dilluns, 30 de novembre del 2009

Turbulències

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Sempre critico la literatura d'evasió, però la meva estratègia per conjurar el pànic a volar consisteix a capbussar-me en una ficció fins aconseguir oblidar-me que el meu fràgil cos, contravenint totes les lleis de la natura, creua l'espai a 650 kilòmetres per hora penjat a uns 10.000 metres del terra. No em tranquil·litzen els superiors percentatges d'accidentalitat a la carretera. Si un cotxe s'atura, crides la grua; si s'atura un avió, ja pots resar l'últim crec en Déu. A l'avió regna la inconsciència; tothom ignora les gesticulacions de seguretat de l'hostessa. Viatjar en un aparell suspès en l'aire té alguna cosa de misteriós, de sobrenatural. Jo hi voldria un silenci respectuós, però el passatge xerroteja i s'engresca mentre compra rasca-rasca, cigarretes sense fum i calendaris de les hostesses despullades.
Tensionat com una catapulta a punt de disparar, m'esforço a fugir dins del llibre, combatent les imatges inquietants que s'infiltren en la narració com llamps en una nit de tempesta: un cargol balder que subjecta l'ala, una fuita de combustible, l'incendi d'un motor, l'infart del pilot. M'adono que algú ha triat el seient del meu costat en sentir el clic del cinturó. És una noia jove i atractiva, d'aquestes que t'inciten a imaginar històries impossibles de seducció. Tanca els ulls i s'aferra als reposabraços amb l'esquena ben dreçada. Si no fos pels auriculars, diria que resa. La immobilitat i la tensió dels llavis fa sospitar que comparteix el meu pànic, però ella el combat amb l'estratègia de l'estruç. A mi, la música no em serveix, perquè no lliga prou curt el cervell i temo perdre'm el sorollet d'alguna avaria que només jo podré captar.
L'augment de potència dels motors em dispara el cor. L'avió trontolla, guanya velocitat sobre la pista i l'enlairament em fa pujar l'estómac a la boca. Torno a conquerir la calma quan l'aparell arriba a l'altura de creuer i s'estabilitza.
La meva companya obre les aletes del nas i relaxa els llavis, que s'inflen com una promesa de sensualitat. Percebo la seva olor, un perfum tan personal que incomoda respirar, com si ensumant-lo li xuclés la intimitat. I just quan ja tenim els nervis sota control, s'encenen inesperadament els indicadors dels cinturons. Ens anuncien que ens acostem a una zona d'inestabilitat atmosfèrica.
Les primeres sacsejades de l'avió no difereixen dels lleus sotracs d'un autobús. Ens dirigim per primer cop un somriure de circumstàncies. Les turbulències es fan més enèrgiques. L'avió cruix i els vidres fimbren. De sobte, experimento la insuportable sensació de caure al buit, com la vertiginosa baixada d'una enorme muntanya russa. Ressonen alguns xiscles. Nosaltres callem i ens mirem de fit a fit, intensament, com si ens hi anés la vida, com si la mirada de l'altra fos l'únic lloc on agafar-se. Ella té uns ulls verds profunds. El sobtat descens dura amb prou feines un segon, però de seguida es repeteix. Aquest cop ens abracem amb força i ens freguem les galtes. Ens busquem els llavis i ens besem llargament, amb passió. El nostre petó ho amara tot. Les llums del món s'apaguen al meu voltant, el temps s'atura, com si una mà gegant ens hagués rescatat de la caiguda. Continuem abraçats durant tot el trajecte, embolcallats per una calidesa reconfortant.
La màgia es trenca en l'aterratge. Amb l'avió a terra ferma, la megafonia emet una fanfàrria de corneta que recorda l'arribada del setè de cavalleria. És l'estil barroer de la companyia aèria de baix cost. M'envaeix una sensació de vergonya i covardia. Desfem l'abraçada per tornar a ser dos passatgers desconeguts. No ens tornem a mirar, ni tan sols ens diem adéu.