divendres, 13 de febrer del 2009

Guantánamo

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Dins la cel·la se m'apareix un cocodril d'ulls assassins mirant-me de fit a fit; percebo el seu alè putrefacte, els seus ullals de genives sanguinolentes, la seva respiració d’ultratomba. Sembla tan real que se'm fa estrany que no m'arrenqui el cap d'una queixalada. Ara ja no tinc visions agradables, com quan notava entre els meus dits enguantats l'aigua fresca d'un rierol. He d'amagar aquests miratges. Ells no han de saber mai que les seves tàctiques criminals comencen a estovar-me el cervell. No han de descobrir que la meva ment, privada d'estímuls exteriors, comença a construir una terrible realitat paral·lela.
M'han amputat els sentits per robar-me tot el que tinc d'humà, però em queda l'olfacte per ensumar la pudor de goma d'aquesta màscara que em tapa la visió i la llengua per tastar-ne la seva aspror. El nas i el gust són una taula de salvació, una certesa. Aquests soldadets presumits i estúpids, vestits amb pulcres uniformes de camuflatge i botes lluents, em prenen per un terrorista fanàtic capaç d'obeir cegament ordres suïcides, capaç d'immolar-me enmig de criatures per guanyar-me el paradís. M'he cansat de repetir-los que no sé res d'Al Qaeda ni d’Osama Ben Laden, que sóc un pobre carnisser temorós d’Alà. Però mai no es donen per vençuts. No es pot raonar amb ells. M'interroguen amb tàctiques diferents: un dia m’humilien despullant-me davant de tothom, un altre m'espanten amb un gos entrenat per atacar els presoners i al següent m'obliguen a trepitjar l'Alcorà. Dins la meva reduïda cel·la-contenidor de metall, un nínxol il·luminat dia i nit per un fluorescent que fa pampallugues, perdo la noció del temps. Avui he passat del meu silenci de sepulcre a la disco-infern. M’han posat mil vegades a un volum eixordador el Born in the USA de Bruce Springsteen. Quan he vist que em descontrolava, m'he mossegat la llengua. A la sortida, un capità exaltat m’ha cridat: “Josuè també va fer servir la fressa de les trompetes per dur el terror als cors dels habitants de Jericó”. M’ha quedat dins el cap un xiulet agut que em ressonarà uns quants dies.
Em fan por les converses amb el metge, un home maligne vol penetrar dins el meu cap amb bones paraules per descobrir-hi els meus punts flacs. Però sóc una caixa tancada, hermètica, sense cap escletxa. Em faig el boig, m’amago en la confusió, exagero el dolor de les tortures suportables i em mostro immutable davant les que em podrien fer flaquejar. El metge torturador vol saber què somio. No li parlaré mai de les visions i els malsons terribles, dels cavalls salvatges que corren per sota terra. Li dic que somio la segona vinguda del profeta Mahoma i que em trobo entre els seus fidels servidors. El metge em pregunta en quin idioma em parla el meu Déu i jo li contesto que tothom em parla en la llengua de les formigues. Sovint s'enfada amb el traductor, perquè quan li tradueix les meves respostes absurdes dubta de quin dels dos li pren el pèl.
Aquests Rambos de fireta es creuen els paladins de la llibertat, els representants d’una civilització superior. Puc veure l’odi i el menyspreu reflectit als seus ulls. Entre els meus guardians hi ha una excepció: una noia soldat que algun cop ha infringit les normes per oferir-me un glop d’aigua o una pastilla de xocolata. Avui s’ha presentat a la cel·la amb un tub de dentífric i un raspall de dents. Ha reproduït davant meu, amb una gesticulació exagerada, els moviments del raspall, com si jo fos un mico que ignorés la higiene bucal i pogués aprendre-la per imitació. Quan m’ha passat els estris, he omplert el raspall de pasta i m’he fregat enèrgicament els ulls.

Inspirat en el testimoni de Lahcen Ikassrien, expresoner de Guantánamo convidat a Girona per Amnistia Internacional.