divendres, 17 de juliol del 2009

A ciutat

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
-Prou! Si faig un pas més, trauré el fetge per la boca. Sóc un vell, noi! Un coi de vell inútil en aquest món de color de rosa on regna la imbecil·litat de l'eterna joventut. No hi ha res a pelar. Se me'n fot que arribis tard a tennis! Ja no tinc edat per seguir aquest ritme esbojarrat, per anar amunt i avall com una gallina sense cap. Les vostres presses que no us duen enlloc me la bufen. A ton pare li ha costat ben poc de desaprendre tot el que li vaig ensenyar al poble. Vols que et digui la veritat? Els nens d'ara em foteu pena! Sí, Nil, no em miris amb aquesta cara de babau. L'avi no s'ha pas begut l'enteniment. L'avi ja en té la pipa plena d'aquesta lluita contra el rellotge de cada dia quan surts d'escola. Els nens d'ara sembleu executius, amb la maleta plena fins a rebentar i tots els horaris quadriculats: el conservatori, l'anglès, l'escola esportiva... En tots aquests mesos encara no m'he après tot aquest galimaties d'activitats extra escolars. Arribes rebentat a casa i llavors sopes a corre-cuita i et poses a fer deures. I per què? Els teus pares es pensen que així et preparen per al futur, que així et faran més competitiu, que així seràs algú... Ja pots comptar! Ningú, no seràs! Un de tants, un xaiet més dins el ramat, un escarràs a mans de la publicitat i el consumisme. No t'enganyis, noi. Així és com et fan empassar com si fossis una oca les lleis d'aquest món esgavellat que no gira rodó. Així et tenen ocupat perquè no els fotis gaire nosa mentre ells es dediquen a fer calés per anar canviant de cotxe, de casa, de telèfon mòbil, de gimnàs, de parella... És això el que vols? Si, és clar, tu encara no m'entens, m'escoltes com si sentissis ploure. Avi, no em ratllis, oi?
-El teu pare ja no se'n recorda, però de petit, ell encara corria en bicicleta cada tarda i es pelava els genolls pels marges; jugava d'amagat a la màquina de marcianets del casino del poble i s'enfilava per abastar cireres a l'arbre del veí. I quan només era un tap de bassa, ja tornava a casa calent d'orelles: perquè s'amorrava a alguna mossa al paller o perquè algun ganàpia l'estomacava. Tenia força joguines, no et pensis: el CineExin, l'Escalextric, l'Ibertren, els Madelman, l'Exin Castillos i altres antigalles que ara tu trobaries prehistòriques però que llavors eren el somni de qualsevol criatura. Però saps què? Res no podia comparar-se amb sortir al carrer amb la colla. A cavall de les bicicletes, els nens d'aquell temps eren aventurers, un colla d'indis sioux amb les pintures de guerra, grans exploradors decidits a endinsar-se en territoris salvatges i plens de perills. Es ficaven al bosc i experimentaven l'emoció, el misteri, el valor i la por. Ben lluny del món dels adults. Aquell era el veritable aprenentatge de la vida. Allí, enmig de la natura, s'aprenien coses que potser tu no arribaràs a saber mai. Aquí, ja de petits, us tallen les ales de la imaginació, us prohibeixen l'aventura i us inflen el cap de seny. Us fan homenets submisos i dòcils, aprenents d'esclaus que obeeixen totes les lleis, fins i tot les que us xuclen la vida. Aquí no podeu córrer sols, a ciutat tot és massa perillós, i a la vegada massa pulcre i desinfectat.
-No, Nil, no, avui no aniràs a la classe d'anglès. Ni avui ni cap altre dia. S'ha acabat. No tinguis por. No ploris, criatura. Serà divertit, t'ho prometo. Anirem fins a Collserola, ens ajaurem a sota d'un pi, mirarem el cel i imaginarem què amaguen les formes dels núvols, ens enfilarem a dalt d'un arbre gegant i començarem a fer-nos-hi una cabana. Però no en diguis res al teu pare, que es pensaria que ja m'ha atrapat la demència senil.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Felicitats, avi!!!
Sóc una dona que volta els quaranta i encara penso com vostè, mai he volgut renunciar a ser persona i no un bé del ramat, però sovint em sento atrapada, com diu una cançó d'en Pep Sala. Molt atrapada, per la fredor de la ciutat, el ritme que et marca l'empresa i l'entorn d'amics acomodats. La crisi està resultant una gran sort per mí, perquè ara treballo menys hores i sóc molt més feliç.

Felicitats, avi!! El seu net pótser algun dia li agrairà el que li està fent gaudir de la vida.