Gerard Bagué Dibuix: Jordi Vergés
En Jaume va reaparèixer a la meva vida per demanar-me, en una breu conversa telefònica, un favor emprenyador: "Si et truca la meva dona, li dius que hem dinat junts. No és el que et penses, ja t'ho explicaré...". Afortunadament, la Brígida (amiga meva també) no em va trucar; i en Jaume no va complir la promesa d'esborrar-me la sospita que li feia el salt a la dona. Durant uns dies, vaig tenir la temptació de demanar-li explicacions, però ho vaig deixar estar.
Dos mesos més tard, va ser la Brígida qui em va trucar per preguntar-me a boca de canó si aquell migdia havia dinat amb en Jaume. Com que no hi havia hagut avís previ, em vaig quedar gelat, però, fent gala de tota la meva agilitat mental (poca), vaig replicar: “Vols dir que no seria més senzill preguntar-li al teu home?” Però ella va tornar a envestir amb l'empenta d'un bou: “T'ho pregunto a tu! És senzill: només m'has de dir sí o no”. Si contestava la veritat, salvaria la meva honestedat, però qui sap si no hauria d'arrossegar a la consciència el trencament d'un matrimoni, això sense comptar la més que possible pèrdua d'un amic. Mentir em salvaria, però només de moment. El meu cap era una batedora, un garbuix d'arguments contradictoris. Com que aquells segons de silenci tens ja s'estaven convertint en una resposta, els meus llavis van trobar, jo diria que pel seu compte, una sortida lamentable: “Em sembla que sí”.
Era una manera ben idiota de dir que no, i una manera ben covarda de fer-li saber que en Jaume l'enganyava. Com que ella volia arrencar-me detalls de la infidelitat (que jo desconeixia absolutament), va insistir en veure'ns. La Brígida em va explicar que no es veia en cor d'acusar directament en Jaume, de qui estava molt enamorada, fins a tenir proves contundents. El seu matrimoni rutllava, però en Jaume tenia espais vedats a la seva curiositat que la inquietaven. Em va costar Déu i ajuda convèncer-la que jo ignorava completament la vida privada del meu amic, allunyat des de feia anys del meu cercle de relacions.
Uns dies després de parlar amb la Brígida, en Jaume, escopetejat com sempre, també em demanava una cita. Em va explicar que la seva dona el controlava al minut, d'una manera asfixiant, buscant-li amants inexistents. El fals dinar amb mi era, segons ell, una coartada d'emergència per omplir les tres hores del migdia en què s'havia quedat sense bateria al mòbil, durant les quals havia dinat tot sol mentre la dona omplia la bústia de missatges cada cop més irritats. Aquella descripció de la Brígida no lligava gens amb la dona enamorada i temorosa que, amb tota cautela, buscava proves d'alguna infidelitat. Em vaig adonar que aquella parella tenia un punt de desequilibri quan, mirant-me als ulls, en Jaume em va preguntar: “Escolta, suposo que tu no te'n vas al llit amb la meva dona, oi?”. Va tallar en sec la meva riallada retraient-me que algú m'havia vist en un bar amb la Brígida feia pocs dies. Estava perplex. Allò era massa. No mereixia altra resposta que un exabrupte: “Que us bombin!”, vaig dir-li deixant-lo amb la paraula a la boca.
No va ser fins molts mesos després que un amic comú em va donar la clau per treure l'entrellat d'aquella rocambolesca història. Sembla que en Jaume recuperava l'interès per la seva dona quan la rondaven altres homes. A ella també li plaïa tenir un home capaç de seduir altres dones. Així, feia anys que revifaven el caliu de la seva somorta passió llençant-se pistes falses de suposats adulteris. A molts amics els havia tocat el rebre. Continuaven junts gràcies a la ficció de l'adulteri, perquè sembla que cap dels dos no era prou valent per portar-lo a la pràctica arriscant-se a una ruptura.
Dos mesos més tard, va ser la Brígida qui em va trucar per preguntar-me a boca de canó si aquell migdia havia dinat amb en Jaume. Com que no hi havia hagut avís previ, em vaig quedar gelat, però, fent gala de tota la meva agilitat mental (poca), vaig replicar: “Vols dir que no seria més senzill preguntar-li al teu home?” Però ella va tornar a envestir amb l'empenta d'un bou: “T'ho pregunto a tu! És senzill: només m'has de dir sí o no”. Si contestava la veritat, salvaria la meva honestedat, però qui sap si no hauria d'arrossegar a la consciència el trencament d'un matrimoni, això sense comptar la més que possible pèrdua d'un amic. Mentir em salvaria, però només de moment. El meu cap era una batedora, un garbuix d'arguments contradictoris. Com que aquells segons de silenci tens ja s'estaven convertint en una resposta, els meus llavis van trobar, jo diria que pel seu compte, una sortida lamentable: “Em sembla que sí”.
Era una manera ben idiota de dir que no, i una manera ben covarda de fer-li saber que en Jaume l'enganyava. Com que ella volia arrencar-me detalls de la infidelitat (que jo desconeixia absolutament), va insistir en veure'ns. La Brígida em va explicar que no es veia en cor d'acusar directament en Jaume, de qui estava molt enamorada, fins a tenir proves contundents. El seu matrimoni rutllava, però en Jaume tenia espais vedats a la seva curiositat que la inquietaven. Em va costar Déu i ajuda convèncer-la que jo ignorava completament la vida privada del meu amic, allunyat des de feia anys del meu cercle de relacions.
Uns dies després de parlar amb la Brígida, en Jaume, escopetejat com sempre, també em demanava una cita. Em va explicar que la seva dona el controlava al minut, d'una manera asfixiant, buscant-li amants inexistents. El fals dinar amb mi era, segons ell, una coartada d'emergència per omplir les tres hores del migdia en què s'havia quedat sense bateria al mòbil, durant les quals havia dinat tot sol mentre la dona omplia la bústia de missatges cada cop més irritats. Aquella descripció de la Brígida no lligava gens amb la dona enamorada i temorosa que, amb tota cautela, buscava proves d'alguna infidelitat. Em vaig adonar que aquella parella tenia un punt de desequilibri quan, mirant-me als ulls, en Jaume em va preguntar: “Escolta, suposo que tu no te'n vas al llit amb la meva dona, oi?”. Va tallar en sec la meva riallada retraient-me que algú m'havia vist en un bar amb la Brígida feia pocs dies. Estava perplex. Allò era massa. No mereixia altra resposta que un exabrupte: “Que us bombin!”, vaig dir-li deixant-lo amb la paraula a la boca.
No va ser fins molts mesos després que un amic comú em va donar la clau per treure l'entrellat d'aquella rocambolesca història. Sembla que en Jaume recuperava l'interès per la seva dona quan la rondaven altres homes. A ella també li plaïa tenir un home capaç de seduir altres dones. Així, feia anys que revifaven el caliu de la seva somorta passió llençant-se pistes falses de suposats adulteris. A molts amics els havia tocat el rebre. Continuaven junts gràcies a la ficció de l'adulteri, perquè sembla que cap dels dos no era prou valent per portar-lo a la pràctica arriscant-se a una ruptura.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada