dijous, 15 d’abril del 2010

La quiniela

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
El primer record que tinc del caràcter supersticiós de la mare és l'espant que li va causar saber que ens havia tocat una quiniela de catorze resultats. En lloc d'alegrar-se pel premi, va esbroncar el pare de mala manera i li va retreure que invertís una misèrrima part del seu sou en jocs d'atzar. Estava convençuda que una sort excessiva havia de ser compensada tard o d'hora per alguna desgràcia de la mateixa magnitud. La llei del pèndul. Tenia sempre a mà un bon grapat d'històries esfereïdores de rics desgraciats que corroboraven la teoria. “Val més que no et toqui mai res, ni massa bo ni massa dolent”, repetia. Els seus temors van quedar alleugerits quan va saber que aquell cap de setmana hi hauria un centenar d'encertants de catorze resultats i que no ens faríem precisament milionaris. Tot i això, va insistir en dipositar els diners en un compte a part i no gastar-los si no era per un cas de necessitat.
Amb els anys, els temors de la mare augmentaven i es manifestaven davant de tots els tòpics associats a la mala sort: trencar un mirall, un gat negre o obrir un paraigua a dins de casa. Qualsevol d'aquests petits incidents l'angoixava una colla de dies i exacerbava el seu caràcter patidor. Vivia amb l'ai al cor, tement desgràcies a cada cantonada. Tots els germans vam resultar afectats d'aquesta dèria materna. Vam créixer amb el temor de ser una mena de joguines en mans d'uns déus inclements capaços de castigar-nos per passar sota una escala. Santa innocència. Ella no va ser mai conscient de les pors i els complexos que ens va contagiar durant la infància. Només de grans vam aconseguir desempallegar-nos de tota aquesta rèmora de temors absurds.
Amb aquests antecedents, no ens va estranyar que la mare acabés atribuint a un suposat mal d'ull de la veïna del davant els seus creixents atacs de migranya. La teràpia amb antidepressius no havia funcionat i les doloroses punxades a l'hemisferi dret es perllongaven durant hores i hores. Va provar el ioga, l'acupuntura, diverses barreges d'infusions i fins i tot un estrafolari casc vibratori, però res no alleujava uns patiments que l'obligaven a abandonar les tasques domèstiques i recloure's en una habitació a les fosques, a vegades durant dies seguits. Llavors, la casa emmudia, solidaritzant-se amb el seu dolor. Teníem prohibit posar la televisió. En canvi, recordo l'alegria de veure-la aparèixer totalment recuperada, com el sol càlid i lluminós després d'una setmana de tempesta.
No vam poder treure-li del cap que la migranya no tenia res a veure amb la suposada gelosia que la veïna covava cap a la nostra família. Els veïns ocupaven una casa idèntica enfront de la nostra, però la incúria del seu jardí ja permetia endevinar que totes les similituds s'acabaven aquí. El cap de família era un individu taciturn i amargat, que segurament se sentia culpable de conduir el cotxe en el qual havia perdut la vida el fill petit. Cap de nosaltres no es feia amb els fills dels veïns: asocials, agressius i marginats.
La mare culpava la veïna, una dona desequilibrada i fúnebre, amb arguments ridículs, com ara que havia deixat de saludar-la o que l'havia vist tallar una rosa del nostre jardí. En el fons, semblava tenir por que els veïns ens poguessin encomanar el seu infortuni. Va provar tota mena de proteccions i amulets absurds contra el mal d'ull, però la seva migranya no va desaparèixer fins que el banc va embargar la casa als nostres veïns, que van fer la mudança en plena nit perquè ningú no els veiés marxar.Els diners de la quiniela de catorze, que gairebé havíem oblidat, van servir molts anys més tard per pagar l'enterrament de la mare.