divendres, 4 de juliol del 2008

Postals d'amor a una perruquera

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Tinc un calaix de la perruqueria atapeït de centenars de postals d'amor amb cal·ligrafia infantil i olor de resclosit. No són els records d'un antic enamorat de la infància, sinó l'ofrena diària d'un càndid trastocat de 68 anys que s'ha encapritxat de mi. Cada dia, des de fa anys, es pren la molèstia d'escriure'm i portar-me a la perruqueria on treballo una cerimoniosa postal de lletres arrodonides que s'inicia amb el mateix encapçalament: “Apreciades perruqueres”. Em diu Miss Llagostera, i les meves companyes de feina són Miss Salt i Miss Fontajau. Nosaltres li seguim la veta, li agraïm les flors amb què sovint acompanya les seves missives i, de vegades, li parem els peus quan, com ell mateix reconeix, es posa massa “cochino”. No tenim cor per esbandir-lo de males maneres, ni per fotre-li un moc com fan a d'altres establiments públics que freqüenta en el seu atrafegat deambular diari. De seguida es veu que no hi és tot, però emprèn amb entusiasme els nostres petits encàrrecs. Li agrada anar-nos a comprar aigua o llençar les escombraries. Els divendres, sens falta, ens porta els tríptics amb la programació dels cinemes Albéniz.
Les seves postals estan passades de moda i semblen haver estat entaforades durant molt de temps al fons d'algun prestatge humit. Són fotografies de fa més de 30 anys, amb colors esbravats, on s'hi veuen les obres de construcció dels canals d'Empuriabrava o el Port de la Selva amb mitja badia encara verge; però també n'hi ha d'escenaris exquisits que han perdut el seu “glamour”, com la piscina de l'Hotel Cortijo Blanco de Marbella.
Els seus escrits són repetitius, plens de tossuderia infantil. Les dones són la seva dèria. Diu que li sap greu haver fet tard per poder-se casar amb mi. També em demana que li faci de mitjancera per casar-se amb la meva companya de feina, Miss Fontajau, tot i que no li fa cap gràcia que els seus pares tinguin una escopeta de caça. A vegades, enmig de les beneiteries de costum, hi apareixen detalls més personals que il·luminen la seva vida. Això passa quan, mancat de postals, ha de recórrer unes quartilles d'una antiga llibreta de ratlles. Em parla dels seus mals, de la maleïda pròstata i del sucre, dels seus estimats metges, sempre amb noms i cognoms, i m'explica que a vegades, quan està “massa nerviós”, li han de posar una injecció. Dedueixo que el van incapacitar: “ja no tinc firma, el jutge m'ho ha pres tot”. Es lamenta de ser un home pobre: “sense diners no hi ha ningú”. És curiós que digui “ningú” en lloc de “res”; coses de la solitud. Se li van morir els pares i la cunyada. També m'explicava que va néixer l'any 1940, quan manava Franco. “Era un dictador molt dolent, quan feien el NO-DO s'havia d'aixecar el braç, si no et tancaven a la presó”. Té molt clara l'arribada de la tele: “Va arribar el 1967, que feien Bonanza i Polt-Da (Poldark?) i eren molt boniques”.
Avui, com cada dia, m'ha portat una nova postal. El client a qui li marcava les patilles m'ha demanat de llegir-la i m'ha dit que és d'una preciosa candidesa, però jo n'he rebudes tantes, que ja no em commouen:
“Apreciades perruqueres: Perdona Miss Llagostera, ets molt bonica, bona, simpàtica i alegre, t'he fet enfadar perquè sóc un “cochino”. No t'enfadis perquè sóc molt pesat, quan tingui més diners et portaré més bombons i Fanta. Ja ets casada i he fet tard, ja sóc vell, faré els 68 el 2008, fes-me de bo amb Miss Fontajau. Però els pares tenen escopeta i em mataran i jo al cementiri. Jo ho pagaré tot i serà un casament molt bonic. Y després anirem al Brasil, vosaltres amb avió i jo amb barco. Es despedeix el teu amic i company Joan”.

A partir de l'experiència de Mary Alberto, perruquera, i Nancy Vidal, propietari de Kenneth Perruqueria.