divendres, 14 de novembre del 2008

Comiat amb senyoretes


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Ja des dels temps escolars, en Claudi havia estat un xicot dòcil i babau, capaç de suportar estoicament les bromes pesades dels líders de la colla a canvi de gaudir d'un humiliant paper de figurant. Ni nosaltres mateixos ens expliquem com aquell esbojarrat i heterogeni grup d'amics dels Germans Maristes es mantenia cohesionat en superar la trentena. En Claudi fou un convidat indefugible al nostre inacabable rosari de casaments. No li vam conèixer cap parella. Amb el pas dels anys, anava covant un caràcter esquerp de solter perpetu, tot amanit d'excentricitats. Quan tots ja arrossegàvem hipoteques, dones, ex dones, criatures pròpies, alienes i adoptades, gossos, periquitos i altres càrregues indefugibles i començàvem a envejar-lo secretament, en Claudi es va treure de la màniga una xicota que feia caure de cul. Era una simpàtica dominicana de carns endurides color xocolata que va conèixer per Internet i que..., però això ja seria una altra història. El festeig va ser curt, i el sorprenent anunci de boda permetria reunir tota la llopada en una última farra.
“Serà un comiat de solter amb senyoretes”, anunciaven amb segones els organitzadors tot reclamant-nos una generosa aportació. Després d'un sopar gastronòmicament criminal, salpebrat amb acudits obscens i regat amb massa vi de batalla, ens vam dirigir, fent tentines i competint a l'hora de posar en ridícul el pobre Claudi, que, per cert, lluïa vestit de torero amb paquet de cotó fluix, fins a un llòbrec bar de nit d'Empuriabrava. El local, a la nostra entera disposició, havia tapat les vidrieres amb paper d'embalar. El punt àlgid de la festa privada el va marcar l'aparició de dues meuques xavacanes que es van enfilar a la barra per obsequiar-nos amb un striptease al ritme de la cançó You can leave your hat on, de Joe Cocker. Una esvalotada rossa de llargs cabells rinxolats, pits explosius, cul prominent i llavis recautxutats s'exhibia amb mecànica professionalitat. La seva companya, una morena gens agraciada i amb cara d'esglai, ballava com un pop en un garatge. Aquell espectacle em provocava un cúmul de sensacions, però totes molt allunyades de l'excitació eròtica. Les peces de roba anaven saltant sobre la colla cridanera, que empenyia en Claudi a primera fila. La rossa, ja totalment despullada sobre unes sabates de taló d'agulla, va acabar renyant dissimuladament la seva companya, incapaç de treure's calces i sostens. Per distreure l'atenció del fracàs de la morena, la rossa va llançar una cama sobre el pobre Claudi, el va acostar a la barra i li va amorrar violentament la cara a l'entrecuix, davant l'eufòria general. Després, se'l va endur fins al lavabo i va tancar amb llisquet. Mentre, l'altra companya es vestia avergonyida, sense que ningú gosés dir-li res. Les especulacions sobre l'activitat a dins del vàter van entretenir l'espera. Un dels convidats més llançats va començar a organitzar-nos a tots en una llarga filera davant de la porta de lavabo. “Vinga nois, per ordre, que n'hi haurà per tots!”, prometia.
Quan la meuca va obrir la porta i va veure la cua d'homenots beguts, va forçar un somriure sarcàstic mentre ens adreçava una ostentosa botifarra amb el dit del cor dret com un ciri. “Que os folle la abuela, capullos!”, va cridar amb un to groller i autoritari. Quan un dels organitzadors va retreure a la meuca el dineral que havia cobrat, ella es va adreçar a en Claudi, que encara es buscava el trau del cinturó: “¿Verdá que has quedao contento?” En Claudi va acotar el cap, amb aquell posat submís que tots li coneixíem des de l'escola, i la meuca va sortir del bar, altiva i dominant com una reina.

Inspirat en un comiat de solter del bar Caos d'Empuriabrava.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Veig que no has posat que aqueslls animals van trencar la barra!
Jan