Gerard BaguéDibuix: Jordi Vergés
Deambulo neguitós pels carrers estranys d'una ciutat desconeguda (possiblement d'un país estranger) i no sé trobar el camí de tornada a l'hotel. Ressegueixo carrerons cada cop més funestos, conscient d'endinsar-me en un inquietant laberint ciutadà. Tampoc no estic segur del nom de l'establiment on aquest matí he agafat una habitació depriment i on he deixat la meva migrada maleta oberta sobre el llit.
Encastats a les finestres o penjant sota dels balcons brunzeixen rònecs aparells d'aire condicionat que remullen amb un rajolí d'aigua repulsiu els vianants desprevinguts. L’aigua té el tacte d’una serp freda que t’acarona el clatell. Homes solitaris i desconfiats, palplantats davant dels quioscs, llegeixen diaris penjats amb agulles d'estendre roba. Pels carrers m'assalten pidolaires amb malformacions, destres plastificadors de documents, enllustradors sol·lícits i eixelebrats venedors de peixos, amb cues angunioses que sobresurten del caire de les galledes de plàstic. Em costa foragitar-los.
És disculpable perdre'm en el primer passeig exploratori per una ciutat desconeguda, però no pas oblidar-se del seu nom. Podria preguntar als vianants, però temo ignorar la seva llengua. A més, em cal ocultar la meva desorientació. Si algun pinxo s'adona de la meva inexplicable vulnerabilitat, m'assaltarà fàcilment, i com que no porto ni cinc, qui sap si em jugo una estomacada o alguna cosa pitjor. Així, sóc un home extraviat que dissimula caminant decidit, com qui ha passat mil cops per aquests carrers mai vistos, com qui arriba tard a l'oficina.
Sóc conscient de l'absurditat de la meva situació. Trobo estrany que hagi viatjat tot sol fins aquí. Intento forçar la memòria però només em vénen al cap anècdotes insubstancials, com el dia que vaig llençar el iogurt a les escombraries i em vaig quedar mirant la tapa com un idiota. Potser era un primer avís.
És una ciutat amb pudors i aromes intensos. La fortor de peix i la salabror em porten fins a un barri decrèpit que s'obre al mar exhibint sense vergonya façanes escrostonades i roba estesa. Podria trobar-me a la Barcelona pre-olímpica, però la badia irradia una claror lletosa que no he vist en cap ciutat mediterrània. Sembla més aviat una ciutat rosegada per vents corrosius, rendida a la intempèrie de l'Atlàntic: Porto? Lisboa? Aquí el temps dicta la seva llei: clava les seves urpes a les balconades, degrada tot el que toca. Fins i tot la meva pell em sembla més clivellada sota aquesta llum.
Quan el capvespre ja m’engoleix entre ombres temibles, albiro al final d'un carreró el salvador cartell lluminós del Grande Hotel Borges. Però ni a l’habitació aconsegueixo deslliurar-me de la sensació d'estranyesa. Em dutxo i camino descalç sobre la gruixuda moqueta esfilagarsada notant tot de punxades desagradables. Entre les fibres gastades hi ha amagades restes dels antics hostes de l’habitació que em queden adherides a les plantes dels peus: ungles curosament retallades, engrunes de pa, una lentilla...
El so de les canonades dota l’habitació d’una qualitat gairebé orgànica, de conductes gàstrics en constant moviment. El dibuix geomètric del paper pintat de les parets ha estat envaït per un amorf èczema de taques d’humitat. La tènue il·luminació esgrogueïda defalleix a intervals regulars, com un parpelleig. La televisió m’ajuda a contenir l’ansietat, però en apagar l'aparell s’imposa el respir agònic de l’aire condicionat. M’ataca un pensament absurd: sóc dins d’un organisme viu, dins d’una mena de monstre que m’acabarà digerint. Cada cop que em bellugo nerviós, el somier entona una maternal cançó de xerics i em bressola com una criatura indefensa. Al final, els ulls se’m tanquen...
Encastats a les finestres o penjant sota dels balcons brunzeixen rònecs aparells d'aire condicionat que remullen amb un rajolí d'aigua repulsiu els vianants desprevinguts. L’aigua té el tacte d’una serp freda que t’acarona el clatell. Homes solitaris i desconfiats, palplantats davant dels quioscs, llegeixen diaris penjats amb agulles d'estendre roba. Pels carrers m'assalten pidolaires amb malformacions, destres plastificadors de documents, enllustradors sol·lícits i eixelebrats venedors de peixos, amb cues angunioses que sobresurten del caire de les galledes de plàstic. Em costa foragitar-los.
És disculpable perdre'm en el primer passeig exploratori per una ciutat desconeguda, però no pas oblidar-se del seu nom. Podria preguntar als vianants, però temo ignorar la seva llengua. A més, em cal ocultar la meva desorientació. Si algun pinxo s'adona de la meva inexplicable vulnerabilitat, m'assaltarà fàcilment, i com que no porto ni cinc, qui sap si em jugo una estomacada o alguna cosa pitjor. Així, sóc un home extraviat que dissimula caminant decidit, com qui ha passat mil cops per aquests carrers mai vistos, com qui arriba tard a l'oficina.
Sóc conscient de l'absurditat de la meva situació. Trobo estrany que hagi viatjat tot sol fins aquí. Intento forçar la memòria però només em vénen al cap anècdotes insubstancials, com el dia que vaig llençar el iogurt a les escombraries i em vaig quedar mirant la tapa com un idiota. Potser era un primer avís.
És una ciutat amb pudors i aromes intensos. La fortor de peix i la salabror em porten fins a un barri decrèpit que s'obre al mar exhibint sense vergonya façanes escrostonades i roba estesa. Podria trobar-me a la Barcelona pre-olímpica, però la badia irradia una claror lletosa que no he vist en cap ciutat mediterrània. Sembla més aviat una ciutat rosegada per vents corrosius, rendida a la intempèrie de l'Atlàntic: Porto? Lisboa? Aquí el temps dicta la seva llei: clava les seves urpes a les balconades, degrada tot el que toca. Fins i tot la meva pell em sembla més clivellada sota aquesta llum.
Quan el capvespre ja m’engoleix entre ombres temibles, albiro al final d'un carreró el salvador cartell lluminós del Grande Hotel Borges. Però ni a l’habitació aconsegueixo deslliurar-me de la sensació d'estranyesa. Em dutxo i camino descalç sobre la gruixuda moqueta esfilagarsada notant tot de punxades desagradables. Entre les fibres gastades hi ha amagades restes dels antics hostes de l’habitació que em queden adherides a les plantes dels peus: ungles curosament retallades, engrunes de pa, una lentilla...
El so de les canonades dota l’habitació d’una qualitat gairebé orgànica, de conductes gàstrics en constant moviment. El dibuix geomètric del paper pintat de les parets ha estat envaït per un amorf èczema de taques d’humitat. La tènue il·luminació esgrogueïda defalleix a intervals regulars, com un parpelleig. La televisió m’ajuda a contenir l’ansietat, però en apagar l'aparell s’imposa el respir agònic de l’aire condicionat. M’ataca un pensament absurd: sóc dins d’un organisme viu, dins d’una mena de monstre que m’acabarà digerint. Cada cop que em bellugo nerviós, el somier entona una maternal cançó de xerics i em bressola com una criatura indefensa. Al final, els ulls se’m tanquen...
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada