Camp de presoners

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés.

Les misterioses desaparicions de presoners ocorregudes al camp durant els darrers mesos em fan més por que els afusellaments perquè són imprevisibles, fora de tota lògica. Com tots, tornen cada vespre amb pas vacil·lant de la feina a la cantera i s'ajeuen extenuats a la llitera pollosa, però l'endemà al matí, quan toquen diana, ja no hi són. Els guardians es prenen les desaparicions amb una estranya calma que ens té destarotats. No donen l'alerta. Recullen les quatre pertinences que han deixat sota el matalàs i les cremen al foc dels bidons on s'escalfen. Els més optimistes fan córrer que es tracta de fugues que el capità pretén dissimular ordenant silenci als seus homes. Però els amics íntims dels desapareguts, amb l'espant dibuixat a la cara, asseguren que no han rebut cap confidència i s'estranyen de no haver sentit cap soroll durant la nit.
Costa de creure que algú hagi eludit les tanques de filats, les rases envoltades de filferro espinós, els vigilants armats que fan la ronda amb els gossos. I si de cas un afortunat aconseguís fugir, com s'ho faria per travessar un país dominat pels feixistes? Hem perdut la guerra. Els valents són morts, exiliats o s'amaguen com animals a les muntanyes. Quan trigaria un evadit a ser empresonat de nou, sotmès a judici sumaríssim, condemnat a mort i afusellat davant la fossa comuna on rebria les quatre palades de calç? Aquests homes desapareguts de la nit al dia no tenien delictes de sang. No haurien corregut el risc d'una fuga. Un condemnat a mort que va intentar saltar la tanca va rebre dos trets a l'esquena. Van executar-lo tot just acabat de sortir de la infermeria, amb les ferides encara sense tancar.
Aquest matí, el sergent m'ha separat dels companys mentre pujàvem a la pedrera i m'ha ordenat fer llenya en un paratge solitari. M'he espantat quan m'he adonat que em deixava sense cap vigilància davant d'una arbreda espessa. He temut que volguessin matar-me fingint un intent de fuga i m'he obsessionat buscant un franctirador amagat, convençut que cada cruixir de branques m'anunciava la mort. Al migdia, ha comparegut un jove tinent fatxenda de cabells engreixinats que havia vist algun cop a l'oficina. He pensat que venia a matar-me, però m'ha ofert una cigarreta i ha començat a parlar.
-Vostè no em coneix, però ha vist la meva feina. Sóc el que fa aquestes ratlles negres tan emprenyadores a les cartes que entren i surten d'aquest establiment. No m'agrada que em diguin censor. Procuro cuidar la bona imatge d'aquest camp on vostès purguen els seus crims i aprenen a ser bons espanyols. També miro que els familiars no els deprimeixin amb visions tremendistes i esbiaixades de la croada nacional catòlica. Les cartes que passen per les meves mans m'ofereixen informació privilegiada, notícies que, un cop m'he preocupat d'esborrar, fins i tot vostè desconeix. A les cinc ratlles negres que va trobar fa poc en una carta de la seva dona, ella li comunicava la disponibilitat econòmica del seu oncle, empresari solvent i addicte al règim, a l'hora d'agilitzar els entrebancs burocràtics que entorpeixen el seu alliberament. Certament, ens hem posat d'acord ràpidament i tinc el goig de comunicar-li que tot està arreglat. No parlem d'una fuga, no s'espanti. Obtindrà un document legal, signat per l'autoritat competent, que li permetrà reincorporar-se a la vida civil. No cal que li digui que si explica mai una sola paraula d'aquest pacte entre cavallers, aquesta història no tindrà un final feliç. No cal que digui res. Ja han decidit per vostè. Aquesta nit, quan tothom dormi, sortirà silenciosament del barracó i totes les portes s'obriran al seu pas.