dijous, 18 de juny del 2009

Fongs


Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

A tota aquesta colla de dròpols exhibicionistes tancats amb càmeres de televisió dins la gàbia del Gran Hermano m'agradaria veure'ls dins aquest veler claustrofòbic amb els dos guillats que em fan la vida impossible, envoltats per totes bandes d'un monòton horitzó que separa el blau cel del blau marí, sense cap possibilitat d'escapatòria.

Us farà gràcia de saber que aquesta història que pot acabar amb un crim (ja us dic de bon principi que porto un ganivet a la butxaca per defensar-me) va començar amb una simple picor entre els dits del meu peu. Al vaixell no teníem cap tractament contra els fongs i al tercer dia de navegació, la descamació ja havia saltat a l'altra extremitat i avançava impietosa i voraç per tots els meus intersticis. La coïssor s'havia aguditzat fins a convertir-se en un dolor penetrant que irradiava punxades directes al cervell, com si una colla de nans torturadors m'anessin burxant amb agulles de cap. Jo no em podia creure que el meu dolor, que m'obligava a caminar sobre els talons en una grotesca posició simiesca, es convertís en motiu d'escarni pels meus dos companys. Sóc conscient que una travessia es converteix en un infern quan s'enverinen les relacions personals. Dins una closca de nou surant en la immensitat del mar, el pensament queda a la deriva i pren camins obsessius.

Em va doldre especialment que el meu amic Tono, qui m'havia reclutat per a la llarga travessia, s'afegís tan alegrement a la conxorxa. Ni ell ni jo no ens podem permetre adquirir un veler i saciem les nostres ànsies de llops de mar oferint-nos com a tripulants a una colla d'adinerats navegants jubilats que surten fora de temporada.

Vam contactar amb un metge a través de la ràdio del vaixell. La recomanació de mantenir els peus secs i airejats va fer riure els companys. "Serà difícil, envoltats d'aigua per tots costats", va bromejar el propietari de l'embarcació. La segona recomanació del metge ja no els va fer tanta gràcia: calia prendre mesures higièniques extremes per evitar el contagi. Aquí va començar el meu calvari. Em vaig convertir en un empestat, en un risc per a la seva salut: em van canviar de cabina i em van prohibir utilitzar el lavabo. Em rentava i m'afaitava a coberta, i feia les necessitats ajagut sobre una xarxa de la popa que et deixava penjat a poca distància de l'aigua. Em van excloure de totes les rutines. Em sentia com un jueu a l'Alemanya nazi. Mentre ells buidaven ampolles de rom, cantaven i es feien confidències, jo covava un odi silenciós esperonat per les punxades dels peus.

Aprofitant l'embriaguesa d'aquells desgraciats, una nit vaig executar la meva venjança. Mentre cantaven a coberta, vaig esmunyir-me a les seves cabines per fregar tota la seva roba interior -mitjons, calçotets, samarretes- entre els meus dits espellifats. Es mereixien tastar el meu sofriment. En Tono va sorprendre'm mentre em calçava les seves avarques. Em va clavar una mirada emboirada per l'alcohol i se'm va abraonar com un búfal. Afortunadament, els seus moviments eren lents i em resultava fàcil esquivar-lo. Es va colpejar el cap contra un armari i va quedar estabornit.

Com a mínim, ara ja no es riuen de mi. S'han acabat els càntics i les borratxeres. No ens perdem de vista durant el dia, i de nit, ens tanquem per dintre a les cabines. Els veig capaços de tot. I encara ens falta una setmana per arribar a port, on tothom es creuria la versió de dos amics compungits explicant que el seu company malalt, que duia bosses de plàstic lligades als peus per culpa d'una infecció, va relliscar a la coberta, va caure per la borda i va ser engolit pel mar.

Inspirat en una travessia de Xavier Blanquer.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Una narració colpidora.
Es per això que no m'agraden els viatges en vaixell. I tampoc no m'agraden aquella mena de ricatxos que no són capaços d'afrontar la vida per sí mateixos, sino es enfonsant els altres amb menys diners.

Signat: una noia qualsevol