divendres, 27 de març del 2009

Paràbola

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Quan la meva dona em va deixar, vaig començar a freqüentar els entrenaments del pare, que havia estat un aler impetuós i ara entretenia la vellesa inculcant els rudiments del bàsquet a una maldestra trepa de marrecs de barriada. Aviat em va encolomar el càrrec de segon entrenador. Tota aquella canalla provenia de famílies que eren carn d'assistència social, nens traumatitzats per la desatenció, l'alcoholisme i la violència. A mesura que els anava coneixent, experimentava cap a ells un sentiment paternal de protecció i tendresa. En Sergei tenia visió de joc i punteria, però era fràgil i poruc. En Nixon, espigat i flexible, tenia l'aparença intimidatòria d'un pivot de l'NBA, però la seva sang d'orxata el feia moure's com si practiqués el Tai Chi. La nostra rèmora era en Ramon, un talòs bonifaci sense coordinació, amb mans de mantega i tan camatort que els seus genolls entrexocaven ridículament mentre corria. L'estrella de l'equip era en Javi, un gallet del barri gitano que se les sabia totes. El seu ressentiment cap al món es manifestava en una agressivitat reconcentrada. Era un príncep sobre el parquet, però el podien expulsar en qualsevol moment a causa dels seus rampells.
El pare els inculcava el joc col·lectiu i els feia entendre que no competien contra el rival, sinó contra les seves pròpies limitacions. Tots jugaven exactament els mateixos minuts. La normativa del bàsquet infantil obligava a què cada jugador participés com a mínim en una de les quatre parts, però els entrenadors la vulneraven perquè els àrbitres feien els ulls grossos.
Jo atribuïa a un miracle que aquell equip que semblava recosit amb rebutjos d'altres clubs es plantés a la final del torneig escolar comarcal. El pare s'havia trencat el fèmur a la semifinal en relliscar arran de pista amb una taca de suor i jo tenia la responsabilitat de conduir l'equip a la victòria. Gràcies a una actuació prodigiosa d'en Javi, vam acabar el tercer quart amb el partit frec a frec. Però tot l'equip semblava convençut que amb el talòs a la pista -era el torn d'en Ramon- no teníem la més mínima possibilitat de victòria. En Javi va proposar, per salvar l'honor i el partit, que en Ramón fingís una lesió només de sortir. El talòs semblava conformat i maquinava regirar-se el turmell en el primer salt a cistella. Jo era ben conscient que en Javi mereixia el triomf per redimir la seva infància plena de fracassos, però no permetria que fos a costa d'en Ramón i de la traïció a la filosofia d'esforç col·lectiu que ens havia dut a la final.
-En Ramon jugarà el temps que li toca! I no feu bestieses! Vigileu que no sigui jo qui us lesioni de veritat! -vaig cridar amenaçador, revestint-me d'autoritat.
L'equip va jugar al límit de les seves possibilitats. En Javi posava l'ànima en cada entrada, en cada tir. En Ramon minimitzava els errors i excel·lia en les cobertures i destorbant els atacs rivals. No ens vam deixar acovardir. A cinc segons del final, perdíem d'un punt i teníem la possessió de la pilota. L'equip rival es va confabular per deixar en Ramon lliure de marcatge. Ell va ser perfectament conscient que es volien aprofitar de la seva debilitat, que apostaven per la seva errada. I això el va encendre. Abans de rebre la pilota, veia als seus ulls que havia decidit jugar-se-la. Era el primer cop que li vèiem fer quatre gambades seguides sense perdre la pilota. Intercanviant els papers, en Javi va fer aquest cop la cobertura perquè en Ramón, amb el seu entrexocar de genolls, penetrés a la zona i llancés un ganxo desmanegat. La pilota descrivia una paràbola estrambòtica mentre, prodigiosament i davant l'astorament de tothom, s'anava acostant a la cistella.

A partir d'una idea d'en Nil Bonventura, basquetbolista infantil.