Condemna d'estiu

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
La Caputxeta es fica innocentment a la boca del llop. Les sorolloses reixes corredisses i els estrepitosos forrellats es tanquen darrere seu. Imagineu-vos una tendra universitària de dinou anys enmig de perdularis, lladres, violadors i assassins privats de contacte femení. Temia els comentaris grollers, alguna obscenitat al meu pas, però només em clavaven els ulls. Mai com aquells dies d'agost a la presó de Figueres he tingut la sensació de ser despullada amb la mirada, ni he tornat a veure aquella espurna de desig enfebrat en els ulls d'un home. Des de llavors conservo una estranya delectança a sentir-me observada, una subtil vena exhibicionista que mantinc domesticada.
Les malfiances i les pors infundades dels primers dies es van aigualir en conèixer una curiosa galeria de personatges que, prescindint dels seus delictes, podien fer-se entranyables. Miguelín, el precoç gitanet robacotxes aspirant a El Vaquilla que necessitava un coixí al seient per aixecar el nas sobre el parabrisa, obsedit per la glòria efímera de les seves aparicions a la premsa local. La colla dels bonifacis negrets, menyspreats i humiliats cada dia per àrabs i gitanos, entabanats per passar droga malgrat que no sabien ser dolents, tot i que aparentar maldat i duresa era una de les condicions indispensables per mantenir la dignitat a la presó. El meu ajudant a la biblioteca; un reclús afable, educat i meticulós que finalment em va confessar el seu crim: assassinat a sang freda d'un avi que el va sorprendre en plena nit remenant la seva tauleta de nit. Entre els presoners amb més pedigrí hi havia un estafador amb tracte preferent que feia vida regalada a la infermeria, afectat d'algun mal imaginari que ningú s'atrevia a qüestionar. L'escortaven dos reclusos que li feien el doble paper de lacais i goril·les. Es passava bona part del matí atrafegat en una taula de la biblioteca, remenant papers i prenent decisions que tindrien transcendència més enllà d'aquells murs, com una mena de Padrí mafiós a qui ningú podia tallar els tentacles del seu poder. Vaig concloure que la presó mostrava una concentració més brutal i descarnada de les misèries i injustícies de l'exterior, on els poderosos, els forts i els mancats d'escrúpols guanyaven la partida.
Segurament perquè enyoraven el tracte proper d'una noia, una colla de presoners em van demanar que els fes classes d'alfabetització. Cada matí dedicava les meves dues darreres hores de treball social a ensenyar-los els rudiments del llegir i l'escriure. El meu alumne avantatjat era Javi, tendre representant d'una temuda nissaga delictiva que remenava les cireres al barri gitano de Font de la Pólvora. Amb 19 anys, Javi portava molt malament la seva primera reclusió; a l'enyorança del seu clan, s'hi afegia el neguit insofrible d'estar perdent els millors anys de la seva vida. Atenia les meves explicacions totalment extasiat, com si li anés la vida, i quan jo començava a recollir els patracols per marxar cap a casa, el món li queia a sobre. Més d'un cop vaig marxar veient com els ulls se li negaven de llàgrimes, tot i la virilitat que li havien inculcat.Un dels darrers dies d'agost, Javi es va despenjar dient que s'havia enamorat de mi i que li agradaria que el visités durant l'any i mig de condemna que li quedava. Li vaig contestar que el seu sentiment era fruit de la reclusió, que jo tenia xicot, però que li contestaria si m'escrivia. El darrer dia em va donar un full de llibreta d'espiral amb un poema gargotejat amb lletra infantil que era una prova d'amor i de capacitat d'aprenentatge: “Cara de luna / pelo de gitana / corazón de oro / es mi profesora / mi mejor tesoro. / Escóndeme en tu corazón / para escapar de esta prisión”.

Inspirat en una experiència de Mireia C.