Gerard Bagué Dibuix: Jordi Vergés
“Per cada iogurt venut guanyes una comissió de 0,3 pessetes, però els caducats resten”. Semblaven xifres irrisòries, però si sabies esprémer una bona ruta podies treure't un sobresou impressionant. I el salari no era pas petit. Per això la feina de repartidor de iogurts era una de les més cobejades per a un universitari que volgués aprofitar l'estiu per fer guardiola. A mi m'havia enxufat un amic del pare que tenia un supermercat. Guanyaria tres vegades més que els meus amics.
En Mingo, el rei dels venedors, em va ensenyar els rudiments de l'ofici i els secrets de la conducció del camió frigorífic. Al seu costat vaig familiaritzar-me amb la ruta: Torrent, Pals, Regencós, Begur, Aiguablava, Tamariu, Llafranc, Calella de Palafrugell... De seguida vaig comprendre que no seria gens fàcil. Més enllà de llevar-se a les cinc del matí, carregar i descarregar o repassar les comandes, calia saber els horaris i costums dels establiments, el tarannà dels propietaris. Les botiguetes de poble feien la seva comanda, però els grans supermercats tenien enormes neveres-expositors que depenien exclusivament de nosaltres. Calia vetllar perquè no faltés producte, procurar que fes goig, que no caduqués. I això que cada dues o tres setmanes apareixien noves referències: canvis de sabors, versions ligth, amb sucre, amb trossos de fruita, amb bífidus o qualsevol altre invent convenientment publicitat a la televisió.
En Mingo hauria rebut el títol d'empleat del mes una vegada darrere l'altra a l'Ikea o al McDonald's. Les seves xifres de vendes marcaven rècords. Era capaç d'agafar una ruta en bancarrota i en poques setmanes fer saltar la banca. Havia nascut per vendre. Tenia nas i aprofitava les oportunitats. Tot i les enormes vendes, que suposaven risc de retorns, els seus iogurts caducats (la demostració d'un venedor pulcre) sempre cabien en una caixa. Era un malabarista: treia d'un establiment els productes que cremaven (a punt de caducar) i els portava als súpers on es vendrien de pressa. Entrava a les botigues com si fos el rei del mambo, llançant floretes a la mestressa i a les clientes. La seva aparició trencava la monotonia dels establiments més rònecs. Li agradaven els supermercats dels càmpings. “Un càmping és com una dona guapa, mai no te'n pots acabar de refiar”, em deia enigmàticament. Fins i tot quan anàvem amb foc al cul, s'entretenia a parlar amb els campistes i els preguntava pel temps i altres foteses. Jo menyspreava aquestes manifestacions expansives del seu caràcter. Em treia de polleguera que pogués anar tan de pressa sense córrer, sense suar, sense posar-se mai nerviós.
El meu primer dia sol vaig trigar tres hores més a completar la ruta. Jo no tenia prou caràcter per entrar a les botigues fent el fatxenda i esperava el meu torn. La suma de petits retards resultava fatal. Havia d'aturar-me a fer un menú i acabar a la tarda. Els nervis se'm menjaven. Pitjava l'accelerador a fons. Omplia els albarans massa de pressa i l'endemà hi detectaven errors. Malgrat tot, les meves xifres van anar pujant i vaig guanyar confiança.
El càmping de luxe de Pals, sempre desolat, era ple fins a la bandera al pic de l'estiu. Vaig trobar-me la nevera neta. Els clients em prenien els iogurts del carretó. Era la meva oportunitat. Vaig carregar-lo de iogurts com si s'acostés la fi del món. Si hagués perdut el temps xerrant amb els campistes hagués sabut que aquell cap de setmana fulgurant marcava allà la davallada de l'estiu. També va marcar la meva. Durant setmanes, vaig anar tornant caixes i caixes de caducats. Mentre les descarregava, els veterans reien per sota el nas: “Caram, universitari, sembla que aquest mes se t'ha fet curt!”
En Mingo, el rei dels venedors, em va ensenyar els rudiments de l'ofici i els secrets de la conducció del camió frigorífic. Al seu costat vaig familiaritzar-me amb la ruta: Torrent, Pals, Regencós, Begur, Aiguablava, Tamariu, Llafranc, Calella de Palafrugell... De seguida vaig comprendre que no seria gens fàcil. Més enllà de llevar-se a les cinc del matí, carregar i descarregar o repassar les comandes, calia saber els horaris i costums dels establiments, el tarannà dels propietaris. Les botiguetes de poble feien la seva comanda, però els grans supermercats tenien enormes neveres-expositors que depenien exclusivament de nosaltres. Calia vetllar perquè no faltés producte, procurar que fes goig, que no caduqués. I això que cada dues o tres setmanes apareixien noves referències: canvis de sabors, versions ligth, amb sucre, amb trossos de fruita, amb bífidus o qualsevol altre invent convenientment publicitat a la televisió.
En Mingo hauria rebut el títol d'empleat del mes una vegada darrere l'altra a l'Ikea o al McDonald's. Les seves xifres de vendes marcaven rècords. Era capaç d'agafar una ruta en bancarrota i en poques setmanes fer saltar la banca. Havia nascut per vendre. Tenia nas i aprofitava les oportunitats. Tot i les enormes vendes, que suposaven risc de retorns, els seus iogurts caducats (la demostració d'un venedor pulcre) sempre cabien en una caixa. Era un malabarista: treia d'un establiment els productes que cremaven (a punt de caducar) i els portava als súpers on es vendrien de pressa. Entrava a les botigues com si fos el rei del mambo, llançant floretes a la mestressa i a les clientes. La seva aparició trencava la monotonia dels establiments més rònecs. Li agradaven els supermercats dels càmpings. “Un càmping és com una dona guapa, mai no te'n pots acabar de refiar”, em deia enigmàticament. Fins i tot quan anàvem amb foc al cul, s'entretenia a parlar amb els campistes i els preguntava pel temps i altres foteses. Jo menyspreava aquestes manifestacions expansives del seu caràcter. Em treia de polleguera que pogués anar tan de pressa sense córrer, sense suar, sense posar-se mai nerviós.
El meu primer dia sol vaig trigar tres hores més a completar la ruta. Jo no tenia prou caràcter per entrar a les botigues fent el fatxenda i esperava el meu torn. La suma de petits retards resultava fatal. Havia d'aturar-me a fer un menú i acabar a la tarda. Els nervis se'm menjaven. Pitjava l'accelerador a fons. Omplia els albarans massa de pressa i l'endemà hi detectaven errors. Malgrat tot, les meves xifres van anar pujant i vaig guanyar confiança.
El càmping de luxe de Pals, sempre desolat, era ple fins a la bandera al pic de l'estiu. Vaig trobar-me la nevera neta. Els clients em prenien els iogurts del carretó. Era la meva oportunitat. Vaig carregar-lo de iogurts com si s'acostés la fi del món. Si hagués perdut el temps xerrant amb els campistes hagués sabut que aquell cap de setmana fulgurant marcava allà la davallada de l'estiu. També va marcar la meva. Durant setmanes, vaig anar tornant caixes i caixes de caducats. Mentre les descarregava, els veterans reien per sota el nas: “Caram, universitari, sembla que aquest mes se t'ha fet curt!”
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada