Gerard Bagué Dibuix: Jordi Vergés
La mare m'ha trucat perquè l'acompanyi a una d'aquelles visites incòmodes que tenen l'aire funest d'un darrer comiat. La Jacinta, la nostra antiga dona de fer feines, pateix un càncer limfàtic. “No se'n sortirà”, m'ha advertit la mare amb aquell to inapel·lable amb què desarma qualsevol. Sembla que fa quatre dies que jo i el meu germà, fets uns trapelles, disparàvem avions de paper al cul rinoceròntic de la Jacinta mentre ella feia córrer la baieta agenollada al passadís de casa. I resulta que ja ha complert setanta anys i nosaltres ja hem parit els nostres propis trapelles.
Però anomenar dona de fer feines a la Jacinta és fer-li poca justícia. Va començar a venir a hores i de seguida es va fer imprescindible. La recordo untant-nos generosament les llesques de pa amb Nocilla per berenar, feinejant incansablement amunt i avall o cantussejant rancis boleros tot planxant. La Jacinta, que no va dir mai ni una paraula en català, s'expressava en una mena de dialecte murcià amb un deix tan pagerol que quan la senties et costava déu i ajuda aguantar-te el riure. Com si fos en Paco Martínez Soria a la pel·lícula “La ciudad no es para mí”. Deia una miaja de pan, una chispica de vino, una becicleta, un bujero o un repelú. La majoria dels verbs, els començava amb a: allevar, arrecibir, arrecetar. A vegades, la fèiem emprenyar a propòsit per sentir-li el seu al·lucinant repertori de renecs estrambòtics: anciendecandiles, burriciego, cagonrrediez. Quan s'adonava que ens en fotíem, ventava al meu germà un clatellot benèvol i li deia: Está apollardao! Li fèiem les mil i una, però mai no s'enfadava. Sempre ens va tractar amb una paciència de santa i una estimació que no ens mereixíem.
Fins avui, mentre ens dirigíem amb la mare al barri suburbial de la Jacinta, no m'he assabentat que un oncle la va embarassar als 18 anys i el pare, un pastor de cabres autoritari i curt com una cua de conill, la va fotre al carrer per salvar l'honor de la família. Va perdre el fill, un avortament espontani seguit d'una infecció a la matriu la va deixar estèril per sempre. En diversos hotels i restaurants de la Costa Brava va conèixer l'explotació de l'emigració, fins que va venir rebotada a Girona, on es va obrir camí fregant terres. Era una mula de càrrega capaç d'anar de casa en casa del matí a la nit. La mare no la va veure mai amb cap home. Els diumenges, el seu únic dia de descans, anava, sempre sola, al matí a missa i a la tarda al cinema.
Ens ha obert la porta la veïna que vetlla la Jacinta. És un piset d'habitacions diminutes empaperades de flors descolorides i atapeït de litografies de saldo, tapets de ganxet i figuretes kitsch. Sobre les lleixes, fileres de marcs amb fotografies d'antigues estrelles de Hollywood retallades de les revistes: Cary Grant, Gene Kelly o Shirley MacLaine, com si s'hagués creat una família a mida robada de les pel·lícules.
La Jacinta, enllitada, du encasquetada una ridícula perruca sintètica que sobre el seu rostre demacrat de color de cera sembla una broma macabra. Està molt prima i canviada; no l'hagués reconeguda mai. Els sedants la mantenen estabornida, amb la parla i els moviments alentits. La mare no ha aconseguit fer-la reaccionar, però quan m'hi he acostat per preguntar-li si em recordava, ha fet un esforç desconcertant per estrènyer-me la mà i els ulls se li han negat de llàgrimes. El seu gest ens ha emocionat, però de seguida hem pensat que m'havia confós o que començava a perdre el cap. Just abans de marxar, he descobert sobre el capçal del llit, en un marc de plata, l'única fotografia autèntica de tota la casa: hi sortim jo i el meu germà de petits, pedalant amb pantalons curts sobre dos tricicles.
La mare m'ha trucat perquè l'acompanyi a una d'aquelles visites incòmodes que tenen l'aire funest d'un darrer comiat. La Jacinta, la nostra antiga dona de fer feines, pateix un càncer limfàtic. “No se'n sortirà”, m'ha advertit la mare amb aquell to inapel·lable amb què desarma qualsevol. Sembla que fa quatre dies que jo i el meu germà, fets uns trapelles, disparàvem avions de paper al cul rinoceròntic de la Jacinta mentre ella feia córrer la baieta agenollada al passadís de casa. I resulta que ja ha complert setanta anys i nosaltres ja hem parit els nostres propis trapelles.
Però anomenar dona de fer feines a la Jacinta és fer-li poca justícia. Va començar a venir a hores i de seguida es va fer imprescindible. La recordo untant-nos generosament les llesques de pa amb Nocilla per berenar, feinejant incansablement amunt i avall o cantussejant rancis boleros tot planxant. La Jacinta, que no va dir mai ni una paraula en català, s'expressava en una mena de dialecte murcià amb un deix tan pagerol que quan la senties et costava déu i ajuda aguantar-te el riure. Com si fos en Paco Martínez Soria a la pel·lícula “La ciudad no es para mí”. Deia una miaja de pan, una chispica de vino, una becicleta, un bujero o un repelú. La majoria dels verbs, els començava amb a: allevar, arrecibir, arrecetar. A vegades, la fèiem emprenyar a propòsit per sentir-li el seu al·lucinant repertori de renecs estrambòtics: anciendecandiles, burriciego, cagonrrediez. Quan s'adonava que ens en fotíem, ventava al meu germà un clatellot benèvol i li deia: Está apollardao! Li fèiem les mil i una, però mai no s'enfadava. Sempre ens va tractar amb una paciència de santa i una estimació que no ens mereixíem.
Fins avui, mentre ens dirigíem amb la mare al barri suburbial de la Jacinta, no m'he assabentat que un oncle la va embarassar als 18 anys i el pare, un pastor de cabres autoritari i curt com una cua de conill, la va fotre al carrer per salvar l'honor de la família. Va perdre el fill, un avortament espontani seguit d'una infecció a la matriu la va deixar estèril per sempre. En diversos hotels i restaurants de la Costa Brava va conèixer l'explotació de l'emigració, fins que va venir rebotada a Girona, on es va obrir camí fregant terres. Era una mula de càrrega capaç d'anar de casa en casa del matí a la nit. La mare no la va veure mai amb cap home. Els diumenges, el seu únic dia de descans, anava, sempre sola, al matí a missa i a la tarda al cinema.
Ens ha obert la porta la veïna que vetlla la Jacinta. És un piset d'habitacions diminutes empaperades de flors descolorides i atapeït de litografies de saldo, tapets de ganxet i figuretes kitsch. Sobre les lleixes, fileres de marcs amb fotografies d'antigues estrelles de Hollywood retallades de les revistes: Cary Grant, Gene Kelly o Shirley MacLaine, com si s'hagués creat una família a mida robada de les pel·lícules.
La Jacinta, enllitada, du encasquetada una ridícula perruca sintètica que sobre el seu rostre demacrat de color de cera sembla una broma macabra. Està molt prima i canviada; no l'hagués reconeguda mai. Els sedants la mantenen estabornida, amb la parla i els moviments alentits. La mare no ha aconseguit fer-la reaccionar, però quan m'hi he acostat per preguntar-li si em recordava, ha fet un esforç desconcertant per estrènyer-me la mà i els ulls se li han negat de llàgrimes. El seu gest ens ha emocionat, però de seguida hem pensat que m'havia confós o que començava a perdre el cap. Just abans de marxar, he descobert sobre el capçal del llit, en un marc de plata, l'única fotografia autèntica de tota la casa: hi sortim jo i el meu germà de petits, pedalant amb pantalons curts sobre dos tricicles.
Inspirat en la vida d'una immigrant murciana.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada