divendres, 26 de desembre de 2008

Cançó de Nadal


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
El vaig conèixer en un cafè mentre ens explicava, amb tota convicció i absoluta credibilitat, aquella surrealista entrevista laboral de la roulotte. Una ETT l'havia sotmès a un test d'intel·ligència amb uns resultats tan brillants que, per primera vegada, podien enviar un candidat a una misteriosa col·locació que la pròpia agència ignorava. El van adreçar al kilòmetre ix d'una carretera solitària, enmig d'una plantació de blat de moro de Valldevià, on hi havia aparcada una rònega roulotte. La caravana era una tapadora: camuflava un interior d'alta tecnologia que semblava una nau espacial, amb pantalles d'ordinador, botonets, llumetes parpellejants i sorollets galàctics tipus bip-bip. Dues noies de freda bellesa nòrdica i vestimenta provocativament futurista li van fer un segon test igualment reeixit. Van pactar un sou i un horari. I just quan anaven a explicar-li en què consistiria exactament la seva feina, van descartar-lo perquè es van adonar que la seva adreça coincidia amb la del psiquiàtric. L'esclat eixordador de riallades amb què la concurrència va celebrar la fi de la història em va fer entendre que segurament només aquesta última informació era autèntica.
Efectivament, quan va guillar, em van confirmar que en Falconeti (la majoria ignorava el seu nom real) no girava rodó, però això no impedia que fos considerat un tocat del bolet genial, una màquina inesgotable d'anècdotes i ocurrències.
Més endavant, un seu antic company d'escola em va certificar que havia estat un alumne brillant, lúcid, capacitat com pocs, fins que el primer any de carrera el cervell li va fer un clic que li va capgirar la vida. Combinava èpoques eufòriques, durant les quals destil·lava un humor càustic i una vitalitat forassenyada, amb períodes depressius en què semblava una ombra abatuda de si mateix. Llavors, desapareixia llargues temporades en què suposadament romania ingressat i en tractament.
Després d'una d'aquestes desaparicions, que es va allargar anys, el vaig retrobar a la Rambla fent de músic de carrer. Aquell dia, jo duia la meva filla petita de la mà, i em va alegrar comprovar que quedava fascinada per la versió interminable de la cançó “Una ampolla a dalt de la paret” que en Falconeti interpretava amb una vitalitat encomanadissa. Vaig aconseguir desempallegar la nena de la rotllana de criatures quan ja comptava l'ampolla dues-centes. Era prou capaç d'arribar al miler.
Un dia, el vaig descobrir a les cartes al director d'El Punt, on en signava una on es queixava que les noies de Girona semblaven monges en comparació amb la promiscuïtat de les barcelonines.
Però l'anècdota més entranyable va tenir lloc en aquell bar atapeït de gent on el foteta de la colla el burxava per fer-li cantar una cançó de Nadal. En Falconeti va plantar un tamboret entre les taules, s'hi va enfilar i amb gran autoritat va imposar el silenci. “Com que s'acosta el Nadal, cantarem el Fum, fum, fum!”, els va dir. Amb posat de director d'orquestra, Falconeti animava el personal a cantar taula per taula. Tímidament, una munió de desconeguts de diferents cercles i generacions s'anaven afegint a la cançó. Tot el bar va acabar bramant com una sola veu. Costava d'entendre que un espectacle tan senzill pogués ser tan emocionant. Va ser un d'aquells moments en què la vida quotidiana s'omple d'una màgia que et reconcilia amb el món, com l'escena final d'una pel·lícula de Frank Capra.
Vaig tornar a veure en Falconeti al cap d'uns anys, amb el rostre entresuat i amb aquella mirada de serenor química, com si estigués esgotat d'un llarg viatge o de l'esforç d'aturar la cançó interminable que li sonava dins del cap.

Inspirat per les vivències de dos malalts d'esquizofrènia.

dissabte, 20 de desembre de 2008

Un Nadal per fugir


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Els nostres professors tenien més fusta de funcionaris de presons que de pedagogs. Al llarg de la meva vida escolar he hagut de suportar una penosa trepa de totxos mestretites, sense curiositat, bagatge intel·lectual ni cap complicitat amb els alumnes. Però res no es pot comparar amb el fatídic atzar que va reunir en aquell mateix curs els espècimens més ineptes de l'institut. S'enduien la palma en Rasputín, que es limitava a llegir, dia rere dia, paraula per paraula, el llibre d'història contemporània, i la flasca de mates, que omplia la pissarra de galimaties algebraics indesxifrables. Les classes se'ns feien monòtones, absurdes, depriments. Havíem de deixar volar la imaginació si no volíem que els nostres cervellets en fase de formació acabessin explotant en mil bocins.
Vist aquell panorama desolador, resulta fins i tot comprensible que l'Arcadi intentés convertir en realitat la boirosa fantasia col·lectiva de fugir d'aquella aula-presó. Sembla que la idea se li va acudir després de veure a la tele "Las aventuras de Geremiah Johnson", un western ecologista de Sydney Pollack on Robert Redford encarnava un desenganyat soldat americà que fuig de la civilització per refugiar-se a les muntanyes i emprendre una lluita solitària contra la natura i els indis. En aquesta pel·lícula, l'obtús però sensible Arcadi va trobar un possible paradís: la natura verge. Anhelava la vida del bon salvatge. Era fill de pares separats, s'allotjava en una residència estudiantil i els caps de setmana els seus progenitors no es barallaven precisament per acollir-lo. L'havien apuntat a un grup d'escoltes on havia agafat afició a l'excursionisme.
Qualsevol persona amb dos dits de front s'hauria adonat que aquella fugida era una criaturada. Molts adolescents s'escapen de casa, però ben pocs amb el propòsit de viure sols en un bosc a només dues hores de cotxe. L'Arcadi era tossut com una mula i em va convertir en còmplice de la seva minuciosa planificació. Ja es veia dins d'una confortable cabana de fusta, vivint de la caça i la pesca com un nou Robinson Crusoe. Des que em va confiar el seu pla, fèiem conciliàbul a l'hora del pati i després l'acompanyava a comprar provisions. Ens va costar Déu i ajuda que el suspicaç empleat d'una ferreteria ens vengués una destral d'un pam de tall. L'Arcadi tenia una llarga llista d'estris per anar omplint la motxilla: llanterna, navalla suïssa, carmanyola, hams, fil de cuca, brúixola, fogonet, etcètera.
S'havia inventat una excursió amb els escoltes el primer cap de setmana de les vacances de Nadal que li donaria dos dies de marge abans no el comencessin a buscar. Viuria en un paratge recòndit i feréstec del Pirineu triat amb tota cura als mapes Alpina.
A mesura que s'acostaven les festes, vaig començar a patir de veritat. I si es perdia enmig del bosc? I si el trobaven garratibat sota una allau de neu? No m'ho perdonaria mai. Però al mateix temps, em resistia a convertir-me en un traïdor, a fer miques el seu somni de primitivisme. L'Arcadi havia abocat totes les seves frustracions en aquell somni impossible. Just el darrer dia abans de les vacances de Nadal, ho vaig explicar tot al tutor del curs, advertint-lo que me'n mantingués al marge. En la calidesa familiar dels àpats nadalencs, no em podia treure l'Arcadi del cap. M'imaginava el pare buidant-li la motxilla mentre a ell li regalimaven llàgrimes de ràbia.
Passat festes, ens vam retrobar a classe. No vam comentar la seva frustrada aventura. Se'l veia resignat. Va perdre el poc interès que tenia en l'estudi i després d'encadenar suspensos, va haver de repetir curs. L'any següent el van canviar d'institut.

Inspirat en una vivència de Xavier A.

divendres, 12 de desembre de 2008

La navalla


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Ja fos per fatxenda, per inconscient o per tafaner, però el cas és que jo era l'únic de la colla que, quan fallaven els proveïdors habituals, gosava aventurar-se a buscar herbes en territori comanxe. No us parlo de camamilla, és clar. A l'edat del pavo, jo era un consumat fumador de maria. Els meus fracassos escolars, els embolicava en paper de fumar i els deixava volar cap al cel en forma d'anelles de fum. Aparcava la Vespino a dos carrers de distància (no fos cas que me la birlessin) i m'infiltrava pel primer carreró del Barri xino amb el cor encongit. Un món salvatge sota la ciutat assenyada. Flotava en l'aire una densa atmosfera de perillositat. Les rumbes dels Chunguitos, els gossos famèlics, les llambordes i façanes suant humitats decimonòniques, i en algú racó inquietant, alguna xeringa amb restes de sang.
Aparentava suficiència i caminava tranquil·lament fins al bar Pepi, com si tingués el cul pelat de passejar-me entre manguis i meuques. Però em traïen l'acne juvenil i els ulls inquiets. No m'escapava que alguna d'aquelles desferres de prostíbul, capaces de destrempar el més desesperat, em tirés la canya: "Vente rubiales, que te haré un hombre!".
M'asseia a la barra del bar i demanava un quinto. Després, amb la mirada perduda dins el got per dissimular els nervis, feia la pregunta, tota una proesa de laconisme: "¿Tienes?" Si el bar tenia material, pagava la beguda a un preu inflat i en el gest de tornar-me el canvi, la dona em passava dissimuladament la xocolata. Quan no n'hi havia, no em quedava altre recurs que recórrer a El Camborio, un pinxo raquític, amb una pitrera on es marcava un costellam anguniós que semblava una gàbia de canari. Era un mitja merda que qualsevol hagués pogut tombar d'un esternut. Tot i així, era el paio que remenava les cireres. El seu passat tèrbol inspirava respecte i temor. A la butxaca del darrere dels seus texans ajustats es marcava el bony d'una navalla. Un rictus de maldat dibuixat al seu rostre et feia comprendre de seguida que la seva força provenia del fet que era un tipus disposat a tot. Una mirada d'aquell individu t'omplia de males vibracions.
I resulta que aquell tipus que segurament es passava setmanes sense moure un múscul de la cara somreia només de veure'm entrar al bar. Es veu que jo li despertava alguna mena de simpatia. Em cridava al seu racó de la barra i, amb veu de cassalla, m'animava a conversar: "Cuéntame argo". Amb el temps vam anar forjant alguna cosa semblant a l'amistat. Vivia d'una parell de prostitutes a les quals, segons va confessar amb orgull, protegia. Un fill se li havia mort de sobredosi. La nostra relació no impedia que em prengués el pèl a cada transacció. Un dia em va explicar que l'havien d'operar d'un càncer a la gola. El vaig visitar a l'Hospital. Feia un volum migrat sota els llençols i els seus ulls havien perdut tota la malícia. Em va semblar que no se'n sortiria. Amb gestos, em va demanar una cigarreta. Abans d'amagar-la sota el coixí, em va voler ensenyar que se la podria fumar pel forat del coll. Després em va fer acostar i va fer l'esforç de parlar. Entre rogalls i xiulets, vaig entendre que preguntava per les seves dones, que encara no l'havien anat a veure. El Camborio temia que s'haguessin buscat un altre macarró. Llavors em va posar la seva navalla a la mà. Em vaig espantar. Què pretenia? Em va costar lligar caps. Volia que lliurés la navalla a les dones. Era la seva manera d'amenaçar-les, d'advertir-les que tornaria. El Camborio no va sortir mai d'aquell hospital. I jo encara conservo aquella navalla. Amb el temps li he anat perdent el respecte que m'inspirava. Ara la faig servir per tallar fuet.


Inspirat en una vivència de J. V.

divendres, 5 de desembre de 2008

La Divina


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Aquesta nit els meus somnis senils han estat sacsejats per la bellesa commovedora i fugissera de La Divina. Es deia Glòria, però per aquella colla de joves inconformistes que buscàvem clarividència i refugi al ventre proteic de L'Arc en la gèlida Girona del franquisme sempre serà La Divina; des que el jove aprenent de poeta i nigromant Josep Tarrés que, com tots, no havia pogut evitar d'enamorar-se'n, va comparar-la a la inabastable i sublim Greta Garbo. Tots érem llavors joves desbocats d'ambicions i projectes. La nostra inquietud ens havia unit en aquell bar gairebé proscrit a l'ombra de la catedral de Girona, un reducte d'ebullició creativa on convergien rebels, vividors, antifranquistes, comunistes camuflats, catalanistes catòlics, policies de la secreta, capellans, meuques i borratxos. Només en Lluís, l'iconoclasta i foteta propietari de L'Arc, era capaç d'harmonitzar, amb fèrria batuta des de darrere de la barra, aquella manicomial i explosiva barreja de caràcters, animadversions i sentits de l'humor. Amb admirable capacitat camaleònica, advertia als més eixelebrats revolucionaris quan hi havia roba estesa o mostrava grans dosis de sang freda a l'hora de seguir la veta als esbirros més sinistres del règim. Al bar es celebraven, fins a altes hores de la matinada, unes reunions secretes que segurament seria exagerat anomenar clandestines. Un cop superat l'horari establert, tancàvem portes i llums, aixecàvem l'empostissat de darrere la barra i descendíem per una escala inestable fins a una antiga cisterna en desús per continuar les nostres enceses discussions. Sempre vaig pensar que la xerrameca interminable de socialistes, marxistes, troskistes i altres ismes dins aquell forat opressiu no tenia altre objectiu que impressionar La Divina o, encara millor, aconseguir el frec d'un dels seus genolls.
Les nostres episòdiques accions subversives eren de pa sucat amb oli. Cap de nosaltres tenia prou collons per jugar-se-la de veritat, per empunyar una arma. Ni tan sols una brotxa. Recordo el dia que un viatjant de mitjons maleïa a L'Arc la mala pensada d'haver escollit una grisa ciutat eclesial per vendre una partida de mitjons vermells. Ens va acabar venent una dotzena de parells a preu de saldo. Amb els pantalons arromangats, vam lluir-los pel mig de la Rambla per escandalitzar els carques de la ciutat.
La Divina era la nostra musa, una deessa misteriosa que ens havia estat enviada per estimular els nostres somnis. Amb ella, tots ens sentíem capaços de ser poetes, actors, pintors, dibuixants, directors de cinema. Desprenia un magnetisme que seduïa tothom: amb la ratlla negra sota els ulls que accentuava la seva tristesa, amb el jersei balder, la faldilla plisada i aquelles mitges de llana fosca amb un forat al genoll, segurament fet a propòsit, que volien imitar la moda dels existencialistes francesos. L'un darrere l'altre, com cuques de llum abocades a una combustió inexorable, vam anar fracassant en els nostres intents desesperats de seduir-la. Però l'afany amb què s'aferrava a la seva soledat i equilibrava les seves atencions entre tota la colla alimentava les nostres esperances. En aquells anys de ferotge repressió sexual, tots covàvem el desig inconfessable de posseir-la, encara que fos en un moment de debilitat, potser aprofitant el cap emboirat per una mala borratxera en el recambró més fosc d'una d'aquelles festes que organitzàvem als pisos. Li buscàvem una ensopegada, la feblesa que la humanitzés. Si no volia convertir-se en la nostra amant, com a mínim que fos un trofeu. I obsedint-nos en aquesta possessió, vam començar a abaratir tots els somnis.

Inspirat pels antics clients i la musa del bar-cafè L'Arc, de Girona.