dilluns, 6 de juliol del 2009

Mata-rates

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés


No vaig acabar de dur-me a la boca la darrera enforquillada de truita de formatge perquè em vaig fixar que la reixeta de ventilació s'aixecava una mica i per l'escletxa s'esmunyia dins de la cuina una bestiola fosca, de la mida d'una nou, que saltironejava arran de la paret fins a amagar-se darrere de la nevera. Una esgarrifança em va recórrer el cos, com quan trepitges un caragol o toques sense voler un xiclet enganxat sota la butaca del cinema. Vaig deixar el sopar a mitges i, armat amb una escombra, em vaig posar en posició de botxí al costat de la nevera. Però mentre esperava que aquell ratolí agosarat tragués el nas, se'm va refredar la rauxa: l'havia de colpejar amb el pal o amb el raspall? Pretenia matar-lo? Quin mal m'havia fet? Vaig decidir esperar la seva reaparició assegut a taula, però ja amb més curiositat que rancúnia. Com que l'animaló es feia pregar, vaig llançar-li la porció de truita que s'havia refredat al plat. L'esquer va funcionar. Amb molta cautela, aturant-se per mirar cap a totes bandes després de cada petita cursa, el ratolinet va arribar fins al seu objectiu. La seva pulcritud i delicadesa em van emocionar: aixecat sobre les potes del darrere, amb unes destres manetes de criatura, s'acostava diminutes porcions de truita al morro, les ensumava arronsant el nas i després les rosegava frenèticament amb les dentetes. Els seus ulls foscos i profunds no van parar de llançar-me mirades d'inquietud fins que, consumat el seu banquet, va desaparèixer per la reixeta. Llavors em vaig sentir molt sol.


Aquest episodi va fer que em comencés a apassionar pel món de la rates (tot i que pugui semblar fastigós) i els obrís les portes de casa meva. Un cop extreta la reixeta, el ratolí va portar a casa els seus companys. Cada vespre, mentre sopava, contemplava fascinat les sorprenents evolucions d'aquella colla de rosegadors. Fins i tot vaig deixar de mirar la tele: els ratolins s'havien convertit en el meu gran espectacle. Havia après a distingir cada individu. Em van agafar confiança i els exemplars més sociables menjaven de la meva mà. A l'hora de preparar el sopar, de proporcions familiars, intentava conciliar els nostres gustos. Amb una escarpa i un martell, vaig engrandir el forat de la reixeta perquè els líders de la colla, les immenses rates de claveguera, poguessin accedir també a la meva cuina. La visita marcava un nou estadi en la nostra relació: com quan una xicota et fa sopar amb els pares.


Em sentia posseïdor d'un secret preciós que em feia especial. Sabia que em calia mantenir-ho en secret a l'oficina. Si mai ho sabessin, els meus envejosos i gregaris companys em tractarien d'excèntric, de sonat, i tindrien una arma més per humiliar-me, per relegar-me de nou a la reclamació d'impagats. Però en un moment de debilitat no em vaig poder estar d'explicar-li la meva peculiar relació amb les rates al meu company de taula. Em va mirar incrèdul i vaig haver de donar-li més detalls. Des de llavors, sempre troba excuses per evitar-me. Al meu voltant, regna un silenci incòmode. El supervisor repassa amb sorprenent minuciositat la meva feina, com si esperés errors que mai no he comès. Em sento vigilat, fins i tot temut; noto les mirades de reüll que em segueixen per damunt de les pantalles dels ordinadors quan travesso l'oficina.


Els tinc a les meves mans i els faré pagar els seus menyspreus. He guardat dues capses de mata-rates al calaix de la meva taula, que estic segur que em tafanegen. Quan coincideixo amb els companys davant del dispensador d'aigua mineral els miro amb cara de boig mentre beuen i els deixo anar: “Crec que ha arribat el moment de prendre una dolorosa determinació amb les rates”.