La Divina

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Aquesta nit els meus somnis senils han estat sacsejats per la bellesa commovedora i fugissera de La Divina. Es deia Glòria, però per aquella colla de joves inconformistes que buscàvem clarividència i refugi al ventre proteic de L'Arc en la gèlida Girona del franquisme sempre serà La Divina; des que el jove aprenent de poeta i nigromant Josep Tarrés que, com tots, no havia pogut evitar d'enamorar-se'n, va comparar-la a la inabastable i sublim Greta Garbo. Tots érem llavors joves desbocats d'ambicions i projectes. La nostra inquietud ens havia unit en aquell bar gairebé proscrit a l'ombra de la catedral de Girona, un reducte d'ebullició creativa on convergien rebels, vividors, antifranquistes, comunistes camuflats, catalanistes catòlics, policies de la secreta, capellans, meuques i borratxos. Només en Lluís, l'iconoclasta i foteta propietari de L'Arc, era capaç d'harmonitzar, amb fèrria batuta des de darrere de la barra, aquella manicomial i explosiva barreja de caràcters, animadversions i sentits de l'humor. Amb admirable capacitat camaleònica, advertia als més eixelebrats revolucionaris quan hi havia roba estesa o mostrava grans dosis de sang freda a l'hora de seguir la veta als esbirros més sinistres del règim. Al bar es celebraven, fins a altes hores de la matinada, unes reunions secretes que segurament seria exagerat anomenar clandestines. Un cop superat l'horari establert, tancàvem portes i llums, aixecàvem l'empostissat de darrere la barra i descendíem per una escala inestable fins a una antiga cisterna en desús per continuar les nostres enceses discussions. Sempre vaig pensar que la xerrameca interminable de socialistes, marxistes, troskistes i altres ismes dins aquell forat opressiu no tenia altre objectiu que impressionar La Divina o, encara millor, aconseguir el frec d'un dels seus genolls.
Les nostres episòdiques accions subversives eren de pa sucat amb oli. Cap de nosaltres tenia prou collons per jugar-se-la de veritat, per empunyar una arma. Ni tan sols una brotxa. Recordo el dia que un viatjant de mitjons maleïa a L'Arc la mala pensada d'haver escollit una grisa ciutat eclesial per vendre una partida de mitjons vermells. Ens va acabar venent una dotzena de parells a preu de saldo. Amb els pantalons arromangats, vam lluir-los pel mig de la Rambla per escandalitzar els carques de la ciutat.
La Divina era la nostra musa, una deessa misteriosa que ens havia estat enviada per estimular els nostres somnis. Amb ella, tots ens sentíem capaços de ser poetes, actors, pintors, dibuixants, directors de cinema. Desprenia un magnetisme que seduïa tothom: amb la ratlla negra sota els ulls que accentuava la seva tristesa, amb el jersei balder, la faldilla plisada i aquelles mitges de llana fosca amb un forat al genoll, segurament fet a propòsit, que volien imitar la moda dels existencialistes francesos. L'un darrere l'altre, com cuques de llum abocades a una combustió inexorable, vam anar fracassant en els nostres intents desesperats de seduir-la. Però l'afany amb què s'aferrava a la seva soledat i equilibrava les seves atencions entre tota la colla alimentava les nostres esperances. En aquells anys de ferotge repressió sexual, tots covàvem el desig inconfessable de posseir-la, encara que fos en un moment de debilitat, potser aprofitant el cap emboirat per una mala borratxera en el recambró més fosc d'una d'aquelles festes que organitzàvem als pisos. Li buscàvem una ensopegada, la feblesa que la humanitzés. Si no volia convertir-se en la nostra amant, com a mínim que fos un trofeu. I obsedint-nos en aquesta possessió, vam començar a abaratir tots els somnis.

Inspirat pels antics clients i la musa del bar-cafè L'Arc, de Girona.