Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Avui el diari deia que amb els kilòmetres recorreguts al cap de l'any per les patrulles dels Mossos d'Esquadra es podrien donar tres voltes al món. M'ha fet molta gràcia que això sigui digne d'elogi. Si s’aturessin, potser s'adonarien del que passa de veritat. Potser sospitarien d'aquesta parella de pinxos magribins que fan vida al bar de la cantonada i cada cinc minuts acompanyen un nou client fins al descampat. Potser s'estranyarien que aquests joves sense ofici ni benefici condueixin flamants Audis i Mercedes descapotables. Potser es fixarien en les baralles que sovintegen dins i fora d'aquest antre de mala mort i que han tacat de sang la façana del bloc.
La font del coneixement és la immobilitat. Ja és ben trist descobrir-ho a aquestes alçades de la vida, quan ja acumulo més memòria que esperança, encadenat a aquest banc de davant del meu pis que s'ha convertit en la meva atalaia de jubilat. Quan fa uns mesos vaig començar a asseure'm a l'ombra d'aquest til·ler, amb l'únic propòsit de fumar-me el caliquenyo amb què diàriament pretenia celebrar la merescuda condició de pensionista, l'anar i venir dels meus veïns em semblava impenetrable, insubstancial, lligat a unes voluntats i obligacions desconegudes. Però de seguida he descobert que només calia aturar-se i restar immòbil perquè totes les peces del trencaclosques comencessin a encaixar. Tot és mirar, esperar i entendre. Qui hagi vist “La finestra indiscreta” sabrà de què li parlo. Ara, la vida del carrer es desplega davant dels meus ulls amb la fluïdesa narrativa del culebrot de TV3. De vegades, l’argument ens porta de la crònica negra a la tragèdia, del sainet al melodrama. Hi ha travestís i camells, ludòpates i borratxos, maltractadors i víctimes, bonifacis i espavilats, famílies avorrides en la seva felicitat i famílies entretingudes en la seva desgràcia. Sé on van i d'on vénen, què els balla pel cap i què els pesa a la consciència als integrants del bigarrat repartiment d’aquesta comèdia quotidiana.
Però no ens posem tan transcendents. No us negaré que també ens agrada fer safareig i acollonar el personal des del nostre escepticisme gerontològic. Formem una colla prou galdosa de vellarcassos torracollons i apedaçats. Diuen que a l’Àfrica, on la cultura es transmet oralment, cada cop que es mor un ancià és com si es cremés una biblioteca. Nosaltres, malgrat els nostres ulls plorosos i entelats, som pous de ciència com aquests vells africans. Però com més anys, coneixements i experiència acumulem, més invisibles ens tornem. Estic segur que darrere dels petits misteris, dels drames silenciats, dels crims irresolts hi ha sovint un vell que sap i que calla.
Els veïns érem desconeguts de tracte diari. Quaranta anys que amb prou feines ens dèiem hola i adéu a l’ascensor i ara, quan ja no ens aguantem els pets, ens tornem amics de l'ànima. Ens hem vist envellir, hem vist com ens marxaven els fills i apareixien els néts. Coneixem les malalties que fan estralls a cada replà: els dos càncers del quart, l’esclerosi del cinquè, la feridura del sisè i l'alzheimer del setè. I tots temem el dia que una colombiana ens empenyerà a prendre el sol amb una cadira de rodes. Potser tots aquests anys teixíem llaços soterrats. Ens adonem que no vivíem tan d'esquena, que aquestes parets de paper de fumar ens aïllaven en una intimitat simulada. Portem massa temps sentint-nos la cisterna del vàter, la tos i les baralles. Però hi ha una raó més fonda. Si em pregunteu què és el que ens ha unit en la vellesa, després d'anys d'insulses converses sobre el temps, us ho diré sense embuts: la por a la mort.
Inspirat en l'experiència d’un jubilat del barri de Sant Pau de Girona.
La font del coneixement és la immobilitat. Ja és ben trist descobrir-ho a aquestes alçades de la vida, quan ja acumulo més memòria que esperança, encadenat a aquest banc de davant del meu pis que s'ha convertit en la meva atalaia de jubilat. Quan fa uns mesos vaig començar a asseure'm a l'ombra d'aquest til·ler, amb l'únic propòsit de fumar-me el caliquenyo amb què diàriament pretenia celebrar la merescuda condició de pensionista, l'anar i venir dels meus veïns em semblava impenetrable, insubstancial, lligat a unes voluntats i obligacions desconegudes. Però de seguida he descobert que només calia aturar-se i restar immòbil perquè totes les peces del trencaclosques comencessin a encaixar. Tot és mirar, esperar i entendre. Qui hagi vist “La finestra indiscreta” sabrà de què li parlo. Ara, la vida del carrer es desplega davant dels meus ulls amb la fluïdesa narrativa del culebrot de TV3. De vegades, l’argument ens porta de la crònica negra a la tragèdia, del sainet al melodrama. Hi ha travestís i camells, ludòpates i borratxos, maltractadors i víctimes, bonifacis i espavilats, famílies avorrides en la seva felicitat i famílies entretingudes en la seva desgràcia. Sé on van i d'on vénen, què els balla pel cap i què els pesa a la consciència als integrants del bigarrat repartiment d’aquesta comèdia quotidiana.
Però no ens posem tan transcendents. No us negaré que també ens agrada fer safareig i acollonar el personal des del nostre escepticisme gerontològic. Formem una colla prou galdosa de vellarcassos torracollons i apedaçats. Diuen que a l’Àfrica, on la cultura es transmet oralment, cada cop que es mor un ancià és com si es cremés una biblioteca. Nosaltres, malgrat els nostres ulls plorosos i entelats, som pous de ciència com aquests vells africans. Però com més anys, coneixements i experiència acumulem, més invisibles ens tornem. Estic segur que darrere dels petits misteris, dels drames silenciats, dels crims irresolts hi ha sovint un vell que sap i que calla.
Els veïns érem desconeguts de tracte diari. Quaranta anys que amb prou feines ens dèiem hola i adéu a l’ascensor i ara, quan ja no ens aguantem els pets, ens tornem amics de l'ànima. Ens hem vist envellir, hem vist com ens marxaven els fills i apareixien els néts. Coneixem les malalties que fan estralls a cada replà: els dos càncers del quart, l’esclerosi del cinquè, la feridura del sisè i l'alzheimer del setè. I tots temem el dia que una colombiana ens empenyerà a prendre el sol amb una cadira de rodes. Potser tots aquests anys teixíem llaços soterrats. Ens adonem que no vivíem tan d'esquena, que aquestes parets de paper de fumar ens aïllaven en una intimitat simulada. Portem massa temps sentint-nos la cisterna del vàter, la tos i les baralles. Però hi ha una raó més fonda. Si em pregunteu què és el que ens ha unit en la vellesa, després d'anys d'insulses converses sobre el temps, us ho diré sense embuts: la por a la mort.
Inspirat en l'experiència d’un jubilat del barri de Sant Pau de Girona.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada