Gerard Bagué Dibuix: Jordi Vergés
Mossèn Gironella em va oferir l'hòstia consagrada amb l'agraïment dibuixat al rostre; satisfet de trobar enmig d’aquella trepa de rojos, marxistes i menjacapellans que omplien la presó del seminari de Girona un únic home devot, un pres penedit capaç de matinar per assistir a la primera missa. Només quan vaig abaixar el cap paladejant la sagrada forma em vaig adonar que el capellà duia els baixos de la sotana tacats amb la sang dels afusellats d'aquella mateixa matinada a la tàpia del cementiri. Un regust amarg em va omplir la boca. Vaig reprimir el rampell d'escopir-li amb ràbia l'hòstia a la cara. Tremolava com una fulla i les cames em flaquejaven mentre sortia d'aquella capella buida que, de sobte, em semblava plena d'una aire irrespirable i malèfic. Aquell dia em va caure la bena dels ulls: l'església capaç de beneir aquells vils afusellaments i passejar sota pal·li el gran carnisser no podia creure en el mateix Déu que jo. Combregar amb aquell capellà castrense que oferia absolucions davant l'escamot d'afusellament em feia còmplice dels seus crims.
Vaig passar mig any en aquell recinte eclesiàstic reconvertit en l'infern venjatiu dels vencedors. De seguida t'adonaves que el teu destí depenia d'una ruleta macabra: judicis sense garanties, denúncies falses ordides per veïns ressentits, la voluntat de matar per aniquilar tota esperança. Moltes matinades, em despertaven els crits dels presoners que els soldats havien de treure a culatades de la nevera, una cambra tètrica on separaven els condemnats a la pena capital. I molts d’aquests matins, veia passar l'ombra sinistra de mossèn Gironella que anava a dir la missa en una capella buida.
Aquell capellà hieràtic i impassible era ben diferent del director de la presó, que reflectia al seu rostre un turment indescriptible. Si no fos pel seu vestit, l'hauríem confós amb un dels presoners demacrats que jeien o passejaven pel pati com ànimes en pena. Els seus ulls enfonsats i pesarosos, el seu rictus amarg expressaven l'espant i l'aversió de saber-se el màxim responsable de la maquinària monstruosa que regia aquella instal·lació. Entre els presos corria el rumor que el dia que tocaven afusellaments es drogava per donar-se ànims, o per evadir-se. Es tancava al despatx i no en sortia en tot el dia.
Vaig aconseguir suportar aquell tancament gràcies a les notes d'ànim que la meva dona m’amagava cada dia dins la nansa de la carmanyola del menjar. Aquells retalls de vida quotidiana de la família em van salvar la vida: a l'Olga li ha caigut una dent, tenim un ratolí a les golfes, ens hem banyat a la platja de Sant Antoni.
Però el capellà malvat s'havia entossudit a salvar-me i no perdia oportunitat d'oferir-se com a confessor. Havia demanat els meus informes i sabia que, a més d'afiliat a Esquerra Republicana, havia estat membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Els seus oferiments eren per a mi com una temptació diabòlica que em calia resistir. Tots els presos sabien que em pressionava perquè jo era l'únic que podia evitar que les seves misses a l'alba tinguessin com a escenari una capella desolada. Volia una victòria, una conversió, un trofeu. Em va arribar a insinuar que el meu alliberament depenia de l'assistència a les misses. A mesura que s'obsessionava amb mi, deixava més al descobert la seva recargolada maldat. Llavors vaig tenir el convenciment que les seves taques de sang no eren fruit del seu afany d'oferir un consol proper als ajusticiats, sinó un gest torero semblant al d'aquells matadors que s'acosten expressament al toro ensangonat per exhibir, amb el roig viu damunt el seu vestit, el seu suposat heroisme.
Mossèn Gironella em va oferir l'hòstia consagrada amb l'agraïment dibuixat al rostre; satisfet de trobar enmig d’aquella trepa de rojos, marxistes i menjacapellans que omplien la presó del seminari de Girona un únic home devot, un pres penedit capaç de matinar per assistir a la primera missa. Només quan vaig abaixar el cap paladejant la sagrada forma em vaig adonar que el capellà duia els baixos de la sotana tacats amb la sang dels afusellats d'aquella mateixa matinada a la tàpia del cementiri. Un regust amarg em va omplir la boca. Vaig reprimir el rampell d'escopir-li amb ràbia l'hòstia a la cara. Tremolava com una fulla i les cames em flaquejaven mentre sortia d'aquella capella buida que, de sobte, em semblava plena d'una aire irrespirable i malèfic. Aquell dia em va caure la bena dels ulls: l'església capaç de beneir aquells vils afusellaments i passejar sota pal·li el gran carnisser no podia creure en el mateix Déu que jo. Combregar amb aquell capellà castrense que oferia absolucions davant l'escamot d'afusellament em feia còmplice dels seus crims.
Vaig passar mig any en aquell recinte eclesiàstic reconvertit en l'infern venjatiu dels vencedors. De seguida t'adonaves que el teu destí depenia d'una ruleta macabra: judicis sense garanties, denúncies falses ordides per veïns ressentits, la voluntat de matar per aniquilar tota esperança. Moltes matinades, em despertaven els crits dels presoners que els soldats havien de treure a culatades de la nevera, una cambra tètrica on separaven els condemnats a la pena capital. I molts d’aquests matins, veia passar l'ombra sinistra de mossèn Gironella que anava a dir la missa en una capella buida.
Aquell capellà hieràtic i impassible era ben diferent del director de la presó, que reflectia al seu rostre un turment indescriptible. Si no fos pel seu vestit, l'hauríem confós amb un dels presoners demacrats que jeien o passejaven pel pati com ànimes en pena. Els seus ulls enfonsats i pesarosos, el seu rictus amarg expressaven l'espant i l'aversió de saber-se el màxim responsable de la maquinària monstruosa que regia aquella instal·lació. Entre els presos corria el rumor que el dia que tocaven afusellaments es drogava per donar-se ànims, o per evadir-se. Es tancava al despatx i no en sortia en tot el dia.
Vaig aconseguir suportar aquell tancament gràcies a les notes d'ànim que la meva dona m’amagava cada dia dins la nansa de la carmanyola del menjar. Aquells retalls de vida quotidiana de la família em van salvar la vida: a l'Olga li ha caigut una dent, tenim un ratolí a les golfes, ens hem banyat a la platja de Sant Antoni.
Però el capellà malvat s'havia entossudit a salvar-me i no perdia oportunitat d'oferir-se com a confessor. Havia demanat els meus informes i sabia que, a més d'afiliat a Esquerra Republicana, havia estat membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Els seus oferiments eren per a mi com una temptació diabòlica que em calia resistir. Tots els presos sabien que em pressionava perquè jo era l'únic que podia evitar que les seves misses a l'alba tinguessin com a escenari una capella desolada. Volia una victòria, una conversió, un trofeu. Em va arribar a insinuar que el meu alliberament depenia de l'assistència a les misses. A mesura que s'obsessionava amb mi, deixava més al descobert la seva recargolada maldat. Llavors vaig tenir el convenciment que les seves taques de sang no eren fruit del seu afany d'oferir un consol proper als ajusticiats, sinó un gest torero semblant al d'aquells matadors que s'acosten expressament al toro ensangonat per exhibir, amb el roig viu damunt el seu vestit, el seu suposat heroisme.
Basat en el testimoni d'interns de la presó de Girona entre 1939 i 1945.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada