dilluns, 29 de setembre de 2008

El corb de l'internat

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
De petit, com a molts nens de Girona, m'amenaçaven d'internar-me a El Collell quan em portava malament. Era una vetusta i majestuosa escola perduda enmig d’un bosc espès de la baixa Garrotxa que, en la memòria col·lectiva de la ciutat, encarnava l'educació repressiva, malgrat que els ex alumnes en guarden records inesborrables de camaraderia. Tot just acabar la carrera, i amb magres perspectives laborals, em van oferir d’anar-hi a donar classes durant un estiu. Era l’etapa de decadència del centre, que acabaria tancant portes uns anys més tard. Una elitista acadèmia de Barcelona llogava les instal·lacions i oferia unes colònies d’estiu que combinaven les classes de repàs i l’esport en un “entorn natural incomparable”.
Vencent el tedi i la xafogor, em va tocar bregar amb una dotzena de plançons díscols de la burgesia barcelonina: els que no eren rebels o malcriats, van resultar senzillament obtusos o ganduls. Molts pares esperaven que aquells dos mesos obressin el miracle que permetés als seus fills aprovar la selectivitat i entrar a la Universitat.
Entre aquella colla de bordegassos amb les hormones descontrolades hi havia una excepció. Frederic era un tipus taciturn, cosit per l'acnè, vestit sempre de negre i marginat pels companys. Li van engaltar el malnom d'el corb i es va convertir en el freaky del curs. Em vaig quedar parat quan em va demostrar que ho havia aprovat tot amb excel·lents. El baix nivell de les classes l'avorria mortalment. La seva intel·ligència superior, però, tendia al derrotisme o la crítica mordaç dels seus companys. Ells contraatacaven sense pietat, burxant-lo en els seus punts febles: la seva solitud, el vestuari o la situació familiar. Frederic, fill de pares separats, era l’únic alumne que no tornava a casa els caps de setmana. El pare vivia a l'estranger i la mare, de vida alegre, l'havia aparcat al Collell per embarcar-se en un creuer pel Carib amb el seu nou xicot.
Frederic inventava històries tèrboles que aterrien els companys. Un dia ens va explicar que sota una alzina del Gurugú, una muntanya propera, va desenterrar ossos de soldats afusellats durant la Guerra Civil, quan El Collell havia servit de presó republicana. Ens va mostrar una tíbia que va resultar ser la pota desgastada d'una cadira de resina.
Com que no podia anivellar-lo amb la resta d'alumnes, li vaig fer una tria de lectures que devorava àvidament durant les classes, abstret del rebombori de l'aula. L'ingenu seductor, de Salinger, va ser el més celebrat dels seus descobriments literaris.
Els caps de setmana, Frederic gaudia de l'única companyia de l'Ernest, l'ancià encarregat del manteniment. Els espais immensos d’aire decadent de l'escola, amb sales buides en desús i passadissos sinistres, fascinava el noi. L'Ernest, amb qui va congeniar de seguida, li obria els laboratoris, la biblioteca i, sobretot, el desballestat cinema. Cada diumenge a la tarda, en una platea deserta i fantasmagòrica, projectaven la mateixa pel·lícula, oblidada en unes llaunes de les antigues sessions de cinema: la versió dels anys 30 de Frankenstein, amb el cel·luloide ratllat i apedaçat. Em va convidar a la darrera sessió, el darrer diumenge d'agost. Frankenstein fascinava Frederic. Potser s'identificava amb la soledat del monstre, amb la seva orfandat, amb la seva inadaptació o amb el pànic que experimentava davant la turba exaltada de pagerols que l'assetjava fins a cremar-lo viu dins un molí. Quan es va acabar la pel·lícula, els llums de la sala no es van obrir. No ens distingíem les cares, però estic segur que l'Ernest i en Frederic, com jo, no van poder reprimir alguna llàgrima.

Inspirat en l'experiència d'un professor eventual d'El Collell

dilluns, 22 de setembre de 2008

La gossa

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Llavors no em podia imaginar que aquell cadell manyac de sacsons vellutats s'acabaria convertint en una bèstia maligna capaç d'amargar-me l'existència i esquerdar l'harmonia familiar. Els bulldogs mai m'havien fet cap gràcia: són capgrossos, inexpressius, camacurts i botits com un garrí. Els crits eufòrics de la canalla quan la meva dona va obrir cerimoniosament la caixa que contenia la gosseta ja em van fer comprendre que qualsevol oposició estava abocada al fracàs. La Lucy, així la van batejar, no va trigar a demostrar-nos que l'abúlia i la mandra guiaven el seu comportament. Aviat es va cansar de jugar amb els nens i aquests, en justa correspondència, la van ignorar. No mostrava ni un bri d'intel·ligència ni cap habilitat canina: era incapaç d'aixecar la poteta o d'anar a buscar un pal. Per no saber, ni tan sols sabia nedar, cosa que vam descobrir el dia que vaig salvar-la de morir ofegada a la piscina d'uns amics. Mai no m'ho ha agraït. Com tampoc no m'ha agraït que m'hagi convertit en la seva única esperança de sortir a passejar; la resta de la família ha perfeccionat un repertori infinit d'excuses per no treure-la. Sí que ens va sorprendre la seva voracitat omnívora i la velocitat amb què es va inflar com una bóta.
La Lucy jeia a les catifes i els sofàs, i va acabar apropiant-se de la meva butaca de lectura. Quan la foragitava, m'ensenyava les dents i remugava com un avi malcarat. El tuf de gos i el pèl que escampava arreu, podia tolerar-los, però les seves ventositats em treien de polleguera. Exhalava silenciosament, sempre a traïció, uns efluvis tan ofensius que semblaven en connexió directa amb la claveguera. Aquests pets, que a mi em produïen basques, eren tolerats -i a vegades fins i tot celebrats- per la resta de la família amb una indulgència incomprensible. Si en un moment de desesperació expressava la més mínima crítica envers la gossa, la meva dona contraatacava fent-li petons a la boca bavosa tot engrapant-li els sacsons de greix. “No entenc per què li tens tanta mania”, reblava.
L'animal, que dormia sota el nostre llit de matrimoni, va començar a respirar massa fort. En pocs mesos, roncava com un camió. Aquells roncs, que si fossin meus haguessin provocat un daltabaix, resulta que feien “més persona” la Lucy. El veterinari, al qual vaig recórrer d'amagat, em va advertir que els bulldogs tenen molt problemes respiratoris a causa d'un cap massa aplanat i uns conductes respiratoris estrets. Vaig posar-me taps a les orelles.
Aquest matí, just quan em disposava a sortir de casa per pujar a Sant Miquel, una muntanyeta domèstica, la dona m'ha recriminat que no hagués tret la Lucy. Com que tenia el temps just, he decidit endur-me-la. Ha resistit bé la pujada, amb esbufecs de locomotora, però de tornada ha començat a treure escuma blanca mentre emetia els xiulets d'una caldera a punt d'explotar. Ens hem aturat a reposar mentre els amics seguien avall. S'ha ajagut molta estona, sense reduir el ritme frenètic de la respiració, i quan l'he animat a continuar m'ha mirat amb ulls moribunds. No hi ha hagut manera d'aixecar-la. M'he espantat i l'he carregat a coll. A través dels seus vint-i-cinc quilos de greix saturat, notava els seus batecs accelerats. He arribat al cotxe amarat de suor. L'he portat directament a la clínica veterinària, on han decidit ingressar-la per tenir-la en observació tota la nit.
Ella ha entrat esperitada a la sala d'espera amb els ulls plorosos i, davant de tothom, m'ha cridat: “Ets un assassí. Al final ho has aconseguit!”.
És estrany que desitgi amb tanta força la mort de la gossa, tot i saber que això suposarà la fi del meu matrimoni.

Inspirat en la gossa Mussa, en plena convalescència.

divendres, 12 de setembre de 2008

Viure de la ficció

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
Recordeu aquella faula del mentider reincident a qui ningú ajuda quan crida que s'ofega al riu perquè tothom pensa que menteix? És poc creïble. A mi m'agrada molt més aquell conte d'en Monzó protagonitzat per un mentider patològic, conegut per tots els seus veïns, que entra al bar del poble disposat a entabanar un cop més els parroquians. Tots estan avisats, saben que els mentirà. I vet aquí que els explica, amb tota mena de detalls realistes, que en una esplanada d'aquell poblet de mala mort, on amb prou feines s'hi deixa caure el carter dos cops per setmana, s'hi ha instal·lat un circ gegantí de tres pistes. Descriu la caravana d'enormes camions vermells amb rodes dentades, la rasposa pell encartonada i els ulls plorosos dels elefants, l'angúnia que fan els nans camacurts de rostre envellit o les electritzants acrobàcies de les belles trapezistes amb lluentons. Tot i que s'hi resisteixen amb totes les seves forces, acabaran seduïts, gairebé hipnotitzats, per la seva narració. Sense acabar-se els cigalons, amb la botifarra a mig jugar i el caliquenyo penjant del llavi, no tenen altre remei que sortir a la fredor de la nit, renegant, per veure amb els seus propis ulls que el descampat és buit.
És una llàstima que la mentida estigui desprestigiada per l'abús que n'han fet els polítics. Però som capaços de reconèixer els mentiders excepcionals: Frédéric Bourdin, el fals adolescent; Christophe Rocancourt, el fals Rockefeller, o Enric Marco, el fals presoner de Mathausen.
Corre la brama que vaig fer-me un nom sent un escriptor que tenia problemes amb la beguda i m'he precipitat a l'abisme de la invisibilitat literària convertit en un bevedor que té problemes amb l'escriptura. Ja sabeu que la de l'escriptor maleït és una de els més preuades i antigues estratègies del màrqueting literari. Ja fa temps que els editors, en lloc de tapar les vergonyes dels seus escriptors, en destaquen i magnifiquen a les solapes dels llibres les patètiques atzagaiades que han hagut de sofrir abans d'assolir el merescut reconeixement literari. Ara mateix tinc a les mans un llibre de William Saroyan amb una biografia que reuneix un cúmul inusual de misèries: ser fill d'immigrants armenis, abandonar els estudis als 15 anys i “començar a escriure febrilment mentre subsistia gràcies a petits treballs precaris”. Escriure febrilment, com si l'escriptura fos una segregació inevitable de la malaltia literària, sempre atorga un plus d'autenticitat; potser és per això que he deixat de fer-ho. Els editors aprecien força que, deixant uns quants llibres al calaix, moris en la misèria, cirròtic, sidós o, encara millor, et llevis la closca d'un tret. No serà el meu cas.
Alguns envejosos escampen que m'he apuntat a la mística del maleït per amagar que s'ha assecat la font de la meva inspiració. L'estultícia d'aquests difamadors no els permet adonar-se que estic construint un lluminós palau secret de la ficció més enllà dels tristos i vulgars límits del paper. A les barres dels tuguris més obscurs, a les cases de meuques, als carrerons amb tuf de pixum, a les sales d'espera dels Centres d'Atenció Primària hi he sembrat els llampecs de la meva creativitat. Parlo dels llibres inexistents que acabo d'escriure, de les atractives amants que he pispat als poderosos, de viatges imaginaris plens d'anècdotes excepcionals. La ficció, o perquè m'entengueu més clarament, la mentida, ha anat envaint la meva vida. Abans era la matèria prima dels meus llibres, ara és la font única i directa de la meva subsistència. Cada cop que entro en un bar, m'atrau el repte d'aconseguir fer sortir uns quants parroquians a veure el circ.

Inspirat en la vida d'un bohemi escriptor del segle passat.