dissabte, 2 d’agost del 2008

Por d'estimar


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
El primer animal de la meva vida que vaig matar d'amor va ser una preciosa tortuga. Cal aclarir que només tenia quatre anys (jo, no pas la tortuga), per si això em pot servir d'atenuant. Vaig dirigir vers aquell animaló dòcil i parsimoniós totes les ànsies d'imitació maternal que la canalla habitualment vehicula a través de les nines. Va suportar estoicament que li posés vestidets, collarets i fins i tot bolquers. Sovint, la feia intervenir en els meus contes fantàstics, adjudicant-li el paper de la granota que es convertia en príncep o el d'un monstre del plistocè que cau rendit davant d'un ardit cavaller. A vegades em relliscava de les mans i xocava contra el terra amb un sonor catacloc. Era un animal tan sofert que semblava gairebé indestructible. Fins al dia que em vaig adonar que aquell tuf argilós no acabava de lligar amb les barbies vestides amb gases i lluentons. Així que la vaig introduir a la pica, la vaig ruixar amb sabó de mans i li vaig fregar la closca amb fruïció. Un cop esbandits els núvols de sabó, va aparèixer una bestiola més encarcarada i difunta que un rap congelat.
El canari i el periquito van estirar la pota d'una manera semblant. Primer, m'encantava escoltar-los, però amb el temps, els seus delicats refilets es transformaven en les meves oïdes en llastimoses demandes de llibertat que jo no podia desatendre. La temptació de treure'ls de la gàbia i deixar-los experimentar la llibertat de volar una estona pel menjador acabava guanyant totes les meves prevencions. I vet aquí que aquells organismes fràgils, ingràvids i multicolors emprenien el vol des de les meves mans llibertadores fins a estampar-se violentament contra el vidre de la finestra, on es trencaven el coll i queien fulminats a terra.
Durant l'adolescència, ja refeta de l'experiència de la tortuga i els ocellets, em van regalar un hàmster que va resultar ser una femella embarassada. Va parir sis ratolins microscòpics amb els quals vaig continuar jugant a pares i mares. Fins que un dia vaig tenir la desgràcia de trepitjar-ne un. Veure com aquell animaló indefens treia sang per la boca em va causar una commoció terrible. Afortunadament, després d'una convalescència entre cotons dins d'una capsa de sabates, el ratolí va reviscolar miraculosament. L'Sky, el ratolinet retornat de la mort, em mirava amb uns ulls foscos i entenimentats. De seguida es va convertir en el meu preferit, fins al punt que vaig anar regalant als amics tota la resta de hàmsters, la mare inclosa. Ens vam fer inseparables. L'Sky es passejava pels meus apunts de matemàtiques amb cara de saber resoldre les equacions. S'esmunyia per dins de les mànigues en busca d'escalfor i s'enfilava fins al meu cor per escoltar els batecs que li devien recordar els de la seva mare. Cada cop em feia més pena que la vida de l'Sky es reduís a la seva remigrada gàbia, amb aquella nòria estúpida on feia kilòmetres sense moure's de lloc. Al marge de les passejades per la geografia del meu cos, de vegades li preparava alguna petita excursió. I així va ser com la maledicció va tornar a fer-se tristament present. Mentre saltironejava alegrement pel terrat de casa, l'Sky va desaparèixer per un desaigüe. No vaig aconseguir rescatar-lo d'aquell forat tenebrós. El ratolinet, menys espavilat que en Jerry dels dibuixos animats, no va poder o no va saber pujar per l'escala de filferro que li vaig col·locar durant setmanes a la boca del desguàs.
Aquestes experiències no només han condicionat el meu tracte amb els animals. A vegades penso que també han influït en la meva relació amb les persones. No puc evitar de pensar que si estimo massa algú, li acabaré fent mal.

A partir del testimoni de Montse Ferrer.