrevista laboral de la roulotte. Una ETT l'havia sotmès a un test d'intel·ligència amb uns resultats tan brillants que, per primera vegada, podien enviar un candidat a una misteriosa col·locació que la pròpia agència ignorava. El van adreçar al kilòmetre ix d'una carretera solitària, enmig d'una plantació de blat de moro de Valldevià, on hi havia aparcada una rònega roulotte. La caravana era una tapadora: camuflava un interior d'alta tecnologia que semblava una nau espacial, amb pantalles d'ordinador, botonets, llumetes parpellejants i sorollets galàctics tipus bip-bip. Dues noies de freda bellesa nòrdica i vestimenta provocativament futurista li van fer un segon test igualment reeixit. Van pactar un sou i un horari. I just quan anaven a explicar-li en què consistiria exactament la seva feina, van descartar-lo perquè es van adonar que la seva adreça coincidia amb la del psiquiàtric. L'esclat eixordador de riallades amb què la concurrència va celebrar la fi de la història em va fer entendre que segurament només aquesta última informació era autèntica.
Efectivament, quan va guillar, em van confirmar que en Falconeti (la majoria ignorava el seu nom real) no girava rodó, però això no impedia que fos considerat un tocat del bolet genial, una màquina inesgotable d'anècdotes i ocurrències.
Més endavant, un seu antic company d'escola em va certificar que havia estat un alumne brillant, lúcid, capacitat com pocs, fins que el primer any de carrera el cervell li va fer un clic que li va capgirar la vida. Combinava èpoques eufòriques, durant les quals destil·lava un humor càustic i una vitalitat forassenyada, amb períodes depressius en què semblava una ombra abatuda de si mateix. Llavors, desapareixia llargues temporades en què suposadament romania ingressat i en tractament.
Després d'una d'aquestes desaparicions, que es va allargar anys, el vaig retrobar a la Rambla fent de músic de carrer. Aquell dia, jo duia la meva filla petita de la mà, i em va alegrar comprovar que quedava fascinada per la versió interminable de la cançó “Una ampolla a dalt de la paret” que en Falconeti interpretava amb una vitalitat encomanadissa. Vaig aconseguir desempallegar la nena de la rotllana de criatures quan ja comptava l'ampolla dues-centes. Era prou capaç d'arribar al miler.
Un dia, el vaig descobrir a les cartes al director d'El Punt, on en signava una on es queixava que les noies de Girona semblaven monges en comparació amb la promiscuïtat de les barcelonines.
Però l'anècdota més entranyable va tenir lloc en aquell bar atapeït de gent on el foteta de la colla el burxava per fer-li cantar una cançó de Nadal. En Falconeti va plantar un tamboret entre les taules, s'hi va enfilar i amb gran autoritat va imposar el silenci. “Com que s'acosta el Nadal, cantarem el Fum, fum, fum!”, els va dir. Amb posat de director d'orquestra, Falconeti animava el personal a cantar taula per taula. Tímidament, una munió de desconeguts de diferents cercles i generacions s'anaven afegint a la cançó. Tot el bar va acabar bramant com una sola veu. Costava d'entendre que un espectacle tan senzill pogués ser tan emocionant. Va ser un d'aquells moments en què la vida quotidiana s'omple d'una màgia que et reconcilia amb el món, com l'escena final d'una pel·lícula de Frank Capra.
Vaig tornar a veure en Falconeti al cap d'uns anys, amb el rostre entresuat i amb aquella mirada de serenor química, com si estigués esgotat d'un llarg viatge o de l'esforç d'aturar la cançó interminable que li sonava dins del cap.

Inspirat per les vivències de dos malalts d'esquizofrènia.