Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
No puc entendre que hagi engendrat un odi tan visceral cap a un desconegut. Tot va començar quan el veí de la meva plaça de pàrking es va comprar una moto i la va voler encabir al costat del cotxe. Durant anys, jo havia aparcat el meu utilitari molt ajustat a la línia divisòria de la meva dreta -sense trepitjar-la mai- per tal de guanyar prou espai a l'esquerra i poder obrir la porta del conductor, just al costat de la paret del garatge. El meu veí de la dreta, coneixedor de l'inconvenient de la meva plaça, acostava el Golf a la seva ratlla dreta per tal de deixar, al seu torn, prou espai a l'esquerra per obrir còmodament la porta. Però tot aquest equilibri es va ensorrar el matí que em vaig trobar el cotxe del veí a quatre dits del flanc dret del meu cotxe, per tal de deixar espai a la flamant motocicleta Yamaha que hi havia a l'altra banda. Havia penjat una nota al rentaparabrises posterior del meu Clio: “Aparqui al mig de la seva plaça. No puc obrir la porta. Gràcies”.
Aquella nota em va fer gràcia, però a mesura que conduïa cap a la feina i em trobava aturat en l'enèsim embús a l'entrada de Barcelona, em vaig començar a fer mala sang. Com es podia ser tan imbècil? Què pretenia aquell individu? Perquè el senyoret s'havia comprat una motorassa, jo havia d'arraconar-me a la paret, sortir cada dia per la porta del copilot clavant-me el canvi de marxes a la cuixa, torçant el retrovisor amb el cap i fent caure l'ambientador d'un cop de genoll? Ni somiar-ho.
Aquell vespre vaig aparcar com sempre i al matí següent vaig descobrir que el meu veí persistia a amorrar-se a la meva dreta. Ja duia preparada la meva nota de rèplica: “No tinc el do de travessar les parets. Li prego que continuï aparcant tal i com ho ha fet sempre. Gràcies.”
Dos dies després el meu veí va optar per aparcar la moto darrere del seu cotxe. Vaig intuir que aquesta nova col·locació no duraria gaire: en primer lloc perquè se li faria carregós moure la moto cada cop que volgués treure el cotxe i també perquè el vehicle sortia gairebé mig metre de la ratlla posterior i dificultava el gir dels vehicles. Efectivament, al cap de poc ja tornava a tenir el seu cotxe amorrat al meu i amb una nova nota sorprenent: “Obrint la porta m'ha ratllat el cotxe. Hem de fer papers. Truqui'm al telèfon...”. Això ja passava de mida. Com es podia ser tan hipòcrita? Era ell qui m'havia deixat una marca de pintura vermella al meu cotxe després d'esclafar-hi la porta. Li vaig trucar al mòbil i, com que insistia a fer-me responsable de tot, ens vam acabar esbroncant. Ell em va dir que no tenia cap culpa que jo fos tan burro d'haver comprat una merda de plaça al costat de la paret i jo li vaig dir que si la moto no li cabia se la fotés al maleter o, encara millor, al cul. Uns dies més tard el meu cotxe va aparèixer amb dues rodes punxades. Vaig presentar una denúncia a la policia municipal. L'agent que portava el cas em va dir que havia interrogat el veí, que va resultar ser un advocat criminalista de prestigi, el qual va insinuar que tot plegat era una estratègia meva per fer-lo culpable de l'incident. D'aquí a pocs dies es jutjarà el cas, que segons el meu advocat acabarà en taules i repartint les costes judicials entre tots dos. La meva dona m'aconsellava que baixés del burro, que aparqués arran de paret i sortís per la dreta. Ara ja té clar que no ho faré mai. Ara em recomana que em vengui la plaça i en compri una altra. Això seria donar-me per vençut. A més, suposaria enganyar el comprador, a qui hauria d'amagar la guerra que mantinc amb el meu veí, del qual, per estrany que pugui semblar, encara no he vist mai la cara.
Inspirat en un incident sofert per Pere S. en un pàrking de Girona
No puc entendre que hagi engendrat un odi tan visceral cap a un desconegut. Tot va començar quan el veí de la meva plaça de pàrking es va comprar una moto i la va voler encabir al costat del cotxe. Durant anys, jo havia aparcat el meu utilitari molt ajustat a la línia divisòria de la meva dreta -sense trepitjar-la mai- per tal de guanyar prou espai a l'esquerra i poder obrir la porta del conductor, just al costat de la paret del garatge. El meu veí de la dreta, coneixedor de l'inconvenient de la meva plaça, acostava el Golf a la seva ratlla dreta per tal de deixar, al seu torn, prou espai a l'esquerra per obrir còmodament la porta. Però tot aquest equilibri es va ensorrar el matí que em vaig trobar el cotxe del veí a quatre dits del flanc dret del meu cotxe, per tal de deixar espai a la flamant motocicleta Yamaha que hi havia a l'altra banda. Havia penjat una nota al rentaparabrises posterior del meu Clio: “Aparqui al mig de la seva plaça. No puc obrir la porta. Gràcies”.
Aquella nota em va fer gràcia, però a mesura que conduïa cap a la feina i em trobava aturat en l'enèsim embús a l'entrada de Barcelona, em vaig començar a fer mala sang. Com es podia ser tan imbècil? Què pretenia aquell individu? Perquè el senyoret s'havia comprat una motorassa, jo havia d'arraconar-me a la paret, sortir cada dia per la porta del copilot clavant-me el canvi de marxes a la cuixa, torçant el retrovisor amb el cap i fent caure l'ambientador d'un cop de genoll? Ni somiar-ho.
Aquell vespre vaig aparcar com sempre i al matí següent vaig descobrir que el meu veí persistia a amorrar-se a la meva dreta. Ja duia preparada la meva nota de rèplica: “No tinc el do de travessar les parets. Li prego que continuï aparcant tal i com ho ha fet sempre. Gràcies.”
Dos dies després el meu veí va optar per aparcar la moto darrere del seu cotxe. Vaig intuir que aquesta nova col·locació no duraria gaire: en primer lloc perquè se li faria carregós moure la moto cada cop que volgués treure el cotxe i també perquè el vehicle sortia gairebé mig metre de la ratlla posterior i dificultava el gir dels vehicles. Efectivament, al cap de poc ja tornava a tenir el seu cotxe amorrat al meu i amb una nova nota sorprenent: “Obrint la porta m'ha ratllat el cotxe. Hem de fer papers. Truqui'm al telèfon...”. Això ja passava de mida. Com es podia ser tan hipòcrita? Era ell qui m'havia deixat una marca de pintura vermella al meu cotxe després d'esclafar-hi la porta. Li vaig trucar al mòbil i, com que insistia a fer-me responsable de tot, ens vam acabar esbroncant. Ell em va dir que no tenia cap culpa que jo fos tan burro d'haver comprat una merda de plaça al costat de la paret i jo li vaig dir que si la moto no li cabia se la fotés al maleter o, encara millor, al cul. Uns dies més tard el meu cotxe va aparèixer amb dues rodes punxades. Vaig presentar una denúncia a la policia municipal. L'agent que portava el cas em va dir que havia interrogat el veí, que va resultar ser un advocat criminalista de prestigi, el qual va insinuar que tot plegat era una estratègia meva per fer-lo culpable de l'incident. D'aquí a pocs dies es jutjarà el cas, que segons el meu advocat acabarà en taules i repartint les costes judicials entre tots dos. La meva dona m'aconsellava que baixés del burro, que aparqués arran de paret i sortís per la dreta. Ara ja té clar que no ho faré mai. Ara em recomana que em vengui la plaça i en compri una altra. Això seria donar-me per vençut. A més, suposaria enganyar el comprador, a qui hauria d'amagar la guerra que mantinc amb el meu veí, del qual, per estrany que pugui semblar, encara no he vist mai la cara.
Inspirat en un incident sofert per Pere S. en un pàrking de Girona
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada