La llei de l'hospitalitat

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Si hagués imaginat que el venedor a domicili de calendaris solidaris trucava amb tanta insistència a casa després d'haver rebut la porta pels morros a totes les escales del barri, possiblement li hauria comprat un d'aquells esgarrifosos almanacs amb fotografies de negrets ventrelluts d'ulls sortits. Però jo havia captat des del sofà retalls d'una tensa conversa amb la veïna que m'havien permès identificar-lo com un d'aquells venedors tossuts i impertinents amb les dones als quals és millor no concedir ni la més mínima oportunitat. Havia previst fer-me la desentesa, però l'individu va enganxar el dit al timbre. La seva insistència no tenia sentit. Omplia la casa d'un ning nang rabiós que trencava la placidesa que irradiaven les llumetes de l'arbre de Nadal i el suau espetarregar de la llar de foc. Vaig odiar-lo. Pretenia demostrar-me que sabia que jo era a casa? Em declarava una guerra de nervis? Al cap de dos o tres minuts de trucades, la tensió era insuportable. Em va dominar l'afany d'aturar d'una vegada aquella intromissió intolerable.
Vaig obrir la porta d'una revolada. L'home va fer un bot enrere, espantat, i va desenganxar el dit del timbre. Li van caure els calendaris que duia doblegats sobre l'avantbraç. Jo estava descontrolada, encegada d'ira.
-Aparta el teu dit fastigós del meu timbre! Qui collons et penses que ets! Hi ha un incendi? Algú s'està morint? Aquí no hi ha ningú! Jo no sóc ningú! Tant costa d'entendre-ho, desgraciat? No m'interessa la merda que em vulguis vendre!
Vaig tancar d'un cop de porta mentre el venedor, agenollat, encara recollia l'escampall de calendaris. Ni tan sols li havia vist la cara. Llavors em vaig marejar, com si un mal esperit m'hagués posseït i, un cop alliberada de la seva fúria, el meu cos acusés l'esforç. M'havia quedat recolzada al pom de la porta perquè temia desmaiar-me, per això quan el timbre va sonar de nou una sola vegada vaig obrir d'una manera maquinal, sense valorar els riscos.
Una mà de ferro em va engrapar pel coll i va ofegar el meu crit. Vaig tancar els ulls. El venedor va tancar la porta al seu darrere i, arrossegant-me com un titella, em va fer travessar d'esquenes el menjador fins a asseure'm en una cadira. Quan em va alliberar, no vaig dir res. Enmig del silenci, només s'escoltaven les nostres respiracions accelerades i l'espetec d'alguna escorça de la llar. Era ben conscient que hi havia moltes coses en joc, qui sap si la meva vida. Per això no volia obrir els ulls. No li caldria fer-me cap mal si podia marxar convençut que no el reconeixeria. Un venedor ambulant no podia ser un assassí, un boig, un violador. Potser només era un lladre. Amb un petit escarment n'hi havia prou.
-No li he vist la cara. Cregui'm. Agafi el que vulgui i marxi, si us plau. No diré res...
Havia quedat paralitzada. No podia controlar la tremolor de les cames. Planejava una ràpida carrera per tancar-me al lavabo, però el cos era incapaç d'executar l'acció. L'home es va asseure davant meu i em va deixar anar el discurs que devia repetir porta per porta. Volia aparentar normalitat, però la veu trencada el delatava.
-Em dic Wilfredo Quesada i sóc cooperant d'una ONG que ajuda els nens pobres. Amb la compra d'un d'aquests calendaris contribuirà a la manutenció d'un nen de l'Àfrica durant sis mesos.
Tot seguit es va aixecar. Les seves passes van ressonar pel menjador. Jo vaig encongir les espatlles com si esperés un cop. Va marxar deixant la porta oberta de bat a bat. Havia posat un calendari al peu de l'arbre de Nadal. Uns dies després vaig poder comprovar que aquella ONG era inventada i que les fotos del calendari havien estat tretes de webs d'Internet.