dimarts, 27 d’octubre del 2009

Teranyines

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Jo era un entusiasta devorador de còmics de Spiderman, però “La mujer araña”, aquella tronada barraca de fira instal·lada sota els plàtans de la Devesa durant les Fires dels anys 70, era tota una altra cosa. El vell xarlatà que arengava el públic des d'un petit balconet situat al capdamunt del casalot constituïa la veritable atracció; un dia parlava d'una extraordinària mutació genètica ocorreguda en un laboratori clandestí del desert de Nevada, i un altra se n'anava per camins més sòrdids i explicava l'origen del seu monstre de fira com una aberració contra-natura sorgida després que una dona embarassada rebés a l'Amazones la picada letal d'una rara espècie d'aranya verinosa. La seva imaginació prodigiosa es complementava amb els dibuixos de les parets de l'atracció, que mostraven una taràntula gegant amb vuit potes peludes i un cap de dona rossa incrustat grollerament entre les dues extremitats davanteres. L'aranya sorgia entre dos gratacels com si es tractés d'un King-Kong terrorífic i riuades de gent diminuta fugien esporuguides entre les seves potes clavades a l'asfalt. Si tots els qui es delien per les seves fantàstiques històries haguessin comprat una entrada, aquell firaire s'hauria fet la barba d'or.
Et sorprenia que pogués existir algú tan barrut, però a mesura que l'escoltaves desbarrar fins a límits inconcebibles i teixir imaginatives històries sobre la seva estimada, incompresa i sempre rebutjada dona aranya li agafaves estimació. Era un firaire de l'antiga escola. I confiava tant en el poder de la seva xerrameca que segurament no havia volgut modernitzar-se adquirint una espaterrant atracció hidràulica per xarbotar els adolescents. Era difícil passar davant d'ell sense aturar-se. Però fins i tot els més rucs s'adonaven que aquella barracota decorada amb cordes destrenades que simulaven teranyines era una ensarronada de l'alçada d'un campanar. La reacció dels comptats espectadors enriolats que sortien de contemplar el fenomen era eloqüent: s'obrien pas entre la rotllana de badocs repetint que era una estafa i no s'estaven de picar-se la galta mirant-se l'incombustible xarlatà, que no s'immutava davant de les crítiques. Però sempre et quedava una espurna d'enveja davant d'aquells que acabaven de contemplar el monstre cara a cara, per fals que fos. Com seria l'engany?
Finalment, un d'aquells dies plujosos i melancòlics de les Fires de la meva infància, vaig convèncer l'avi per entrar a veure la dona aranya. He d'admetre que just a l'entrada de l'ombrívol recinte vaig sentir una esgarrifança quan uns fils invisibles em van acaronar el rostre. La dona aranya, envoltada per unes mampares de vidre plenes de llepades, tenia un cos arrodonit però inert, possiblement farcit de serradures, i engiponat amb una mena de llardós abric de pell d'on sorgien unes potes que es movien grollerament a través d'uns fils de niló gens dissimulats. L'animalot, de poc més d'un metre de llarg, estava col·locat sobre una gran caixa de fusta que amagava el cos de la nena que prestava la seva cara inexpressiva al simulacre. Em vaig avergonyir quan la nena va aixecar la vista i em va repassar despectivament mentre mastegava xiclet. Semblava terriblement avorrida i fastiguejada de fer aquella feina. A través d'una escletxa de la caixa vaig descobrir que havia d'aixecar repetidament un peu enrere perquè tenia lligats al turmell els fils que movien les potes.
Aquella nit vaig somiar que la nena aranya s'acostava sigil·losament al meu llit i m'embolicava amb la seva tela fins a immobilitzar-me com una mòmia. Llavors, sense que jo pogués defensar-me, se m'anava menjant lentament, començant pels peus, com si mastegués xiclet.