dilluns, 8 de juny del 2009

Un vàlium cada vuit hores

Gerard Bagué
Divuix: Jordi Vergés
Jo només vull que em calmi la ràbia que se'm menja per dintre, que m'esborri del cervell aquestes imatges que em torturen en les quals se li boteixen els ulls mentre l'escanyo amb les meves mans. M'he salvat de fer una bestiesa, ja li ho he dit, però em faig por. Expliqui'm com és possible acabar obsessionat per una noieta ignorant i xavacana com si fos la darrera dona sobre la terra. No m'entra al cap. Deu ser un encanteri, algun beuratge, potser vudú.
Sí, vuit hores al dia durant sis mesos donen per a molt. Mai no vaig entendre que ens escollissin per aquella feina; no lligàvem ni en pintura. Ocupàvem un despatx recòndit d'un solitari edifici d'oficines. Ens havia contractat una desconeguda empresa especialitzada en estudis d'opinió. De seguida ens vam adonar que hi havia gat amagat. Les tasques que ens encomanava el supervisor que ens visitava cada divendres eren absurdes i irrellevants; amb una hora de feina al dia complíem l'expedient i teníem per davant set hores d'ociositat. A les poques setmanes ja sospitàvem que aquella firma aconseguia fons europeus per finançar un partit polític, però com que cobràvem puntualment sense fotre ni brot, pensàvem que ens havia tocat la grossa.
Jo llegia dos o tres llibres per setmana, perquè la Pepi tenia una conversa tan limitada com el seu sentit de l'humor. Ella es feia la manicura, xerrotejava per telèfon i llegia revistes del cor de sèrie B, d'aquelles que comparen culs o assenyalen amb fletxes els sacsons de les famoses. Com que no captava les meves ironies, s'ho agafava a la valenta i m'havia de controlar.
Un dia, sense més ni més, va començar a cultivar una estranya indiferència cap a mi que al principi trobava gairebé infantil, però que a poc a poc m'anava carregant. La seva actitud implicava un punt de supèrbia. Em contestava amb monosíl·labs i parlava per telèfon amb els seus amants com si jo no hi fos. Els suposats comentaris picants dels seus interlocutors la feien riure d'una manera estrident. Llavors vaig començar a obsessionar-me i a perdre la perspectiva de la realitat. La mare sempre em deia que volia precisament allò que no podia tenir. ¿Qui s'havia cregut que era, aquella criatura vulgar i promíscua? Jo havia tingut dones que la superaven en tot.
M'estalviaré d'explicar-li els tronats recursos romàntics que vaig utilitzar per conquerir-la perquè me n'avergonyeixo. Ella es va fer pregar fins a humiliar-me, fins a veure'm arrossegat com un gos afamat. No em faci entrar en detalls, però ja es pot imaginar que a partir d'aquell moment les hores al despatx no ens costaven gens de passar. Ella sabia el que es feia.
Mai no va voler que ens veiéssim a fora. I sap què va passar quan se'ns va acabar el contracte? Em va dir que no em volia veure mai més. Això em va deixar clavat. Jo n'estava enganxat d'una manera totalment irracional; com a una droga, com si tota la meva vida depengués dels seus favors. No ho podia acceptar: li telefonava tothora, li enviava correus electrònics, la seguia pel carrer. Quan em va amenaçar de trucar a la policia, el meu desig es va barrejar amb l'odi. No era conscient del risc, era una cosa superior a mi que no es podia aturar amb la raó. A les nits no dormia: me la imaginava amb altres homes i m'encenia.
I tot fins que fa unes hores, com un autòmat, he anat a trobar-la. Li juro que m'ha salvat la porta de l'edifici, que tenia un vidre de mirall on m'he vist reflectit. M'he fixat que tenia la mirada d'un boig i duia aferrada a la mà la vella raqueta de tennis que sempre guardo al portamaletes del cotxe. I llavors m'he espantat tant que he vingut corrents i no he parat fins a convèncer la seva infermera que m'havia de visitar de seguida.