divendres, 11 de desembre del 2009

El nen perfecte

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vegés
Veig que t'has fixat que evito trepitjar les ratlles del mosaic, no tolero els quadres torts ni l'escampall sobre la meva taula. No és una cosa de per riure, creu-me.
De petit, tenia una habilitat ben punyetera per detectar els defectes dels companys. Un nen una mica estràbic, un altre que coixejava lleugerament o un andalús papissot es convertien en les meves víctimes predilectes. De seguida els encolomava un motiu molt ben trobat però molt ofensiu que era celebrat per la claca i, a partit d'aquell moment, passava a convertir-se en la denominació generalitzada del pobre desgraciat. Reconec que era una manera estranya de buscar el reconeixement dels companys, de fer-me estimar. Com més èxit tenien les meves ironies, més m'esforçava a trobar nois vulnerables (no m'atrevia amb els pinxos més temuts) per deixar en evidència les seves imperfeccions. Llavors no m'adonava que l'èxit social que obtenia dels meus cruels sarcasmes obeïa al temor dels meus falsos amics de convertir-se en víctimes i no pas a un reconeixement a la meva creativitat. Els receptors de les burles fingien acceptar-les amb esportivitat, tot i que per dintre em devien desitjar una mort lenta.
Ja veus que vaig aprendre a guanyar-me enemics molt aviat. Només ara sóc conscient que darrere d'aquella alegria amb què repartia malnoms i rebatejava a tort i a dret hi havia un convenciment molt perillós: jo era perfecte. Ningú no podria aplicar-me mai cap dels meus motius malèvols, ningú no podria trobar-me mai ni el més petit defecte. Jo em trobava bell, intel·ligent i sensible (imagina't), una mena de prodigi de la natura. Què es podia esperar d'un fill únic consentit i criat entre cotons al qual no es negava mai cap caprici? Què es podia esperar d'algú que havia après a aconseguir-ho tot amb una rebequeria? Sí, d'acord, és una justificació molt pobra. No totes les criatures desateses de famílies desestructurades són carn de presidi. Potser factors hereditaris? Potser el gen d'algun avantpassat esclavista, convençut de pertànyer a una raça superior?
T'explico tot això perquè em sembla que aquest deu ser el record més antic del mal que duc a dins. És en aquells anys quan es va anar afinant la meva capacitat de percebre el desequilibri, el desordre, la desproporció, la manca d'harmonia, la lletjor. Les coses anaven bé mentre aquella facultat, aquell raig x destructiu, apuntava cap als altres. Llavors no sabia que arribaria el moment que es giraria en contra meva. El canvi es va produir quan, en l'adolescència, vaig necessitar de veritat els meus amics. Tots em van girar l'esquena. Jo no era de fiar, no era algú a qui fer confidències, a qui demanar consell, a qui confiar les debilitats i els temors d'aquella edat sense rumb. Em vaig mirar al mirall per primer cop i el raig x em va escorxar fins al moll de l'os, deixant al descobert tots els defectes, tota la putrefacció del meu caràcter. Van aflorar l'egoisme, el perfeccionisme malaltís, la desconfiança, la manca de pietat.
Potser estàs sorpresa, fins i tot espantada, per aquesta allau de sinceritat nocturna. Ja sé que només m'has preguntat per aquestes dèries estranyes de comptar els escalons, de no tolerar les arrugues de la roba i els llençols o de rentar-me les mans a cada moment. Sóc esclau dels rituals, un talibà de l'ordre. El metge m'ho va diagnosticar amb un nom ben lleig: trastorn obsessiu compulsiu. Però no t'espantis. Ja saps que no sóc perillós. Els motius que et dedico a tu són declaracions d'amor. No t'estranyarà si et confesso que conèixer-te i estimar-te ha estat la millor medicina. Mai no m'hauria imaginat que toleraria aquest desordre: tota la teva roba escampada per l’habitació.

dilluns, 30 de novembre del 2009

Turbulències

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Sempre critico la literatura d'evasió, però la meva estratègia per conjurar el pànic a volar consisteix a capbussar-me en una ficció fins aconseguir oblidar-me que el meu fràgil cos, contravenint totes les lleis de la natura, creua l'espai a 650 kilòmetres per hora penjat a uns 10.000 metres del terra. No em tranquil·litzen els superiors percentatges d'accidentalitat a la carretera. Si un cotxe s'atura, crides la grua; si s'atura un avió, ja pots resar l'últim crec en Déu. A l'avió regna la inconsciència; tothom ignora les gesticulacions de seguretat de l'hostessa. Viatjar en un aparell suspès en l'aire té alguna cosa de misteriós, de sobrenatural. Jo hi voldria un silenci respectuós, però el passatge xerroteja i s'engresca mentre compra rasca-rasca, cigarretes sense fum i calendaris de les hostesses despullades.
Tensionat com una catapulta a punt de disparar, m'esforço a fugir dins del llibre, combatent les imatges inquietants que s'infiltren en la narració com llamps en una nit de tempesta: un cargol balder que subjecta l'ala, una fuita de combustible, l'incendi d'un motor, l'infart del pilot. M'adono que algú ha triat el seient del meu costat en sentir el clic del cinturó. És una noia jove i atractiva, d'aquestes que t'inciten a imaginar històries impossibles de seducció. Tanca els ulls i s'aferra als reposabraços amb l'esquena ben dreçada. Si no fos pels auriculars, diria que resa. La immobilitat i la tensió dels llavis fa sospitar que comparteix el meu pànic, però ella el combat amb l'estratègia de l'estruç. A mi, la música no em serveix, perquè no lliga prou curt el cervell i temo perdre'm el sorollet d'alguna avaria que només jo podré captar.
L'augment de potència dels motors em dispara el cor. L'avió trontolla, guanya velocitat sobre la pista i l'enlairament em fa pujar l'estómac a la boca. Torno a conquerir la calma quan l'aparell arriba a l'altura de creuer i s'estabilitza.
La meva companya obre les aletes del nas i relaxa els llavis, que s'inflen com una promesa de sensualitat. Percebo la seva olor, un perfum tan personal que incomoda respirar, com si ensumant-lo li xuclés la intimitat. I just quan ja tenim els nervis sota control, s'encenen inesperadament els indicadors dels cinturons. Ens anuncien que ens acostem a una zona d'inestabilitat atmosfèrica.
Les primeres sacsejades de l'avió no difereixen dels lleus sotracs d'un autobús. Ens dirigim per primer cop un somriure de circumstàncies. Les turbulències es fan més enèrgiques. L'avió cruix i els vidres fimbren. De sobte, experimento la insuportable sensació de caure al buit, com la vertiginosa baixada d'una enorme muntanya russa. Ressonen alguns xiscles. Nosaltres callem i ens mirem de fit a fit, intensament, com si ens hi anés la vida, com si la mirada de l'altra fos l'únic lloc on agafar-se. Ella té uns ulls verds profunds. El sobtat descens dura amb prou feines un segon, però de seguida es repeteix. Aquest cop ens abracem amb força i ens freguem les galtes. Ens busquem els llavis i ens besem llargament, amb passió. El nostre petó ho amara tot. Les llums del món s'apaguen al meu voltant, el temps s'atura, com si una mà gegant ens hagués rescatat de la caiguda. Continuem abraçats durant tot el trajecte, embolcallats per una calidesa reconfortant.
La màgia es trenca en l'aterratge. Amb l'avió a terra ferma, la megafonia emet una fanfàrria de corneta que recorda l'arribada del setè de cavalleria. És l'estil barroer de la companyia aèria de baix cost. M'envaeix una sensació de vergonya i covardia. Desfem l'abraçada per tornar a ser dos passatgers desconeguts. No ens tornem a mirar, ni tan sols ens diem adéu.

El taxista

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
No es confongui, senyoreta, jo no sóc un d'aquests taxistes esverats, capsigranys, rondinaires i racistes que apuren el vermell dels semàfors a cop de gas i torturen els seus viatgers amb la cantarella d'en Justo Molinero. Jo tinc estudis, paciència, conducció reposada, conversa afable i l'emissora sintonitzada a Catalunya Música. El meu taxi, ja ho veu, és un oasi de pau enmig de la neurosi barcelonina. Oblidi les cabòries i relaxi's. No hi ha cap cita que sigui més important que aquest trajecte. Cregui'm que ja li perdono els retrets que m'ha fet per la meva parsimònia, tots podem tenir un mal dia. Amb els anys, he anat afinant un sisè sentit per reconèixer els neguits i les penes dels meus clients i oferir-los paraules de consol i esperança. Potser em dirà que peco d'immodèstia si li confesso que l'atzar de prendre el meu taxi ha fet canviar la vida d'alguns dels meus viatgers. Segurament serà el seu cas, però cregui'm que l'atzar no hi ha tingut res a veure. Vostè és aquí per escoltar una història.
Un home de mitjana edat puja esverat al meu taxi i m'allarga una adreça gargotejada en un paperot. Quan gairebé sóc davant del número del carrer, l'home em demana que busqui un aparcament des d'on poder observar l'entrada de l'edifici. Passem una llarga estona en silenci, l'home amb la mirada clavada a la façana.
Li anava a explicar que la paciència és una de les meves virtuts just en el moment en què m'adono que el seu cos es contrau per seguir les passes d'una dona que camina de pressa per la vorera.
-Fixi's en aquella dona -em diu, esverat.
És una jove que podria ser la seva filla, esvelta, decidida, vestida amb una minifaldilla texana i una caçadora de pell negra.
-És la meva dona -afegeix.
-Me n'alegro molt -li contesto indiferent mentre pujo bandera i em disposo a cobrar-li el trajecte i l'espera.
-No toqui res! Torni a connectar la màquina, sisplau. No li he dit que vulgui baixar.
L'obeeixo, una mica contrariat pel seu to autoritari.
-És la meva dona, però l'escala on s'ha ficat no és casa meva.
Rectifico el retrovisor per mirar-li la cara amb deteniment per primer cop. Veig en els seus ulls plorosos i envermellits una espurna de ràbia, potser de follia.
-Ens quedarem aquí, esperant tranquil·lament mentre ella es fot al llit amb el meu nebot i després, quan surti, li clavaré quatre trets amb la pistola que porto a la butxaca.
La seva explicació em deixa glaçat, incapaç de reaccionar ni de pensar durant una bona estona. Observo que la seva mà tremola dins de la butxaca de l'americana. Em cal actuar de pressa, però com? M'han tocat molts sonats, però cap com aquest. Estic massa nerviós i espantat per tractar de calmar-lo i evitar que faci un disbarat. No em sortirien les paraules.
Llavors se m'acut canviar d'emissora i passar de la depriment simfonia de Gustav Mahler, que sembla la banda sonora perfecta per a un crim passional, a la plantofada de vulgaritat de Ràdio Tele-Taxi a tot volum. Un oportú anunci de xoriç de Cantimpalo, amb una ràfega homicida de castanyoles, el deixa destarotat i aprofito per sortir cagant llets, fotent cops de volant.
-Però què fa, s'ha tornat boig? -em crida aferrant-se als agafadors del sostre.
-Si em quedés esperant, vostè em faria còmplice d'un crim i no ho puc permetre -li contesto.
No es mou mentre creuem a tota velocitat la quadrícula de l'Eixample. Fa uns deu minuts, m'ha demanat perdó abans de baixar a la Rambla.
Senyoreta, jo no no sé si duia l'arma dins la butxaca de l'americana, ni tampoc si la història que m'ha explicat era real, però puc assegurar-li que la dona que esperàvem era vostè. Rumiï's molt bé on vol que la porti.

Peix petit

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
No vam poder evitar de somriure per sota el nas (com si encara fóssim uns col·legials) quan la immensa còrpora entresuada d'en Raül, amb un retard de mitja hora, es va deixar caure com un sac de patates dins de l'embarcació des del moll A del Port Marina de Palamós. Salpàvem amb la primera llum rogenca de l'alba per complir amb la nostra tradicional sortida de pesca anual. Les nostres vides s'havien distanciat tant i les famílies que havíem format tenien tan poc en comú que necessitàvem aquella excusa per trobar-nos. La remor de l'aigua i el balanceig de la barca surant sobre la mar plana ens estimulava la sinceritat. Els quatre bandarres inseparables de l'escola La Salle compartíem confidències i seguíem el fil de les nostres vides: un nou embaràs, canvi de feina, una separació...
Víctor, que continuava exercint l'antic lideratge infantil, ara com a capità de l'embarcació, travessava un mal moment: l'empresa familiar trontollava i la dona l'havia abandonat en descobrir que li feia el salt amb una operària de la fàbrica. Exhibia una agror desconeguda i observava Raül amb el mateix menyspreu de 30 anys enrere; com si no ens haguéssim fet adults assenyats, com si encara gastés la mateixa crueltat infantil amb el gras de la colla.
Raül prenia el cuc coreà sense netejar-lo de serradures, esquitxava la barca de sang en seccionar-ne un tros amb mala grapa i el masegava abans d'aconseguir enfilar-lo a l'ham. Llavors, en lloc d'esbandir-se les mans sanguinolentes amb aigua de mar, empastifava l'empunyadura de suro de la canya d'en Víctor, que seguia les seves evolucions amb un nerviosisme creixent. El temps no havia estat generós amb Raül: s'havia tornat més gras, més maldestre, més descurat. Era l'únic dels quatre que, passada la quarantena, continuava solter. Sempre es lamentava amargament de la seva solitud, del rebuig de les dones, però quan van arribar els divorcis i els maldecaps familiars dels altres, va trobar un curiós consol en vendre'ns la seva solteria com un espai de bohèmia i llibertat. Cada any ens explicava amb pèls i senyals els seus viatges als paradisos del turisme sexual.
Quan Raül va tenir la canya a punt, el seu ham va voleiar amenaçadorament sobre els nostres caps fins a clavar-se a l'orella d'en Víctor, que va emetre un gemec agut. Vam evitar que la víctima s'abraonés sobre el seu agressor, però no vam aconseguir aturar els insults feridors de pati de col·legi.
-Vaca burra, sac de carn, foca marina, cara cul... Tota la puta vida t'hem hagut d'arrossegar. No serveixes ni per pescar! Tros d'inútil!
En Raül se'l va escoltar petrificat, en silenci. Llavors, davant la sorpresa de tothom, es va començar a desvestir. Quan va quedar completament despullat i sense que el poguéssim aturar, va posar un peu sobre la borda de l'embarcació i es va llançar a l'aigua originant un perillós onatge. No ens escoltava. Nedava convençut, amb un estil prou elegant, en direcció a la costa. En Víctor el va anar escortant a una distància prudencial, esperant que es cansés, però la perícia aquàtica d'en Raül ens va deixar parats. Al cap d'una hora, quan era prou clar que en Raül arribaria a la costa sense ajut, vam avançar-lo per tornar a port.
Un cop a terra, em van adjudicar la ridícula galleda de peixets agonitzants: serranets, julivies i alguna boga. Mai trèiem peixos grossos i nobles (sards, neros, besucs), tot i que llançàvem les canyes passades les Illes Formigues, entre les barques dels pescadors veterans. Amb els anys, s'afermava la sospita que se'ns escapava algun detall: la fondària, els hams, els ploms, l'esquer... Ens costava admetre que mai no arribaríem a ser veritables pescadors, ni tampoc veritables adults.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Teranyines

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Jo era un entusiasta devorador de còmics de Spiderman, però “La mujer araña”, aquella tronada barraca de fira instal·lada sota els plàtans de la Devesa durant les Fires dels anys 70, era tota una altra cosa. El vell xarlatà que arengava el públic des d'un petit balconet situat al capdamunt del casalot constituïa la veritable atracció; un dia parlava d'una extraordinària mutació genètica ocorreguda en un laboratori clandestí del desert de Nevada, i un altra se n'anava per camins més sòrdids i explicava l'origen del seu monstre de fira com una aberració contra-natura sorgida després que una dona embarassada rebés a l'Amazones la picada letal d'una rara espècie d'aranya verinosa. La seva imaginació prodigiosa es complementava amb els dibuixos de les parets de l'atracció, que mostraven una taràntula gegant amb vuit potes peludes i un cap de dona rossa incrustat grollerament entre les dues extremitats davanteres. L'aranya sorgia entre dos gratacels com si es tractés d'un King-Kong terrorífic i riuades de gent diminuta fugien esporuguides entre les seves potes clavades a l'asfalt. Si tots els qui es delien per les seves fantàstiques històries haguessin comprat una entrada, aquell firaire s'hauria fet la barba d'or.
Et sorprenia que pogués existir algú tan barrut, però a mesura que l'escoltaves desbarrar fins a límits inconcebibles i teixir imaginatives històries sobre la seva estimada, incompresa i sempre rebutjada dona aranya li agafaves estimació. Era un firaire de l'antiga escola. I confiava tant en el poder de la seva xerrameca que segurament no havia volgut modernitzar-se adquirint una espaterrant atracció hidràulica per xarbotar els adolescents. Era difícil passar davant d'ell sense aturar-se. Però fins i tot els més rucs s'adonaven que aquella barracota decorada amb cordes destrenades que simulaven teranyines era una ensarronada de l'alçada d'un campanar. La reacció dels comptats espectadors enriolats que sortien de contemplar el fenomen era eloqüent: s'obrien pas entre la rotllana de badocs repetint que era una estafa i no s'estaven de picar-se la galta mirant-se l'incombustible xarlatà, que no s'immutava davant de les crítiques. Però sempre et quedava una espurna d'enveja davant d'aquells que acabaven de contemplar el monstre cara a cara, per fals que fos. Com seria l'engany?
Finalment, un d'aquells dies plujosos i melancòlics de les Fires de la meva infància, vaig convèncer l'avi per entrar a veure la dona aranya. He d'admetre que just a l'entrada de l'ombrívol recinte vaig sentir una esgarrifança quan uns fils invisibles em van acaronar el rostre. La dona aranya, envoltada per unes mampares de vidre plenes de llepades, tenia un cos arrodonit però inert, possiblement farcit de serradures, i engiponat amb una mena de llardós abric de pell d'on sorgien unes potes que es movien grollerament a través d'uns fils de niló gens dissimulats. L'animalot, de poc més d'un metre de llarg, estava col·locat sobre una gran caixa de fusta que amagava el cos de la nena que prestava la seva cara inexpressiva al simulacre. Em vaig avergonyir quan la nena va aixecar la vista i em va repassar despectivament mentre mastegava xiclet. Semblava terriblement avorrida i fastiguejada de fer aquella feina. A través d'una escletxa de la caixa vaig descobrir que havia d'aixecar repetidament un peu enrere perquè tenia lligats al turmell els fils que movien les potes.
Aquella nit vaig somiar que la nena aranya s'acostava sigil·losament al meu llit i m'embolicava amb la seva tela fins a immobilitzar-me com una mòmia. Llavors, sense que jo pogués defensar-me, se m'anava menjant lentament, començant pels peus, com si mastegués xiclet.

L'astròleg

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
Travessava un d'aquells terribles estadis de l'adolescència en què semblava que havia de demanar perdó pel sol fet de respirar. Un parell de desenganys amorosos consecutius m'havien deixat rebregat i amb l'autoestima sota mínims. No hi ha consol possible quan en aquesta edat crucial t'adones que el món no gira al teu voltant i totes les aventures romàntiques que et bullen al cap s'escolen cap a la claveguera. Et sembla que estàs tocat per una mena de fatalitat, que res no et sortirà mai bé. No només m'ignoraven les noies, era invisible per als cambrers, els pares no comprenien l'obscura devastació del meu interior i la meva germana trobava un plaer especial a mortificar-me.
En aquell moment tan vulnerable, vaig topar-me amb un astròleg que participava en la “Nit esotèrica” d'una discoteca on jo acudia cada dissabte per anar perfeccionant el meu procés d'autodestrucció. L'estrafolari personatge, amb cap de bombeta, barba descurada i ullets tristos, havia muntat la seva paradeta al costat d'un tatuador i una falsa gitana tarotista. Quan vaig dipositar sobre la taula la moneda que cobrava per una consulta ràpida, em va agafar les mans i em va clavar una mirada penetrant que em va semblar capaç de comprendre totes les meves misèries. Em va dir quatre vaguetats sobre els temps millors que m'esperaven, però jo de seguida vaig tenir la sensació que havia vist alguna cosa molt i molt negra dins meu, un futur sense esperança que no es veia amb cor de revelar-me en aquell temple de felicitat sinistra on sonaven les notes de Boys don't cry de The Cure. Em va citar a casa seva per redactar-me una carta astral on, a canvi d'unes quantes monedes més, obtindria les claus de la meva existència.
Em va tenir molta estona al pas de la porta d'un piset esquifit on s'entreveia una dona amb una criatura ploranera a coll. Em va lliurar deu pàgines escrites a màquina, plenes de faltes d'ortografia, on es revelava el meu suposat futur. No recordo gaires detalls d'aquella carta astral, però sí que la vaig començar a llegir amb decepció creixent. M'augurava una existència força vulgar, amb penes i alegries, amors i desamors, però sense cap referència al forat negre que jo intuïa que se m'empassaria en qualsevol moment. No em tornaria boig, no tindria cap depressió profunda ni cap malaltia terminal, cap intent de suïcidi, cap accident fatal, res de res. Un fragment sortia de la grisor general: “Coneixeràs una noia per la qual cometràs tota mena de bogeries, però al cap d'un temps, amb prou feines en recordaràs el nom”. Només al final, vaig trobar un passatge que prometia una mica d'èpica funesta. Esmentava una alineació planetària insòlita, on s'hi barrejaven Mart, la Lluna, Venus i altres planetes que no recordo, i que “podia generar una energia colossal capaç de canviar el curs dels esdeveniments”. Vaig estar uns quants dies donant voltes a aquella predicció ambivalent, fins que em vaig decidir a demanar-li un aclariment.
Només d'esmentar l'astròleg, la noia que em va obrir la porta, amb la mateixa criatura ploranera en braços, va començar a renegar. Em va dir que aquell miserable farsant no en tenia prou d'entabanar tòtils innocents com ara jo sinó que també havia acabat enganyant la seva pròpia família. “Sigui on sigui, espero que un mal llamp el mati”, va concloure. Vaig marxar amb la cua entre cames. L'home que m'havia de descobrir l'enigma insondable de la meva existència ni tan sols era capaç de fer rutllar la seva pròpia vida. Però amb el temps li vaig agrair que em fes veure tan clarament que jo havia tocat fons. I quan t'adones d'això, només pots anar cap amunt.

Els fumadors

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Els problemes van començar quan les campanyes antitabàquiques ens van escombrar de la sala del cafè, dels passadissos poc freqüentats, de les inhòspites escales de servei, de tot arreu, i ens van condemnar a fumar al carrer, davant de l'entrada principal de l'oficina, fent rotllana al voltant d'un enorme cendrer coronat amb una muntanya de sorra fina on enfonsàvem els puntes fumejants de les burilles fins a convertir-lo en una mena de fastigosa esquena d'eriçó. Els companys de pulmons immaculats passaven davant nostre obsequiant-nos amb mirades compassives i no amagaven el fàstic que els feia aquell pestilent pujol on les restes de la nostra addicció lluïen com les soques negres que resten després d'un incendi forestal. En ple hivern, tremolant de fred amb el cigarret a les mans balbes, és quan oferíem una imatge més depriment; uns pàries dominats per la nicotina.
Resultava molt difícil resistir la pressió; calia ser molt addicte o tenir moltes ganes de portar la contrària als nous apòstols de la correcció política que s'havien apoderat de l'oficina. A poc a poc, el grup de fumadors es va anar reduint. Les primeres setmanes, a les hores de màxima afluència, havíem arribat a trobar-nos al voltant del cendrer fins a una dotzena d'empleats; hi havia bidells, subalterns, auxiliars administratius, caps d'àrees. Però tots els qui tenien possibilitat d'ascendir, van fer mans i mànigues per deixar el tabac i es van apuntar a les campanyes de deshabituació que pagava la pròpia empresa. Pegats, xiclets de nicotina o teràpies d'acupuntura es van convertir en tema recurrent de les converses dels fumadors vergonyants. Al final, vam quedar només tres fumadors recalcitrants, insubornables.
Els altres dos fumadors ho havien provat tot sense èxit, en canvi jo no volia provar res. Em sabia perfectament capaç de deixar de fumar d'un dia per l'altre i per sempre, però el gregarisme i la submissió dels altres fumadors m'havia revoltat. Jo ho deixaria quan em rotés, no quan m'ho diguessin els amos. Els meus caps em pagaven per la meva feina, sempre eficient i irreprotxable, però trobo que no n'havien de fer res si jo em volia suïcidar lentament fumant Ducados, menjant greixos saturats o mirant Tele 5.
Enmig d'aquest panorama, la crisi econòmica va forçar l'empresa a emprendre una onada de prejubilacions que implicava una important reestructuració de càrrecs. Una consultora externa s'ocupava d'analitzar els candidats més idonis per a les vacants. Els tres fumadors rebels teníem opcions d'aconseguir un d'aquells càrrecs, tot i que durant les entrevistes ja ens va deixar anar que el nostre tabaquisme -conegut i comentat per tothom- gairebé ens invalidava davant dels altres candidats. Amb les mateixes paraules, que a tots tres ens van quedar gravades a la memòria, la psicòloga de la consultora ens va animar a demostrar “el domini de la nostra ment sobre el nostre cos”. Tots tres vam interpretar que si deixàvem de fumar, teníem molts números d'aconseguir l'ascens. Aquest cop no em podia quedar al marge, no tocava fer-me el valent, així que vam lliurar-nos amb cos i ànima a una salvatge teràpia d'abstinència.
Tots tres sabíem que els nostres patiments serien recompensats amb escreix. El nou càrrec implicava l'ocupació d'un dels despatxos de l'àtic, isolats, poc freqüentats, amb una porta on tothom havia de trucar abans d'entrar, i magníficament il·luminats i ventilats gràcies a uns finestrals corredissos dels quals sospitàvem que procedien les burilles que de vegades vèiem volar i fer diana damunt dels tres tristos fumadors de la vorera.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Grip A

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Per tossir i esternudar hem de girar la cara i tapar-nos la boca amb un mocador, però jo mai no hi sóc a temps perquè les ganes d'esternudar em vénen massa de cop. Ens hem de rentar les mans amb sabó moltes vegades al dia. No podem deixar llepar als altres nens les piruletes ni els gelats, ni donar-los una mossegada de l'entrepà del berenar. No podem beure amorrant la boca a les aixetes dels lavabos ni a la font del pati. Hem de vigilar tantes coses que no sé si me'n recordaré de tot. Només faltaria que em despistés i agafés la grip A.
La senyoreta ens ha dit que no podem portar mocadors de roba perquè si resulta que tenim el papu, ens el ficaríem a la butxaca i l'aniríem escampant cada cop que traguéssim el mocador. Ens han fet portar una caixa de mocadors de paper. Les guardem totes a l'armari, amb el nom de cada nen. Quan tenim mocs, la senyoreta ens dóna un mocador, i abans de sortir al pati, cada nen se'n posa un a la butxaca. Si el fem servir, l'hem de llençar de seguida. Ja no ens podem asseure en grups de quatre a la classe, ajuntant les taules com el curs passat, perquè si estem molt a prop, els microbis invisibles que porten la grip poden saltar d'un nen a l'altre, com els polls, però molt pitjor perquè els polls només et fan picor i la grip A és molt perillosa. Diu la senyoreta que fa venir febre, tos, mal de coll, mal de cap i a vegades també mal de panxa i ganes de vomitar. Ella diu que no ens morirem pas si l'agafem, que no s'ha de tenir por, però a la tele parlen cada dia de gent que s'ha mort. Segur que als nens no ens diuen tota la veritat. Si no fos perillosa, no estarien tot el dia parlant-nos del mateix i no ens haurien prohibit tantes coses. A l'escola ens van donar tres pàgines d'explicacions sobre la malaltia per als pares. Es veu que si l'agafem, ens hem de quedar a casa i no podem tornar fins que hàgim passat tot un dia sense febre. Quan un nen es posi malalt a la classe, l'apartaran de seguida dels altres nens i trucaran als seus pares perquè el vinguin a buscar de seguida. Si l'agafa molta gent, potser faran tancar l'escola i tot.
La senyoreta diu que millor que no ens agafem de les mans ni ens toquem gaire. Es veu que podria ser que tinguem el papu a dins des de fa dies, però que encara no s'hagi escampat prou perquè ens trobem malament. I quan el tenim a dins, ja el podem encomanar. Es veu que l'aire és ple de petits papus invisibles que es poden ficar dins el nostre cos i fer-nos molt de mal. No només de la grip A, sinó de moltes altres malalties. I contra aquests microbis microscòpics, no serveix de res ser valent. Pots lluitar contra un drac, com Sant Jordi, però, per molt fort que siguis, no pots lluitar contra una coseta invisible que flota per l'aire.
La Laura diu que aquesta malaltia la porten els porcs, que sempre estan molt bruts i els agrada rebolcar-se a la porqueria. Segur que si algú de la classe comença a escampar la grip A serà la Rocio, que va tota la setmana amb la mateixa roba i fa molta pudor. A més, sempre té mocs verds penjant del nas i se'ls eixuga amb la màniga. A l'hora del pati, ningú no vol jugar amb ella. I com que a vegades té tos, hi ha nens que li diuen que té la grip A. A mi em fa una mica de pena i a vegades jugo amb ella, però no deixo que se m'acosti gaire.
A la tele han dit que començaran a posar una vacuna contra la grip, però la iaia diu que és més perillosa que la malaltia i que l'han fet uns científics només per guanyar diners. “Contra la grip, suc de llençols”, diu la iaia.
Avui em pica una mica el coll, però jo m'empasso molta saliva i miro d'aguantar-me tant com puc sense tossir perquè no vull que ningú es pensi que estic malalta.

divendres, 25 de setembre del 2009

Imserso

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Enmig d'aquella tropa de vells cridaners, intransigents i barruts que entatxonaven els seus colossals equipatges al portamaletes i tot seguit s'empenyien per pujar a l'autobús, es va obrir camí una fràgil velleta de cabells cendrosos i somriure beatífic secundada per dos suposats familiars que la van dipositar com una flor delicada al primer seient lliure de l'autobús. La que semblava la filla li va fer, a mode de comiat, un petó al front i li va tustar afectuosament les galtes amb el palmell de la mà. El que semblava el gendre, em va donar un petit necesser que contenia la medicació que s'havia de prendre l'àvia i totes les indicacions necessàries.
-No té gaire memòria, però és forta com un roure, ja ho veurà.
El meu primer viatge a Lloret de Mar com a guia de l'Imserso ja va començar amb mal peu: un bromista de Calahorra, d'aquests que abans d'arribar a l'hotel ja demanen el micro de l'autobús per explicar acudits suats, va sortir disparat com un míssil contra el parabrisa a causa d'una frenada sobtada. Seguint indicacions de l'agència de viatges, vam deixar el graciós amb el cap ensangonat, la seva dona i les maletes, a la porta d'urgències de l'Hospital Josep Trueta. Em va saber greu, però no teníem cap altra opció.
L'infortuni d'aquell senyor tan simpàtic va deixar els avis tan abatuts que fins i tot la recepcionista d'aquell hotel fantasmagòric va trobar a faltar l'alegre guirigall que acompanyava l'arribada dels hostes de la tercera edat. Quan ja gairebé havia aconseguit repartir totes les habitacions a gust de tothom, el conductor em va venir a buscar una mica espantat. La velleta de cabells cendrosos continuava asseguda al seu seient, convençuda que encara no havia arribat al seu destí.
-Lloret de Mar em diu? No senyoreta, jo sempre baixo a la parada de Sagrada Família.
Em va caure l'ànima als peus. M'havien encolomat una àvia amb el cap perdut: segurament tenia demència senil o potser un Alzheimer galopant. La vaig instal·lar a la meva habitació i em vaig passar tot el vespre enganxada al telèfon intentant localitzar els seus familiars. Ningú no contestava als telèfons que teníem a la fitxa d'inscripció. Vaig imaginar la filla i el gendre, amb els telèfons convenientment desconnectats, volant cap a una destinació caribenya. El cervell de la senyora Maria tenia curtcircuits que la feien saltar en el temps i l'espai. Tan aviat comprenia on es trobava com em renyava perquè no volia estudiar piano. Desesperada, vaig recórrer al consell de l'agència, on em van repetir la mateixa resposta de manual: que la portés a un hospital.
Tot i que em sabia greu, estava decidida a ingressar-la al matí següent. Però llavors la vaig veure ballar. La senyora Maria es va destapar com una balladora gràcil i sensual, desmentint la seva imatge de fragilitat. Irradiava felicitat i la seva dansa embellia la música xarona que aquell músic robòtic extreia del teclat electrònic. La senyora Maria va viure aquell espectacle caduc amb l'emoció del primer ball d'una adolescent. Tots ens vam adonar que irradiava una aura especial.
Com que ens havia tocat una habitació amb llit de matrimoni, la senyora Maria va buscar la meva escalfor quan es va ficar al llit. La seva abraçada em va sobresaltar, però de seguida em vaig deixar amarar per la tebior del seu contacte i per aquella olor, barreja d'espígol i pa acabat de sortir del forn, que em retornava la meva àvia.
El matí següent, unes dones del grup em van oferir la seva complicitat per vigilar la senyora Maria durant els deu dies següents, però jo ja havia decidit que no l'abandonaria just quan abans d'adormir-se, m'havia dit a cau d'orella:
-Jaume, feia tants anys que no em duies a ballar.

divendres, 18 de setembre del 2009

Adulteris

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
En Jaume va reaparèixer a la meva vida per demanar-me, en una breu conversa telefònica, un favor emprenyador: "Si et truca la meva dona, li dius que hem dinat junts. No és el que et penses, ja t'ho explicaré...". Afortunadament, la Brígida (amiga meva també) no em va trucar; i en Jaume no va complir la promesa d'esborrar-me la sospita que li feia el salt a la dona. Durant uns dies, vaig tenir la temptació de demanar-li explicacions, però ho vaig deixar estar.
Dos mesos més tard, va ser la Brígida qui em va trucar per preguntar-me a boca de canó si aquell migdia havia dinat amb en Jaume. Com que no hi havia hagut avís previ, em vaig quedar gelat, però, fent gala de tota la meva agilitat mental (poca), vaig replicar: “Vols dir que no seria més senzill preguntar-li al teu home?” Però ella va tornar a envestir amb l'empenta d'un bou: “T'ho pregunto a tu! És senzill: només m'has de dir sí o no”. Si contestava la veritat, salvaria la meva honestedat, però qui sap si no hauria d'arrossegar a la consciència el trencament d'un matrimoni, això sense comptar la més que possible pèrdua d'un amic. Mentir em salvaria, però només de moment. El meu cap era una batedora, un garbuix d'arguments contradictoris. Com que aquells segons de silenci tens ja s'estaven convertint en una resposta, els meus llavis van trobar, jo diria que pel seu compte, una sortida lamentable: “Em sembla que sí”.
Era una manera ben idiota de dir que no, i una manera ben covarda de fer-li saber que en Jaume l'enganyava. Com que ella volia arrencar-me detalls de la infidelitat (que jo desconeixia absolutament), va insistir en veure'ns. La Brígida em va explicar que no es veia en cor d'acusar directament en Jaume, de qui estava molt enamorada, fins a tenir proves contundents. El seu matrimoni rutllava, però en Jaume tenia espais vedats a la seva curiositat que la inquietaven. Em va costar Déu i ajuda convèncer-la que jo ignorava completament la vida privada del meu amic, allunyat des de feia anys del meu cercle de relacions.
Uns dies després de parlar amb la Brígida, en Jaume, escopetejat com sempre, també em demanava una cita. Em va explicar que la seva dona el controlava al minut, d'una manera asfixiant, buscant-li amants inexistents. El fals dinar amb mi era, segons ell, una coartada d'emergència per omplir les tres hores del migdia en què s'havia quedat sense bateria al mòbil, durant les quals havia dinat tot sol mentre la dona omplia la bústia de missatges cada cop més irritats. Aquella descripció de la Brígida no lligava gens amb la dona enamorada i temorosa que, amb tota cautela, buscava proves d'alguna infidelitat. Em vaig adonar que aquella parella tenia un punt de desequilibri quan, mirant-me als ulls, en Jaume em va preguntar: “Escolta, suposo que tu no te'n vas al llit amb la meva dona, oi?”. Va tallar en sec la meva riallada retraient-me que algú m'havia vist en un bar amb la Brígida feia pocs dies. Estava perplex. Allò era massa. No mereixia altra resposta que un exabrupte: “Que us bombin!”, vaig dir-li deixant-lo amb la paraula a la boca.
No va ser fins molts mesos després que un amic comú em va donar la clau per treure l'entrellat d'aquella rocambolesca història. Sembla que en Jaume recuperava l'interès per la seva dona quan la rondaven altres homes. A ella també li plaïa tenir un home capaç de seduir altres dones. Així, feia anys que revifaven el caliu de la seva somorta passió llençant-se pistes falses de suposats adulteris. A molts amics els havia tocat el rebre. Continuaven junts gràcies a la ficció de l'adulteri, perquè sembla que cap dels dos no era prou valent per portar-lo a la pràctica arriscant-se a una ruptura.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Secrets de cuina

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Les minyones hondurenyes de la burgesia barcelonina que estiueja a Calella de Palafrugell tenen el seu punt de trobada al tercer banc (de dreta a esquerra, mirant al mar) del passeig del Canadell, on cada tarda intercanvien sucoses xafarderies sobre les seves mestresses mentre passegen els gossos presumits i els nens impertinents que tenen al seu càrrec. Jennifer, amatent servidora dels Rocabruna, troba en els secrets familiars que escampa entre les compatriotes una innocent revenja al seu esclavatge domèstic. Avui és el centre d'atenció de les companyes gràcies a l'enèsima discussió matrimonial dels seus amos, que culmina amb les sempre melodramàtiques escenes de la senyora i les enginyoses sortides del seu flegmàtic espòs. La senyora Rocabruna acusa el marit de dimitir en l'educació de la filla, que ha estat vista per la neboda modèlica en una actitud indecorosa i un porret a la mà en unes fotos del Facebook. El marit li ha recordat a la seva dona que, a l'edat de la filla, ella no era precisament un model de virtut. La dona li ha respost que si hagués estat una monja, ell no s'hi hagués pas casat. L'home ha replicat que sempre havia pensat que la gent es casava pels diners i no pel sexe. La senyora Rocabruna s'ha sulfurat i després de regirar la calaixera de l'habitació, ha estripat un conjunt de roba interior de puntes que el marit li havia regalat pel quinzè aniversari de boda i ha llençat els parracs per damunt de La Vanguardia darrere la qual es parapetava l'home. Les riallades de les minyones hondurenyes constaten, un cop més, que la Jennifer té la família adoptiva que dóna més joc.
Evidentment, les xafarderies viatgen en múltiples direccions, perquè les mestresses reclamen cada dia a les minyones novetats de les altres famílies d'estiuejants. La senyora Rocabruna té una rivalitat gairebé malaltissa amb la senyora Folch, que aquest estiu llueix unes natges turgents modelades a cop de bisturí a la Clínica Planas. Amb aquesta darrera operació, la senyora Folch ha guanyat definitivament la partida de la silueta a la senyora Rocabruna, botida sense remei a causa de la ingesta compulsiva d'antidepressius. Abans ja havia perdut la partida del vaixell (un iot de 12 metres contra una menorquina) i la de l'apartament (àtic a primera línia de mar del Port Bo enfront d'un estudi al Golfet). Afortunadament, li queda el consol de saber que el matrimoni dorm en habitacions separades i que el fill petit, un bala perduda, ha ingressat amb secretisme en un centre d'addiccions.
Aquest estiu, la senyora ha agafat a la Jennifer una tírria inexplicable. Li retreu que endreci coses vitals en llocs inaccessibles, que li encongeixi la roba rentant-la a massa temperatura, que canviï la decoració al seu caprici, que agafi sempre el telèfon, que consoli el petit quan es desperta a mitja nit o fins i tot que remeni el cul davant del senyor amb l'excusa de passar l'escombra. Et prens masses llibertats, li diu sovint la senyora. La Jennifer, meticulosa fins a la neurosi, actua amb peus de plom, però no se'n surt. Un matí ennuvolat, d'aquells en què la senyora s'aixeca amb migranya, la Jennifer rep el cop definitiu: la crisi ha afectat l'economia familiar i no poden tolerar que el sou que li paguen (en negre i per sota del salari mínim) li permeti comprar terrenys edificables al seu país i matricular el fill a l'escola més prestigiosa de Tegucigalpa mentre ells “passen just”. Han decidit retallar-li el sou a la meitat. La Jennifer acata la decisió amb aparent resignació, però al cap d'una setmana ja ha trobat una nova família. A mode de comiat, la senyora Rocabruna troba, en lloc de la llista de la compra que cada divendres la Jennifer enganxava amb un imant a la nevera, una nota on l'exminyona li revela que la senyora Folch és l'amant del seu home.

dimarts, 8 de setembre del 2009

Conjur l'amor

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Tots tenim moments de debilitat, èpoques amb la guàrdia baixa en què som preses fàcils a mans de comercials entabanadors que van de porta en porta encolomant una dubtosa línia adsl de 30 megues de velocitat o una enciclopèdia il·lustrada d'ovnis en 25 volums. La tieta Farnés era la clienta somiada de qualsevol comercial: disposava de temps lliure, diners i candidesa a cabassats. Però mai no hagués imaginat que aquella solterona innocent acabaria entrampada a mans d'un estafador barroer i sense escrúpols com el Professor Mobutu. Sembla mentida que algú amb dos dits de front es pogués prendre seriosament la targeta publicitària d'un individu que es promocionava com a astròleg, endevinaire, sanador, mèdium, xaman, tarotista i a més tenia la barra d'acabar amb un etcètera. En una segona llista afegia: Comunicar amb esperits, vudú amorós, negocis, malalties greus, protecció contra embruixos i mal d'ull. Això sí, prometia màxima seriositat, garantia total i confidencialitat. Quan la tieta, aterrida i suplicant, em va trucar i em va ensenyar la targeta d'aquell suposat professor amb nom de dictador cleptòcrata m'hauria posat a riure si no fos perquè sabia que ja era massa tard i la cosa no tenia cap gràcia.
La tieta hauria d'haver llançat a la paperera aquella targeta, com sempre, en lloc de convertir-la en la taula de salvament de la seva solitud. Si ja em costa imaginar una dona (qualsevol dona) patint d'insomni per un amor impossible, imagineu-vos la tieta. Però és fàcil entendre-la: una grisa i poc agraciada funcionària dels jutjats, sempre amagada rere muntanyes d'expedients polsosos, enamorada secretament d'un carismàtic i galant advocat criminalista, evidentment casat però amb fama de faldiller. La tieta havia vist “El diari de Bridget Jones” i es va arribar a convèncer que el Professor Mobutu podia convertir la seva vida avorrida en una ficció de Hollywood.
Li van cobrar 200 euros abans d'entrar, al setè pis d'un bloc suburbial de Salt, a la consulta, nom grandiloqüent per una cambra xafogosa amb tuf de ceba crua i il·luminada per dues espelmes on un individu panxarrut i negre com el carbó amb cara de pocs amics, vestit amb una túnica florejada i una diadema coronada de plomes de gallina li va fer quatre preguntes i li va dir que tornés amb una foto seva i una de l'home a qui calia fer el vudú amorós. La tieta va retallar la foto del diari de l'advocat estrella i, després de pagar 200 euros més, va contemplar esperançada com el professor Mobutu enfrontava les dues imatges, les embolicava amb una cinta vermella i, cridant un conjur que la va fer estremir, les cremava dins d'un pot de Cola-Cao.
A la tieta no li va semblar que el seu estimat, que la ignorava com sempre que no li hagués de desenterrar algun expedient, tingués la seva imatge “gravada amb foc a la ment”, tal i com li havien promès. Llavors va començar una nova tanda de conjurs de 200 euros per apartar intruses: la dona de l'advocat, una fiscal lleugera de cascos i alguna funcionària lasciva. I com que Mobutu i els seus sequaços es van adonar que la tieta era calé fàcil, li van proposar sessions d'espiritisme amb el seu difunt marit. L'oncle Enric parlava amb veu d'ultratomba per boca d'en Mobutu, que es posava en trànsit amb els ulls en blanc. Enmig d'evocacions nostàlgiques, l'esperit de l'oncle va acabar advertint la seva dona que s'havia de protegir, perquè tenia un mal lleig que se li començava a escampar pel cos. Les neteges de malalties eren cares, li va advertir Mobutu: 6.000 euros.
La tieta (finalment!) va caure de la figuera quan el metge de capçalera li va recomanar un psicòleg i una denúncia als Mossos d'Esquadra. Es va estalviar el primer, però no la segona. I vet aquí que des de fa tres dies faig d'improvisat guardaespatlles de la tieta. Dormo al seu pis, amb el número dels Mossos a la tauleta de nit, disposat a combatre tots els encanteris, vudús i esperits malignes que en Mobutu ha promès enviar-nos com a venjança.

divendres, 28 d’agost del 2009

Malson turístic

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Deambulo neguitós pels carrers estranys d'una ciutat desconeguda (possiblement d'un país estranger) i no sé trobar el camí de tornada a l'hotel. Ressegueixo carrerons cada cop més funestos, conscient d'endinsar-me en un inquietant laberint ciutadà. Tampoc no estic segur del nom de l'establiment on aquest matí he agafat una habitació depriment i on he deixat la meva migrada maleta oberta sobre el llit.
Encastats a les finestres o penjant sota dels balcons brunzeixen rònecs aparells d'aire condicionat que remullen amb un rajolí d'aigua repulsiu els vianants desprevinguts. L’aigua té el tacte d’una serp freda que t’acarona el clatell. Homes solitaris i desconfiats, palplantats davant dels quioscs, llegeixen diaris penjats amb agulles d'estendre roba. Pels carrers m'assalten pidolaires amb malformacions, destres plastificadors de documents, enllustradors sol·lícits i eixelebrats venedors de peixos, amb cues angunioses que sobresurten del caire de les galledes de plàstic. Em costa foragitar-los.
És disculpable perdre'm en el primer passeig exploratori per una ciutat desconeguda, però no pas oblidar-se del seu nom. Podria preguntar als vianants, però temo ignorar la seva llengua. A més, em cal ocultar la meva desorientació. Si algun pinxo s'adona de la meva inexplicable vulnerabilitat, m'assaltarà fàcilment, i com que no porto ni cinc, qui sap si em jugo una estomacada o alguna cosa pitjor. Així, sóc un home extraviat que dissimula caminant decidit, com qui ha passat mil cops per aquests carrers mai vistos, com qui arriba tard a l'oficina.
Sóc conscient de l'absurditat de la meva situació. Trobo estrany que hagi viatjat tot sol fins aquí. Intento forçar la memòria però només em vénen al cap anècdotes insubstancials, com el dia que vaig llençar el iogurt a les escombraries i em vaig quedar mirant la tapa com un idiota. Potser era un primer avís.
És una ciutat amb pudors i aromes intensos. La fortor de peix i la salabror em porten fins a un barri decrèpit que s'obre al mar exhibint sense vergonya façanes escrostonades i roba estesa. Podria trobar-me a la Barcelona pre-olímpica, però la badia irradia una claror lletosa que no he vist en cap ciutat mediterrània. Sembla més aviat una ciutat rosegada per vents corrosius, rendida a la intempèrie de l'Atlàntic: Porto? Lisboa? Aquí el temps dicta la seva llei: clava les seves urpes a les balconades, degrada tot el que toca. Fins i tot la meva pell em sembla més clivellada sota aquesta llum.
Quan el capvespre ja m’engoleix entre ombres temibles, albiro al final d'un carreró el salvador cartell lluminós del Grande Hotel Borges. Però ni a l’habitació aconsegueixo deslliurar-me de la sensació d'estranyesa. Em dutxo i camino descalç sobre la gruixuda moqueta esfilagarsada notant tot de punxades desagradables. Entre les fibres gastades hi ha amagades restes dels antics hostes de l’habitació que em queden adherides a les plantes dels peus: ungles curosament retallades, engrunes de pa, una lentilla...
El so de les canonades dota l’habitació d’una qualitat gairebé orgànica, de conductes gàstrics en constant moviment. El dibuix geomètric del paper pintat de les parets ha estat envaït per un amorf èczema de taques d’humitat. La tènue il·luminació esgrogueïda defalleix a intervals regulars, com un parpelleig. La televisió m’ajuda a contenir l’ansietat, però en apagar l'aparell s’imposa el respir agònic de l’aire condicionat. M’ataca un pensament absurd: sóc dins d’un organisme viu, dins d’una mena de monstre que m’acabarà digerint. Cada cop que em bellugo nerviós, el somier entona una maternal cançó de xerics i em bressola com una criatura indefensa. Al final, els ulls se’m tanquen...

Condemna d'estiu

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
La Caputxeta es fica innocentment a la boca del llop. Les sorolloses reixes corredisses i els estrepitosos forrellats es tanquen darrere seu. Imagineu-vos una tendra universitària de dinou anys enmig de perdularis, lladres, violadors i assassins privats de contacte femení. Temia els comentaris grollers, alguna obscenitat al meu pas, però només em clavaven els ulls. Mai com aquells dies d'agost a la presó de Figueres he tingut la sensació de ser despullada amb la mirada, ni he tornat a veure aquella espurna de desig enfebrat en els ulls d'un home. Des de llavors conservo una estranya delectança a sentir-me observada, una subtil vena exhibicionista que mantinc domesticada.
Les malfiances i les pors infundades dels primers dies es van aigualir en conèixer una curiosa galeria de personatges que, prescindint dels seus delictes, podien fer-se entranyables. Miguelín, el precoç gitanet robacotxes aspirant a El Vaquilla que necessitava un coixí al seient per aixecar el nas sobre el parabrisa, obsedit per la glòria efímera de les seves aparicions a la premsa local. La colla dels bonifacis negrets, menyspreats i humiliats cada dia per àrabs i gitanos, entabanats per passar droga malgrat que no sabien ser dolents, tot i que aparentar maldat i duresa era una de les condicions indispensables per mantenir la dignitat a la presó. El meu ajudant a la biblioteca; un reclús afable, educat i meticulós que finalment em va confessar el seu crim: assassinat a sang freda d'un avi que el va sorprendre en plena nit remenant la seva tauleta de nit. Entre els presoners amb més pedigrí hi havia un estafador amb tracte preferent que feia vida regalada a la infermeria, afectat d'algun mal imaginari que ningú s'atrevia a qüestionar. L'escortaven dos reclusos que li feien el doble paper de lacais i goril·les. Es passava bona part del matí atrafegat en una taula de la biblioteca, remenant papers i prenent decisions que tindrien transcendència més enllà d'aquells murs, com una mena de Padrí mafiós a qui ningú podia tallar els tentacles del seu poder. Vaig concloure que la presó mostrava una concentració més brutal i descarnada de les misèries i injustícies de l'exterior, on els poderosos, els forts i els mancats d'escrúpols guanyaven la partida.
Segurament perquè enyoraven el tracte proper d'una noia, una colla de presoners em van demanar que els fes classes d'alfabetització. Cada matí dedicava les meves dues darreres hores de treball social a ensenyar-los els rudiments del llegir i l'escriure. El meu alumne avantatjat era Javi, tendre representant d'una temuda nissaga delictiva que remenava les cireres al barri gitano de Font de la Pólvora. Amb 19 anys, Javi portava molt malament la seva primera reclusió; a l'enyorança del seu clan, s'hi afegia el neguit insofrible d'estar perdent els millors anys de la seva vida. Atenia les meves explicacions totalment extasiat, com si li anés la vida, i quan jo començava a recollir els patracols per marxar cap a casa, el món li queia a sobre. Més d'un cop vaig marxar veient com els ulls se li negaven de llàgrimes, tot i la virilitat que li havien inculcat.Un dels darrers dies d'agost, Javi es va despenjar dient que s'havia enamorat de mi i que li agradaria que el visités durant l'any i mig de condemna que li quedava. Li vaig contestar que el seu sentiment era fruit de la reclusió, que jo tenia xicot, però que li contestaria si m'escrivia. El darrer dia em va donar un full de llibreta d'espiral amb un poema gargotejat amb lletra infantil que era una prova d'amor i de capacitat d'aprenentatge: “Cara de luna / pelo de gitana / corazón de oro / es mi profesora / mi mejor tesoro. / Escóndeme en tu corazón / para escapar de esta prisión”.

Inspirat en una experiència de Mireia C.

Ku Klux Ca

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
La tieta em van encolomar l'animaló durant el mes d'agost. Bogart, a qui jo només coneixia de llepades esporàdiques, era més ben educat que la majoria dels nens: polit, afectuós, obedient, espavilat, gens cridaner i poc amic de buscar raons amb els altres gossos. Els primers dies trobava indigne i repulsiu això d'ajupir-me per recollir-li les caques, però ja m'hi he acostumat. Jo, que sempre he criticat tenir gossos en un pis, m'adono que Bogart porta a casa meva una existència despreocupada i feliç que gairebé li envejo, i també reconec que em costarà passar sense la seva companyia, sense les constants mostres de fidelitat que cap dona no podrà oferir-me mai.
Però fa uns dies, mentre passejàvem pel carrer, l'animal va començar a bordar com un boig a un sorprès vianant. El vaig estirar amb la corretja just abans que li clavés queixalada al turmell. La violenta i inesperada actuació del gos es va repetir al cap de poc. De seguida em vaig adonar de la característica diferencial dels dos vianants atacats: eren negres. En dies successius vaig confirmar que Bogart tenia una animadversió manifesta cap a qualsevol ésser humà de pell fosca. Tot i que bona part dels agredits s'ho prenien amb humor i jo controlava qualsevol risc de lesió, resultava enormement incòmode passejar pel carrer amb aquell petarrell escandalós i racista.
Vaig trucar a la tia, que va atribuir l'actitud del gos al fet que a Espot, el poble pirinenc on viu des de fa uns anys, no hi ha negres. “És només una reacció agressiva cap allò desconegut. Borda perquè té por”, em va explicar.
El cas em va recordar “White dog”, una pel·lícula de Samuel Fuller on un ensinistrador de gossos afroamericà s'entossudeix a “desprogramar” un pobre gos a qui membres del Ku Klux Klan havien entrenat per atacar els negres. Té un final trist: no aconseguix reeducar l'animal i decideix sacrificar-lo. De seguida em vaig plantejar el mateix repte: havia de “desprogramar” Bogart.
Vaig començar amb una teràpia de xoc; passejos diaris per Salt i Santa Eugènia, zones amb alt percentatge d'immigració. En comptes d'acostumar-se a la presència dels negres, la seva ràbia contra ells anava en augment. Cada cop els reconeixia a més distància i els espectacles de lladrucs i cabrioles eren indescriptibles.
Se'm va acudir deixar-lo uns quants dies a càrrec d'en Mustafà, un amic mediador cultural de pell fosca, però al final em va venir al cap una idea que, de tan absurda i esbojarrada, no podia fallar. Em vaig pintar de negre, com si formés part del seguici del rei Baltasar a la cavalcada dels reis de Girona. Quan em va veure sortir del lavabo embetumat de dalt a baix, el pobre Bogart gairebé es mor de l'ensurt. Em va bordar fora de si, però no es va atrevir a mossegar-me. Al cap de dues hores, rendit i afònic, va callar. Li vaig oferir el plat de menjar amb la meva mà negra i me'l va tombar d'un cop de pota. Al tercer dia sense menjar, va acceptar-me'l. També se'm va tornar a ajeure a la falda i, com feia abans, quan era blanca, va començar a llepar-me la meva mà negra. La va llepar amb tant de delit que hi va deixar una clapa blanca. Vaig pensar que Bogart estava preparat per la prova definitiva. No havíem sortit al carrer des que jo havia canviat de color.
Una colla de nens negrets s'acostava pel cap del carrer. Bogart s'hi va acostar remenant la cua. Un dels infants li va tustar el caparró i Bogart va correspondre llepant-li la mà. Com que el llepava amb tanta fruïció, vaig concloure que volia fer-li sorgir la clapa blanca. En Bogart devia haver entès que tots els negres eren blancs pintats. Primer em vaig desmoralitzar, però després vaig pensar que, en el fons, ja es tractava d'això. Potser l'havia reeducat.

La tieta del manicomi

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Aquells anys, jo encara tenia por de tornar-me boig com la tieta. L'anàvem a visitar al psiquiàtric de Salt travessant els inquietants jardins del centre i ens creuàvem amb passejants, tristament absents o extremament a l'aguait, que a la nit es convertirien en espectres dels meus malsons. Jo temia que un d'aquells éssers de comportament imprevisible se'm pogués abraonaren qualsevol moment, com els zombis de La nit dels morts vivents. A la primera visita, esperava trobar la tieta tancada en una cel·la fosca i humida, qui sap si encadenada o enfundada en una camisa de força. No contribuïa a tranquil·litzar-me que la mare, tot i la meva insistència, assegurés que la tieta era ben normal, inofensiva, amb més seny que rauxa. Una criatura tendeix a pensar que els pares sobreprotegeixen i menteixen per estalviar-li el coneixement de les veritats més traumàtiques de la vida. La veritat és que la tieta tenia una cambra pulcra i arreglada, amb cobrellit florejat i tapet de ganxet sobre el bufet; tot absolutament equilibrat i anodí. No aparentava cap dels símptomes d'una malaltia mental, si exceptuem la sonsònia de baix to de la seva veu i un atuïment que jo atribuïa a la potent medicació dedicada a combatre uns terribles desordres interns que podien aflorar en qualsevol moment i posar-nos en risc si no ens afanyàvem a tocar el dos. Segurament ella percebia el meu neguit, perquè em podia estalviar els dos petonets de rigor. Més que una pacient, semblava una amatent col·laboradora de les monges que regien l'establiment.
S'havia teixit un dens silenci familiar al voltant de la tieta, a la qual els seus pares (els meus avis) no visitaven mai. L'avi tampoc no podia saber que nosaltres hi anàvem. Quin era el misteri? Potser l'avi havia estat víctima directa de la seva follia. Què els podia haver fet? Quin crim no es perdona a una filla? La meva imaginació era més perillosa que la veritat.
No se m'escapava que la mare sempre parlava dels mals hereditaris de la família, però mai no es referia a la follia. Per aquells anys vaig veure una pel·lícula que em va fascinar i aterrir: Lilith, de Robert Rossen. Una preciosa noia esquizofrènica d'instints destructius (Jean Seberg) sedueix el seu terapeuta del psiquiàtric (Warren Beatty) i l'embolica en la teranyina de la seva follia. No vaig entendre si era una pel·lícula sobre la força de l'amor o de la bogeria, però em va ficar al cos dues pors: la de tornar-me boig i la d'enamorar-me.
Aquella obligació dolorosa que no ens podíem estalviar es va mantenir fins que em vaig fer gran; la visitàvem un o dos cops l'any, avergonyits i amb el cor encongit. Vaig haver d'esperar que es morís per tenir la clau del misteri. Després d'un trist enterrament amb una desena de persones, la mare em va explicar que la tieta havia estat expulsada de casa per haver tacat l'honor de la família. L'estricta moral de l'avi no podia tolerar una mare soltera. Durant la postguerra, les sortides per a una dona repudiada no eren gaire galdoses. Una de les opcions consistia en carregar de raó l'avi que l'acusava de meuca i llançar-se a la mala vida, i l'altra, buscar acollida en alguna institució mitjançant un certificat mèdic -signat per pura commiseració- on s'hi consignessin problemes psicològics. La disjuntiva era cruel: o passar per boja o per puta.
De seguida vaig preguntar què se n'havia fet d'aquell fill, del meu cosí secret. La mare em va dir que li havien pres un cop alletat i segurament l'havien ofert en adopció a alguna família benestant. La tieta no el va veure mai més, de la mateix manera que no havia tornat a veure el pare despòtic que la va treure de casa.

El fill del desertor

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Com que el poble era un polvorí de murmuracions a punt d'explotar, finalment he reunit prou forces per sortir de casa i deixar que tothom pugui contemplar la meva vergonyosa i boteruda panxa d'embarassada. No la podia amagar més temps. La confirmació del meu pecat, del bombo contranatura de la família Vicent, els ha deixat estabornits. Tan acostumats a aixecar brames infundades, les xafarderes gairebé s'han sorprès que una així de grossa resulti ser veritat. La meva aparició ha fet elevar el to de les males llengües, que s'han deixat anar al meu pas: “Guaiteu la truja”, “Més puta que les gallines”, “Aquesta família són com conills”. Els ulls se m'han omplert de llàgrimes, però de seguida he sentit l'escalf del fill que em creix a les entranyes. És com si la criatura em consolés dient: no pateixis, mare, com més fàstics, millor; més segur estarà el pare.
El pare, el meu home, travessa el poble moltes nits com un vampir, temorós que cap conegut el pugui reconèixer, s'enfila per la finestra ajustada i es fica dins del meu llit fins que la primera llum de l'alba l'obliga a marxar, a contracor. L'Enric es pensava que la guerra era una línia ben definida entre bons i dolents, com les dues fileres de soldats de plom amb què jugava de petit. Però de seguida va descobrir que la guerra de veritat era un dolorós aiguabarreig amb enemics invisibles, traïdors, espies, fam, misèria, bales perdudes i ordres suïcides que valia més no complir. Com la d'aquell sergent inhumà que els havia enviat a conquerir a pit descobert un turó descarnat amb un niu de metralladores. Els companys queien com mosques i l'Enric va decidir deixar-se caure enmig de la carnisseria abans que una bala decidís per ell. Va esperar immòbil i quan es va fer de nit es va aixecar d'entre els morts per convertir-se en un desertor. En un parell de setmanes tornava a ser a prop del poble, refugiat en una ruïnosa barraca dels bancals. Tots sabíem que no hi havia compassió amb els desertors: si el descobrien, era home mort.
El meu sogre, el pare de l'Enric, el va rebre amb una plantofada que li va girar la cara, però de seguida el va abraçar i li va perdonar la seva debilitat. La deserció de l'Enric canviava moltes coses: a casa érem d'esquerres i republicans, però des de llavors vam començar a desitjar secretament la victòria d'en Franco. Un triomf dels republicans el portaria de dret davant de l'escamot d'afusellament. Vam fer córrer que havíem rebut el comunicat de la seva mort, vam fingir la sotragada de la pèrdua i dúiem el dol amb resignació. No li vam pagar cap missa perquè el capellà havia fugit espaordit quan els de la FAI van cremar el Sant Cristo. Mentre els veïns encara ens compadien, nosaltres preparàvem la carmanyola que l'Enric recollia cada dues o tres nits.
El pare de l'Enric va estar a punt de clavar al seu fill una segona plantofada quan va saber que m'havia prenyat. L'embaràs posava en risc el mur de mentides que havíem aixecat per protegir-lo. Al poble no hi havia homes joves i era impossible que ningú es cregués que, vestida encara de dol, ja m'hagués lliurat a un altre. Segur que sospitarien que l'Enric corria emboscat per aquells rodals. Ja teníem coll avall que aniria a perdre el fill amb la gitana d'Ondara, però el meu sogre s'hi va negar en rodó i ens va comunicar una dràstica decisió: el pare sóc jo! La minyona ens va ajudar a escampar el rumor: el vidu de can Vicent s'ha ficat al llit de la seva jove i l'ha prenyada; quin escàndol!
El meu sogre carreteja la vergonya amb tanta dignitat, suporta el menyspreu amb tanta enteresa, que només desitjo que el fill que espero s'assembli més a l'avi que al pare.

Inspirat en un fet ocorregut a El Verger, a la Marina Alta.

dijous, 30 de juliol del 2009

Matar el pare

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
De petit, suportava amb enteresa les pallisses del pare esperant el dia, tan llunyà, en què la decrepitud de la vellesa el debilitaria al mateix temps que jo emergiria d'aquell cos escanyolit i vulnerable amb una força multiplicada per tants anys de rancor acumulada. Llavors es giraria la truita i jo tindria tot el poder. Moltes vegades, mentre tremolava pels cops de cinturó a l'esquena i lluitava inútilment per reprimir les llàgrimes, em capficava a comptar les fuetades, per poder cobrar el deute exacte quan m'arribés l'hora de venjar-me. "Te les tornaré una per una, malparit", repetia mentalment a cada sotragada. Les meves bretolades i les pallisses del pare es barrejaven en un tot indestriable que no em permetia saber quines havia engendrat les altres. ¿Era la violència del pare el seu únic recurs contra la meva salvatgia congènita? ¿O eren precisament els seus cops els que m'havien fet tornar mesell i rabiós?
Tenia un sentiment contradictori envers la mare: la sentia com una companya de fatigues quan li tocava el rebre, però l'odiava sense pal·liatius quan era incapaç d'aturar el meu càstig. Després sí, després li era ben fàcil oferir-me la seva falda acollidora per descarregar les llàgrimes, per això vaig considerar que era un pas endavant, que estava més a prop de l'anhelada venjança, quan vaig poder menysprear el seu consol. M'ho podia fer tot sol. No necessitava ningú. Em calia ser fort, resistent, independent, autosuficient... El nen havia de quedar enrere. La força em semblava llavors l'única manera de sobreviure en un món hostil.
Els companys de classe admiraven i temien la meva duresa, de la qual els oferia proves constantment: agosarades bretolades, topades amb els mestres, baralles a l'hora del pati amb ganàpies de cursos superiors... Em consideraven un tipus perillós, em respectaven, i això em redimia del paper de víctima que em tocava fer a casa. Com que no volia donar cap satisfacció als pares i tenia amb ells una lluita permanent, vaig convertir-me en un alumne mediocre, malgrat que amb una mica d'esforç hauria estat entre els destacats de la classe.
Ara em penedeixo de moltes coses, però quan ets una criatura mancada d'estimació, no tens gaires opcions. No pots aprendre la tendresa si ningú te l'ensenya. Tot es veu molt fàcil, molt clar, des de la distància. Llavors jo només entenia el llenguatge dels cops: acció i reacció.
Us preguntareu si mai vaig arribar a executar la meva venjança. Només una vegada, quan tenia 18 anys, vaig estar a punt de posar-li la mà a sobre al pare, però una mena de pressentiment em va aturar. Com un senyal d'alerta, llavors encara nebulós, que m'advertia que si el tocava, corria el risc de contaminar-me, de ser com ell. Llavors ja m'havia començat a adonar que la nostra convivència tenia molts matisos que de petit m'havien passat per alt: la malaltia crònica de la mare, l'alcoholisme del pare, la precarietat econòmica.
Ara la truita s'ha girat d'una manera eloqüent. El pare és un vidu octogenari amargat i incombustible que acaba de sortir ben parat de l'enèsim retall del seu fetge apedaçat. Vaig a veure'l un cop a la setmana a casa seva. El visito tot sol; mai no he volgut que conegués les seves tres nétes. Mentre esperem plaça en una residència pública, se'n cuida una amatent assistenta colombiana sense papers que l'arrossega amunt i avall amb una cadira de rodes i li busca les ullades de sol entre els arbres del parc. El pare la insulta sovint, davant de tothom, i a vegades li llença unes manotades violentes que la noia ja ha après a esquivar.

divendres, 17 de juliol del 2009

A ciutat

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
-Prou! Si faig un pas més, trauré el fetge per la boca. Sóc un vell, noi! Un coi de vell inútil en aquest món de color de rosa on regna la imbecil·litat de l'eterna joventut. No hi ha res a pelar. Se me'n fot que arribis tard a tennis! Ja no tinc edat per seguir aquest ritme esbojarrat, per anar amunt i avall com una gallina sense cap. Les vostres presses que no us duen enlloc me la bufen. A ton pare li ha costat ben poc de desaprendre tot el que li vaig ensenyar al poble. Vols que et digui la veritat? Els nens d'ara em foteu pena! Sí, Nil, no em miris amb aquesta cara de babau. L'avi no s'ha pas begut l'enteniment. L'avi ja en té la pipa plena d'aquesta lluita contra el rellotge de cada dia quan surts d'escola. Els nens d'ara sembleu executius, amb la maleta plena fins a rebentar i tots els horaris quadriculats: el conservatori, l'anglès, l'escola esportiva... En tots aquests mesos encara no m'he après tot aquest galimaties d'activitats extra escolars. Arribes rebentat a casa i llavors sopes a corre-cuita i et poses a fer deures. I per què? Els teus pares es pensen que així et preparen per al futur, que així et faran més competitiu, que així seràs algú... Ja pots comptar! Ningú, no seràs! Un de tants, un xaiet més dins el ramat, un escarràs a mans de la publicitat i el consumisme. No t'enganyis, noi. Així és com et fan empassar com si fossis una oca les lleis d'aquest món esgavellat que no gira rodó. Així et tenen ocupat perquè no els fotis gaire nosa mentre ells es dediquen a fer calés per anar canviant de cotxe, de casa, de telèfon mòbil, de gimnàs, de parella... És això el que vols? Si, és clar, tu encara no m'entens, m'escoltes com si sentissis ploure. Avi, no em ratllis, oi?
-El teu pare ja no se'n recorda, però de petit, ell encara corria en bicicleta cada tarda i es pelava els genolls pels marges; jugava d'amagat a la màquina de marcianets del casino del poble i s'enfilava per abastar cireres a l'arbre del veí. I quan només era un tap de bassa, ja tornava a casa calent d'orelles: perquè s'amorrava a alguna mossa al paller o perquè algun ganàpia l'estomacava. Tenia força joguines, no et pensis: el CineExin, l'Escalextric, l'Ibertren, els Madelman, l'Exin Castillos i altres antigalles que ara tu trobaries prehistòriques però que llavors eren el somni de qualsevol criatura. Però saps què? Res no podia comparar-se amb sortir al carrer amb la colla. A cavall de les bicicletes, els nens d'aquell temps eren aventurers, un colla d'indis sioux amb les pintures de guerra, grans exploradors decidits a endinsar-se en territoris salvatges i plens de perills. Es ficaven al bosc i experimentaven l'emoció, el misteri, el valor i la por. Ben lluny del món dels adults. Aquell era el veritable aprenentatge de la vida. Allí, enmig de la natura, s'aprenien coses que potser tu no arribaràs a saber mai. Aquí, ja de petits, us tallen les ales de la imaginació, us prohibeixen l'aventura i us inflen el cap de seny. Us fan homenets submisos i dòcils, aprenents d'esclaus que obeeixen totes les lleis, fins i tot les que us xuclen la vida. Aquí no podeu córrer sols, a ciutat tot és massa perillós, i a la vegada massa pulcre i desinfectat.
-No, Nil, no, avui no aniràs a la classe d'anglès. Ni avui ni cap altre dia. S'ha acabat. No tinguis por. No ploris, criatura. Serà divertit, t'ho prometo. Anirem fins a Collserola, ens ajaurem a sota d'un pi, mirarem el cel i imaginarem què amaguen les formes dels núvols, ens enfilarem a dalt d'un arbre gegant i començarem a fer-nos-hi una cabana. Però no en diguis res al teu pare, que es pensaria que ja m'ha atrapat la demència senil.

dimarts, 14 de juliol del 2009

Quaranta anys de pluja

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Durant la meva adolescència, vaig sentir des del llit els càntics dels condemnats a mort que passaven de matinada per davant de casa a bord del camió que els duia a afusellar al cementiri; vaig passar hores de neguit, aferrada a la mà de la mare, dins la humida foscor del refugi del jardí de la Infància; vaig llegir els paperots arrugats on el pare, culpable de tenir un carnet d'Esquerra Republicana, ens escrivia les seves desesperades notes secretes des de la presó; però tots aquests moments terribles s'han anat descolorint en la memòria i, setanta anys després, només recordo vivament un fet que aquells anys de grans trasbalsos va semblar una anècdota insignificant, però que a mi em va ensenyar clarament la nova llei dels guanyadors i em va encomanar una ràbia que els 40 anys de franquisme no van aconseguir reprimir: el robatori del meu impermeable verd.

Durant els intensos bombardeigs que van precedir l'entrada a Girona dels nacionals, vam deixar casa nostra i com tants altres veïns vam buscar refugi de les bombes en cases de pagès d'amics i parents de les rodalies de la ciutat. Vam passar tres dies refugiats en un soterrani d'una masia de Fornells, alimentant-nos amb blat de moro cru, cansalada i pa sec. Érem unes quatre o cinc famílies que no ens coneixíem i ens miràvem amb recel. Com que se'ns acabava l'aigua i ningú no gosava sortir a buscar-ne, alguns homes es van posar a beure el vi d'una gran bóta. Resulta que la beguda els va animar i van contagiar a tots la seva alegria. El que havia començat com el rosari de l'Aurora va acabar com una festa major: tots cantant i ballant. La vida ens reserva a vegades aquests moments sorprenents.

Però a la tornada a casa ens esperava la dura ressaca. Els carrers ja estaven a mans de l'exèrcit invasor. Es vivia una calma estranya, com de crits escanyats, com de dolors que anaven per dintre. Quan vam arribar a casa la vam trobar tota regirada i sense la meitat dels mobles. La mare de seguida va pensar que els soldats rojos en retirada o les corrues d'exiliats l'havien saquejada en trobar-la buida, o potser havien estat els feixistes que s'havien informat ràpidament i ja sabien que el pare era un assidu del centre republicà. Una amiga de la mare ens va treure de dubtes. Tot el carrer ho sabia. Els veïns de dalt havien forçat el pany i havien carretejat cap a casa seva tot el que havien pogut: matalassos, roba de llit, vestits, coberteria. La mare, amb un rampell de geni, va pujar les escales de quatre en quatre per encarar-se amb la senyora Paulina, però la veïna tenia el seu discurs preparat. Li va dir que no esperava tornar-nos a veure perquè tothom sabia que érem uns rojos declarats, que no ens tornaria res i que el millor que podíem fer era marxar de seguida si no volíem pagar per tot el mal que havíem fet. La mare va quedar marejada, amb tremolor de cames, com si li haguessin clavat un cop de puny als morros. Només va poder obrir la boca un moment per dir: “-Mal? Quin mal?” Però llavors la dona malvada ja li havia tancat la porta pels morros.

Uns dies més tard vaig veure amb sorpresa que una companya d'escola, la neboda de la veïna de dalt, duia el meu impermeable verd. Era la meva peça de roba preferida i quan me'l van regalar per la comunió vaig estar dies resant perquè plogués i poder estrenar-lo. Vaig tornar a casa enfurismada, amb els ulls plens de llàgrimes, dient-li a la mare que aquella nena era una lladre i l'havíem de denunciar a la policia. La mare, amb rudesa, em va contestar: -Tu calla i no diguis res, ni una paraula!

Aquell dia, a més de començar a aprendre a mossegar-me la llengua, vaig començar a odiar la pluja i l'anguniosa submissió dels vençuts.

Inspirat en un episodi viscut per Maria Rosa Hugas

dilluns, 6 de juliol del 2009

Mata-rates

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés


No vaig acabar de dur-me a la boca la darrera enforquillada de truita de formatge perquè em vaig fixar que la reixeta de ventilació s'aixecava una mica i per l'escletxa s'esmunyia dins de la cuina una bestiola fosca, de la mida d'una nou, que saltironejava arran de la paret fins a amagar-se darrere de la nevera. Una esgarrifança em va recórrer el cos, com quan trepitges un caragol o toques sense voler un xiclet enganxat sota la butaca del cinema. Vaig deixar el sopar a mitges i, armat amb una escombra, em vaig posar en posició de botxí al costat de la nevera. Però mentre esperava que aquell ratolí agosarat tragués el nas, se'm va refredar la rauxa: l'havia de colpejar amb el pal o amb el raspall? Pretenia matar-lo? Quin mal m'havia fet? Vaig decidir esperar la seva reaparició assegut a taula, però ja amb més curiositat que rancúnia. Com que l'animaló es feia pregar, vaig llançar-li la porció de truita que s'havia refredat al plat. L'esquer va funcionar. Amb molta cautela, aturant-se per mirar cap a totes bandes després de cada petita cursa, el ratolinet va arribar fins al seu objectiu. La seva pulcritud i delicadesa em van emocionar: aixecat sobre les potes del darrere, amb unes destres manetes de criatura, s'acostava diminutes porcions de truita al morro, les ensumava arronsant el nas i després les rosegava frenèticament amb les dentetes. Els seus ulls foscos i profunds no van parar de llançar-me mirades d'inquietud fins que, consumat el seu banquet, va desaparèixer per la reixeta. Llavors em vaig sentir molt sol.


Aquest episodi va fer que em comencés a apassionar pel món de la rates (tot i que pugui semblar fastigós) i els obrís les portes de casa meva. Un cop extreta la reixeta, el ratolí va portar a casa els seus companys. Cada vespre, mentre sopava, contemplava fascinat les sorprenents evolucions d'aquella colla de rosegadors. Fins i tot vaig deixar de mirar la tele: els ratolins s'havien convertit en el meu gran espectacle. Havia après a distingir cada individu. Em van agafar confiança i els exemplars més sociables menjaven de la meva mà. A l'hora de preparar el sopar, de proporcions familiars, intentava conciliar els nostres gustos. Amb una escarpa i un martell, vaig engrandir el forat de la reixeta perquè els líders de la colla, les immenses rates de claveguera, poguessin accedir també a la meva cuina. La visita marcava un nou estadi en la nostra relació: com quan una xicota et fa sopar amb els pares.


Em sentia posseïdor d'un secret preciós que em feia especial. Sabia que em calia mantenir-ho en secret a l'oficina. Si mai ho sabessin, els meus envejosos i gregaris companys em tractarien d'excèntric, de sonat, i tindrien una arma més per humiliar-me, per relegar-me de nou a la reclamació d'impagats. Però en un moment de debilitat no em vaig poder estar d'explicar-li la meva peculiar relació amb les rates al meu company de taula. Em va mirar incrèdul i vaig haver de donar-li més detalls. Des de llavors, sempre troba excuses per evitar-me. Al meu voltant, regna un silenci incòmode. El supervisor repassa amb sorprenent minuciositat la meva feina, com si esperés errors que mai no he comès. Em sento vigilat, fins i tot temut; noto les mirades de reüll que em segueixen per damunt de les pantalles dels ordinadors quan travesso l'oficina.


Els tinc a les meves mans i els faré pagar els seus menyspreus. He guardat dues capses de mata-rates al calaix de la meva taula, que estic segur que em tafanegen. Quan coincideixo amb els companys davant del dispensador d'aigua mineral els miro amb cara de boig mentre beuen i els deixo anar: “Crec que ha arribat el moment de prendre una dolorosa determinació amb les rates”.

dimarts, 30 de juny del 2009

Un xoc per morir

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
Jo he vist la mort de cara: dues llums enmig de la foscor que m'enceguen i se'm tiren al damunt sense temps d'esquivar el xoc frontal. Havia sortit de casa cap a les set del matí, encara de fosc, per començar un curset de patinatge a Barcelona. No hi vaig arribar mai. Tampoc no he tornat a patinar mai més. No puc córrer, ni saltar; encara gràcies que pugui caminar. El conductor de l'altre cotxe va morir a l'acte. Potser el destí hauria estat més cruel si m'hagués fet morir a mi i l'hagués salvat a ell, perquè la culpa, tot i que ja va pagar prou deixant-hi la pell, era tota seva.
De vegades repasso el meu diari, on hi tinc enganxats els retalls de les notícies que van sortir a El Punt i al Diari de Girona l'endemà de l'accident: “Un noi que mor fereix una dona després de saltar-se un control policial i accidentar-se”. Jo era aquesta dona; conduïa confiada pel meu carril, respectant les normes de circulació, il·lusionada amb el meu curset. No som prou conscients que la vida se'ns pot girar en uns segons. Ell segurament conduïa begut, si no, no s'entén que s'escapés del control. Anava massa de pressa, s'havia saltat una doble contínua, enmig d'un revolt sense cap visibilitat on ens vam trobar de cares, sense temps de fer el cop de volant que evités l'impacte brutal que va convertir els cotxes en ferralla i va trinxar els nostres cossos. Encara ara sóc capaç de recitar les parts del meu cos destrossat com si fos el Pare Nostre: genoll dret, fèmur dret, tíbia esquerra, pelvis, braç esquerre, cara, nas, pòmul, ull, melsa, ronyó, fetge i pulmons.
Les primeres paraules que recordo haver pronunciat després de l'accident van ser: “-Que no m'operen?” Una infermera em va contestar: “-Ja t'hem operat.” Havia perdut la noció del temps durant quatre dies, però sempre havia contestat amb coherència les preguntes que em feien. Això obria esperances. El cervell no havia patit lesions. Tenia el cos fet miques, però el cap governava el meu cos i guardava prou força de voluntat per aferrar-me a la vida.
Els primers dies a la Unitat de Cures Intensives ningú s'atrevia a assegurar a la meva família que sobreviuria. Jo li agafava la mà tan fort a la meva mare que quan una infermera li va demanar que sortís un moment de l'habitació, li va costar Déu i ajuda poder-se'n desfer. Tenia molta por. Al meu diari hi guardo també una altra notícia que va sortir uns dies després de l'accident: “Demanen ajuda a Internet per a una accidentada i col·lapsen el Banc de Sang”. Em van posar 58 bosses de sang en quatre dies. Com que sóc A negatiu, devia desequilibrar les reserves del Banc de Sang i els amics i familiars es van mobilitzar. Em feia gràcia pensar que duria per sempre més la sang de 58 persones, però una infermera em va explicar que la sang es renova contínuament. Però per a mi, és com si encara portés la sang de tots els que em van ajudar.
Moltes visites que rebia a la UCI no podien entrar i els dos acompanyants amb permís per acostar-se al meu llit repassaven la gent que treia el nas per un finestral lateral, inaccessible a la meva vista, clavada al sostre a causa de la meva immobilitat. Un d'aquests dies la meva tieta em va trobar amb els ulls plens de llàgrimes i va quedar sorpresa quan li vaig dir que plorava d'alegria, de sentir-me estimada per tanta gent. També recordo un metge que, quan tornava a la consciència, em va dir a cau d'orella: “Caminaràs i seràs tan guapa com abans”. Això em va donar forces per suportar la dura i llarga recuperació.
Durant el primer any després de l'accident, quan anava d'acompanyant dins un vehicle, tenia l'angoixant sensació que tots els cotxes se'm tiraven al damunt. Però ho vaig superar. Torno a conduir, faig avançaments i, de vegades, no ho negaré, també corro. Deu ser la millor prova que he perdut la por i que és veritat que allò que no et mata, et fa més forta.

Crònica de l'accident sofert per Gemma Avellí, de Borrassà, l'1 d'abril del 2006.