Gerard Bagué Dibuix: Jordi Vergés
Ara ja no en tens prou amb una hostessa perversa que et faci tocar el cel? Et vaig advertir que no et pengessis de mi, que cauries de molt amunt. Ara vols petons i moxaines? Ara em retreus tot allò que fa quatre dies t'excitava? Ara tens la barra de dir-me que practico un sexe fred i distant, maquinal, un vulgar espectacle pornogràfic? No oblidis que si jo no fos tan promíscua, si no busqués en cada vol nocturn un home per endur-me a l'hotel, si no sentís aquesta fam... tu no m'haguessis pogut tastar ni l'ungla del dit petit.
Et penses que repetir unes quantes nits al meu costat t'atorga algun dret. Exigeixes saber com s'arriba a aquest estat, quina mena de bèstia espantadissa esbufega a dins meu, com és que les teves carícies em cremen, com és que et cedeixo el meu cos sencer però no pots ni fregar-me l'ànima. Potser ha arribat el moment de començar a buidar el pap, de treure enfora uns records que es van podrint amb els anys. Sí, és clar, no t'equivoques, hi ha un passat fosc, una ferida massa fonda. Saciaré la teva tafaneria. Però vull que sàpigues que el meu rampell de sinceritat no té res a veure amb tu. T'ha tocat escoltar-me per pur atzar, podria ser qualsevol dels passatgers solitaris del meu Boeing 737. És aquesta nit a Girona, però podria ser demà a Milà o diumenge a Marràqueix. No et facis cap il·lusió, no et pensis que t'obro el cor. Després que t'hagi explicat el meu secret no sentiràs música de violins, no em deixaré petonejar com si la bèstia que duc a dintre s'hagués amansit per sempre. Al contrari, potser no ens tornarem a veure mai més.
No sento aquest plaer que tu voldries perquè me'l van robar de petita. Durant vuit anys em vaig esforçar a reprimir-lo. L'home que tenia el deure de cuidar-me i educar-me es transformava en un monstre que a mitja nit es ficava dins el meu llit. Calla, no pots imaginar-t'ho. Has intentat mai fugir de la pròpia pell? Has intentat mai, una nit rere l'altra, transformar la realitat en un malson? Has desitjat mai convertir-te en una pedra?
El pitjor era aprendre a resistir la por. La por esperant la seva ombra sinistra en l'escletxa de llum de sota la porta, la por de sentir-te culpable per l'amor natural que tota nena sent pel seu pare, la por que algú notés què amagava la meva tristesa, el meu desinterès cap a totes les coses boniques, aquella manera estranya de comportar-me com si ja fos una dona adulta. També em sentia culpable de no ser més gran, de no tenir l'enteniment i la força de rebel·lar-me, de no tenir la valentia de denunciar tots els silencis i les pors d'aquella casa dels horrors. Era culpable, en definitiva, de ser una criatura.
Amb els anys, la por es converteix en odi. Un odi corrosiu que em fa imaginar maneres salvatges i impossibles de matar-lo. Sempre penses que serà l'última vegada, que se'n cansarà, o que se'n penedirà, o que el curaran de l'atracció malaltissa i tot es convertirà en un record borrós, potser imaginat. Però ell sempre tornava, cada vegada més exigent, més brusc, més violent, com si li fes ràbia que jo creixés, que amb els anys fos cada cop més conscient del mal que m'inflingia. Fins als quinze anys no vaig reunir prou valor. Ho vaig dir a taula, davant de la mare: "Si em tornes a tocar em mataré".
Estic escapant des d'aquell dia. Aquesta feina sense arrels ni lligams forma part de la meva fugida, qui sap si de la meva teràpia. Voldria convertir-me en un ésser asexuat, però no puc. El sexe em fa fàstic i em fascina, m'atrau i em repèl. No, sisplau. No t'acostis a mi, no em toquis. He passat massa temps amb tu. Ja no puc evitar que les teves manyagues tendres, el teu alè i el teu rostre es confonguin amb els del monstre.
Et penses que repetir unes quantes nits al meu costat t'atorga algun dret. Exigeixes saber com s'arriba a aquest estat, quina mena de bèstia espantadissa esbufega a dins meu, com és que les teves carícies em cremen, com és que et cedeixo el meu cos sencer però no pots ni fregar-me l'ànima. Potser ha arribat el moment de començar a buidar el pap, de treure enfora uns records que es van podrint amb els anys. Sí, és clar, no t'equivoques, hi ha un passat fosc, una ferida massa fonda. Saciaré la teva tafaneria. Però vull que sàpigues que el meu rampell de sinceritat no té res a veure amb tu. T'ha tocat escoltar-me per pur atzar, podria ser qualsevol dels passatgers solitaris del meu Boeing 737. És aquesta nit a Girona, però podria ser demà a Milà o diumenge a Marràqueix. No et facis cap il·lusió, no et pensis que t'obro el cor. Després que t'hagi explicat el meu secret no sentiràs música de violins, no em deixaré petonejar com si la bèstia que duc a dintre s'hagués amansit per sempre. Al contrari, potser no ens tornarem a veure mai més.
No sento aquest plaer que tu voldries perquè me'l van robar de petita. Durant vuit anys em vaig esforçar a reprimir-lo. L'home que tenia el deure de cuidar-me i educar-me es transformava en un monstre que a mitja nit es ficava dins el meu llit. Calla, no pots imaginar-t'ho. Has intentat mai fugir de la pròpia pell? Has intentat mai, una nit rere l'altra, transformar la realitat en un malson? Has desitjat mai convertir-te en una pedra?
El pitjor era aprendre a resistir la por. La por esperant la seva ombra sinistra en l'escletxa de llum de sota la porta, la por de sentir-te culpable per l'amor natural que tota nena sent pel seu pare, la por que algú notés què amagava la meva tristesa, el meu desinterès cap a totes les coses boniques, aquella manera estranya de comportar-me com si ja fos una dona adulta. També em sentia culpable de no ser més gran, de no tenir l'enteniment i la força de rebel·lar-me, de no tenir la valentia de denunciar tots els silencis i les pors d'aquella casa dels horrors. Era culpable, en definitiva, de ser una criatura.
Amb els anys, la por es converteix en odi. Un odi corrosiu que em fa imaginar maneres salvatges i impossibles de matar-lo. Sempre penses que serà l'última vegada, que se'n cansarà, o que se'n penedirà, o que el curaran de l'atracció malaltissa i tot es convertirà en un record borrós, potser imaginat. Però ell sempre tornava, cada vegada més exigent, més brusc, més violent, com si li fes ràbia que jo creixés, que amb els anys fos cada cop més conscient del mal que m'inflingia. Fins als quinze anys no vaig reunir prou valor. Ho vaig dir a taula, davant de la mare: "Si em tornes a tocar em mataré".
Estic escapant des d'aquell dia. Aquesta feina sense arrels ni lligams forma part de la meva fugida, qui sap si de la meva teràpia. Voldria convertir-me en un ésser asexuat, però no puc. El sexe em fa fàstic i em fascina, m'atrau i em repèl. No, sisplau. No t'acostis a mi, no em toquis. He passat massa temps amb tu. Ja no puc evitar que les teves manyagues tendres, el teu alè i el teu rostre es confonguin amb els del monstre.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada