divendres, 26 de desembre del 2008

Cançó de Nadal


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
El vaig conèixer en un cafè mentre ens explicava, amb tota convicció i absoluta credibilitat, aquella surrealista entrevista laboral de la roulotte. Una ETT l'havia sotmès a un test d'intel·ligència amb uns resultats tan brillants que, per primera vegada, podien enviar un candidat a una misteriosa col·locació que la pròpia agència ignorava. El van adreçar al kilòmetre ix d'una carretera solitària, enmig d'una plantació de blat de moro de Valldevià, on hi havia aparcada una rònega roulotte. La caravana era una tapadora: camuflava un interior d'alta tecnologia que semblava una nau espacial, amb pantalles d'ordinador, botonets, llumetes parpellejants i sorollets galàctics tipus bip-bip. Dues noies de freda bellesa nòrdica i vestimenta provocativament futurista li van fer un segon test igualment reeixit. Van pactar un sou i un horari. I just quan anaven a explicar-li en què consistiria exactament la seva feina, van descartar-lo perquè es van adonar que la seva adreça coincidia amb la del psiquiàtric. L'esclat eixordador de riallades amb què la concurrència va celebrar la fi de la història em va fer entendre que segurament només aquesta última informació era autèntica.
Efectivament, quan va guillar, em van confirmar que en Falconeti (la majoria ignorava el seu nom real) no girava rodó, però això no impedia que fos considerat un tocat del bolet genial, una màquina inesgotable d'anècdotes i ocurrències.
Més endavant, un seu antic company d'escola em va certificar que havia estat un alumne brillant, lúcid, capacitat com pocs, fins que el primer any de carrera el cervell li va fer un clic que li va capgirar la vida. Combinava èpoques eufòriques, durant les quals destil·lava un humor càustic i una vitalitat forassenyada, amb períodes depressius en què semblava una ombra abatuda de si mateix. Llavors, desapareixia llargues temporades en què suposadament romania ingressat i en tractament.
Després d'una d'aquestes desaparicions, que es va allargar anys, el vaig retrobar a la Rambla fent de músic de carrer. Aquell dia, jo duia la meva filla petita de la mà, i em va alegrar comprovar que quedava fascinada per la versió interminable de la cançó “Una ampolla a dalt de la paret” que en Falconeti interpretava amb una vitalitat encomanadissa. Vaig aconseguir desempallegar la nena de la rotllana de criatures quan ja comptava l'ampolla dues-centes. Era prou capaç d'arribar al miler.
Un dia, el vaig descobrir a les cartes al director d'El Punt, on en signava una on es queixava que les noies de Girona semblaven monges en comparació amb la promiscuïtat de les barcelonines.
Però l'anècdota més entranyable va tenir lloc en aquell bar atapeït de gent on el foteta de la colla el burxava per fer-li cantar una cançó de Nadal. En Falconeti va plantar un tamboret entre les taules, s'hi va enfilar i amb gran autoritat va imposar el silenci. “Com que s'acosta el Nadal, cantarem el Fum, fum, fum!”, els va dir. Amb posat de director d'orquestra, Falconeti animava el personal a cantar taula per taula. Tímidament, una munió de desconeguts de diferents cercles i generacions s'anaven afegint a la cançó. Tot el bar va acabar bramant com una sola veu. Costava d'entendre que un espectacle tan senzill pogués ser tan emocionant. Va ser un d'aquells moments en què la vida quotidiana s'omple d'una màgia que et reconcilia amb el món, com l'escena final d'una pel·lícula de Frank Capra.
Vaig tornar a veure en Falconeti al cap d'uns anys, amb el rostre entresuat i amb aquella mirada de serenor química, com si estigués esgotat d'un llarg viatge o de l'esforç d'aturar la cançó interminable que li sonava dins del cap.

Inspirat per les vivències de dos malalts d'esquizofrènia.

dissabte, 20 de desembre del 2008

Un Nadal per fugir


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Els nostres professors tenien més fusta de funcionaris de presons que de pedagogs. Al llarg de la meva vida escolar he hagut de suportar una penosa trepa de totxos mestretites, sense curiositat, bagatge intel·lectual ni cap complicitat amb els alumnes. Però res no es pot comparar amb el fatídic atzar que va reunir en aquell mateix curs els espècimens més ineptes de l'institut. S'enduien la palma en Rasputín, que es limitava a llegir, dia rere dia, paraula per paraula, el llibre d'història contemporània, i la flasca de mates, que omplia la pissarra de galimaties algebraics indesxifrables. Les classes se'ns feien monòtones, absurdes, depriments. Havíem de deixar volar la imaginació si no volíem que els nostres cervellets en fase de formació acabessin explotant en mil bocins.
Vist aquell panorama desolador, resulta fins i tot comprensible que l'Arcadi intentés convertir en realitat la boirosa fantasia col·lectiva de fugir d'aquella aula-presó. Sembla que la idea se li va acudir després de veure a la tele "Las aventuras de Geremiah Johnson", un western ecologista de Sydney Pollack on Robert Redford encarnava un desenganyat soldat americà que fuig de la civilització per refugiar-se a les muntanyes i emprendre una lluita solitària contra la natura i els indis. En aquesta pel·lícula, l'obtús però sensible Arcadi va trobar un possible paradís: la natura verge. Anhelava la vida del bon salvatge. Era fill de pares separats, s'allotjava en una residència estudiantil i els caps de setmana els seus progenitors no es barallaven precisament per acollir-lo. L'havien apuntat a un grup d'escoltes on havia agafat afició a l'excursionisme.
Qualsevol persona amb dos dits de front s'hauria adonat que aquella fugida era una criaturada. Molts adolescents s'escapen de casa, però ben pocs amb el propòsit de viure sols en un bosc a només dues hores de cotxe. L'Arcadi era tossut com una mula i em va convertir en còmplice de la seva minuciosa planificació. Ja es veia dins d'una confortable cabana de fusta, vivint de la caça i la pesca com un nou Robinson Crusoe. Des que em va confiar el seu pla, fèiem conciliàbul a l'hora del pati i després l'acompanyava a comprar provisions. Ens va costar Déu i ajuda que el suspicaç empleat d'una ferreteria ens vengués una destral d'un pam de tall. L'Arcadi tenia una llarga llista d'estris per anar omplint la motxilla: llanterna, navalla suïssa, carmanyola, hams, fil de cuca, brúixola, fogonet, etcètera.
S'havia inventat una excursió amb els escoltes el primer cap de setmana de les vacances de Nadal que li donaria dos dies de marge abans no el comencessin a buscar. Viuria en un paratge recòndit i feréstec del Pirineu triat amb tota cura als mapes Alpina.
A mesura que s'acostaven les festes, vaig començar a patir de veritat. I si es perdia enmig del bosc? I si el trobaven garratibat sota una allau de neu? No m'ho perdonaria mai. Però al mateix temps, em resistia a convertir-me en un traïdor, a fer miques el seu somni de primitivisme. L'Arcadi havia abocat totes les seves frustracions en aquell somni impossible. Just el darrer dia abans de les vacances de Nadal, ho vaig explicar tot al tutor del curs, advertint-lo que me'n mantingués al marge. En la calidesa familiar dels àpats nadalencs, no em podia treure l'Arcadi del cap. M'imaginava el pare buidant-li la motxilla mentre a ell li regalimaven llàgrimes de ràbia.
Passat festes, ens vam retrobar a classe. No vam comentar la seva frustrada aventura. Se'l veia resignat. Va perdre el poc interès que tenia en l'estudi i després d'encadenar suspensos, va haver de repetir curs. L'any següent el van canviar d'institut.

Inspirat en una vivència de Xavier A.

divendres, 12 de desembre del 2008

La navalla


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Ja fos per fatxenda, per inconscient o per tafaner, però el cas és que jo era l'únic de la colla que, quan fallaven els proveïdors habituals, gosava aventurar-se a buscar herbes en territori comanxe. No us parlo de camamilla, és clar. A l'edat del pavo, jo era un consumat fumador de maria. Els meus fracassos escolars, els embolicava en paper de fumar i els deixava volar cap al cel en forma d'anelles de fum. Aparcava la Vespino a dos carrers de distància (no fos cas que me la birlessin) i m'infiltrava pel primer carreró del Barri xino amb el cor encongit. Un món salvatge sota la ciutat assenyada. Flotava en l'aire una densa atmosfera de perillositat. Les rumbes dels Chunguitos, els gossos famèlics, les llambordes i façanes suant humitats decimonòniques, i en algú racó inquietant, alguna xeringa amb restes de sang.
Aparentava suficiència i caminava tranquil·lament fins al bar Pepi, com si tingués el cul pelat de passejar-me entre manguis i meuques. Però em traïen l'acne juvenil i els ulls inquiets. No m'escapava que alguna d'aquelles desferres de prostíbul, capaces de destrempar el més desesperat, em tirés la canya: "Vente rubiales, que te haré un hombre!".
M'asseia a la barra del bar i demanava un quinto. Després, amb la mirada perduda dins el got per dissimular els nervis, feia la pregunta, tota una proesa de laconisme: "¿Tienes?" Si el bar tenia material, pagava la beguda a un preu inflat i en el gest de tornar-me el canvi, la dona em passava dissimuladament la xocolata. Quan no n'hi havia, no em quedava altre recurs que recórrer a El Camborio, un pinxo raquític, amb una pitrera on es marcava un costellam anguniós que semblava una gàbia de canari. Era un mitja merda que qualsevol hagués pogut tombar d'un esternut. Tot i així, era el paio que remenava les cireres. El seu passat tèrbol inspirava respecte i temor. A la butxaca del darrere dels seus texans ajustats es marcava el bony d'una navalla. Un rictus de maldat dibuixat al seu rostre et feia comprendre de seguida que la seva força provenia del fet que era un tipus disposat a tot. Una mirada d'aquell individu t'omplia de males vibracions.
I resulta que aquell tipus que segurament es passava setmanes sense moure un múscul de la cara somreia només de veure'm entrar al bar. Es veu que jo li despertava alguna mena de simpatia. Em cridava al seu racó de la barra i, amb veu de cassalla, m'animava a conversar: "Cuéntame argo". Amb el temps vam anar forjant alguna cosa semblant a l'amistat. Vivia d'una parell de prostitutes a les quals, segons va confessar amb orgull, protegia. Un fill se li havia mort de sobredosi. La nostra relació no impedia que em prengués el pèl a cada transacció. Un dia em va explicar que l'havien d'operar d'un càncer a la gola. El vaig visitar a l'Hospital. Feia un volum migrat sota els llençols i els seus ulls havien perdut tota la malícia. Em va semblar que no se'n sortiria. Amb gestos, em va demanar una cigarreta. Abans d'amagar-la sota el coixí, em va voler ensenyar que se la podria fumar pel forat del coll. Després em va fer acostar i va fer l'esforç de parlar. Entre rogalls i xiulets, vaig entendre que preguntava per les seves dones, que encara no l'havien anat a veure. El Camborio temia que s'haguessin buscat un altre macarró. Llavors em va posar la seva navalla a la mà. Em vaig espantar. Què pretenia? Em va costar lligar caps. Volia que lliurés la navalla a les dones. Era la seva manera d'amenaçar-les, d'advertir-les que tornaria. El Camborio no va sortir mai d'aquell hospital. I jo encara conservo aquella navalla. Amb el temps li he anat perdent el respecte que m'inspirava. Ara la faig servir per tallar fuet.


Inspirat en una vivència de J. V.

divendres, 5 de desembre del 2008

La Divina


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Aquesta nit els meus somnis senils han estat sacsejats per la bellesa commovedora i fugissera de La Divina. Es deia Glòria, però per aquella colla de joves inconformistes que buscàvem clarividència i refugi al ventre proteic de L'Arc en la gèlida Girona del franquisme sempre serà La Divina; des que el jove aprenent de poeta i nigromant Josep Tarrés que, com tots, no havia pogut evitar d'enamorar-se'n, va comparar-la a la inabastable i sublim Greta Garbo. Tots érem llavors joves desbocats d'ambicions i projectes. La nostra inquietud ens havia unit en aquell bar gairebé proscrit a l'ombra de la catedral de Girona, un reducte d'ebullició creativa on convergien rebels, vividors, antifranquistes, comunistes camuflats, catalanistes catòlics, policies de la secreta, capellans, meuques i borratxos. Només en Lluís, l'iconoclasta i foteta propietari de L'Arc, era capaç d'harmonitzar, amb fèrria batuta des de darrere de la barra, aquella manicomial i explosiva barreja de caràcters, animadversions i sentits de l'humor. Amb admirable capacitat camaleònica, advertia als més eixelebrats revolucionaris quan hi havia roba estesa o mostrava grans dosis de sang freda a l'hora de seguir la veta als esbirros més sinistres del règim. Al bar es celebraven, fins a altes hores de la matinada, unes reunions secretes que segurament seria exagerat anomenar clandestines. Un cop superat l'horari establert, tancàvem portes i llums, aixecàvem l'empostissat de darrere la barra i descendíem per una escala inestable fins a una antiga cisterna en desús per continuar les nostres enceses discussions. Sempre vaig pensar que la xerrameca interminable de socialistes, marxistes, troskistes i altres ismes dins aquell forat opressiu no tenia altre objectiu que impressionar La Divina o, encara millor, aconseguir el frec d'un dels seus genolls.
Les nostres episòdiques accions subversives eren de pa sucat amb oli. Cap de nosaltres tenia prou collons per jugar-se-la de veritat, per empunyar una arma. Ni tan sols una brotxa. Recordo el dia que un viatjant de mitjons maleïa a L'Arc la mala pensada d'haver escollit una grisa ciutat eclesial per vendre una partida de mitjons vermells. Ens va acabar venent una dotzena de parells a preu de saldo. Amb els pantalons arromangats, vam lluir-los pel mig de la Rambla per escandalitzar els carques de la ciutat.
La Divina era la nostra musa, una deessa misteriosa que ens havia estat enviada per estimular els nostres somnis. Amb ella, tots ens sentíem capaços de ser poetes, actors, pintors, dibuixants, directors de cinema. Desprenia un magnetisme que seduïa tothom: amb la ratlla negra sota els ulls que accentuava la seva tristesa, amb el jersei balder, la faldilla plisada i aquelles mitges de llana fosca amb un forat al genoll, segurament fet a propòsit, que volien imitar la moda dels existencialistes francesos. L'un darrere l'altre, com cuques de llum abocades a una combustió inexorable, vam anar fracassant en els nostres intents desesperats de seduir-la. Però l'afany amb què s'aferrava a la seva soledat i equilibrava les seves atencions entre tota la colla alimentava les nostres esperances. En aquells anys de ferotge repressió sexual, tots covàvem el desig inconfessable de posseir-la, encara que fos en un moment de debilitat, potser aprofitant el cap emboirat per una mala borratxera en el recambró més fosc d'una d'aquelles festes que organitzàvem als pisos. Li buscàvem una ensopegada, la feblesa que la humanitzés. Si no volia convertir-se en la nostra amant, com a mínim que fos un trofeu. I obsedint-nos en aquesta possessió, vam començar a abaratir tots els somnis.

Inspirat pels antics clients i la musa del bar-cafè L'Arc, de Girona.

divendres, 28 de novembre del 2008

Pudor de vell



Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Des de fa un parell d'anys, vinc tres cops per setmana a xerrar amb els avis solitaris d'aquesta residència. Ells em parlen amb estimació de fills atrafegats que els visiten tres cops l'any i de néts angelicals que només coneixen en fotografies. Per a mi no és una penitència. No espero guanyar-me el cel. Ho faig a gust. M'agrada comprovar que sóc per a molts d'ells la millor medicina i que m'esperen amb il·lusió el dia acordat. Però a vegades també m'espanta escoltar-los, perquè els moments feliços de les seves vides passades s'assemblen massa al meu present. I això em porta a pensar que segurament acabaré com ells.
En Maurici, un d'aquests afables avis abandonats, m'ha explicat que aquesta nit, mentre era al llit, algú amb una bata blanca s'ha ficat a la seva habitació i, amb l'excusa de prendre-li la pressió, li ha arrabassat el rellotge del canell. No ha pogut reconèixer l'intrús. Ha cridat però ningú no ha comparegut. Diu que no és el primer cas. La directora de la residència, tal i com ja m'havia pronosticat en Maurici quan s'ha negat en rodó a denunciar el robatori, ho ha atribuït tot a la senilitat: "Aquí no hi ha robatoris, només demències i al·lucinacions. No pateixi, ja veurà com apareixerà". Però els avis més assenyats, els qui m'han sorprès amb una memòria i una lucidesa sense esquerdes, insisteixen que els robatoris són autèntics i van a més. "Qui pot ser tan insensible de robar a un avi?", els pregunto. "Les dones de la neteja, els de manteniment, les visites, qualsevol malànima que sàpiga que som les víctimes perfectes, perquè els delictes d'aquí dins mai no tindran càstig", m'ha respost en Maurici.
Immediatament, s'ha posat greu parlant-me de la manca de personal o la insensibilitat d'alguns cuidadors que no es preocupen de canviar regularment els bolquers o les sondes dels avis. I també de les infermeres que mantenen els malalts amb Alzheimer en un permanent somni químic o lligats a un sofà. Finalment, ha tocat l'assumpte de les defuncions. M'ha explicat que els amaguen sistemàticament la mort dels residents. Si algun avi pregunta per un company que ha faltat a la cita diària del dòmino, sempre li contesten que l'han ingressat. Els residents són ancians molt decrèpits, incapaços de plantejar-se una visita a l'hospital. Els dies passen i l'amic no torna; tots sospiten que és mort. Quan col·loquen un nou resident a l'habitació de l'absent, la direcció del centre encara manté que el desaparegut requeria un ingrés hospitalari de llarga duració. I així fins que l'oblit, suposadament, ho enterra tot.
"No em sembla gens bé que us tractin com criatures, però potser ho fan per no deprimir-vos", suggereixo. El meu comentari ha irritat en Maurici: "És molt pitjor que això, que no ho veus? Ens tracten com difunts! Com si ja haguéssim perdut tot el que ens queda d'humans. Res del que ens passi no té cap transcendència: ens poden robar, drogar, maltractar. Ningú no se'n preocupa. Si oficialment aquí no es mor mai ningú, deu ser perquè ja som tots morts. Aquesta residencia és el nostre infern!”.
Després de les paraules d'en Maurici, he passat dues setmanes sense tornar a la residència. Em sentia incapaç d'enfrontar-me a un espai que havia adquirit un aire sinistre i dolorós. Avui m'he armat de valor per tornar-hi. En Maurici dorm profundament en un sofà espellifat de la sala d'estar. Li tusto el braç. Obre uns ullets entelats i triga molt a situar-se i reconèixer-me, com si li costés abandonar el món dels somnis. El primer que em diu, fent un lluminós somriure: “Em deien que estaves malalta i ja em pensava que tu també t'havies mort!”

A partir de l'experiència d'una voluntària d'una residència d'avis.

diumenge, 23 de novembre del 2008

El maig perpinyanès

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Vaig veure les imatges de la revolta del barri gitano de Perpinyà a la tele d'un civilitzat bistrot parisenc: cotxes en flames, tirotejos en ple carrer, botigues assaltades, forces antiavalots superades per la violència. Em va retornar el regust amarg d'un passat arraconat a la memòria. Vint minuts després rebia la trucada del cap de redacció: qui millor que un fill del barri per fotografiar la revolta?
Sant Jaume es torna un infern de matinada. L'odi recorre amb fúria desbocada els carrerons llardosos i atapeïts de grafits de la meva infància. El vell record de les olors de fregit i pixum, la cridòria de les tertúlies a la fresca i l'esclat vitalista de les rumbes i el picar de mans s'esvaeix enmig de les eixordadores sirenes de les furgonetes policíaques i el tuf de goma cremada que es filtra per totes les escletxes. A la plaça Josep Cassanyes, aliè al paisatge apocalíptic, he trobat l'oncle Japot davant del seu Pastis rebaixat amb aigua de cada migdia. Pesarós i ressentit amb els meus anys de silenci, ha fitat l'embalum de càmeres i m'ha endossat, amb el català gitano que ell s'entesta a anomenar caló: "Mal dia per fer el turista, som en peu de guerra contra els moros". És la seva irònica manera de recordar-me que ja no sóc un d’ells. El respectat patriarca va ser dels primers en adonar-se que jo era un vailet despert, al qual atreien més els llibres que no pas les cigarretes d'amagat, les botxes i les màquines escurabutxaques. Els meus companys de colla són avui homenassos analfabets i la nena que hauria d'haver estat la meva esposa per conxorxa familiar és una matrona ventruda que ja ha parit quatre fills.
Aquell cau protector i autosuficient se'm va fer opressiu i somort a l'adolescència. De jove, l'estudi va ser la meva escapatòria: una beca a la Sorbona. “Tornaràs!”, em deien, com els gitanos adinerats que es mudaven a les casetes aparellades dels burgesos de Perpinyà però s'enyoraven tant que tornaven al barri brut i marginal, al reducte que al llarg dels segles havia acollit leprosos, jueus i prostitutes.
El visor de la càmera m'ajuda a prendre distància. M'arrisco. Tinc la falsa seguretat que mai no em pot passar res. L'adrenalina del perill ofega el pes amarg dels records. Sóc un fotoperiodista concentrat en la seva feina. Retrato ombres de joves àrabs i gitanos perdudes entre les flames i els núvols de gasos lacrimògens, cotxes esperitats amb les finestretes abaixades d'on sorgeixen braços que empunyen pistoles, agents antiavalots que tremolen rere els escuts de metacrilat i les viseres fumades.
A l'habitació de l'hotel, trio a l'ordinador portàtil les fotos per enviar al diari. Les imatges no tenen prou força, són incapaces de penetrar en la insensatesa d'una guerra fratricida que encongeix el cor i esquinça l'ànima. És llavors quan m'adono que sempre seré un poc gitano. A pesar de la ignorància, del racisme, de la mandra secular, de la deixadesa amb la canalla, de la dèria de repenjar-se en subsidis i martingales, m'atrau l'orgull insubornable d'aquest poble, la seva agosarada llibertat, l'esperit indestructible d'una comunitat unida en la dissort. Potser aquesta lluita a sang i foc pels carrers de Perpinyà és com l'udol del llop acorralat. Els joves gitanos m'han fet pensar en els sioux de les reserves, que ofeguen en whisky el dolorós record de les antigues proeses. Si aprenguéssim solfa al conservatori, si els nostres nens fossin alumnes modèlics, si canviéssim aquesta nostra llengua condemnada pel francès més acadèmic, si traíssim els instints i les passions, si fóssim dòcils, il·lustrats i llepaculs, ja no seríem gitanos.

Inspirat en els disturbis racials del barri de Sant Jaume de Perpinyà, el maig del 2005.

divendres, 14 de novembre del 2008

Comiat amb senyoretes


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Ja des dels temps escolars, en Claudi havia estat un xicot dòcil i babau, capaç de suportar estoicament les bromes pesades dels líders de la colla a canvi de gaudir d'un humiliant paper de figurant. Ni nosaltres mateixos ens expliquem com aquell esbojarrat i heterogeni grup d'amics dels Germans Maristes es mantenia cohesionat en superar la trentena. En Claudi fou un convidat indefugible al nostre inacabable rosari de casaments. No li vam conèixer cap parella. Amb el pas dels anys, anava covant un caràcter esquerp de solter perpetu, tot amanit d'excentricitats. Quan tots ja arrossegàvem hipoteques, dones, ex dones, criatures pròpies, alienes i adoptades, gossos, periquitos i altres càrregues indefugibles i començàvem a envejar-lo secretament, en Claudi es va treure de la màniga una xicota que feia caure de cul. Era una simpàtica dominicana de carns endurides color xocolata que va conèixer per Internet i que..., però això ja seria una altra història. El festeig va ser curt, i el sorprenent anunci de boda permetria reunir tota la llopada en una última farra.
“Serà un comiat de solter amb senyoretes”, anunciaven amb segones els organitzadors tot reclamant-nos una generosa aportació. Després d'un sopar gastronòmicament criminal, salpebrat amb acudits obscens i regat amb massa vi de batalla, ens vam dirigir, fent tentines i competint a l'hora de posar en ridícul el pobre Claudi, que, per cert, lluïa vestit de torero amb paquet de cotó fluix, fins a un llòbrec bar de nit d'Empuriabrava. El local, a la nostra entera disposició, havia tapat les vidrieres amb paper d'embalar. El punt àlgid de la festa privada el va marcar l'aparició de dues meuques xavacanes que es van enfilar a la barra per obsequiar-nos amb un striptease al ritme de la cançó You can leave your hat on, de Joe Cocker. Una esvalotada rossa de llargs cabells rinxolats, pits explosius, cul prominent i llavis recautxutats s'exhibia amb mecànica professionalitat. La seva companya, una morena gens agraciada i amb cara d'esglai, ballava com un pop en un garatge. Aquell espectacle em provocava un cúmul de sensacions, però totes molt allunyades de l'excitació eròtica. Les peces de roba anaven saltant sobre la colla cridanera, que empenyia en Claudi a primera fila. La rossa, ja totalment despullada sobre unes sabates de taló d'agulla, va acabar renyant dissimuladament la seva companya, incapaç de treure's calces i sostens. Per distreure l'atenció del fracàs de la morena, la rossa va llançar una cama sobre el pobre Claudi, el va acostar a la barra i li va amorrar violentament la cara a l'entrecuix, davant l'eufòria general. Després, se'l va endur fins al lavabo i va tancar amb llisquet. Mentre, l'altra companya es vestia avergonyida, sense que ningú gosés dir-li res. Les especulacions sobre l'activitat a dins del vàter van entretenir l'espera. Un dels convidats més llançats va començar a organitzar-nos a tots en una llarga filera davant de la porta de lavabo. “Vinga nois, per ordre, que n'hi haurà per tots!”, prometia.
Quan la meuca va obrir la porta i va veure la cua d'homenots beguts, va forçar un somriure sarcàstic mentre ens adreçava una ostentosa botifarra amb el dit del cor dret com un ciri. “Que os folle la abuela, capullos!”, va cridar amb un to groller i autoritari. Quan un dels organitzadors va retreure a la meuca el dineral que havia cobrat, ella es va adreçar a en Claudi, que encara es buscava el trau del cinturó: “¿Verdá que has quedao contento?” En Claudi va acotar el cap, amb aquell posat submís que tots li coneixíem des de l'escola, i la meuca va sortir del bar, altiva i dominant com una reina.

Inspirat en un comiat de solter del bar Caos d'Empuriabrava.

divendres, 7 de novembre del 2008

La gàbia de les nenes



Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Espiava la nena dels meus somnis amorrat a la tanca metàl·lica que separava els sexes al pati. Als anys 70, una barrera de dos metres d'altura dividia de cap a cap el pati de la meva escola en dues meitats: la dels nens i la de les nenes. L'edifici tenia també dues ales amb entrades simètriques, una per a cada sexe, amb les paraules Niños i Niñas escrites a la llinda. Aquella barrera era una tranquil·litzadora línia divisòria entre els desitjos i la realitat, entre el bàrbar i matusser món dels nens i el misteriós i delicat univers de les nenes. Com a enamorat infantil, jo era un romàntic tan precoç com tímid, un aprenent de voyeur que només espera furtar a l'objecte de la seva devoció la imatge d'un gest airós o un lluminós somriure. Res més. Cara a cara davant d'aquella bellesa infantil hagués envermellit com un pebrot i no hagués sabut articular res coherent; com en Charlie Brown tremolós davant la seva rossa panotxa. Desig i terror es confonien.
A classe, érem una colla d'energúmens. Quan ens deixaven sols, arribàvem a fer batalles de castanyes bordes (fins que a un van fer-li un ull de vellut). La soferta i espiritual professora de música suportava amb resignació cristiana una crucifixió gairebé diària. La classe de solfeig semblava el mercat de Calaf i els intents de la mestra de redreçar la situació eren patèticament infructuosos. La mala fama de la nostra classe s'escampava per tota l'escola. Recordo que ens van castigar sense pati durant una setmana perquè els més brètols van enganxar-li a l'esquena de l'abric, amb un xiclet, un cartell ofensiu que ella va passejar per tota l'escola. La gresca de la classe de música va anar pujant de to fins que el director va decidir aïllar els elements més perillosos en un soterrani, buidant-lo d'andròmines i reconvertint-lo en aula de càstig.
Totes aquestes coses passaven mentre la tanca ens separava de les nenes. L'any 1979, quan jo tenia 12 anys, una nova fornada de mestres joves va voler obrir l'escola als nous aires de la democràcia. I això passava per abatre la tanca. Alguns pares i professors carques deien que la barreja de sexes distrauria l'atenció i faria abaixar el nivell. Malgrat tot, es van dividir les classes per la meitat i nens i nenes vam compartir pupitre. Estic convençut que el nivell no va baixar, però el nostre món va patir una sotragada. No estàvem preparats. Havíem viscut massa anys junts en aquella artificiosa bombolla de masculinitat. Una colla d’amics de l'ànima va ser separada. Els primers mesos entre les nenes van ser estranys i convulsos. Alguns vailets, sense models de relació amb el sexe oposat, van exhibir comportaments estúpids, adreçats només a impressionar les nenes. A la llarga, el canvi va tenir efectes sedants. Les nenes temperaven l'ambient i estimulaven el treball. Semblaven més treballadores, realistes, pràctiques; molt més connectades al món que la majoria dels nens. Després de passar-nos tota la vida escolar veient les nenes des de la barrera, ara descobríem que se’ns havia escamotejat una assignatura més important a la vida que qualsevol matèria obligatòria: el laberint de la feminitat.
Jo vaig ser de la meitat dels afortunats. Les nenes més bufones van caure de la meva banda, inclosa la meva rossa panotxa. Aquell curs vaig descobrir que la idealització requereix distància. El contacte rutinari amb la nena dels meus somnis va suposar un gran desengany. Era una criatura consentida, presumida i freda. Aquell seu gest d'apartar-se els cabells subjectant-los rere l'orella que m'electritzava des de l'altre costat de la tanca, va resultar insofrible vist de prop cent cops cada dia.

A partir d'una experiència viscuda a l'escola Annexa de Girona

divendres, 31 d’octubre del 2008

Ja ningú demana sal


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
La vídua del quart segona és una anciana poc corrent: es tenyeix de ros oxigenat, fuma cigarretes amb broquet i encara porta texans. Li diuen la iaia hippy. Quan la trobo a l'ascensor, amb una naturalitat que enamora em pregunta si ja tinc xicota i, sense esperar resposta, m'aconsella que em deixi portar pel cor. Jo sóc poc enraonador de mena, així que la deixo dir. Un dia em parla dels viatges amb Vespa per Europa amb el seu difunt marit; un altre, dels seus antics pretendents i, sovint, em fa cinc cèntims de la darrera pel·lícula que ha vist. Just abans de tancar-se la porta de l'ascensor, sempre em dedica una mirada tan tendra, com si mirés un cadell, que sembla voler afillar-se'm o convidar-me a prendre el te.
Es veu que un d'aquests penjats drogates de l'àtic que amb els seus escàndols tenen en peu de guerra mitja escala pujava amb la iaia hippy a l'ascensor i, animat pel seu bon rollo, li va demanar una mica de sal. Sembla que a la iaia li va fer gràcia aquesta mostra d'antiga fraternitat veïnal, perquè ara ja ningú no demana sal, ni sucre, ni un trist grapat d'arròs. El tipus es va quedar al pas de la porta mentre la bona dona entrava a la cuina. La iaia es va sorprendre que en sortir, aquell jove veí hagués començat a pujar les escales de tres en tres. De bona fe, el va cridar i el va fer recular a buscar la sal. Fins que no va tancar la porta no es va adonar que el seu moneder havia desaparegut de damunt del rebedor. En lloc de denunciar el robatori, la iaia va explicar a alguns veïns que s'estimava més no embolicar la troca, que tampoc no li venia de cinquanta euros. L'endemà al matí, els escombriaires van trobar el moneder dins un contenidor davant de l'edifici, amb la documentació intacta però sense ni un cèntim. Un veí del seu replà va insistir-li que calia presentar denúncia i fins i tot es va oferir a acompanyar-la a comissaria, però la iaia no en va voler saber res. L'home estava tan indignat que va decidir anar a plantar cara al lladre. Després de trucar amb insistència, li va obrir la porta de l'àtic una noia rossa d'aspecte fràgil i malaltís. El veí li va descriure el robatori i li va dir que el lladre, segons tenia entès, vivia en aquell pis. La noia va sospirar profundament abans d'admetre-ho tot. Va confiar-li que el lladre feia dos mesos que no li pagava l'habitació i que cada cop que gosava reclamar-li el lloguer l'amenaçava de punxar-la amb una xeringa. Es veu que la noia, atemorida, va proposar-li al veí d'anar a comissaria per presentar una denúncia conjunta. El veí no ho va veure gens clar. Li va fer por d'implicar-se massa en aquest assumpte. Al cap i a la fi, ell no podia denunciar algú que no li havia fet res personalment.
Des que em van explicar aquesta història, que corre de boca en boca entre els veïns de l'escala, no havia tornat a coincidir amb la iaia hippy. Ahir vam pujar junts i, amb la mateixa passió de sempre, em va intentar resumir en un minut d'ascensor la trama de ¡Mamma mia! Com que no se'n va sortir, em va semblar que valia la pena fer el cor fort, sortir de l'ascensor, dir-li que no tenia pressa i que m'interessava escoltar-li el final de la pel·lícula. La meva sortida la va descol·locar. Vaig veure als seus ulls una espurna de desconfiança. Va continuar parlant però d'una manera mecànica i forçada que em va incomodar. Ens vam acomiadar alleugerits.
Ahir a la matinada, una mica encaboriat, se'm va acudir una idea genial. Aquest matí he baixat l'escala a peu, silenciós, i en passar pel replà de la iaia hippy, he esmunyit dissimuladament un bitllet de 50 euros sota la seva porta.

Basat en un succés explicat per Anna H.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Lliçons a les barraques


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Fa vint anys, les barraques de les Fires de Girona tenien una dimensió més humana. Encara no s'havien convertit en una gentada desenfrenada i cridanera, capitanejada per ramats d'adolescents eixelebrats que flirtegen amb el coma etílic. Les nits de barraques de la meva adolescència propiciaven borratxeres fraternals i lúcides, capaces d'encendre't al cervell una guspira de coneixement que sobrevivia a la ressaca. Els profetes locals hi dictaven lliçons iconoclastes de noves maneres de viure, de pensar i de fer política. Les barraques obrien una gruta secreta que et connectava amb les realitats subterrànies d'una ciutat aburgesada i postissa. Els joves d'aquells anys anàvem a les barraques buscant aprenentatge. Tinc el pressentiment que ara hi van per oblidar.
Jo vaig descobrir les barraques servint-hi cerveses. El nostre institut havia resultat afortunat en el sorteig de parades que feia l'ajuntament entre les entitats de la ciutat. Amb poc més de quinze anys, vam perdre la nostra virginitat noctàmbula durant una matinada memorable. La resta de barraques ja havien plegat veles, obeint els avisos d'una ridícula parella de municipals. Nosaltres ens resistíem a tancar, enlluernats de veure com creixia el gruix de bitllets que sufragarien la nostra excursió de fi de curs. A més, tampoc no ens seduïa gaire ajeure'ns en sacs de dormir damunt d'aquell empostissat pudent i enganxifós. Vam anar arreplegant els parroquians que mai no troben l'hora de tornar a casa, tota una prodigiosa fauna d'irreductibles de la nit. L'atmosfera esdevenia inquietant. Una mica intimidats, continuàvem servint a alcohòlics, firaires, rodamóns i alguns individus d'aspecte patibulari. De sobte, enmig d'aquell eixam d'homenots que s'arremolinaven a la nostra barra, va esclatar una batussa. L'aldarull es va sufocar quan els dos rivals van decidir mesurar les seves diferències amb un pols. La competició va aixecar l'ànim decaigut de la concurrència. Vam contemplar amb sorpresa com damunt la barra s'apilonaven bitllets que apostaven per la victòria d'un o altre. A aquest primer pols en van seguir d'altres, viscuts amb passió per la concurrència. I les apostes creixien. Sense que cap de nosaltres gosés aturar-lo, un dels contrincants saltava la barra, falcava els peus a terra, s'aferrava a la mà del rival i començava la brega, amb un impressionant repertori de ganyotes i tremolors. La cridòria del públic ressonava en aquell paratge desolat, on la música s'havia apagat feia hores. El moment culminant va arribar quan el sorprenent campió imbatut, un gitano escarransit i despitregat amb una relluent cadena d'or enmig del pelam, es va enfrontar amb el musculós i tatuat encarregat romanès dels autos de xoc. No calia ser gaire espavilat per preveure que aquell desafiament definitiu no podia acabar bé. Massa diners sobre la barra. Alguns hi guanyarien molt, però a costa d'infringir als altres una pèrdua sagnant. La lluita va començar igualada. Els braços tremolosos, de venes esclatants, es van mantenir dreçats durant molta estona, però lentament es van anar torçant en favor del campió. Poc abans que el dors de la mà del romanès toqués la xapa de la barra, algú va cridar que hi havia trampa, que els rivals eren amics. Un garbuix de mans van engrapar els bitllets i van començar les corredisses. Tothom va guillar, sense tenir gaire clar si eren perseguidors o perseguits. Ens vam quedar sols. Vam abaixar les lones de la barraca i ens vam ficar dins dels sacs quan la llum del matí ja es filtrava per les escletxes. No vam poder aclucar un ull perquè temíem que ens robessin la recaptació. A més, un borratxo ens demanava a crits l'última copa.

Basat en els records d'uns ex alumnes de l'Institut Santiago Sobrequés

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Naufragis

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
He passat les vacances a bord d'un un creuer que ha fregat el naufragi. O no. La placidesa del “Rodó venecià” a bord del Zènith es va veure alterada pels forts vents de l'illa grega de Mykonos. La guia del routard explicava que les ventades feien girar molins i prenien el seny d'alguns forasters, però no feia referència a l'estabilitat dels vaixells. La força del vent va ser motiu de gresca a la coberta: els cabells esbullats, el caminar d'embriac o la manera com l'aire et subjectava en una inclinació impossible. Més tard, un terrabastall descomunal va sotraguejar la nau i l'enorme ciutat flotant es va decantar cap a una banda. La sobtada pèrdua d'horitzontalitat deixava les taules netes d'objectes, originava la trencadissa de totes les ampolles del bar i feia rodolar una iaia rodanxona per un passadís reconvertit en un tobogan. Més tard vam saber que tota la vaixella del menjador parada pel sopar es va esmicolar, la piscina coberta es va buidar literalment damunt d'una dona ajaguda en una gandula i les nostres cabines van quedar potes enlaire.
La veritat, jo em veia a les portes del naufragi, a punt d'arreplegar el salvavides i córrer cames ajudeu-me fins als bots salvavides; però vet aquí que el passatge, passat l'ensurt inicial, mantenia una calma tensa; jo diria que dissimulava l'espant. Al principi, els cambrers van esfumar-se per les portes de servei com les rates abans d'un naufragi, però van tornar de seguida amb la consigna de mantenir la calma. Tot estava controlat, deien; el vaixell es redreçaria a mar obert. El nostre assistent de cabina, que basava en la confiança l'esperança d'una propina futura, va admetre que en 15 anys de navegació marítima no havia viscut res semblant. Ja dúiem mitja hora amb una inclinació del 25%. La tripulació aparentava normalitat, però la classe de tango va resultar grotesca, la boleta de la ruleta del casino s'escapava i les fitxes s'enganxaven amb celo.
A la sala d'actes hi havia programada una conferència sobre el desembarcament. Molts hi vam anar buscant alguna explicació. El conferenciant, un alferes simpàtic, seia en una cadira que lliscava cap a una banda de l'escenari, tot i que ell intentava frenar-la dissimuladament amb els peus. La inclinació augmentava, i ja devia superar el 30%. Es va escapar de contestar cap pregunta quan li van trucar des del pont de comandament. Just llavors, la megafonia del vaixell informava que les “condicions adverses” aconsellaven buscar “posicions on no ens poguessin caure objectes al damunt”. Un gran consell, sí senyor.
I si el vaixell girava en rodó i la coberta quedava submergida? Jo pensava en la pel·lícula “L'aventura del Posidó”, on un grup de passatgers se salvaven sortint pel casc. Tenia els nervis a flor de pell. Alguns recorríem el vaixell com feres engabiades, esperant que sonés l'alarma, però ens creuàvem amb passatgers despreocupats i mudats pel sopar de gala. Una part del passatge plorava dins de les cabines, d'altres semblava que tota la vida havien caminat per terres inclinats.
Sóc de les que sospita que és un miracle que les coses funcionin, que tot penja d'un fil en un equilibri precari i incomprensible. Sóc de les que no s'estranyaran quan s'enfonsin les borses i els bancs no puguin retornar-nos els estalvis. Sóc de les que pensa que la vida és un naufragi permanent, tot i que hem acordat anar seguint la partitura, com l'orquestra del Titànic.
Lentament, de la mateixa manera incomprensible que el vaixell s'havia inclinat, es va tornar a redreçar. Els plors es van convertir en rialles histèriques. Mai no hem sabut què va passar de veritat. Com sempre.


Inspirat en un succés viscut per Maribel Martínez

divendres, 10 d’octubre del 2008

El divorciat

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
Visc en una urbanització benestant, lluny del brogit i la indigència, dalt d’un turonet amable que domina la ciutat. Els nens juguen a la zona comunitària i corren en bicicleta per les amples voreres, esquivant els parterres de gespa i els arbres escanyolits que delimiten les entrades de les cases unifamiliars aparellades. És un carrer dels d'abans, on els veïns surten a xerrar i on l’únic perill prové de les mares esperitades que, a bord de relluents quatre per quatre, transporten els fills a les classes d’anglès o de piano. Als patis posteriors que donen a l’àmplia zona comunitària de la piscina, el veïnat celebra festes infantils, àpats col·lectius i saraus nocturns.
De nit, abans d’anar a dormir, faig una cigarreta al carrer. M’agrada prendre la fresca just abans de ficar-me al llit. Les pampallugues dels televisors que surten de totes les finestres em relaxen, tot i que també m'inquieta tanta uniformitat. Si les nostres cases són clòniques, per què no ho haurien de ser les nostres vides? Avui m’he endut un ensurt en passar pel costat d’un cotxe aparcat. Una ombra ha tustat la finestreta des de dins amb violència. La porta de l’acompanyant s’ha obert lentament, convidant-me a entrar. Fins que no he estat assegut al seu costat no l’he reconegut; era en Xavi, l’ex veí de la banda esquerra, un dels damnificats per l'onada de divorcis que els darrers anys fa estralls a la comunitat. Un tros de pa. La seva dona s’havia quedat a casa amb les criatures i ell havia desaparegut del mapa feia sis mesos. Fitava amb fixació malaltissa una finestra il·luminada de la que havia estat casa seva. M’he saltat les salutacions per interrogar-lo.
-Què hi fas aquí?
-Res. Només miro i penso.
-En què penses?
-Millor que no t’ho digui.
Després d’un llarg i enutjós silenci, m’he decidit a parlar per calmar-lo.
-Suposo que és complicat tornar a començar. Veuràs com amb el temps podràs refer la teva vida.
-Però que no ho veus que m’ho ha pres tot! –s'ha exaltat. S’ha quedat la casa, els mobles, el cotxe, la custòdia de les nenes, fins i tot el gos; i a sobre cada mes li he de passar més de la meitat del sou. Saps on visc? En un estudi de 40 metres quadrats en un bloc ple d’immigrants. Un amic m'ha deixat aquest cotxe. El cap de setmana que em toquen les nenes les he de dur a casa dels pares perquè no sentin vergonya del seu pare.
-Em sap greu. Si et podem ajudar en alguna cosa.
-Podries ofegar dissimuladament la meva ex dona a la piscina –m'ha dit sarcàstic.
-És en això que pensaves? Vinga Xavi, tranquil. No t’ha pas passat pel cap fer alguna bestiesa, oi?
-La meva bestiesa ja està feta. La meva bestiesa ha estat ser honest, ser un cony de romàntic capaç de proposar la separació quan vaig sospitar que la meva dona em feia el salt. Que ingenu! Hauria d’haver-me fet el distret i buscar-me les meves amants. Guardar les aparences. Convertir-me en un hipòcrita feliç. Fer com tots vosaltres, com tots els collons de farsants d’aquest barri de merda. Aquesta dona m'ha destruït la...
En Xavi ha callat en sec quan ha vist que la porta de casa seva s'entreobria i un gos sortia rabent en direcció al cotxe. De seguida l'ha tingut a la falda fent-li festes, llepant-li la cara i remenant la cua.
-Tresqui, bonic, em trobes a faltar? -en Xavi l'ha abraçat amb els ulls brillants d'emoció.
He aprofitat l'aparició del gos per acomiadar-me i tornar a casa. Ja sóc al llit. M'he abraçat a la meva dona, que dorm profundament. Em costa agafar el son. I si sóc el proper en l'epidèmia de divorcis? I si acabo al carrer, sense família, abraçat al gos dins un cotxe deixat?

Inspirat en alguns divorcis de la urbanització de Montjuïc.

dilluns, 29 de setembre del 2008

El corb de l'internat

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
De petit, com a molts nens de Girona, m'amenaçaven d'internar-me a El Collell quan em portava malament. Era una vetusta i majestuosa escola perduda enmig d’un bosc espès de la baixa Garrotxa que, en la memòria col·lectiva de la ciutat, encarnava l'educació repressiva, malgrat que els ex alumnes en guarden records inesborrables de camaraderia. Tot just acabar la carrera, i amb magres perspectives laborals, em van oferir d’anar-hi a donar classes durant un estiu. Era l’etapa de decadència del centre, que acabaria tancant portes uns anys més tard. Una elitista acadèmia de Barcelona llogava les instal·lacions i oferia unes colònies d’estiu que combinaven les classes de repàs i l’esport en un “entorn natural incomparable”.
Vencent el tedi i la xafogor, em va tocar bregar amb una dotzena de plançons díscols de la burgesia barcelonina: els que no eren rebels o malcriats, van resultar senzillament obtusos o ganduls. Molts pares esperaven que aquells dos mesos obressin el miracle que permetés als seus fills aprovar la selectivitat i entrar a la Universitat.
Entre aquella colla de bordegassos amb les hormones descontrolades hi havia una excepció. Frederic era un tipus taciturn, cosit per l'acnè, vestit sempre de negre i marginat pels companys. Li van engaltar el malnom d'el corb i es va convertir en el freaky del curs. Em vaig quedar parat quan em va demostrar que ho havia aprovat tot amb excel·lents. El baix nivell de les classes l'avorria mortalment. La seva intel·ligència superior, però, tendia al derrotisme o la crítica mordaç dels seus companys. Ells contraatacaven sense pietat, burxant-lo en els seus punts febles: la seva solitud, el vestuari o la situació familiar. Frederic, fill de pares separats, era l’únic alumne que no tornava a casa els caps de setmana. El pare vivia a l'estranger i la mare, de vida alegre, l'havia aparcat al Collell per embarcar-se en un creuer pel Carib amb el seu nou xicot.
Frederic inventava històries tèrboles que aterrien els companys. Un dia ens va explicar que sota una alzina del Gurugú, una muntanya propera, va desenterrar ossos de soldats afusellats durant la Guerra Civil, quan El Collell havia servit de presó republicana. Ens va mostrar una tíbia que va resultar ser la pota desgastada d'una cadira de resina.
Com que no podia anivellar-lo amb la resta d'alumnes, li vaig fer una tria de lectures que devorava àvidament durant les classes, abstret del rebombori de l'aula. L'ingenu seductor, de Salinger, va ser el més celebrat dels seus descobriments literaris.
Els caps de setmana, Frederic gaudia de l'única companyia de l'Ernest, l'ancià encarregat del manteniment. Els espais immensos d’aire decadent de l'escola, amb sales buides en desús i passadissos sinistres, fascinava el noi. L'Ernest, amb qui va congeniar de seguida, li obria els laboratoris, la biblioteca i, sobretot, el desballestat cinema. Cada diumenge a la tarda, en una platea deserta i fantasmagòrica, projectaven la mateixa pel·lícula, oblidada en unes llaunes de les antigues sessions de cinema: la versió dels anys 30 de Frankenstein, amb el cel·luloide ratllat i apedaçat. Em va convidar a la darrera sessió, el darrer diumenge d'agost. Frankenstein fascinava Frederic. Potser s'identificava amb la soledat del monstre, amb la seva orfandat, amb la seva inadaptació o amb el pànic que experimentava davant la turba exaltada de pagerols que l'assetjava fins a cremar-lo viu dins un molí. Quan es va acabar la pel·lícula, els llums de la sala no es van obrir. No ens distingíem les cares, però estic segur que l'Ernest i en Frederic, com jo, no van poder reprimir alguna llàgrima.

Inspirat en l'experiència d'un professor eventual d'El Collell

dilluns, 22 de setembre del 2008

La gossa

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Llavors no em podia imaginar que aquell cadell manyac de sacsons vellutats s'acabaria convertint en una bèstia maligna capaç d'amargar-me l'existència i esquerdar l'harmonia familiar. Els bulldogs mai m'havien fet cap gràcia: són capgrossos, inexpressius, camacurts i botits com un garrí. Els crits eufòrics de la canalla quan la meva dona va obrir cerimoniosament la caixa que contenia la gosseta ja em van fer comprendre que qualsevol oposició estava abocada al fracàs. La Lucy, així la van batejar, no va trigar a demostrar-nos que l'abúlia i la mandra guiaven el seu comportament. Aviat es va cansar de jugar amb els nens i aquests, en justa correspondència, la van ignorar. No mostrava ni un bri d'intel·ligència ni cap habilitat canina: era incapaç d'aixecar la poteta o d'anar a buscar un pal. Per no saber, ni tan sols sabia nedar, cosa que vam descobrir el dia que vaig salvar-la de morir ofegada a la piscina d'uns amics. Mai no m'ho ha agraït. Com tampoc no m'ha agraït que m'hagi convertit en la seva única esperança de sortir a passejar; la resta de la família ha perfeccionat un repertori infinit d'excuses per no treure-la. Sí que ens va sorprendre la seva voracitat omnívora i la velocitat amb què es va inflar com una bóta.
La Lucy jeia a les catifes i els sofàs, i va acabar apropiant-se de la meva butaca de lectura. Quan la foragitava, m'ensenyava les dents i remugava com un avi malcarat. El tuf de gos i el pèl que escampava arreu, podia tolerar-los, però les seves ventositats em treien de polleguera. Exhalava silenciosament, sempre a traïció, uns efluvis tan ofensius que semblaven en connexió directa amb la claveguera. Aquests pets, que a mi em produïen basques, eren tolerats -i a vegades fins i tot celebrats- per la resta de la família amb una indulgència incomprensible. Si en un moment de desesperació expressava la més mínima crítica envers la gossa, la meva dona contraatacava fent-li petons a la boca bavosa tot engrapant-li els sacsons de greix. “No entenc per què li tens tanta mania”, reblava.
L'animal, que dormia sota el nostre llit de matrimoni, va començar a respirar massa fort. En pocs mesos, roncava com un camió. Aquells roncs, que si fossin meus haguessin provocat un daltabaix, resulta que feien “més persona” la Lucy. El veterinari, al qual vaig recórrer d'amagat, em va advertir que els bulldogs tenen molt problemes respiratoris a causa d'un cap massa aplanat i uns conductes respiratoris estrets. Vaig posar-me taps a les orelles.
Aquest matí, just quan em disposava a sortir de casa per pujar a Sant Miquel, una muntanyeta domèstica, la dona m'ha recriminat que no hagués tret la Lucy. Com que tenia el temps just, he decidit endur-me-la. Ha resistit bé la pujada, amb esbufecs de locomotora, però de tornada ha començat a treure escuma blanca mentre emetia els xiulets d'una caldera a punt d'explotar. Ens hem aturat a reposar mentre els amics seguien avall. S'ha ajagut molta estona, sense reduir el ritme frenètic de la respiració, i quan l'he animat a continuar m'ha mirat amb ulls moribunds. No hi ha hagut manera d'aixecar-la. M'he espantat i l'he carregat a coll. A través dels seus vint-i-cinc quilos de greix saturat, notava els seus batecs accelerats. He arribat al cotxe amarat de suor. L'he portat directament a la clínica veterinària, on han decidit ingressar-la per tenir-la en observació tota la nit.
Ella ha entrat esperitada a la sala d'espera amb els ulls plorosos i, davant de tothom, m'ha cridat: “Ets un assassí. Al final ho has aconseguit!”.
És estrany que desitgi amb tanta força la mort de la gossa, tot i saber que això suposarà la fi del meu matrimoni.

Inspirat en la gossa Mussa, en plena convalescència.

divendres, 12 de setembre del 2008

Viure de la ficció

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
Recordeu aquella faula del mentider reincident a qui ningú ajuda quan crida que s'ofega al riu perquè tothom pensa que menteix? És poc creïble. A mi m'agrada molt més aquell conte d'en Monzó protagonitzat per un mentider patològic, conegut per tots els seus veïns, que entra al bar del poble disposat a entabanar un cop més els parroquians. Tots estan avisats, saben que els mentirà. I vet aquí que els explica, amb tota mena de detalls realistes, que en una esplanada d'aquell poblet de mala mort, on amb prou feines s'hi deixa caure el carter dos cops per setmana, s'hi ha instal·lat un circ gegantí de tres pistes. Descriu la caravana d'enormes camions vermells amb rodes dentades, la rasposa pell encartonada i els ulls plorosos dels elefants, l'angúnia que fan els nans camacurts de rostre envellit o les electritzants acrobàcies de les belles trapezistes amb lluentons. Tot i que s'hi resisteixen amb totes les seves forces, acabaran seduïts, gairebé hipnotitzats, per la seva narració. Sense acabar-se els cigalons, amb la botifarra a mig jugar i el caliquenyo penjant del llavi, no tenen altre remei que sortir a la fredor de la nit, renegant, per veure amb els seus propis ulls que el descampat és buit.
És una llàstima que la mentida estigui desprestigiada per l'abús que n'han fet els polítics. Però som capaços de reconèixer els mentiders excepcionals: Frédéric Bourdin, el fals adolescent; Christophe Rocancourt, el fals Rockefeller, o Enric Marco, el fals presoner de Mathausen.
Corre la brama que vaig fer-me un nom sent un escriptor que tenia problemes amb la beguda i m'he precipitat a l'abisme de la invisibilitat literària convertit en un bevedor que té problemes amb l'escriptura. Ja sabeu que la de l'escriptor maleït és una de els més preuades i antigues estratègies del màrqueting literari. Ja fa temps que els editors, en lloc de tapar les vergonyes dels seus escriptors, en destaquen i magnifiquen a les solapes dels llibres les patètiques atzagaiades que han hagut de sofrir abans d'assolir el merescut reconeixement literari. Ara mateix tinc a les mans un llibre de William Saroyan amb una biografia que reuneix un cúmul inusual de misèries: ser fill d'immigrants armenis, abandonar els estudis als 15 anys i “començar a escriure febrilment mentre subsistia gràcies a petits treballs precaris”. Escriure febrilment, com si l'escriptura fos una segregació inevitable de la malaltia literària, sempre atorga un plus d'autenticitat; potser és per això que he deixat de fer-ho. Els editors aprecien força que, deixant uns quants llibres al calaix, moris en la misèria, cirròtic, sidós o, encara millor, et llevis la closca d'un tret. No serà el meu cas.
Alguns envejosos escampen que m'he apuntat a la mística del maleït per amagar que s'ha assecat la font de la meva inspiració. L'estultícia d'aquests difamadors no els permet adonar-se que estic construint un lluminós palau secret de la ficció més enllà dels tristos i vulgars límits del paper. A les barres dels tuguris més obscurs, a les cases de meuques, als carrerons amb tuf de pixum, a les sales d'espera dels Centres d'Atenció Primària hi he sembrat els llampecs de la meva creativitat. Parlo dels llibres inexistents que acabo d'escriure, de les atractives amants que he pispat als poderosos, de viatges imaginaris plens d'anècdotes excepcionals. La ficció, o perquè m'entengueu més clarament, la mentida, ha anat envaint la meva vida. Abans era la matèria prima dels meus llibres, ara és la font única i directa de la meva subsistència. Cada cop que entro en un bar, m'atrau el repte d'aconseguir fer sortir uns quants parroquians a veure el circ.

Inspirat en la vida d'un bohemi escriptor del segle passat.

divendres, 29 d’agost del 2008

El viatge sense fi


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Dedico la recta final de la meva vida a arrencar-me la crosta de turista per assolir la nuesa del viatger. S'han acabat els grans tours planejats al mil·límetre, les visites a toc de pito, els vols transoceànics a paradisos remots on el blau puríssim del mar, la sorra nívia i les palmeres guerxes s'acabaven convertint en un monòton infern. El balanç d'una vida de turisme de catàleg és un insuls poti-poti d'imatges sense pòsit, de pàl·lids records, una escudella barrejada on els pingüins de la Patagònia fugen dels guepards del Serengueti fent equilibris sobre les closques de les tortugues gegants de les Illes Galápagos. Els viatges m'han donat estatus, una falsa aurèola d'intrepidesa i exòtics temes de conversa entre el veïnat. Poca cosa més. Amb la jubilació, i contra tota lògica, vaig veure'm amb cor de sortir a buscar tot el que, mentre jeia en desenes de suites clòniques, anhelava secretament: la incertesa del desconegut, traspassar els límits dels circuits turístics, les vivències capaces de transformar-te, de fer-te madurar, la llibertat de decidir l'itinerari i, qui sap, potser la de no tornar.
No confongueu el meu esperit de rodamón amb la droperia d'un pidolaire. No em trobareu jaient entre cartrons ni aixecant el polze al voral polsegós de les carreteres sinó al volant d'una imponent autocaravana de 12 metres i fabricació americana Damon Intruder (aire condicionat, parabòlica, pantalla de plasma, sofàs de pell i mobiliari de cirerer) adquirida després de malvendre'm, amb gran disgust dels meus incrèduls fills, la casa victoriana de Chelsea; assentada en terreny fangós, tot sigui dit. Fa cinc anys que volto pel món amb la meva segona dona -amb la qual hem pactat no tenir descendència- i només veig els fills i els néts per Nadal. Quan s'acosta el Cap d'Any, encaminem la ruta cap al Regne Unit i aparquem al pati de la casa de camp del meu fill gran, just sota un arbre guarnit amb bombetes de colors. Amb uns pocs dies de forçada convivència a l'any en tenim ben bé prou per fer memòria de les nostres desavinences irreconciliables.
Molts campistes, impressionats per la nostra casa rodant, em prenen per un fatxenda. Estic cansat d'explicar-los que no tinc gaire més -segurament, força menys- que un ciutadà de classe mitjana, però jo ho concentro en 30 metres quadrats sobre rodes. Jo no estiuejo; el meu és un viatge perpetu. La meva baldada esquena no em perdonaria que de vell em tornés un Boy Scout. Segueixo les notícies i miro bones pel·lícules assegut al sofà. Des de l'ordinador portàtil de l'escriptori controlo l'estat de les meves finances. Llegeixo molt i acumulo poc, vet aquí el meu secret.
Viatjo a repèl dels fluxos turístics. Quan els nostres obtusos compatriotes de les tres esses (sol, sexe, sangria) hi van, nosaltres ja en tornem. Tenim una scooter pels recorreguts curts. Ens agraden els establiments fora de temporada. Som sociables; fem amics arreu. A Catalunya, hem gaudit de les sobretaules més llargues de la nostra vida. Ara que s'acosta el turisme de terregada, enfilarem cap al nord. Potser visitarem uns amics de La Provença i al pic de l'estiu ja serem als Alps.
No us puc negar que viure en ruta encomana melancolia, una boirosa sensació de tedi vital; ennui de vivre, que diuen els francesos. Però aquesta dolça tristesa del desarrelat és el sentiment més real que he experimentat mai a la vida. A mesura que cremem kilòmetres, paisatges, coneixences... em vaig convencent que mai no trobarem un lloc on aturar-nos. Potser som l'encarnació d'aquell amarg auguri de Marguerite Yourcenar: “On n'est bien qu'ailleurs”. Només ens queda seguir buscant per sempre més un altre lloc.

A partir de l'experiència dels campistes Pamela i Tom Blake.

dissabte, 2 d’agost del 2008

Por d'estimar


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
El primer animal de la meva vida que vaig matar d'amor va ser una preciosa tortuga. Cal aclarir que només tenia quatre anys (jo, no pas la tortuga), per si això em pot servir d'atenuant. Vaig dirigir vers aquell animaló dòcil i parsimoniós totes les ànsies d'imitació maternal que la canalla habitualment vehicula a través de les nines. Va suportar estoicament que li posés vestidets, collarets i fins i tot bolquers. Sovint, la feia intervenir en els meus contes fantàstics, adjudicant-li el paper de la granota que es convertia en príncep o el d'un monstre del plistocè que cau rendit davant d'un ardit cavaller. A vegades em relliscava de les mans i xocava contra el terra amb un sonor catacloc. Era un animal tan sofert que semblava gairebé indestructible. Fins al dia que em vaig adonar que aquell tuf argilós no acabava de lligar amb les barbies vestides amb gases i lluentons. Així que la vaig introduir a la pica, la vaig ruixar amb sabó de mans i li vaig fregar la closca amb fruïció. Un cop esbandits els núvols de sabó, va aparèixer una bestiola més encarcarada i difunta que un rap congelat.
El canari i el periquito van estirar la pota d'una manera semblant. Primer, m'encantava escoltar-los, però amb el temps, els seus delicats refilets es transformaven en les meves oïdes en llastimoses demandes de llibertat que jo no podia desatendre. La temptació de treure'ls de la gàbia i deixar-los experimentar la llibertat de volar una estona pel menjador acabava guanyant totes les meves prevencions. I vet aquí que aquells organismes fràgils, ingràvids i multicolors emprenien el vol des de les meves mans llibertadores fins a estampar-se violentament contra el vidre de la finestra, on es trencaven el coll i queien fulminats a terra.
Durant l'adolescència, ja refeta de l'experiència de la tortuga i els ocellets, em van regalar un hàmster que va resultar ser una femella embarassada. Va parir sis ratolins microscòpics amb els quals vaig continuar jugant a pares i mares. Fins que un dia vaig tenir la desgràcia de trepitjar-ne un. Veure com aquell animaló indefens treia sang per la boca em va causar una commoció terrible. Afortunadament, després d'una convalescència entre cotons dins d'una capsa de sabates, el ratolí va reviscolar miraculosament. L'Sky, el ratolinet retornat de la mort, em mirava amb uns ulls foscos i entenimentats. De seguida es va convertir en el meu preferit, fins al punt que vaig anar regalant als amics tota la resta de hàmsters, la mare inclosa. Ens vam fer inseparables. L'Sky es passejava pels meus apunts de matemàtiques amb cara de saber resoldre les equacions. S'esmunyia per dins de les mànigues en busca d'escalfor i s'enfilava fins al meu cor per escoltar els batecs que li devien recordar els de la seva mare. Cada cop em feia més pena que la vida de l'Sky es reduís a la seva remigrada gàbia, amb aquella nòria estúpida on feia kilòmetres sense moure's de lloc. Al marge de les passejades per la geografia del meu cos, de vegades li preparava alguna petita excursió. I així va ser com la maledicció va tornar a fer-se tristament present. Mentre saltironejava alegrement pel terrat de casa, l'Sky va desaparèixer per un desaigüe. No vaig aconseguir rescatar-lo d'aquell forat tenebrós. El ratolinet, menys espavilat que en Jerry dels dibuixos animats, no va poder o no va saber pujar per l'escala de filferro que li vaig col·locar durant setmanes a la boca del desguàs.
Aquestes experiències no només han condicionat el meu tracte amb els animals. A vegades penso que també han influït en la meva relació amb les persones. No puc evitar de pensar que si estimo massa algú, li acabaré fent mal.

A partir del testimoni de Montse Ferrer.

divendres, 18 de juliol del 2008

Els vells amics


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Avui el diari deia que amb els kilòmetres recorreguts al cap de l'any per les patrulles dels Mossos d'Esquadra es podrien donar tres voltes al món. M'ha fet molta gràcia que això sigui digne d'elogi. Si s’aturessin, potser s'adonarien del que passa de veritat. Potser sospitarien d'aquesta parella de pinxos magribins que fan vida al bar de la cantonada i cada cinc minuts acompanyen un nou client fins al descampat. Potser s'estranyarien que aquests joves sense ofici ni benefici condueixin flamants Audis i Mercedes descapotables. Potser es fixarien en les baralles que sovintegen dins i fora d'aquest antre de mala mort i que han tacat de sang la façana del bloc.
La font del coneixement és la immobilitat. Ja és ben trist descobrir-ho a aquestes alçades de la vida, quan ja acumulo més memòria que esperança, encadenat a aquest banc de davant del meu pis que s'ha convertit en la meva atalaia de jubilat. Quan fa uns mesos vaig començar a asseure'm a l'ombra d'aquest til·ler, amb l'únic propòsit de fumar-me el caliquenyo amb què diàriament pretenia celebrar la merescuda condició de pensionista, l'anar i venir dels meus veïns em semblava impenetrable, insubstancial, lligat a unes voluntats i obligacions desconegudes. Però de seguida he descobert que només calia aturar-se i restar immòbil perquè totes les peces del trencaclosques comencessin a encaixar. Tot és mirar, esperar i entendre. Qui hagi vist “La finestra indiscreta” sabrà de què li parlo. Ara, la vida del carrer es desplega davant dels meus ulls amb la fluïdesa narrativa del culebrot de TV3. De vegades, l’argument ens porta de la crònica negra a la tragèdia, del sainet al melodrama. Hi ha travestís i camells, ludòpates i borratxos, maltractadors i víctimes, bonifacis i espavilats, famílies avorrides en la seva felicitat i famílies entretingudes en la seva desgràcia. Sé on van i d'on vénen, què els balla pel cap i què els pesa a la consciència als integrants del bigarrat repartiment d’aquesta comèdia quotidiana.
Però no ens posem tan transcendents. No us negaré que també ens agrada fer safareig i acollonar el personal des del nostre escepticisme gerontològic. Formem una colla prou galdosa de vellarcassos torracollons i apedaçats. Diuen que a l’Àfrica, on la cultura es transmet oralment, cada cop que es mor un ancià és com si es cremés una biblioteca. Nosaltres, malgrat els nostres ulls plorosos i entelats, som pous de ciència com aquests vells africans. Però com més anys, coneixements i experiència acumulem, més invisibles ens tornem. Estic segur que darrere dels petits misteris, dels drames silenciats, dels crims irresolts hi ha sovint un vell que sap i que calla.
Els veïns érem desconeguts de tracte diari. Quaranta anys que amb prou feines ens dèiem hola i adéu a l’ascensor i ara, quan ja no ens aguantem els pets, ens tornem amics de l'ànima. Ens hem vist envellir, hem vist com ens marxaven els fills i apareixien els néts. Coneixem les malalties que fan estralls a cada replà: els dos càncers del quart, l’esclerosi del cinquè, la feridura del sisè i l'alzheimer del setè. I tots temem el dia que una colombiana ens empenyerà a prendre el sol amb una cadira de rodes. Potser tots aquests anys teixíem llaços soterrats. Ens adonem que no vivíem tan d'esquena, que aquestes parets de paper de fumar ens aïllaven en una intimitat simulada. Portem massa temps sentint-nos la cisterna del vàter, la tos i les baralles. Però hi ha una raó més fonda. Si em pregunteu què és el que ens ha unit en la vellesa, després d'anys d'insulses converses sobre el temps, us ho diré sense embuts: la por a la mort.

Inspirat en l'experiència d’un jubilat del barri de Sant Pau de Girona.

dilluns, 14 de juliol del 2008

Un corredor nocturn


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Quan el silenci absolut de la nit zenital s’ha apoderat dels carrers i només estan desperts els agonitzants i els insomnes, faig un petó a la meva filla que dorm al bressol, em calço les bambes i surto al carrer per córrer. Vesteixo roba negra per confondre'm amb la foscor. Travesso com una ombra fugaç les avingudes de fanals espectrals i les places desolades. Semblo un esperit d’ultratomba condemnat per tota l’eternitat. M’empeny una força interior que no puc controlar. No és la mateixa ràbia de l’adolescència, covada a les barriades marginals, dins d'aquell bloc suburbial atapeït de vides ensopides i sense esperances. Ja no sóc aquell bordegàs virtuós però ressentit, que resistia cada dia la temptació de la vida fàcil dels camells i que no tenia calés ni per emborratxar-se els dissabtes. No he pujat gaires graons en l'escala social: ara la meva suor es paga a preu de saldo a la cuina greixosa d’una hamburgueseria. Però, com llavors, quan es fa fosc travesso corrent selectes urbanitzacions submergides en una pau sepulcral. M’agrada trencar el silenci de les nits més negres i infiltrar-me en els somnis profunds dels dorments amb l’eco irreverent de les meves passes sobre l’asfalt. M’agrada escoltar com ressonen i com desvetllen les bordades dels gossos. I veure d’esquitllentes com s’encén el llum temorenc d’algun portal.
Els gossos i els policies són els meus enemics. Les pampallugues dels llums policíacs em trepitgen els talons. Això no ha canviat. Tinc antecedents. M’han detingut més de trenta vegades, segurament més cops que als venedors de costo del meu barri, però mai no m’han condemnat. No hi ha proves: no he robat, no he fet mal a ningú, no fujo de cap perseguidor, no persegueixo ningú. Només corro de nit. I això no és cap delicte.
Ja fa anys que vaig descobrir que això els neguiteja, esmicola la seva fràgil sensació de seguretat. La meva presència fugaç, incontrolada, inexplicable, materialitza una de les seves pors més íntimes: un home malèvol que enverina el gos, salta la tanca del xalet, trepitja la gespa del jardí i es fica a casa per una finestra.
Però no és només això. Ja no és l’afany de transgressió, de revolta, de trobar una sortida al malestar. Les curses nocturnes són una mena de teràpia, una medicina natural als meus neguits. Quan fa dies que no corro de nit, em guanya l'insomni. Una veu interior m’empeny a llevar-me i em fa sortir al carrer. A vegades em costa tornar. Tinc una ànsia insaciable de continuar corrent, com si em volgués beure la nit sencera. Llavors, no m'aturo fins a l’alba, com un vampir que apura les darreres gotes de foscor abans dels primers rajos de llum. Exhaust però amb una pau interior indescriptible, me’n vaig a treballar.
Avui no he estat prou atent. Un gos m'ha clavat les dents al tou de la cama. M'ha costat de separar-me'n. No he tingut temps de repel·lir l'atac amb la vara de freixe que porto penjada a l'esquena com un arquer proscrit del bosc de Sherwood. La sang calenta em brolla amb força, regalima per la cama i em xopa la bamba. És una ferida profunda. Segurament estic deixant un rastre de petjades vermelles sobre la vorera d'aquestes cases aparellades. No em vull aturar. Resisteixo el dolor. La meva cursa no pot acabar així, però em sento defallir. Noto com la vida se m'escapa per la ferida. A l'alba, potser un veí matiner que sortirà a comprar el pa es toparà amb el meu rastre i tindrà la curiositat de seguir-lo. Si és persistent, potser arribarà al final d'aquest llarg camí de sang i trobarà un home escolat que algun breu periodístic despatxarà com un infeliç lladregot que ha fet mala fi.

Basat en l'experiència d’un “night runner” del Quebec.

divendres, 4 de juliol del 2008

Postals d'amor a una perruquera

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Tinc un calaix de la perruqueria atapeït de centenars de postals d'amor amb cal·ligrafia infantil i olor de resclosit. No són els records d'un antic enamorat de la infància, sinó l'ofrena diària d'un càndid trastocat de 68 anys que s'ha encapritxat de mi. Cada dia, des de fa anys, es pren la molèstia d'escriure'm i portar-me a la perruqueria on treballo una cerimoniosa postal de lletres arrodonides que s'inicia amb el mateix encapçalament: “Apreciades perruqueres”. Em diu Miss Llagostera, i les meves companyes de feina són Miss Salt i Miss Fontajau. Nosaltres li seguim la veta, li agraïm les flors amb què sovint acompanya les seves missives i, de vegades, li parem els peus quan, com ell mateix reconeix, es posa massa “cochino”. No tenim cor per esbandir-lo de males maneres, ni per fotre-li un moc com fan a d'altres establiments públics que freqüenta en el seu atrafegat deambular diari. De seguida es veu que no hi és tot, però emprèn amb entusiasme els nostres petits encàrrecs. Li agrada anar-nos a comprar aigua o llençar les escombraries. Els divendres, sens falta, ens porta els tríptics amb la programació dels cinemes Albéniz.
Les seves postals estan passades de moda i semblen haver estat entaforades durant molt de temps al fons d'algun prestatge humit. Són fotografies de fa més de 30 anys, amb colors esbravats, on s'hi veuen les obres de construcció dels canals d'Empuriabrava o el Port de la Selva amb mitja badia encara verge; però també n'hi ha d'escenaris exquisits que han perdut el seu “glamour”, com la piscina de l'Hotel Cortijo Blanco de Marbella.
Els seus escrits són repetitius, plens de tossuderia infantil. Les dones són la seva dèria. Diu que li sap greu haver fet tard per poder-se casar amb mi. També em demana que li faci de mitjancera per casar-se amb la meva companya de feina, Miss Fontajau, tot i que no li fa cap gràcia que els seus pares tinguin una escopeta de caça. A vegades, enmig de les beneiteries de costum, hi apareixen detalls més personals que il·luminen la seva vida. Això passa quan, mancat de postals, ha de recórrer unes quartilles d'una antiga llibreta de ratlles. Em parla dels seus mals, de la maleïda pròstata i del sucre, dels seus estimats metges, sempre amb noms i cognoms, i m'explica que a vegades, quan està “massa nerviós”, li han de posar una injecció. Dedueixo que el van incapacitar: “ja no tinc firma, el jutge m'ho ha pres tot”. Es lamenta de ser un home pobre: “sense diners no hi ha ningú”. És curiós que digui “ningú” en lloc de “res”; coses de la solitud. Se li van morir els pares i la cunyada. També m'explicava que va néixer l'any 1940, quan manava Franco. “Era un dictador molt dolent, quan feien el NO-DO s'havia d'aixecar el braç, si no et tancaven a la presó”. Té molt clara l'arribada de la tele: “Va arribar el 1967, que feien Bonanza i Polt-Da (Poldark?) i eren molt boniques”.
Avui, com cada dia, m'ha portat una nova postal. El client a qui li marcava les patilles m'ha demanat de llegir-la i m'ha dit que és d'una preciosa candidesa, però jo n'he rebudes tantes, que ja no em commouen:
“Apreciades perruqueres: Perdona Miss Llagostera, ets molt bonica, bona, simpàtica i alegre, t'he fet enfadar perquè sóc un “cochino”. No t'enfadis perquè sóc molt pesat, quan tingui més diners et portaré més bombons i Fanta. Ja ets casada i he fet tard, ja sóc vell, faré els 68 el 2008, fes-me de bo amb Miss Fontajau. Però els pares tenen escopeta i em mataran i jo al cementiri. Jo ho pagaré tot i serà un casament molt bonic. Y després anirem al Brasil, vosaltres amb avió i jo amb barco. Es despedeix el teu amic i company Joan”.

A partir de l'experiència de Mary Alberto, perruquera, i Nancy Vidal, propietari de Kenneth Perruqueria.

dimarts, 1 de juliol del 2008

La mort a la cantonada


De vegades, la fatalitat sap esperar pacientment una petita escletxa en la nostra rutina, sap arrossegar-se sibil·linament com una serp fins al nostre jaç quotidià per inocular-nos el verí letal. Pot passar un dia qualsevol, per exemple, davant d'un semàfor vermell. Una badada, un càlcul erroni, una pulsió de mort que ens empeny a trepitjar l'accelerador en lloc del pedal del fre i ja està, abandonem aquest món amb els peus per davant.
Davant de la fleca cantonera on despatxo hi ha un d'aquests semàfors traïdors que, creuats a deshora i amb mala sort, et llancen a la ruleta de la mort. Pensareu que exagero, però només un petit interval de temps separa la monòtona i fluïda distribució del trànsit del brutal impacte amb ferros retorts i carn esqueixada. L'altre dia, mentre un conductor aturat davant el vermell mostrava la seva impaciència a cops de gas, em vaig entretenir a comptar l'espai de temps que, en aquesta cruïlla, separa la vida de la mort. Des que el semàfor de la carretera de Barcelona es posa en vermell i el del carrer transversal encén el verd per donar pas als cotxes que esperen passen només uns cinc segons. Aquests cinc segons es fan eterns per al conductor impacient. La cruïlla no té cap visibilitat i sortir abans d'hora entranya el risc que un cotxe de velocitat vertiginosa s'encasti a la porta del conductor. Però estic convençuda que ampliar aquests cinc segons resultaria encara més perillós. Els conductors, sempre tan espavilats, s'adonarien de seguida que el marge de seguretat d'aquell semàfor és exagerat, contrari als accelerats ritmes de vida dels nostres temps. I no esperarien mai el verd.
Des de la fleca, estic acostumada a veure com el ninot verd intermitent pel pas de vianants suposa el tret de sortida efectiu dels vehicles, que no esperen el verd. Quan un d'aquests eixelebrats que surt abans d'hora coincideix fatalment amb un altre imprudent del carrer transversal que prem el gas per per no haver de parar davant del vermell es produeix la inevitable desgràcia. Dono fe que això passa sovint.
Des dels aparadors de la fleca, que donen als dos carrers, puc veure, una fracció de segons abans del xoc i sense poder-ho evitar, la carrera esbojarrada dels dos vehicles. Treballo amb l'ai al cor. Cada cop que sento un clàxon o una roda xericant m'espero el pitjor. No són poques les vegades que he hagut de trucar a la policia o a una ambulància, i he hagut de córrer per auxiliar algun ferit.
No fa gaire, una furgoneta va atropellar un jove motorista. Mentre el noi malferit era atès a la vorera per vianants i comerciants de la zona, el conductor i el seu acompanyant fumaven nerviosament a l'altre costat del carrer. Ni per un moment es van acostar a conèixer l'estat del ferit. La seva actitud freda i distant em va entristir. Quan va arribar la policia local, van col·laborar en l'atestat, però amb mostres evidents d'enuig davant l'excessiva dilació d'un assumpte que els robava massa temps. Per a ells, tot semblava reduir-se a un tràmit carregós. S'havien parat després del xoc, tenien tots els papers en regla i disposaven d'una assegurança que es faria càrrec de tot. Amb la seva impaciència semblaven voler dir: Què més espereu de nosaltres?
Tinc entès que cada cop es produeixen més fugides després d'un atropellament. Atropellar algú s'ha convertit en una més de les rutines de la conducció. Hi ha cotxes veloços que corren pels carrers i fràgils vianants que els creuen; no hi ha res a fer. És una cosa tan inevitable com atropellar un gat encegat pels fars. Sort que les assegurances preveuen totes les contingències.

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés

dissabte, 21 de juny del 2008

L'oncle de les golfes



Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Pels meus records infantils més reculats s'hi passeja, just abans d'anar a dormir, gairebé confós amb els somnis, un home cepat, coix i sense nom que apareixia del no res per fer-me jugar. Quan vaig néixer, l'any 43, feia cinc anys que l'oncle Joan s'amagava a les golfes de casa. De dia romania silenciós, invisible, matant les hores elaborant peces d'artesania. Els vespres, en companyia dels pares, xiuxiuejava i enganxava l'orella a Radio Pirenaica. Quan jo començava a encadenar aquell reguitzell de perquès dels nens impertinents i curiosos, l'oncle va marxar. Temien que l'ús de raó que m'havia de permetre entendre la seva situació també propiciés una fatal indiscreció infantil. Tots sabien que es jugava el presidi o l'afusellament. La vida clandestina de l'oncle a les golfes era un secret molt ben guardat, inaccessible a la branca de la família afí al bàndol franquista, a veïns i bons amics de tracte diari. Però viure tants anys amagat no deixava de ser una manera de morir a poc a poc.
L'oncle Joan hauria travessat la ratlla de l'exili l'any 39, seguint les llargues corrues d'exiliats, si el seu escamot de soldats vençuts i famolencs no hagués tingut, a les acaballes de la guerra, una topada amb els feixistes al bosc de La Pobla de Lillet. Durant l'intercanvi de trets, que va deixar un mort de la banda dels nacionals, l'oncle va ser malferit en una cama. Va passar uns dies emboscat fins que el fill del barber del poble el va trobar gairebé moribund. Va tenir sort de caure en mans republicanes. Diuen que la majoria dels barbers d'aquella època eren d'esquerres. La família del barber el va curar i alimentar, i van fer avisar la família. La meva mare, exhibint documentació falsificada amb la foto del pare, va anar a buscar l'oncle i, amb una sang freda elogiada mil cops a les sobretaules familiars, va creuar amb ell tots els controls fins a portar-lo al refugi segur de les golfes.
Barcelona era només una escala necessària per emprendre un exili ajornat durant massa anys. Però l'anonimat de la gran ciutat li va obrir noves perspectives. El món no s'havia aturat mentre ell s'amagava com una rata. Va retrobar un contractista d'obres de Bescanó que li va procurar nova identitat i li va oferir feina. Els primers anys es refugiava a les obres, però va anar prosperant amb l'embranzida de la construcció. Es va casar amb una bonica mulata dominicana, educada al Liceu Francès de Barcelona, i es va convertir en un reputat mestre d'obres a Santa Coloma de Gramenet. A mitjans dels 50, amb uns viatges amb tren que eren tota una aventura pels més joves de la família, ja ens atrevíem a visitar-lo.
Mentre algun guàrdia civil encara ens preguntava amb malícia pel seu parador, resulta que l'oncle Joan viva tranquil·lament a Barcelona, convertit en un respectat ciutadà que “el día de la exaltación al trabajo de 1955” rebia de mans de José Solís Ruiz, un capitost del franquisme conegut com “la sonrisa del régimen”, el títol de millor paleta d'Espanya. Encara conservo les medalles dels “premios de albañilería” que li va atorgar el franquisme, amb una bandera “rojigualda” que s'ha descolorit fins al punt que, si no fos per la inscripció, podria fer-se passar per una vella condecoració republicana.
L'oncle ens va donar una darrera mostra de coratge. Quan va patir l'infart, no va voler que avisessin ningú i es va estirar al llit amb la dolorosa acceptació que havia arribat la seva hora. La tia guarda una devoció exemplar a la memòria del seu home. Durant 40 anys, no ha gosat tocar els seus estris d'afaitar de la lleixa del lavabo: una maquineta, una brotxa resseca i una ampolla de Floïd.

Basat en els records d’Alfons i Lluís Mateu, nebots de Joan Mateu.

dissabte, 14 de juny del 2008

A casa teva o a la meva?


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
No us podeu imaginar quants quilòmetres de barra havia de recórrer, quant d'ingeni havia de malbaratar, quants gintònics i mirades de commiseració m'havia d'empassar abans no aconseguia endur-me al llit una dona prou comestible per matar el cuc. Passada la barrera dels quaranta, sol i gairebé de dol, desenganyat de l'amor i militant radical de les relacions esporàdiques sense compromís, totes aquestes maniobres d'aproximació em feien una mandra tan descomunal que sovint un got de wisky de malta i una bona novel·la es convertien en la passió més ardent de les meves nits de dissabte. Com que mai no he tingut estómac per recórrer a les meuques (ni prou diners per a les senyoretes de companyia amb datàfon incorporat), he trobat un mètode postmodern, energèticament sostenible, lleugerament arriscat però directe i efectiu: el xat.
No és que hagi substituït les dones de carn i os per les nines virtuals, sinó que la xarxa d'Internet m'estalvia la feixuga maniobra d'aproximació o, si més no, em permet superar-la acomodat davant de l'ordinador.
A Internet, ja se sap, una rossa de bandera pot amagar la identitat d'un descarregador de molls transvestit. Cal separar el gra de la palla. A poc a poc, he anat polint les meves tàctiques. He après a descartar la jovenalla, els tafaners, les escalfabraguetes, les reprimides, les monges, i a descobrir, entre el poti-poti de nicks de cada xat, els meus objectius predilectes: les dones malcasades, les burgesetes avorrides, les atrevides, les lúbriques, les vicioses. Quedaríeu parats de la quantitat de dones que busquen mascles per Internet. A xats com Ozú, amb canals tan explícits com “casats infidels”, he tingut bona caça. Sóc un expert a llegir entre línies, a treure informació del que m'expliquen i del que m'amaguen, a reconduir les converses cap als viaranys del sexe sense caure en la grolleria. En les meves èpoques més desesperades, he arribat a mantenir cinc converses alhora amb cinc finestres obertes en pantalla. El meu objectiu és clar: abandonar el món virtual i aconseguir una cita. El primer detall de confiança és que et passin un correu electrònic per establir contactes al marge del xat. El segon és un telèfon. No hi ha res més sensual que sentir la veu i imaginar el físic d'una dona desconeguda que aviat podria ser teva. L'intercanvi de fotos sol ser el preludi de la cita crucial, tot i que sempre pots caure en un parany.
No m'he escapat del ridícul, com quan una colla de brètols es van fer passar per una lliberal dependenta separada d'El Corte Inglés que no va comparèixer a la cita. Després, vaig rebre un mail insultant amb tot de fotos adjuntes on apareixia estúpidament ansiós esperant a la terrassa del Zurich.
Les sorpreses no són sempre desagradables. Un dia vaig fer 700 quilòmetres per trobar-me directament a l'habitació d'un hotel amb una nina de 25 anys que tenia problemes amb el xicot. Aquell cap de setmana amb l'Eva va ser tan memorable que vam decidir no repetir-lo. Unes setmanes més tard, al mateix xat on vam contactar, va aparèixer un nick molt semblant al seu. Vaig deduir que l'Eva buscava noves cites. La vaig atacar però ella es resistia a desemmascarar-se. Al final, alguns detalls sospitosos li van fer confessar que era la companya de feina de l'Eva. Li havia parlat molt bé de mi. Vam concertar una cita que amagava una nova sorpresa: es tractava de la mare de l'Eva, sense res a envejar a la filla malgrat els seus 45 anys. Vaig pensar que havia estat el conillet d'Índies de dues dones amb una estranya relació. Potser la filla tastava abans els homes de la mare; no m'agradaria pensar que li passava les sobralles.

Basat en les experiències de Josep P.