Secrets de cuina

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Les minyones hondurenyes de la burgesia barcelonina que estiueja a Calella de Palafrugell tenen el seu punt de trobada al tercer banc (de dreta a esquerra, mirant al mar) del passeig del Canadell, on cada tarda intercanvien sucoses xafarderies sobre les seves mestresses mentre passegen els gossos presumits i els nens impertinents que tenen al seu càrrec. Jennifer, amatent servidora dels Rocabruna, troba en els secrets familiars que escampa entre les compatriotes una innocent revenja al seu esclavatge domèstic. Avui és el centre d'atenció de les companyes gràcies a l'enèsima discussió matrimonial dels seus amos, que culmina amb les sempre melodramàtiques escenes de la senyora i les enginyoses sortides del seu flegmàtic espòs. La senyora Rocabruna acusa el marit de dimitir en l'educació de la filla, que ha estat vista per la neboda modèlica en una actitud indecorosa i un porret a la mà en unes fotos del Facebook. El marit li ha recordat a la seva dona que, a l'edat de la filla, ella no era precisament un model de virtut. La dona li ha respost que si hagués estat una monja, ell no s'hi hagués pas casat. L'home ha replicat que sempre havia pensat que la gent es casava pels diners i no pel sexe. La senyora Rocabruna s'ha sulfurat i després de regirar la calaixera de l'habitació, ha estripat un conjunt de roba interior de puntes que el marit li havia regalat pel quinzè aniversari de boda i ha llençat els parracs per damunt de La Vanguardia darrere la qual es parapetava l'home. Les riallades de les minyones hondurenyes constaten, un cop més, que la Jennifer té la família adoptiva que dóna més joc.
Evidentment, les xafarderies viatgen en múltiples direccions, perquè les mestresses reclamen cada dia a les minyones novetats de les altres famílies d'estiuejants. La senyora Rocabruna té una rivalitat gairebé malaltissa amb la senyora Folch, que aquest estiu llueix unes natges turgents modelades a cop de bisturí a la Clínica Planas. Amb aquesta darrera operació, la senyora Folch ha guanyat definitivament la partida de la silueta a la senyora Rocabruna, botida sense remei a causa de la ingesta compulsiva d'antidepressius. Abans ja havia perdut la partida del vaixell (un iot de 12 metres contra una menorquina) i la de l'apartament (àtic a primera línia de mar del Port Bo enfront d'un estudi al Golfet). Afortunadament, li queda el consol de saber que el matrimoni dorm en habitacions separades i que el fill petit, un bala perduda, ha ingressat amb secretisme en un centre d'addiccions.
Aquest estiu, la senyora ha agafat a la Jennifer una tírria inexplicable. Li retreu que endreci coses vitals en llocs inaccessibles, que li encongeixi la roba rentant-la a massa temperatura, que canviï la decoració al seu caprici, que agafi sempre el telèfon, que consoli el petit quan es desperta a mitja nit o fins i tot que remeni el cul davant del senyor amb l'excusa de passar l'escombra. Et prens masses llibertats, li diu sovint la senyora. La Jennifer, meticulosa fins a la neurosi, actua amb peus de plom, però no se'n surt. Un matí ennuvolat, d'aquells en què la senyora s'aixeca amb migranya, la Jennifer rep el cop definitiu: la crisi ha afectat l'economia familiar i no poden tolerar que el sou que li paguen (en negre i per sota del salari mínim) li permeti comprar terrenys edificables al seu país i matricular el fill a l'escola més prestigiosa de Tegucigalpa mentre ells “passen just”. Han decidit retallar-li el sou a la meitat. La Jennifer acata la decisió amb aparent resignació, però al cap d'una setmana ja ha trobat una nova família. A mode de comiat, la senyora Rocabruna troba, en lloc de la llista de la compra que cada divendres la Jennifer enganxava amb un imant a la nevera, una nota on l'exminyona li revela que la senyora Folch és l'amant del seu home.