Psicofonies

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

L'àvia es va trencar el fèmur i em va traspassar el compliment del ritual del dia dels morts. Així que ja em teniu, un cop guanyada la posició entre les matrones endiumenjades, fent equilibris sobre una inestable escala del cementiri, ram en mà, per arribar a l'ossamenta de l'avi, al nínxol del cinquè pis. Vaig conèixer el senyor Evarist mentre buscava una sortida pels carrerons laterals.
-Ep, jove!, que em podria donar un cop de mà?
D’entrada vaig tenir un ensurt. Em va semblar un trastocat que preparava una bomba casolana i vaig estar temptat de guillar cames ajudeu-me. Però de seguida em va picar la curiositat. L’entranyable ancià de mans tremoloses estava capficat embolicant amb esparadrap els auriculars d’un fonendoscopi al voltant d’un micròfon connectat a un vell casset gravador. Li vaig sostenir els aparells mentre ell encintava delerosament l’invent. De seguida em va voler tranquil·litzar:
-No em prengui per boig. El món és ple de veus del més enllà que hem d’aprendre a escoltar.
Llavors em va voler mostrar la utilitat del seu invent. Va prémer la tecla rec del casset i va aplicar suaument la membrada del fonendoscopi sobre la làpida de marbre que tenia al seu davant, com si es disposés a auscultar la respiració del difunt.
-La Maria es va endur un secret a la tomba i espero que me’l reveli.
Les psicofonies eren el seu tercer intent de contacte, un cop descartades la taula ouija i una sessió espiritista. Just quan l’home semblava que m’havia agafat prou confiança per arribar al moll de l’os de l’assumpte, van aparèixer dos Mossos d’Esquadra que, tot renyant-lo afectuosament per haver-se escapat del casal d’avis, se’l van endur cap al cotxe patrulla. Abans de pujar al vehicle, el senyor Evarist em va cridar:
-Vingui’m a veure, sisplau! Al casal del Bon Repòs. Necessito ajuda!
Després de repensar-m’ho una setmana, vaig decidir visitar-lo. Aturat per les preguntes receloses del conserge, vaig explicar que només era un amic. El conserge va fer una trucada interna, suposadament a una autoritat mèdica, i em va informar que el senyor Evarist no estava en condicions de rebre visites. “Està ingressat; ha perdut el cap”. Vaig voler insistir, però no se’m va acudir cap argument convincent.
Mentre m’endinsava capcot al jardins públics de davant del casal, una anciana de cabells cendrosos que s’havia esmunyit del centre tot darrere meu em va cridar discretament. Fingia buscar conversa, però de seguida em va començar a explicar la història de l’Evarist. L’home havia tingut una apassionada història d’amor senil amb la senyora Maria que havia contrariat les avaricioses gestores del geriàtric. La doctora i la directora del centre s’havien confabulat per evitar aquella unió. Temien que posés en perill l’herència que la senyora Maria, adinerada terratinent sense descendència, havia promès deixar a la institució. Just quan la parella parlava d’abandonar el centre i anar a viure junts, una malaltia fulminant va atacar la Maria. Ella deia que li posaven unes injeccions que li xuclaven les energies i li feien somniar bestieses. Quan va empitjorar, van traslladar-la a la infermeria del casal, d’on va sortir cadàver al cap de pocs dies. A l’Evarist li va caure el món a sobre. Posseït per la ràbia i el desconsol, va començar a escampar que l’havien assassinada. Com és natural, tothom el prenia per boig.
-I vostè què en pensa? –vaig preguntar a la meva informadora.
-Què vol que li digui. Som tan poca cosa que amb una empenteta ens envien a l’altre barri. Però sàpiga que abans d’ingressar-lo a la infermeria, l’Evarist em va dir que tenia una gravació on la Maria deia el nom dels seus assassins.

L'esquela

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Just quan es fa de nit al cementiri de cotxes i les muntanyes de vehicles desballestats es converteixen en amorfes ombres amenaçadores, un so inquietant pertorba el silenci del vedat solitari als afores de la ciutat. El vigilant, sobresaltat, alça la vista del diari esportiu i surt de la peixera de vidre aferrat a una pesada llanterna Maglite, que podria usar com a arma de defensa. Comença a seguir la pista d'un gemec repetitiu provinent d'uns munts de ferralla acumulats en estrats i situats en un nou carreró de la quadrícula de vehicles. Primer, li sembla reconèixer els crits gairebé humans d'una gata en zel; però no. Quan identifica el vehicle i n'és a poques passes, el so desapareix. Es tracta d'un BMW negre brutalment aixafat per un xoc frontal. No recorda haver-lo vist la nit anterior; segurament l'han portat aquesta mateixa tarda. El parabrisa ha desaparegut i la finestreta del conductor és una teranyina d'esquerdes que dificulten la visió de l'interior. Els seus ocupants ja deuen criar malves, pensa el vigilant. Es disposa a obrir la porta quan el so, aquest cop a tocar, gairebé li fa caure la llanterna de les mans. Un mòbil sona a l'interior del cotxe, escampant una punyent cançó d'Otis Redding desconeguda pel vigilant. Les pampallugues de la pantalla permeten distingir-lo mentre vibra i es mou en cercles per les fosques entranyes del vehicle com una cuca de llum. La porta ha quedat travada, de manera que esbocina el vibre amb un cop de llanterna. Inspecciona l'interior i, amb un estremiment, comprova que la sang del volant deformat deixa anar un fil llefiscós en tocar-la amb el caire de la llanterna. L'aterreix pensar que les víctimes del cotxe encara no deuen haver perdut l'escalfor. Introduint mig cos dins de la finestreta, aconsegueix arribar al mòbil, que ja s'ha aturat de nou.
El telèfon, ara ja sobre la taula del vigilant, sona a intervals regulars, i a cada trucada, l'home no pot evitar un sobresalt. No s'atreveix a contestar. Qui deu ser aquesta tossuda Laura -llegeix el nom a la pantalla- que a les quatre de la matinada encara no accepta el silenci del seu interlocutor? Com és que no l'han avisada de l'accident? I ell, què podria dir-li? Potser que truca a un mort? Contestar seria situar-se en el més enllà, erigir-se en Déu! Però també li sap greu desprendre's del telèfon, avisar la policia o els bombers.
Finalment, obsedit per les constants trucades, no es pot resistir a escoltar la desena de missatges que Laura, cada cop més angoixada i nerviosa, ha deixat a la bústia de veu del telèfon i així reconstruir la pel·lícula dels fets. En David, el conductor del cotxe, era l'adúlter que no compareixia al dinar amb la Laura, la seva amant, que primer pensa en un retard, després en un descuit i, finalment, en el trencament contundent i definitiu que ella sempre havia temut. El vigilant se sent profundament colpit per la tremolosa dolçor de la veu de Laura, per la delicadesa amb què recorda a l'amant els moments feliços que han passat junts, les esbojarrades trobades clandestines. Després, als darrers missatges, l'entristeix la seva manera de rebaixar-se: com promet oblidar-se de plantejar-li més amenaces i més exigències, com s'ofereix a complaure'l on i quan vulgui sense esperar res a canvi. Sense voler, li sembla que la Laura s'adreça a ell i li planta la llavor de l'enamorament.
De bon matí, quan el vigilant surt de la feina amb el mòbil aferrat amb força a la mà que amaga dins de la butxaca de la jaqueta, com si fos un tresor, s'atura a esmorzar al bar del polígon, on fulleja nerviós el diari, desitjant secretament topar-se amb l'esquela d'un tal David.

Ex aequo

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Si Sommerset Maugham afirmava que en cada manera d'afaitar-se s'hi amaga una concepció del món, imagineu-vos per quins tortuosos viaranys ens portava cada any la discussió del premi literari de Viladosrius, amb un jurat amb filosofies discordants sorgides vés a saber si de la navalla de barber, la maquineta elèctrica o la depilació brasilera.
El patracol d'originals d'aquest any augura una animada controvèrsia. Integren el jurat la senyoreta Puig, una impressionable professora de literatura catalana de l'escola municipal; en Jofre Bruch, regidor de cultureta i medi ambient, del partit verd; el senyor Vilà, dit també despectivament "el botifarraire", empresari càrnic lletraferit que patrocina la publicació del premi, i la nostra gran patum, l'insigne novel·lista, poeta i pintor Pere Encís, pel qual parlar i pontificar són una mateixa cosa. Jo havia estat requerit en tant que jove promesa local, però a cada nova edició sóc menys jove, menys promesa i més local.
Qualsevol original que destaco rep immediatament els atacs furibunds de l'ínclit Encís, que veu en mi -equivocadament- una amenaça al seu caduc regnat literari. La meva estratègia és amagar les cartes fins al final. El regidor Bruc, esquerranós afí a la bicicleta, l'hort ecològic i la recollida selectiva, dissimula que no s'ha llegit ni un sol original embrancant-se en disquisicions sobre el retrocés de la capacitat escripto-lectora dels estudiants o la necessitat de fomentar l'ús del llenguatge no sexista entre els joves literats. La senyoreta Puig protagonitza arriscats equilibris per acontentar tothom. De seguida que la discussió puja de to i cal mullar-se, demana premis ex aequo. El botifarraire desbarra i té la dèria d'encaixar amb calçador grans cites literàries -juraria que les du escrites als apunts- per amagar la seva estultícia.
Un cop descartats els jubilats ociosos, els incansables grafòmans valencians i la jovenalla amb febrada primaveral, jo i l'Encís ens proveïm cadascú d'un original per convertir-lo en el nostre exèrcit. Tenim maneres oposades d'entendre la literatura i la vida. Ell valora l'exhibicionisme, la retòrica, la correcció formal, el discurs ben travat, les formes nobles. Jo, posat en el paper d'enfant terrible, defenso la literatura agosarada que s'arrisca a fracassar, un món propi, busco l'ombra d'un creador en potència.
Aquest any, l'Encís aposta per una àgil narració gòtica protagonitzada per un intrèpid antiquari octogenari i jo em declaro tocat per la passió d'un sòrdid descens als baixos fons barcelonins de la mà d'un homosexual vergonyant. Estem disposats a deixar la pell per unes narracions que en condicions normals no ens farien ni fred ni calor.
Ell m'ataca amb la lectura amb veu de baríton d'un fragment especialment desafortunat del text que jo defenso, assenyalant escruixidores faltes ortogràfiques, i jo repel·leixo l'atac cercant al seu original frases ridícules i personatges planers. Cap dels dos no té tota la raó, però representem el nostre paper amb convicció. Més aviat sembla una lluita d'egos. Cada any, els nostres embats viscerals, revestits de formalitat, incomodaven tant tothom que jo m'acabava rendint. Però aquest any arribaré fins on calgui. Aguantaré el tipus. Així, quan tothom espera la meva rendició, torno a la càrrega i rebato novament els arguments de l'Encís.
Enmig d'un silenci tens que augura l'esclat d'una temible tempesta, la senyoreta Puig, amb un fil de veu, proposa l'ex aequo de cada any.
Jo i l'Encís ens mirem als ulls per primer cop, com dues bèsties ferotges que mesuren la seva força abans del combat decisiu, i gairebé al mateix temps, contestem: -D'acord!

El malalt imaginari

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

El meu cor s'accelerava (sovint sense cap causa externa que ho justifiqués) i temia morir d'un atac fulminant. Quan la fred em feia tremolar, m'horroritzava contraure una pneumònia. Una piga microscòpica era l'indici d'un mal lleig. I això, per no parlar de les fiblades que atacaven a traïció els òrgans més desprevinguts o de les protuberàncies sospitoses que palpant-me amb perseverança descobria en els replecs més recòndits del cos. Com que tenia la vaga consciència de ser una desgraciada víctima de la hipocondria familiar, alimentada per generacions i generacions de mares patidores, intentava resistir-me fins al darrer moment a donar credibilitat als meus símptomes, i encara menys a visitar el metge.
No els vull pas enganyar: tampoc no confiava gaire en la professionalitat del meu doctor de capçalera, un homenot taujà que es limitava a infondre'm ànims, a negar-me fàrmacs i a treure importància a qualsevol dels meus símptomes després d'exàmens massa rutinaris i superficials. Temia que ell també, acostumat a les falses alarmes, passés per alt els signes d'un imminent col·lapse del meu organisme. Com podia saber que aquest cop no anava de debò si ni tan sols seguia l'abc de qualsevol revisió: el fonendoscopi, els copets de martell al genoll, el digui trenta-tres...
En l'enèsima visita per descartar malalties imaginàries, el metge em va acabar mirant amb una seriositat que devia reservar per als casos greus.
-Efectivament, vostè està malalt -va admetre-. Necessita un psicòleg que tracti la seva hipocondria.
No se m'havia acudit mai prendre'm seriosament la meva obsessió per les malalties, és a dir, incorporar-la a la llista dels meus mals. D'alguna manera m'adonava que la hipocondria les contenia totes, que era d'un rang superior, una supermalatia que em permetia experimentar-les totes, patir-les totes. Potser per això -només ara queia de la figuera!- era l'única autèntica.
Em van recomanar un reputat psicoterapeuta argentí que utilitzava el clàssic sistema freudià, tot i que ell l'anomenava cognitivo-conductual: un divan, traumes d'infància, els somnis recurrents... Era un tipus escardalenc amb melena blanca de querubí que, tant pel seu aspecte com pel discurseig melòdic i difús, em recordava César Luís Menotti, un antic entrenador del Barça. Ja des de la primera sessió, no vam congeniar. Li vaig dir que m'incomodava sentir el seu alè al clatell mentre jo, ajagut com un emperador romà, havia de mirar al no-res (o encara pitjor, a un depriment quadre cubista de colors freds) tot parlant de coses íntimes. Volia veure-li la cara, comprovar la seves reaccions, però m'ho va impedir. Jo em buidava l'ànima a cada visita i, la veritat, m'emprenyava que no fos un intercanvi recíproc. Aquest no era el tracte, d'acord, però de seguida vaig tenir la sospita que l'home que m'havia de curar tenia tants o més problemes psicològics que jo. A partir de la tercera visita, ja no em feia res interrompre'l i burxar en els seus malsons. Les marrades amb què abordava cada pregunta, l'ordre malaltís del despatx, la seva diminuta i atapeïda lletra d'impremta, l'aversió a obrir-me escletxes a la seva intimitat, tot m'incitava a continuar la nostra guerra psicològica. Des del divan, vaig descobrir que s'obté tanta informació de les preguntes com de les respostes. Vaig aprendre a aprofitar la potència de la meva ment analítica i meticulosa per mirar cap enfora en lloc de cap a dintre, a buscar en els altres, i no en mi mateix, els senyals de la malaltia. Em vaig adonar, en definitiva, que jo podia ser un gran terapeuta.
L'últim dia ens vam barallar perquè jo no vaig voler admetre de cap manera que m'havia curat.

Made in China

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

El rellotge de polsera que vaig adquirir per quatre xavos al xinès de la cantonada va començar a comptar hores de seixanta-cinc minuts i al cap d'uns dies es va plantar definitivament a les tres menys deu, l'hora dels rellotges de les fotografies publicitàries. L'hauria d'haver llançat a mar i oblidar-me de l'assumpte, acceptar l'escarment i convèncer-me que els meus amables veïns no venen duros a quatre pessetes, però vaig equivocar-me adoptant el paper del consumidor burlat.
Em va sorprendre desagradablement que la dependenta, una somrient filla del gegant adormit amb galtes de lluitadora de sumo, hagués perdut, ara que atenia una reclamació, la desaforada capacitat gestual que li havia permès superar la incompetència lingüística a l'hora d'encolomar-me el Rollex. Va agafar l'aparell inert que, tot compungit, jo havia estirat com un cadàver sobre el taulell i el va sacsejar violentament com si preparés un còctel. Després se'l va prémer teatralment contra l'orella tancant els ulls. Va fer que no amb el cap. Es va girar per engrapar una pila botó d'un expositor, la va posar al costat de rellotge i em va parlar per primer cop:
-Pila nueva, tles eulos!
Vaig agafar aire i, armat de paciència, vaig començar a explicar que li havia comprat aquell rellotge feia tot just quatre dies, que no m'havia donat cap tiquet i que ni de broma pensava pagar una pila nova. Però ella, fent-se l'orni, incombustible al desànim, repetia com un disc ratllat:
-Pagal pila! Pagal pila!
Tot i que cada cop cridava més fort, incomodant la resta de clients, no perdia el somriure. Era ben estranya la desconnexió entre la violència dels seus crits i les seves dents nacrades.
Qualsevol altre s'hagués rendit per la mandra de continuar picant ferro fred davant les mirades intimidadores dels clients, però jo intuïa que aquesta era l'estratègia secreta que permetia la continuïtat de l'establiment. Gent que es rendia, gent que se n'anava amb la cua entre cames resignant-se a l'engany. Aquell comerç era com la versió falsament humanitzada d'una màquina expenedora, de vending que en diuen ara, que s'empassa la moneda i t'envia a pastar fang. Aquell dia tenia ganes de brega i no volia passar per l'adreçador. No vaig fer cap esforç per contenir l'onada d'indignació que em va emergir per la boca com una colada volcànica d'insults i crits. Crec que les paraules més amables i ponderades van ser "colla d'estafadors malparits" i vaig acabar exigint-li que esborrés aquell somriure idiota de la cara.
La meva repulsa va tenir un efecte immediat. Com si tingués al davant una nina que pogués passar de la riallada al plor prement un ressort amagat a l'esquena, el seu somriure es va convertir en una ganyota de pànic i va començar a plorar enèrgicament mentre es protegia el cap amb els braços, com si jo hagués amenaçat (juro que no ho vaig fer) de picar-la.
De seguida van sortir de la rebotiga tres xinesos petits i eixelebrats, saltant com cangurs, escridassant-me i amenaçant-me amb eines ofensives que havien engrapat a l'atzar, com un para-sol o una raqueta de tennis. M'obligaven a retrocedir com una bèstia ferotge fugida de la gàbia que pogués llançar-los una urpada mortal en qualsevol moment. No atenien a raons. Vaig emprendre la retirada. Un cop al carrer, vençut i afligit, un d'aquells homenets em va llançar el rellotge als peus.El vidre es va esquerdar, però amb una pila nova ha tornat a funcionar. El maleït rellotge fals clava les hores, tot i que no el tracto amb prou cura i de vegades, és inevitable, cau a terra. Em desperto convençut que durant la nit s'haurà aturat. Mentre marqui les hores, em desmunta les teories.

Curs de venedor

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Quan us obrin la porta, teniu dos segons per radiografiar d'un cop d'ull la vostra víctima i decidir quina estratègia de cacera fareu servir. Podeu ser formals, amistosos, engalipadors o uns autèntics malparits. Si cal, heu de treure la mala llet i convertir-vos en un gos rabiós d'aquells que claven les dents al tou d'una cama i no la deixen anar ni que els matin. De seguida us adonareu que tots vosaltres teniu un sentit adormit que se us anirà despertant a mesura que piqueu portes. Les cares parlen; mirant-les, sabreu com actuar. Us endurireu i llegireu en els ulls de la gent com en un llibre obert. Això no vol dir que sempre aconseguiu encolomar-los el contracte. Podeu estar satisfets si aconseguiu un índex d'èxit del 10%. Jo vaig començar com vosaltres, picant timbres, i tenia una mitjana del 20%. No cal aspirar a tant. Sempre hi ha gent que se t'escapa, que et tanca la porta pels nassos o passa la cadeneta i et mira per l'escletxa de la porta com si fossis un criminal. No heu de deixar-vos deprimir per ells. Al cap d'uns segons us hauran oblidat. Vosaltres també! Heu de dur sempre encesa la flama de l'entusiasme. Com més aviat oblideu els fracassos, més a prop estareu dels èxits.
Al principi, us costarà. Al cap d'uns dies, potser pensareu que no esteu fets per aquesta feina. Però, qui ho està? No sou gaire diferents de mi quan vaig començar. Jo fins i tot tenia mala consciència, no us ho nego. Em sabia greu convertir-me en l'estrany que trenca l'harmonia familiar en plena sobretaula, durant la migdiada, o quan la família es reuneix al sofà havent sopat. Però és quan tenen la guàrdia baixa, quan els ensenyes que hi ha un pobre desgraciat que s'ha de guanyar la vida recorrent escales a l'hora que hauria de ser a casa, com ells. Rebreu indiferència, esbroncades, insults. Aquí heu de demostrar la vostra força psicològica.
Molts de vosaltres porteu un any a l'atur. Alguns heu fet petites feines temporals i precàries. Heu conegut l'inframón laboral i voleu sortir d'aquest cercle viciós. Teniu ràbia acumulada. Utilitzeu-la, canalitzeu-la. ¿Encara no us heu adonat que si no mossegues, et mossegaran a tu? Aquí teniu una nova oportunitat.
Totes les feines deixen les seves víctimes. No venem pas un producte dolent, no els endossem una col·lecció de llibres vells per deu vegades més del que valen, no venem una excursió per la ruta del romànic per posar una colla d'ancians entre l'espasa i la paret en un saló d'un d'hotel de quarta categoria davant d'un lot de productes ibèrics a punt de caducar. Nosaltres no caiem tan baix!
Parleu de pressa, amb claredat i convicció. Mireu-los als ulls. Digueu-los:"No pot deixar passar l'oportunitat d'estalviar un 10% en la seves factures de la llum i el gas. Vostè sap quants diners representarà al cap de l'any? Sap les coses que es podria comprar amb tot el que s'estalviarà?" Si dubten, si parpellegen, si per un moment us sembla que es posen a pensar en aquest estalvi, ja han mossegat l'ham. Estireu fort perquè es clavi ben endins. Demaneu-los de seguida que us portin una factura vella. Qualsevol. Només a tall d'exemple, només per calcular exactament quants diners s'haurien estalviat amb la nostra companyia. Fixeu-vos en el número de pòlissa. El nom i el número de pòlissa. No hi traieu l'ull de sobre. Escriviu-los al nou contracte. I llavors, només us falta la signatura. Que firmin com sigui. Amb qualsevol excusa. Tot és pel seu bé. Un estalvi segur. I sobretot, no oblideu que per cada contracte n'obtindreu una comissió de 30 euros. Imagineu que aconseguiu deu contractes per setmana. O vint! Sabeu quants diners representaria al cap de l'any?

L'hostessa i el monstre

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Ara ja no en tens prou amb una hostessa perversa que et faci tocar el cel? Et vaig advertir que no et pengessis de mi, que cauries de molt amunt. Ara vols petons i moxaines? Ara em retreus tot allò que fa quatre dies t'excitava? Ara tens la barra de dir-me que practico un sexe fred i distant, maquinal, un vulgar espectacle pornogràfic? No oblidis que si jo no fos tan promíscua, si no busqués en cada vol nocturn un home per endur-me a l'hotel, si no sentís aquesta fam... tu no m'haguessis pogut tastar ni l'ungla del dit petit.
Et penses que repetir unes quantes nits al meu costat t'atorga algun dret. Exigeixes saber com s'arriba a aquest estat, quina mena de bèstia espantadissa esbufega a dins meu, com és que les teves carícies em cremen, com és que et cedeixo el meu cos sencer però no pots ni fregar-me l'ànima. Potser ha arribat el moment de començar a buidar el pap, de treure enfora uns records que es van podrint amb els anys. Sí, és clar, no t'equivoques, hi ha un passat fosc, una ferida massa fonda. Saciaré la teva tafaneria. Però vull que sàpigues que el meu rampell de sinceritat no té res a veure amb tu. T'ha tocat escoltar-me per pur atzar, podria ser qualsevol dels passatgers solitaris del meu Boeing 737. És aquesta nit a Girona, però podria ser demà a Milà o diumenge a Marràqueix. No et facis cap il·lusió, no et pensis que t'obro el cor. Després que t'hagi explicat el meu secret no sentiràs música de violins, no em deixaré petonejar com si la bèstia que duc a dintre s'hagués amansit per sempre. Al contrari, potser no ens tornarem a veure mai més.
No sento aquest plaer que tu voldries perquè me'l van robar de petita. Durant vuit anys em vaig esforçar a reprimir-lo. L'home que tenia el deure de cuidar-me i educar-me es transformava en un monstre que a mitja nit es ficava dins el meu llit. Calla, no pots imaginar-t'ho. Has intentat mai fugir de la pròpia pell? Has intentat mai, una nit rere l'altra, transformar la realitat en un malson? Has desitjat mai convertir-te en una pedra?
El pitjor era aprendre a resistir la por. La por esperant la seva ombra sinistra en l'escletxa de llum de sota la porta, la por de sentir-te culpable per l'amor natural que tota nena sent pel seu pare, la por que algú notés què amagava la meva tristesa, el meu desinterès cap a totes les coses boniques, aquella manera estranya de comportar-me com si ja fos una dona adulta. També em sentia culpable de no ser més gran, de no tenir l'enteniment i la força de rebel·lar-me, de no tenir la valentia de denunciar tots els silencis i les pors d'aquella casa dels horrors. Era culpable, en definitiva, de ser una criatura.
Amb els anys, la por es converteix en odi. Un odi corrosiu que em fa imaginar maneres salvatges i impossibles de matar-lo. Sempre penses que serà l'última vegada, que se'n cansarà, o que se'n penedirà, o que el curaran de l'atracció malaltissa i tot es convertirà en un record borrós, potser imaginat. Però ell sempre tornava, cada vegada més exigent, més brusc, més violent, com si li fes ràbia que jo creixés, que amb els anys fos cada cop més conscient del mal que m'inflingia. Fins als quinze anys no vaig reunir prou valor. Ho vaig dir a taula, davant de la mare: "Si em tornes a tocar em mataré".
Estic escapant des d'aquell dia. Aquesta feina sense arrels ni lligams forma part de la meva fugida, qui sap si de la meva teràpia. Voldria convertir-me en un ésser asexuat, però no puc. El sexe em fa fàstic i em fascina, m'atrau i em repèl. No, sisplau. No t'acostis a mi, no em toquis. He passat massa temps amb tu. Ja no puc evitar que les teves manyagues tendres, el teu alè i el teu rostre es confonguin amb els del monstre.

La quiniela

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

El primer record que tinc del caràcter supersticiós de la mare és l'espant que li va causar saber que ens havia tocat una quiniela de catorze resultats. En lloc d'alegrar-se pel premi, va esbroncar el pare de mala manera i li va retreure que invertís una misèrrima part del seu sou en jocs d'atzar. Estava convençuda que una sort excessiva havia de ser compensada tard o d'hora per alguna desgràcia de la mateixa magnitud. La llei del pèndul. Tenia sempre a mà un bon grapat d'històries esfereïdores de rics desgraciats que corroboraven la teoria. “Val més que no et toqui mai res, ni massa bo ni massa dolent”, repetia. Els seus temors van quedar alleugerits quan va saber que aquell cap de setmana hi hauria un centenar d'encertants de catorze resultats i que no ens faríem precisament milionaris. Tot i això, va insistir en dipositar els diners en un compte a part i no gastar-los si no era per un cas de necessitat.
Amb els anys, els temors de la mare augmentaven i es manifestaven davant de tots els tòpics associats a la mala sort: trencar un mirall, un gat negre o obrir un paraigua a dins de casa. Qualsevol d'aquests petits incidents l'angoixava una colla de dies i exacerbava el seu caràcter patidor. Vivia amb l'ai al cor, tement desgràcies a cada cantonada. Tots els germans vam resultar afectats d'aquesta dèria materna. Vam créixer amb el temor de ser una mena de joguines en mans d'uns déus inclements capaços de castigar-nos per passar sota una escala. Santa innocència. Ella no va ser mai conscient de les pors i els complexos que ens va contagiar durant la infància. Només de grans vam aconseguir desempallegar-nos de tota aquesta rèmora de temors absurds.
Amb aquests antecedents, no ens va estranyar que la mare acabés atribuint a un suposat mal d'ull de la veïna del davant els seus creixents atacs de migranya. La teràpia amb antidepressius no havia funcionat i les doloroses punxades a l'hemisferi dret es perllongaven durant hores i hores. Va provar el ioga, l'acupuntura, diverses barreges d'infusions i fins i tot un estrafolari casc vibratori, però res no alleujava uns patiments que l'obligaven a abandonar les tasques domèstiques i recloure's en una habitació a les fosques, a vegades durant dies seguits. Llavors, la casa emmudia, solidaritzant-se amb el seu dolor. Teníem prohibit posar la televisió. En canvi, recordo l'alegria de veure-la aparèixer totalment recuperada, com el sol càlid i lluminós després d'una setmana de tempesta.
No vam poder treure-li del cap que la migranya no tenia res a veure amb la suposada gelosia que la veïna covava cap a la nostra família. Els veïns ocupaven una casa idèntica enfront de la nostra, però la incúria del seu jardí ja permetia endevinar que totes les similituds s'acabaven aquí. El cap de família era un individu taciturn i amargat, que segurament se sentia culpable de conduir el cotxe en el qual havia perdut la vida el fill petit. Cap de nosaltres no es feia amb els fills dels veïns: asocials, agressius i marginats.
La mare culpava la veïna, una dona desequilibrada i fúnebre, amb arguments ridículs, com ara que havia deixat de saludar-la o que l'havia vist tallar una rosa del nostre jardí. En el fons, semblava tenir por que els veïns ens poguessin encomanar el seu infortuni. Va provar tota mena de proteccions i amulets absurds contra el mal d'ull, però la seva migranya no va desaparèixer fins que el banc va embargar la casa als nostres veïns, que van fer la mudança en plena nit perquè ningú no els veiés marxar.Els diners de la quiniela de catorze, que gairebé havíem oblidat, van servir molts anys més tard per pagar l'enterrament de la mare.

L'antifutbol

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Empenyent amb fúria l'espatlla del meu marcador, mirant als núvols, segueixo des de l'àrea petita la paràbola del meló que m'ha enviat el nostre defensa central amb un xut desesperat. Tinc pocs segons per decidir la manera d'intentar rematar-lo al fons de la xarxa. No sóc prou ràpid per un control orientat seguit d'un xut col·locat perquè de seguida tindré a sobre aquests gossos de presa. Es tracta de posar tota l'ànima en una rematada directa: de cap, de peu, d'esperó... Una acció fulminant, decisiva, aprofitant la meva còrpora de pivot de bàsquet.
La meva especialitat és rescatar l'equip quan tot sembla perdut. L'entrenador em fa sortir els últims minuts del partit, sempre amb el marcador en contra, per transformar les pilotes a l'olla en un improbable gol in extremis. No tinc temps ni d'escalfar: el míster pren la decisió amb un rampell de mala llet. Sóc la darrera arma quan tot ha fallat, quan el joc de tiralínies ha naufragat al mig del camp, quan els jugadors exquisits i ràpids treuen el fetge per la boca, quan el nostre públic ha perdut la confiança i comença a desfilar. Sóc l'antifutbol.
La meva sortida fa esclatar burles a la grada, com si jo fos una opció irracional que trenqués tots els esquemes. “Ja treu el Sant Cristo gros!”, vaig sentir que deia un aficionat quan entrava al camp. A la banqueta vaig covant una ràbia que em fa sortir sense por, com un d'aquells impetuosos davanters anglesos, kamikazes desdentegats pels cops dels defenses destralers i els punys dels porters.
Vaig començar a guanyar-me fama d'excèntric quan vaig abandonar l'equip de bàsquet de l'Institut una setmana abans de la final del campionat escolar. Jo tenia el físic d'un gran basquetbolista: altura, mans grosses i peus ferms, una còrpora que intimidava sota la cistella. Aquella final m'hauria consagrat i volia evitar-ho fos com fos. Odiava el bàsquet. El considerava un territori dels esportistes maldestres: tipus espigats, marginats, alguns gairebé esguerrats, amb dificultats de coordinació, sense nervi ni ritme. Es valorava un mèrit que no es podia entrenar: tenir el nas més a prop de la cistella. Pura selecció biològica. Tampoc no m'agradava aquell joc massa reglamentat per aconseguir una emoció de baixa intensitat i que arribava al súmmum amb un darrer tir a cistella en un partit empatat. Pur atzar. Les normes del bot, del tir, de l'entrada a cistella, dels tres segons... Tot massa quadriculat.
Em vaig rebel·lar contra la meva fisiologia. M'estimava més ser un futbolista mediocre que un gran basquetbolista. Estimo el futbol. Aquí pot triomfar tothom. Els petits poden ser gegants. Cada partit és un nou argument imprevisible, una metàfora de la vida, on no sempre guanyen els millors. No hi ha cap emoció esportiva que es pugui comparar a la ràbia de rebre un gol quan jugues bé. Un error arbitral, l'astúcia d'un davanter, la violència d'un defensa, la pífia d'un porter poden girar la truita. Un equip dolent pot suplir amb esforç, sacrifici i joc d'equip les seves limitacions. Res no és impossible.
El meló cau a plom. El porter i dos defenses saltaran amb mi. Ja m'he decidit. Em cal aprofitar la meva altura i pentinar la pilota cap a una banda abans que la toqui ningú. Per suau que sigui el meu toc, el moviment confondrà el porter i la pilota acabarà a la xarxa. Però quan tinc la posició guanyada, un defensa salta abans d'hora i em clava el colze a la cara. L'àrbitre no és prou valent per xiular penalti i s'estima més xiular la fi del partit.
Tard o d'hora algú s'adonarà que aquesta temporada ja he fet quatre gols en mitja hora de joc. Qui supera la meva mitjana?

El pes del dolor

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

El repic sobre l'asfalt de les sabatilles esportives dels maratonians atuïts i cama-segats del meu voltant queda ofegat pels sons del meu organisme exhaust, que lluita per fer-se escoltar en un nou intent per acabar amb aquesta tortura. Em falten 10 quilòmetres. Els batecs del cor han trobat una connexió directa amb el cervell i em ressonen al cap com els tambors d'una guerra que no puc perdre. El cor, un cavall desbocat, no dóna l'abast per bombejar les quantitats ingents de combustible que li exigeixen els músculs debilitats de les cames. La sang infla venes i artèries a punt de rebentar. Els batecs ja m'eixorden. I si em falla el cor? I si caic fulminat a la carretera a causa d'una miocardiopatia hipertròfica no diagnosticada? Quants esportistes no han sofert darrerament una mort sobtada? Quants no han caigut com un sac sense previ avís? No. El cos no m'inocularà aquesta por. Em cal resistir, allunyar els mals pensaments que volen forçar-me a abandonar. La percepció del dolor és pura química, pura electricitat. El dolor és recollit en impulsos elèctrics que es canalitzen a la medul·la espinal per transportar-lo al cervell. Però el cervell és amo i senyor. Decideix que el dolor és suportable. Esclavitza el cos i li ordena continuar.
El següent atac del cos és més despietat. La respiració pastosa, com si l'aire fos quitrà espès que s'encalla a la gorja abans d'arribar als pulmons. Obro la boca com un peix fora de l'aigua però l'asfíxia persisteix. Baixo una mica el ritme, una mica, res que es pugui confondre amb la rendició. Ja fa estona que no desxifro els crits dels espectadors que animen des de les voreres dels carrers. Els sons m'arriben deixatats i les imatges, desenfocades i tremoloses.
Espero el tercer atac. El cor, la respiració i ara... les cames. Aquest és el més temible. Ja no es tracta de les punxades a la cuixa o el temor d'una contractura als bessons, ara és només (només!) que cada gambada suposa un esforç sobrehumà. És com si portés blocs de ciment lligats als peus, com si les meves cames s'haguessin tornat de plom i les ròtules s'hi haguessin confabulat convertint-se en xarneres rovellades. Sento la gravetat multiplicada per tres. Les butllofes de la planta del peu redoblen el meu dolor i l’ungla del dit petit, poc arranada, furga com una navalla en la ferida que ha causat al dit veí.
Però, d’on ve aquest sobrepès endimoniat? És llavors quan, gairebé derrotat, no tinc més remei que encomanar-me a la ficció per convertir-me en un maqui fugitiu en perill de mort. Endinsar-me, per exemple, als boscos de la frontera fugint de la Guàrdia Civil carregant el meu fill petit a l'esquena. Els malvats m'encalcen. Si m’enxampen m'espera la presó, la tortura o potser l'afusellament immediat. Em cal convèncer el cos de la importància de l'esforç que li exigeixo, servir-li detalls realistes, dramàtics, escruixidors, entabanar-lo sense remordiments. La criatura desnodrida, incapaç de caminar des de fa quilòmetres, dorm dins el farcell bressolada pel moviment de la meva cursa. He de preservar la seva calidesa protectora, la seva innocència. Em cal arribar aviat a lloc segur. L'afany de salvar la vida del meu fill m'ajuda a fer el cor fort per resistir uns minuts més.
Però l’amenaça terrible que pesa sobre nosaltres no pot evitar que, finalment, les cames flaquegin. Faig tentines, empassego, i m'adono que no tinc altre remei que forçar un gir més dramàtic: admetre que la criatura és morta. Deslliurar-me del seu pes em permet completar els pocs metres que em separen de la línia de meta, en un darrer esforç agonístic que ara m'agermana amb la mort però que d’aquí a uns moments tindrà regust de glòria.

Casa de cites

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
Destruir és més senzill i més agraït que construir. Anar contra alguna cosa és més fàcil que anar-hi a favor. L'associació de veïns del barri va reviscolar en aglutinar l'oposició a la instal·lació d'un bar musical. Però res comparable a la comunitat de propietaris del número 23 del carrer Verge de Montserrat, que va trobar en un pis convertit en prostíbul la comunió que havien perdut durant anys de picabaralles, enemistats i deutes pendents.
Al principi, la majoria dels veïns suportaven amb fingida impavidesa els núvols tòxics de perfum barat i suor acre que les prostitutes i els puteros, respectivament, escampaven a l'ascensor. Com que els clients no eren gaire nombrosos i es concentraven cap al tard en vigílies de festius, només ocasionalment els veïns tenien encontres desagradables. Es tractava generalment de vells verds, solters tímids o immigrants amb la síndrome d'Ulisses, tots molt discrets. "La casa de les verges", com es coneixia irònicament el bordell en els ambients prostibularis, es va guanyar un nom i l'afluència de clients (i de meuques!) va augmentar. A les pàgines de relax dels diaris, el prostíbul va passar d'un número de mòbil que ofertava "Jóvenes ardientes dispuestas a satisfacer tus deseos más oscuros" a una gran foto d'una jove asiàtica semi-despullada (per astorament dels veïns, ja que només hi veien romaneses i brasileres) amb l'adreça de l'immoble. Aquí van començar els maldecaps. No era estrany trobar-se a l'escala colles de capsigranys borratxos d'un comiat de solter que remataven allà el seu viacrucis d'alcohol. Tampoc no era infreqüent que algun eixelebrat no encertés amb el timbre pintat de vermell del porter automàtic -quan no els pitjava tots expressament- i despertés a altes hores de la matinada alguns veïns enfurismats.
La gota que va fer vessar el got va ser la notícia que la mestressa del prostíbul havia fet una oferta de compra (d'aquelles que no es poden rebutjar) del pis del costat per ampliar el pròsper negoci.
La reunió de veïns per tractar de la casa de cites va tenir un quòrum mai vist. El president, un funcionari de duanes jubilat, va exposar els successius fracassos de les seves gestions: l'altiva indiferència de la mestressa, la passivitat de les autoritats i la policia o la negativa dels diaris locals a impedir la inserció dels anuncis de les asiàtiques de Rio de Janeiro. Un ex-policia nacional va proposar formar patrulles antivici. L'escamot de veïns patrullava per torns al bell mig del vestíbul de l'escala per aturar els possibles clients, als quals s'informava educadament de les molèsties de la instal·lació i se'ls pregava buscar altres locals. Alguns fugien amb la cua entre cames només d'ensumar els veïns, però d'altres s'embrancaven en violentes discussions. Resultava evident que el negoci se'n ressentia. La mestressa va visitar el president per signar una treva: a canvi d'eliminar la patrulla antivici, les meuques es comprometien a treballar només tres dies per setmana. La proposta va ser rebutjada. Els veïns havien trobat el punt flac i calia colpejar més fort.
Un estudiant d'informàtica va tenir la idea que va fer diana. Tots els clients serien fotografiats a l'entrada i la seva imatge es difondria públicament a la pàgina web “Els puteros del carrer Verge de Montserrat”. La campanya veïnal, anunciada en grans pancartes a l'entrada de l'immoble per dissuadir els clients, va atreure l'atenció dels mitjans. Diaris, teles i ràdios de tot el país es va fer ressò de la curiosa lluita d'aquella associació de veïns contra la casa de cites. Les meuques es van rendir en dues setmanes i van buscar un altre pis dos carrers més avall.

Tornar a néixer

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Et juro que no em vaig adormir, ni tan sols em podries recriminar una distracció, va ser potser un parpelleig massa llarg, un excés de confiança propiciat pel cansament. El cas és que quan el cotxe va topar bruscament contra la tanca metàl·lica ja era massa tard per redreçar-lo. El cinturó de seguretat em va subjectar, evitant que el volant se m'encastés al pit, però el vehicle ja s'aixecava de darrere i emprenia la primera tombarella en l'espai, lleuger com la maça d'un malabarista. En dècimes de segon, vaig maleir l’airbag, que va fallar. Vaig comptar tres etèries voltes de campana abans que el cotxe incrustés violentament el morro contra el descampat que envoltava aquell tram desolat de l'autopista, el parabrisa es desintegrés i el vehicle comencés a rodolar lateralment per un pendís pronunciat. La caiguda de costat va ser molt pitjor que el vol acrobàtic. Mentre el cotxe perdia tots els seus contorns i es convertia en una massa informe de xapa abonyegada, tots els vidres de les finestres es van esmicolar i una glopada d'aire fred i cristalls em va agullonar la cara com si una tempesta de neu s'hagués ficat dins del vehicle. El cinturó no podia evitar que a cada tombarella em pataquegés l'espatlla esquerra contra la porta.
El cotxe es va aturar en sec en encastar-se contra un arbre robust que va penetrar en l’estructura del vehicle amb la facilitat d'un ganivet a la mantega. Jo estava sorprès de la riquesa de detalls amb què percebia l'accident: gairebé com si el contemplés en una projecció a càmera lenta d'alta definició, com si pogués comptar un per un tots els fragments en suspensió, com si jo mateix hagués pintat abans amb meticulositat i paciència tots els elements de l'escena i fos capaç de recordar-los.
Qualsevol amb menys sort que jo s’hagués quedat allà, immòbil, inert, esperant els empleats de la funerària. Però em trobava bé i vaig esmunyir-me amb una agilitat felina per una finestra. Vaig començar a caminar pel marge de l'autopista com si no hagués passat res. L’accident havia passat desapercebut.
Em sentia ple d'energia. M'envaïa una gran eufòria, una lucidesa encegadora. Era l’alegria de tornar a néixer? Era el curtcircuit que la trompada havia causat al meu cervell? La claredat d'idees que primer s’havia concentrat en l’episodi de l'accident, ara irradiava clarividència cap a tota la meva vida. Mentre caminava, tot el meu passat se m’apareixia amb els límits afuats d’un paisatge escombrat per la tramuntana. De sobte, era conscient de les renúncies, de les flaqueses, dels errors i, sobretot, dels canvis necessaris per redreçar el meu destí. Com que tot tenia uns contorns definits, diàfans, tot podia tenir una solució precisa, neta. Devia ser la mateixa complaença que sent un cirurgià després d’obrir un pacient de pronòstic incert i trobar-se un tumor compacte, ben delimitat, fàcil d’extirpar.
Armat amb una voluntat de ferro i un optimisme a proba de bomba, res més lluny del meu pensament que trucar a una ambulància o a la companyia asseguradora. Tenia coses més importants a fer. M'inundava la força per enfrontar-me a totes les decisions postergades. M’esperava la renúncia davant del consell d’administració i una nova vida, però tu havies de ser el primer pas, per això em vaig plantar davant teu, amb una seguretat i una convicció granítiques. Miraves d'acovardir-me amb la teva mirada dominant, però aquest cop no estava disposat a rendir-me. I just en el moment que començava a escopir-te tot el que havia callat fins llavors, una veu em va interrompre: “Val més que no parli. Prengui-s’ho amb calma. Hem trobat molt de trànsit però en dos minuts arribarem a l’Hospital”.

El repartidor

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

“Per cada iogurt venut guanyes una comissió de 0,3 pessetes, però els caducats resten”. Semblaven xifres irrisòries, però si sabies esprémer una bona ruta podies treure't un sobresou impressionant. I el salari no era pas petit. Per això la feina de repartidor de iogurts era una de les més cobejades per a un universitari que volgués aprofitar l'estiu per fer guardiola. A mi m'havia enxufat un amic del pare que tenia un supermercat. Guanyaria tres vegades més que els meus amics.
En Mingo, el rei dels venedors, em va ensenyar els rudiments de l'ofici i els secrets de la conducció del camió frigorífic. Al seu costat vaig familiaritzar-me amb la ruta: Torrent, Pals, Regencós, Begur, Aiguablava, Tamariu, Llafranc, Calella de Palafrugell... De seguida vaig comprendre que no seria gens fàcil. Més enllà de llevar-se a les cinc del matí, carregar i descarregar o repassar les comandes, calia saber els horaris i costums dels establiments, el tarannà dels propietaris. Les botiguetes de poble feien la seva comanda, però els grans supermercats tenien enormes neveres-expositors que depenien exclusivament de nosaltres. Calia vetllar perquè no faltés producte, procurar que fes goig, que no caduqués. I això que cada dues o tres setmanes apareixien noves referències: canvis de sabors, versions ligth, amb sucre, amb trossos de fruita, amb bífidus o qualsevol altre invent convenientment publicitat a la televisió.
En Mingo hauria rebut el títol d'empleat del mes una vegada darrere l'altra a l'Ikea o al McDonald's. Les seves xifres de vendes marcaven rècords. Era capaç d'agafar una ruta en bancarrota i en poques setmanes fer saltar la banca. Havia nascut per vendre. Tenia nas i aprofitava les oportunitats. Tot i les enormes vendes, que suposaven risc de retorns, els seus iogurts caducats (la demostració d'un venedor pulcre) sempre cabien en una caixa. Era un malabarista: treia d'un establiment els productes que cremaven (a punt de caducar) i els portava als súpers on es vendrien de pressa. Entrava a les botigues com si fos el rei del mambo, llançant floretes a la mestressa i a les clientes. La seva aparició trencava la monotonia dels establiments més rònecs. Li agradaven els supermercats dels càmpings. “Un càmping és com una dona guapa, mai no te'n pots acabar de refiar”, em deia enigmàticament. Fins i tot quan anàvem amb foc al cul, s'entretenia a parlar amb els campistes i els preguntava pel temps i altres foteses. Jo menyspreava aquestes manifestacions expansives del seu caràcter. Em treia de polleguera que pogués anar tan de pressa sense córrer, sense suar, sense posar-se mai nerviós.
El meu primer dia sol vaig trigar tres hores més a completar la ruta. Jo no tenia prou caràcter per entrar a les botigues fent el fatxenda i esperava el meu torn. La suma de petits retards resultava fatal. Havia d'aturar-me a fer un menú i acabar a la tarda. Els nervis se'm menjaven. Pitjava l'accelerador a fons. Omplia els albarans massa de pressa i l'endemà hi detectaven errors. Malgrat tot, les meves xifres van anar pujant i vaig guanyar confiança.
El càmping de luxe de Pals, sempre desolat, era ple fins a la bandera al pic de l'estiu. Vaig trobar-me la nevera neta. Els clients em prenien els iogurts del carretó. Era la meva oportunitat. Vaig carregar-lo de iogurts com si s'acostés la fi del món. Si hagués perdut el temps xerrant amb els campistes hagués sabut que aquell cap de setmana fulgurant marcava allà la davallada de l'estiu. També va marcar la meva. Durant setmanes, vaig anar tornant caixes i caixes de caducats. Mentre les descarregava, els veterans reien per sota el nas: “Caram, universitari, sembla que aquest mes se t'ha fet curt!”

Gilda i el coix

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Al meu barri, als anys cinquanta, hi corrien un borni, un manc i un coix que buscaven brega. Tots tres eren feixistes declarats i envoltaven la seva minusvalidesa d'una aurèola de misteri i d'heroisme. El primer, sense ofici conegut des que havia deixat l'escola, es guanyava les garrofes com a fanfarró d'una rònega casa de barrets del carrer de La Barca. Tenia la gens envejable tasca de fer guillar els borratxos i els busca-raons. Més d'un cop, alertat pels crits d'alguna pupil·la, havia de pujar esperitat a les habitacions per aplacar a garrotades la passió d'algun sàdic. L'ull a la funerala li donava un aspecte rude i inquietant que dissuadia els pinxos més bregats. Li havien buidat de petit amb un perdigó llançat amb tirador durant una baralla entre vailets. El segon, el manc, era fill d'una família murciana i havia perdut el braç en una explosió accidental a prop del castell de Montjuïc quan jugava amb una granada de la Guerra Civil. Es dedicava a la venda de números de les rifes; les oficials i, sobretot, les clandestines, que tenien com a premi la meuca més sol·licitada del Salon Rosa.
Per aquells anys, el coix encara no era coix, encara no tenia aquell caminar convuls tan característic, amb la cama dreta disparada endavant amb retard en combinació amb un cop de cap endarrere, com si estirés un fil imaginari que propulsés l'extremitat. Llavors era, senzillament, l'Osborne, el fill de l'estanquera. El seu pare havia mort al front, lluitant amb els nacionals, i mare i fill havien travessat mitja Espanya fins a establir-se a Girona el febrer del 39. Formaven part de la trepa de pixatinters i aprofitats que seguien com voltors l'avenç triomfal de les tropes de Franco per recollir-ne les engrunes. La majoria només aspiraven veure acomplerta la seva sang de venjança i de col·locacions.
Aquell tercet estrafolari es posava les camises blaves quan es feia de nit i executava “encàrrecs” poc decorosos dels falangistes. Jo me'ls havia trobat més d'un cop en carrerons solitaris i no s'havien estat de recordar el passat roig del pare i l'exili de l'avi. Però mai no havien gosat humiliar-me com havien fet amb altres companys de classe.
L'Osborne va fer córrer que s'havia fet mal a la cama mentre perseguia maquis per les Gavarres. Però jo sé que Rita Hayworth (Gilda, si ho preferiu) és l'única culpable.
Recordo l'estat d'excitació de l'Osborne el 4 de febrer del 1948. El diari Los Sitios relatava els actes commemoratius del 9è aniversari de l'alliberament de Girona per part del gloriós exèrcit nacional a la mateixa pàgina de l'anunci de l'estrena de Gilda, la pel·lícula obscena, immoral, pornogràfica. L'Acció Catòlica va publicar una nota del Bisbe que reclamava als empresaris evitar la projecció i als fidels, abstenir-se de veure-la. Va tenir l'efecte contrari.
Pels més integristes, aquella projecció era tota una provocació. Calia impedir-la. Van empastifar la ciutat de cartells i acovardien la gent que feia cua al Teatre Ultónia i al Cine Orient, però no se'n sortien. Resultava xocant que aquella colla de pinxos del barri xino s'erigís en garant de la moral pública.
El dissabte a la nit, el tercet volia boicotejar la funció de l'Orient en el moment culminant, just quan Gilda es desenfunda sensualment el guant i convida els espectadors a despullar-la. L'Osborne, ajudat pel borni i el manc, es va enfilar dificultosament al pal elèctric de la cantonada. Va perdre l'equilibri en el moment que concentrava totes les seves forces en tallar el cable amb unes enormes tenalles. El cruixit del seu fèmur devia coincidir amb la bofetada que Glenn Ford li etziva a l'escandalosa Gilda.

El gos malalt

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Una setmana després de comprar un preciós cadell de pequinès a la botiga d'animals (adquisició a la qual m'havia resistit durant anys perquè no sóc gens partidari de tenir bèsties recloses en un pis) ens vam adonar que començava a deixar caure una parpella. Era un detall que va contrariar una mica les nenes, acostumades a la bella perfecció dels seus peluixos. Aquell ull mig tancat, en el qual tothom es fixava, els trencava una mica l'encís d'exhibir-lo pel barri. La filla de la veïna del quart els havia dit que en Nobita (no havia servit de res explicar-los que el gos era d'origen xinès i no japonès, com el personatge de Doraemon) era un gos esguerrat. Jo i la meva dona, com uns pares modèlics i políticament correctes, vam aprofitar per fer pedagogia i explicar a les nenes que un animal és un ésser viu al qual cal cuidar, alimentar i guarir quan es posa malalt, ben diferent d'un ésser inanimat, que mai no té problemes ni necessitats.
D'amagat de les nenes, i segurament contradient el discurs oficial, vaig trucar a la botiga d'animals per tal de considerar un possible canvi. No podia evitar sentir-me com un client estafat al quan han encolomat un article amb tara. Em va ofendre que, oblidant tota l'amabilitat que m'havien prodigat durant la compra, l'amo de la botiga em repliqués amb els arguments que jo havia utilitzat amb les nenes. Em va etzibar que ell no era veterinari i que els animals es posaven malalts perquè no tenien pas garantia com les rentadores. Insinuant deixadesa per part nostra, va afegir que ignorava quin tracte rebia cada gos un cop sortia de la botiga. Només havien passat sis dies des de la compra. La conversa es va tornar molt agra i va acabar abruptament.
Després de comprovar que l'ull d'en Nobita adquiria un aspecte lleganyós, un veterinari va diagnosticar una conjuntivitis. Les nenes s'ocupaven amorosament de netejar-li l'ull amb una gasa impregnada de camamilla i posar-li després una gota de col·liri. S'havien adaptat molt bé al nou rol d'infermeres. Ja no podríem canviar-lo: la malaltia d'en Nobita era nostra.
El gos no va millorar i el mal va saltar a l'altre ull. Va començar a perdre vitalitat i a fer-se el desmenjat. Vam tornar al veterinari, que ara va diagnosticar un vaga infecció i li va receptar antibiòtic. La mirada del veterinari, que no va gosar parlar clar davant de les nenes, em va fer témer el pitjor. Les atencions a l'animal serien educatives, sempre que no acabés morint. Eren massa petites per veure morir un cadell a les poques setmanes de dur-lo a casa. Altra cosa seria un animal que hagués envellit amb nosaltres. No entendrien aquesta crueltat. Això no era llei de vida. Els suposaria un trauma.
En Nobita ja ni tan sols volia sortir a passejar. S'arraulia al seu coixí, fet una boleta de pèl tremolosa. La nit que ens va despertar (no pas a les nenes) amb els seus xerics, vam decidir que calia prendre una dolorosa determinació. Abans que les nenes es despertessin, sempre amb la renovada il·lusió de veure'l recuperat, el vaig dur a la clínica veterinària. Quan les nenes van veure buit el racó del gos, van quedar desconcertades. Els vaig dir que l'havíem ingressat per veure si podien curar-lo, però em suplicaven d'anar-lo a veure de seguida. Tard o d'hora els hauria d'explicar la veritat. Havien sentit a parlar d'eutanàsia i intuïen el seu significat. Insistien a saber si l'havien matat. Ja tenia la frase preparada.
-Li han posat una injecció perquè no tenia cura i s'ha mort sense patir gens, enmig d'un somni molt dolç.
Van trigar molt de temps a perdonar-me i a entendre que no me les podia endur a contemplar la mort d'en Nobita.

La francesa

Gerard Bagué

Jordi Vergés

La teva vida s'ha trenat amb petits atzars que, subtilment, n'han orientat el rumb; detalls aparentment anodins que han comportat canvis fonamentals, eteris aleteigs de papallones llunyanes que han desencadenat tempestes íntimes. Si la nota de tall a la selectivitat hagués estat mig punt més amunt series enginyer. Si la Bibiana no hagués entrat al bar amb aquella coqueta gorra vermella, no t'hi hauries fixat, ni avui seríeu casats. Si la teva germana no s'hagués distret al volant, qui sap si posant un cd o espantant un abellot, no hauria xocat contra aquell maleït roure. De vegades l'atzar també fa que el camí segur i previsible que segueixes avui s'encreui amb una drecera desdibuixada del teu passat. Sàpigues que és perillós desviar-se a tafanejar, orientar les passes cap a les males herbes del corriol abandonat, atret per la curiositat del que hagués pogut ser i no ha estat.
La drecera oblidada del teu passat es diu Pauline, com l'heroïna d'una pel·lícula d'Eric Rohmer. Era preciosa i tenia l'atractiu afegit d'expressar-se en un idioma que sempre t'ha semblat inventat per a l'amor. La vas conèixer una nit d'estiu de fa vint anys en una discoteca de Llançà (Croac, com un rauc de granota, creus recordar que es deia) i vau viure un amor exaltat, concentrat en poc més d'un dia. Un dia d'estiu que hauries volgut estirar fins a la tardor, fins a l'hivern, fins a totes les estacions i qui sap si fins a tots els anys de la teva vida. Mai més no vas tenir la sensació d'enamorar-te d'una noia que semblava feta per a tu, a qui no et cansaves de mirar ni d'escoltar, malgrat no comprendre del tot la poesia delicada que, com una cançó de bressol, sorgia dels seus llavis suculents. Cada paraula era una hipnòtica melodia que t'escalfava el cor i et feia pessigolles a l'esperit. I això que eres poc donat als excessos romàntics. Encara recordes com apuràveu el temps a la platja amb aquella sensació de vertigen: un enamorament i un comiat. Vau estar junts fins a la matinada i, l'endemà, fins al moment de la partida. La família de la Pauline havia passat quinze dies a casa d'un metge amb el qual el pare de la teva estimada havia travat amistat com a pacient. Vas tenir la sort de conèixer-la, però la desgràcia de fer-ho el dia abans del seu retorn a Bordeaux. Recordes els seus ulls plorosos i envermellits abans d'un últim petó nerviós, cohibida per la presència dels pares que l'apressaven a pujar al cotxe.
No vas perdre el temps intercanviant adreces i telèfons. La Pauline tenia una confident: Anna, la simpàtica filla del metge, que us facilitaria el contacte posterior. Vas enviar dues cartes apassionades en un francès macarrònic a l'adreça que et va passar l'Anna i no en vas rebre resposta. Acorralada per les teves preguntes, l'Anna et va fer una confessió dolorosa: la Pauline tenia un xicot que li havia perdonat la petita infidelitat. Et va insinuar que era una noia promíscua, aficionada a trencar cors. L'Anna es va esforçar a consolar-te i us vau embolicar un parell de setmanes.
I vet aquí que, vint anys després, retrobes la Pauline (envellida, rondanxona, sense atractiu) arrossegant criatures (dues, com tu) en un parc d'atraccions de Platja d'Aro. Cadascú veu reflectit en l'altre els estralls dels anys. Ella fa veure que no et coneix, però t'hi acostes a parlar mentre els vostres fills es pataquegen als autos de xoc. La Pauline et confessa que també va enviar-te cartes sense obtenir resposta, que no va saber res de tu, que sempre t'ha recordat. Seria bonic pensar que l'Anna us va trair, però els anys i els desenganys t'han ensenyat que no pots descartar que la Pauline et menteixi.

La russa del submarí

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

-Cregui'm, agent, que m'estranya que no es cometin més crims a les cuines dels restaurants. Sempre m'han semblat uns espais molt proclius a la violència, on la tensió acumulada acaba esclatant de mala manera. Segur que vostè recorda alguna comèdia cinematogràfica on un eixelebrat cuiner italià, empunyant un ganivet immens, encalça el dropo marmitó entre les taules dels clients. És un tòpic amb un rerefons real. ¿Ha treballat mai enxubat entre el baf dels cuinats, pressionat per cambrers exigents i baladrers, amb el cap pendent alhora del sofregit, d'un entrecot al punt, dels canelons al gratinador i de les patates a la fregidora, disputant-se un espai esquifit amb companys de feina de cultures i costums als antípodes que enyoren els seus països i sovint acaben alcoholitzats, obesos o depressius? És una feina que no recomano a ningú. Però no sé perquè m'embolico a malparlar de les cuines. Tothom té les seves dèries. Això no cal que ho escrigui a la declaració. No vull pas esquivar les seves preguntes. Vaig al gra. Sincerament, tot i que ara li sembli que em contradic, no crec que calgui buscar els culpables entre els companys del “submarí”. No s'estranyi; l'anomenàvem així perquè era una cuina estreta, llarga, greixosa, amb dos ulls de bou que comunicaven amb el menjador.
La Marutzka rentava plats. Era una mestressa de casa de prop de seixanta anys que havia deixat a Rússia el marit i els fills per plantar-se aquí tota sola (sense papers) buscant qualsevol feina. Tots ens preguntàvem com és que havia decidit emigrar a la seva edat. Potser el marit i els fills tenien massa afició al vodka, potser s'havia cansat de fer-los d'esclava i els havia plantat a tots, o qui sap si la seva era una acció desesperada per salvar l'economia familiar. Mai no en sabríem cap detall per boca d'ella. Com que tenia un caràcter tan sorrut, en feia prou amb quatre paraules per fer-se entendre. Mai no he conegut una dona més desconfiada, tancada i taciturna. Al principi ens feia llàstima, però després, quan ens vam adonar que anava a la seva i no volia amics, vam agafar-li força mania i la vam ignorar.
Un dia que érem sols a la cuina, vaig deixar dues hamburgueses a la planxa mentre atenia una trucada personal a la barra. La conversa es va allargar més del compte i la carn es va carbonitzar sense que a ella se li acudís treure-la del foc. Quan vaig entrar a la cuina, tota plena de fum, la Marutzka es va limitar a abaixar el cap. Ella defensava una rígida diferenciació de tasques (mai no ajudava ni es deixava ajudar) que vam atribuir a una estricta educació soviètica. Vam saber que vivia en una habitació rellogada a una família marroquina. Seria difícil trobar una dona més desarrelada. Cregui'm que era com un moble. El cuiner (que li havia posat el malnom de “robot de cuina”) feia comentaris irònics com si ella no hi fos: -“Què fa avui la russa? Ha mogut una cella per felicitar-vos el Nadal?”
Va ser precisament el cuiner qui va parlar-me de les dents. Entre el personal va començar a circular el rumor que era tan desconfiada que, en lloc de portar els diners al banc, es feia posar dents d'or. Cada dos o tres mesos, n'hi posaven una de nova. Deien que duia els estalvis a la boca, com un d'aquells avars reconsagrats dels contes de Dickens. Era difícil de comprovar-ho: parlava tan poc. I ja no li dic riure! Però li puc assegurar que més d'un cop, mentre menjava a la taula del racó, semblava talment que mastegués or.
Ja sé que vostè no pot donar-me detalls de la investigació. Ja me'l crec quan diu que encara falta l'autòpsia, però em jugaria el que fos que aquest cos en descomposició que han trobat enterrat al bosc està desdentegat.

Sang i or

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

L'oncle Joan, com si em protegís d'un incendi, em va prémer la cara contra el pit i em va tapar amb la caçadora per travessar el passadís que els Mossos d'Esquadra havien obert entre els exaltats manifestants que aixecaven cartells de “Prou tortures” i cridaven “assassins” als qui entraven a la plaça de braus d'Olot. Vaig veure d'esquitllentes fotos escruixidores d'animals ensangonats i un taüt obert que contenia un toro de drap. L'oncle va desarmar fàcilment l'empleat que em demanava el carnet: “Si és prou home per veure a la tele els cossos esquarterats dels atemptats d'Al-Qaida, també pot entrar als toros!”.
Aquella àgora circular atapeïda de públic em va produir una esgarrifança d'emoció, com la primera visió del Camp Nou. “Ja veus que n'hi ha més a dintre que a fora”, va comentar l'oncle, satisfet, mentre encenia l'enorme cigar que escamparia davant meu una densa fumèrria onírica.
Tot va començar amb esbroncada i crits d'escarni quan un ajudant rodanxó no va poder obrir la portalada per on havien de sortir els toreros en comitiva. L'orquestra va continuar el pasdoble, dissimulant, mentre tres o quatre empleats feien palanca sota la porta amb trossos de fusta arrencats de l'empostissat de la rotllana. Vaig preparar-me per suportar un espectacle decadent, caspós i vulgar. Però he d'admetre que quan finalment van aparèixer els toreros i el seu seguici, de seguida em van enlluernar els vestits d'or i lluentons, les espases brillant al sol, els picadors sobre els cavalls. També em va fer un salt el cor quan la primera bèstia negra i musculada es va plantar, amenaçadora, al bell mig de l'arena. El toro clavava les banyes a terra i envestia enemics imaginaris sense parar de córrer amunt i avall, neguitós, buscant alguna escapatòria. Manuel Díaz “El Cordobés” va aparèixer a l'altre costat de la rotllana, mostrant només el cap i les espardenyes rere la capa vermella, que va començar a sacsejar per cridar l'atenció de l'animal. El toro se'l va mirar, petrificat, i va sortir esperitat per envestir-lo. La plaça va contenir la respiració. El torero, a mesura que el toro s'acostava com una locomotora, es movia a petites passes cap a una banda mentre lentament separava la capa del cos cap a l'altra. Les banyes van passar rabent a pocs centímetres del pit del torero, que just en aquell moment va giravoltar com una patinadora i es va embolicar amb la capa. L'aplaudiment va ser eixordador.
Els toreros (valents, àgils i amb ganes d'agradar) i els toros (gens mansos ni “tous de mans”, com temia l'oncle) no van decebre. L'oncle em comentava les interioritats de la cursa, les dificultats i l'art que amagaven les passades, les banderilles, les estocades. Em seduïa el perill latent d'una cornada i una innegable bellesa plàstica. Hi va haver moments hilarants: quan el públic va corejar “Rocío tiene bigote” a José Ortega Cano, espòs de la cantant Rocío Jurado, o quan van demanar “el salto de la rana” a El Cordobés. Però jo no em podia treure del cap el patiment de l'animal: la sang regalimant des del llom fins a les potes davanteres, l'acer foradant-li les entranyes, els ulls esbatanats d'espant, els mugits agònics, les successives clavades de punyalet...
Sabia que l'oncle em demanaria un veredicte quan s'acabés la cursa. Per a ell tot era blanc o negre. Com una d'aquelles banderilles que, esqueixant la carn del toro, sempre s'havia d'inclinar cap a un costat o cap a l'altre. Voldria saber si havia guanyat un adepte per a la causa taurina. No li valdria una resposta ambigua. Ja el sentia, empenyent-me a prendre partit: “Noi, no es pot estar a la vegada amb la Principal de la Bisbal i amb els Montgrins!”.

La llei de l'hospitalitat

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Si hagués imaginat que el venedor a domicili de calendaris solidaris trucava amb tanta insistència a casa després d'haver rebut la porta pels morros a totes les escales del barri, possiblement li hauria comprat un d'aquells esgarrifosos almanacs amb fotografies de negrets ventrelluts d'ulls sortits. Però jo havia captat des del sofà retalls d'una tensa conversa amb la veïna que m'havien permès identificar-lo com un d'aquells venedors tossuts i impertinents amb les dones als quals és millor no concedir ni la més mínima oportunitat. Havia previst fer-me la desentesa, però l'individu va enganxar el dit al timbre. La seva insistència no tenia sentit. Omplia la casa d'un ning nang rabiós que trencava la placidesa que irradiaven les llumetes de l'arbre de Nadal i el suau espetarregar de la llar de foc. Vaig odiar-lo. Pretenia demostrar-me que sabia que jo era a casa? Em declarava una guerra de nervis? Al cap de dos o tres minuts de trucades, la tensió era insuportable. Em va dominar l'afany d'aturar d'una vegada aquella intromissió intolerable.
Vaig obrir la porta d'una revolada. L'home va fer un bot enrere, espantat, i va desenganxar el dit del timbre. Li van caure els calendaris que duia doblegats sobre l'avantbraç. Jo estava descontrolada, encegada d'ira.
-Aparta el teu dit fastigós del meu timbre! Qui collons et penses que ets! Hi ha un incendi? Algú s'està morint? Aquí no hi ha ningú! Jo no sóc ningú! Tant costa d'entendre-ho, desgraciat? No m'interessa la merda que em vulguis vendre!
Vaig tancar d'un cop de porta mentre el venedor, agenollat, encara recollia l'escampall de calendaris. Ni tan sols li havia vist la cara. Llavors em vaig marejar, com si un mal esperit m'hagués posseït i, un cop alliberada de la seva fúria, el meu cos acusés l'esforç. M'havia quedat recolzada al pom de la porta perquè temia desmaiar-me, per això quan el timbre va sonar de nou una sola vegada vaig obrir d'una manera maquinal, sense valorar els riscos.
Una mà de ferro em va engrapar pel coll i va ofegar el meu crit. Vaig tancar els ulls. El venedor va tancar la porta al seu darrere i, arrossegant-me com un titella, em va fer travessar d'esquenes el menjador fins a asseure'm en una cadira. Quan em va alliberar, no vaig dir res. Enmig del silenci, només s'escoltaven les nostres respiracions accelerades i l'espetec d'alguna escorça de la llar. Era ben conscient que hi havia moltes coses en joc, qui sap si la meva vida. Per això no volia obrir els ulls. No li caldria fer-me cap mal si podia marxar convençut que no el reconeixeria. Un venedor ambulant no podia ser un assassí, un boig, un violador. Potser només era un lladre. Amb un petit escarment n'hi havia prou.
-No li he vist la cara. Cregui'm. Agafi el que vulgui i marxi, si us plau. No diré res...
Havia quedat paralitzada. No podia controlar la tremolor de les cames. Planejava una ràpida carrera per tancar-me al lavabo, però el cos era incapaç d'executar l'acció. L'home es va asseure davant meu i em va deixar anar el discurs que devia repetir porta per porta. Volia aparentar normalitat, però la veu trencada el delatava.
-Em dic Wilfredo Quesada i sóc cooperant d'una ONG que ajuda els nens pobres. Amb la compra d'un d'aquests calendaris contribuirà a la manutenció d'un nen de l'Àfrica durant sis mesos.
Tot seguit es va aixecar. Les seves passes van ressonar pel menjador. Jo vaig encongir les espatlles com si esperés un cop. Va marxar deixant la porta oberta de bat a bat. Havia posat un calendari al peu de l'arbre de Nadal. Uns dies després vaig poder comprovar que aquella ONG era inventada i que les fotos del calendari havien estat tretes de webs d'Internet.

Camp de presoners

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés.

Les misterioses desaparicions de presoners ocorregudes al camp durant els darrers mesos em fan més por que els afusellaments perquè són imprevisibles, fora de tota lògica. Com tots, tornen cada vespre amb pas vacil·lant de la feina a la cantera i s'ajeuen extenuats a la llitera pollosa, però l'endemà al matí, quan toquen diana, ja no hi són. Els guardians es prenen les desaparicions amb una estranya calma que ens té destarotats. No donen l'alerta. Recullen les quatre pertinences que han deixat sota el matalàs i les cremen al foc dels bidons on s'escalfen. Els més optimistes fan córrer que es tracta de fugues que el capità pretén dissimular ordenant silenci als seus homes. Però els amics íntims dels desapareguts, amb l'espant dibuixat a la cara, asseguren que no han rebut cap confidència i s'estranyen de no haver sentit cap soroll durant la nit.
Costa de creure que algú hagi eludit les tanques de filats, les rases envoltades de filferro espinós, els vigilants armats que fan la ronda amb els gossos. I si de cas un afortunat aconseguís fugir, com s'ho faria per travessar un país dominat pels feixistes? Hem perdut la guerra. Els valents són morts, exiliats o s'amaguen com animals a les muntanyes. Quan trigaria un evadit a ser empresonat de nou, sotmès a judici sumaríssim, condemnat a mort i afusellat davant la fossa comuna on rebria les quatre palades de calç? Aquests homes desapareguts de la nit al dia no tenien delictes de sang. No haurien corregut el risc d'una fuga. Un condemnat a mort que va intentar saltar la tanca va rebre dos trets a l'esquena. Van executar-lo tot just acabat de sortir de la infermeria, amb les ferides encara sense tancar.
Aquest matí, el sergent m'ha separat dels companys mentre pujàvem a la pedrera i m'ha ordenat fer llenya en un paratge solitari. M'he espantat quan m'he adonat que em deixava sense cap vigilància davant d'una arbreda espessa. He temut que volguessin matar-me fingint un intent de fuga i m'he obsessionat buscant un franctirador amagat, convençut que cada cruixir de branques m'anunciava la mort. Al migdia, ha comparegut un jove tinent fatxenda de cabells engreixinats que havia vist algun cop a l'oficina. He pensat que venia a matar-me, però m'ha ofert una cigarreta i ha començat a parlar.
-Vostè no em coneix, però ha vist la meva feina. Sóc el que fa aquestes ratlles negres tan emprenyadores a les cartes que entren i surten d'aquest establiment. No m'agrada que em diguin censor. Procuro cuidar la bona imatge d'aquest camp on vostès purguen els seus crims i aprenen a ser bons espanyols. També miro que els familiars no els deprimeixin amb visions tremendistes i esbiaixades de la croada nacional catòlica. Les cartes que passen per les meves mans m'ofereixen informació privilegiada, notícies que, un cop m'he preocupat d'esborrar, fins i tot vostè desconeix. A les cinc ratlles negres que va trobar fa poc en una carta de la seva dona, ella li comunicava la disponibilitat econòmica del seu oncle, empresari solvent i addicte al règim, a l'hora d'agilitzar els entrebancs burocràtics que entorpeixen el seu alliberament. Certament, ens hem posat d'acord ràpidament i tinc el goig de comunicar-li que tot està arreglat. No parlem d'una fuga, no s'espanti. Obtindrà un document legal, signat per l'autoritat competent, que li permetrà reincorporar-se a la vida civil. No cal que li digui que si explica mai una sola paraula d'aquest pacte entre cavallers, aquesta història no tindrà un final feliç. No cal que digui res. Ja han decidit per vostè. Aquesta nit, quan tothom dormi, sortirà silenciosament del barracó i totes les portes s'obriran al seu pas.