dilluns, 28 d’abril del 2008

Història de la puta mili


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Mirava un documental sobre Xesco Boix, el malaguanyat cantautor infantil xirucaire, quan una agra glopada de records em va sorprendre a traïció. Resulta que compartíem un obscur passat d'exili militar a Cartagena. Jo sempre havia tingut Boix per un espècimen insuportable de l'ensucrat món kumbaià, però ara no puc evitar sentir-me amarat per la indestructible solidaritat que només poden forjar els qui han sofert les mateixes penalitats. Sembla que Boix va començar a patir a la mili els primers símptomes de la seva depressió. No m'estranya.
El bonàs de Xesco va ser destinat a un submarí, una d'aquelles patètiques llaunes de sardines rovellades on es tapaven les vies d'aigua amb xiclet i es jeia per torns en un raquític jaç calent. Boix devia començar la mili el mateix any en què jo naixia, en vigílies del maig francès. En ple franquisme, aquell reducte de testosterona, visques a la pàtria, borratxeres evasives i “bocatas” de calamars devia ser un infern per un paio que s'apuntava a canviar el món. Em pregunto què devia passar pel seu cap durant aquelles grandiloqüents i ràncies cerimònies d'homenatge a la bandera, hores dempeus amb les armes a l'espatlla sota un sol de justícia mentre els altaveus escopien els acords metàl·lics de l'himne espanyol. Segur que, a més de deprimir-se, va enfortir un ideari que el portaria a enganxar a la seva furgoneta l'adhesiu de “Països Catalans” o aquell llegendari “Nuclears, no gràcies”. La ironia i un àcid sentit de l'humor eren els millors aliats per resistir aquell món de piscines arrestades, caporals d'encèfal pla i llargues caminades amb rocs a la motxilla. T'ho havies de prendre com un vodevil, com si t'haguessin adjudicat un paper secundari de tartamut en una comèdia casposa de Pajares i Esteso.
El meu intent de passar-me de llest i fugir d'aquell malson va fracassar estrepitosament. Vaig provar de ser donat de baixa per boig o per depressiu. A les dutxes del campament d'instrucció, als pocs dies de la meva arribada, vaig simular un desmai. Em vaig espaterrar al terra, emulant l'escena de la dutxa de la pel·lícula “Psicosi”. El pla consistia en què els reclutes que passessin davant meu donessin el crit d'alarma i acabés ingressat a la infermeria, on improvisaria altres esvaïments i desvariejaments que acabarien per tornar-me a casa. Estirat cap per avall, amb el raig d'aigua que em picava a la cara, espiava amb la cua de l'ull mig cluc l'aparició dels meus companys de dutxa. Fins a tres parells de peus descalços es van aturar davant meu el temps suficient per contemplar-me i tocar el dos sense immutar-se. A més de no moure un dit, ni tan sols van cridar ningú per ajudar-me. Era la consigna de la mili: muts i a la gàbia. El servei militar obligatori tenia aquestes coses: sabia treure el millor i el pitjor que hi havia a l'interior de les persones. Qui sap si aquells tres reclutes, als qui mai vaig poder posar un rostre, s'haguessin pogut convertir, en una altra època històrica, en eficaços torturadors o en diligents encarregats de la clau de pas del gas d'un camp d'extermini. Mai no he arribat a odiar tant algú sense conèixer-lo. En la meva ingenuïtat, donava per fet que el primer que passés m'ajudaria. El xoc va ser tan dur que vaig decidir acabar amb la comèdia en aquell mateix moment i tornar amb els meus companys de formació. De fet, abandonava el paper de deprimit precisament en el moment en què començava a deprimir-me de veritat. La depressió de Xesco Boix va ser molt més autèntica que la meva i es va convertir en una companya fidel fins que va acumular prou força o prou fatiga per desaparèixer d'escena.

Basat en els records d'un recluta destinat a l'Arsenal de Cartagena a finals dels 80.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Jo pensava lo mateix d'en Xesco abans de coneixer la seva histirio,mágradat,puta mili