divendres, 18 de juliol de 2008

Els vells amics


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Avui el diari deia que amb els kilòmetres recorreguts al cap de l'any per les patrulles dels Mossos d'Esquadra es podrien donar tres voltes al món. M'ha fet molta gràcia que això sigui digne d'elogi. Si s’aturessin, potser s'adonarien del que passa de veritat. Potser sospitarien d'aquesta parella de pinxos magribins que fan vida al bar de la cantonada i cada cinc minuts acompanyen un nou client fins al descampat. Potser s'estranyarien que aquests joves sense ofici ni benefici condueixin flamants Audis i Mercedes descapotables. Potser es fixarien en les baralles que sovintegen dins i fora d'aquest antre de mala mort i que han tacat de sang la façana del bloc.
La font del coneixement és la immobilitat. Ja és ben trist descobrir-ho a aquestes alçades de la vida, quan ja acumulo més memòria que esperança, encadenat a aquest banc de davant del meu pis que s'ha convertit en la meva atalaia de jubilat. Quan fa uns mesos vaig començar a asseure'm a l'ombra d'aquest til·ler, amb l'únic propòsit de fumar-me el caliquenyo amb què diàriament pretenia celebrar la merescuda condició de pensionista, l'anar i venir dels meus veïns em semblava impenetrable, insubstancial, lligat a unes voluntats i obligacions desconegudes. Però de seguida he descobert que només calia aturar-se i restar immòbil perquè totes les peces del trencaclosques comencessin a encaixar. Tot és mirar, esperar i entendre. Qui hagi vist “La finestra indiscreta” sabrà de què li parlo. Ara, la vida del carrer es desplega davant dels meus ulls amb la fluïdesa narrativa del culebrot de TV3. De vegades, l’argument ens porta de la crònica negra a la tragèdia, del sainet al melodrama. Hi ha travestís i camells, ludòpates i borratxos, maltractadors i víctimes, bonifacis i espavilats, famílies avorrides en la seva felicitat i famílies entretingudes en la seva desgràcia. Sé on van i d'on vénen, què els balla pel cap i què els pesa a la consciència als integrants del bigarrat repartiment d’aquesta comèdia quotidiana.
Però no ens posem tan transcendents. No us negaré que també ens agrada fer safareig i acollonar el personal des del nostre escepticisme gerontològic. Formem una colla prou galdosa de vellarcassos torracollons i apedaçats. Diuen que a l’Àfrica, on la cultura es transmet oralment, cada cop que es mor un ancià és com si es cremés una biblioteca. Nosaltres, malgrat els nostres ulls plorosos i entelats, som pous de ciència com aquests vells africans. Però com més anys, coneixements i experiència acumulem, més invisibles ens tornem. Estic segur que darrere dels petits misteris, dels drames silenciats, dels crims irresolts hi ha sovint un vell que sap i que calla.
Els veïns érem desconeguts de tracte diari. Quaranta anys que amb prou feines ens dèiem hola i adéu a l’ascensor i ara, quan ja no ens aguantem els pets, ens tornem amics de l'ànima. Ens hem vist envellir, hem vist com ens marxaven els fills i apareixien els néts. Coneixem les malalties que fan estralls a cada replà: els dos càncers del quart, l’esclerosi del cinquè, la feridura del sisè i l'alzheimer del setè. I tots temem el dia que una colombiana ens empenyerà a prendre el sol amb una cadira de rodes. Potser tots aquests anys teixíem llaços soterrats. Ens adonem que no vivíem tan d'esquena, que aquestes parets de paper de fumar ens aïllaven en una intimitat simulada. Portem massa temps sentint-nos la cisterna del vàter, la tos i les baralles. Però hi ha una raó més fonda. Si em pregunteu què és el que ens ha unit en la vellesa, després d'anys d'insulses converses sobre el temps, us ho diré sense embuts: la por a la mort.

Inspirat en l'experiència d’un jubilat del barri de Sant Pau de Girona.

dilluns, 14 de juliol de 2008

Un corredor nocturn


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Quan el silenci absolut de la nit zenital s’ha apoderat dels carrers i només estan desperts els agonitzants i els insomnes, faig un petó a la meva filla que dorm al bressol, em calço les bambes i surto al carrer per córrer. Vesteixo roba negra per confondre'm amb la foscor. Travesso com una ombra fugaç les avingudes de fanals espectrals i les places desolades. Semblo un esperit d’ultratomba condemnat per tota l’eternitat. M’empeny una força interior que no puc controlar. No és la mateixa ràbia de l’adolescència, covada a les barriades marginals, dins d'aquell bloc suburbial atapeït de vides ensopides i sense esperances. Ja no sóc aquell bordegàs virtuós però ressentit, que resistia cada dia la temptació de la vida fàcil dels camells i que no tenia calés ni per emborratxar-se els dissabtes. No he pujat gaires graons en l'escala social: ara la meva suor es paga a preu de saldo a la cuina greixosa d’una hamburgueseria. Però, com llavors, quan es fa fosc travesso corrent selectes urbanitzacions submergides en una pau sepulcral. M’agrada trencar el silenci de les nits més negres i infiltrar-me en els somnis profunds dels dorments amb l’eco irreverent de les meves passes sobre l’asfalt. M’agrada escoltar com ressonen i com desvetllen les bordades dels gossos. I veure d’esquitllentes com s’encén el llum temorenc d’algun portal.
Els gossos i els policies són els meus enemics. Les pampallugues dels llums policíacs em trepitgen els talons. Això no ha canviat. Tinc antecedents. M’han detingut més de trenta vegades, segurament més cops que als venedors de costo del meu barri, però mai no m’han condemnat. No hi ha proves: no he robat, no he fet mal a ningú, no fujo de cap perseguidor, no persegueixo ningú. Només corro de nit. I això no és cap delicte.
Ja fa anys que vaig descobrir que això els neguiteja, esmicola la seva fràgil sensació de seguretat. La meva presència fugaç, incontrolada, inexplicable, materialitza una de les seves pors més íntimes: un home malèvol que enverina el gos, salta la tanca del xalet, trepitja la gespa del jardí i es fica a casa per una finestra.
Però no és només això. Ja no és l’afany de transgressió, de revolta, de trobar una sortida al malestar. Les curses nocturnes són una mena de teràpia, una medicina natural als meus neguits. Quan fa dies que no corro de nit, em guanya l'insomni. Una veu interior m’empeny a llevar-me i em fa sortir al carrer. A vegades em costa tornar. Tinc una ànsia insaciable de continuar corrent, com si em volgués beure la nit sencera. Llavors, no m'aturo fins a l’alba, com un vampir que apura les darreres gotes de foscor abans dels primers rajos de llum. Exhaust però amb una pau interior indescriptible, me’n vaig a treballar.
Avui no he estat prou atent. Un gos m'ha clavat les dents al tou de la cama. M'ha costat de separar-me'n. No he tingut temps de repel·lir l'atac amb la vara de freixe que porto penjada a l'esquena com un arquer proscrit del bosc de Sherwood. La sang calenta em brolla amb força, regalima per la cama i em xopa la bamba. És una ferida profunda. Segurament estic deixant un rastre de petjades vermelles sobre la vorera d'aquestes cases aparellades. No em vull aturar. Resisteixo el dolor. La meva cursa no pot acabar així, però em sento defallir. Noto com la vida se m'escapa per la ferida. A l'alba, potser un veí matiner que sortirà a comprar el pa es toparà amb el meu rastre i tindrà la curiositat de seguir-lo. Si és persistent, potser arribarà al final d'aquest llarg camí de sang i trobarà un home escolat que algun breu periodístic despatxarà com un infeliç lladregot que ha fet mala fi.

Basat en l'experiència d’un “night runner” del Quebec.

divendres, 4 de juliol de 2008

Postals d'amor a una perruquera

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Tinc un calaix de la perruqueria atapeït de centenars de postals d'amor amb cal·ligrafia infantil i olor de resclosit. No són els records d'un antic enamorat de la infància, sinó l'ofrena diària d'un càndid trastocat de 68 anys que s'ha encapritxat de mi. Cada dia, des de fa anys, es pren la molèstia d'escriure'm i portar-me a la perruqueria on treballo una cerimoniosa postal de lletres arrodonides que s'inicia amb el mateix encapçalament: “Apreciades perruqueres”. Em diu Miss Llagostera, i les meves companyes de feina són Miss Salt i Miss Fontajau. Nosaltres li seguim la veta, li agraïm les flors amb què sovint acompanya les seves missives i, de vegades, li parem els peus quan, com ell mateix reconeix, es posa massa “cochino”. No tenim cor per esbandir-lo de males maneres, ni per fotre-li un moc com fan a d'altres establiments públics que freqüenta en el seu atrafegat deambular diari. De seguida es veu que no hi és tot, però emprèn amb entusiasme els nostres petits encàrrecs. Li agrada anar-nos a comprar aigua o llençar les escombraries. Els divendres, sens falta, ens porta els tríptics amb la programació dels cinemes Albéniz.
Les seves postals estan passades de moda i semblen haver estat entaforades durant molt de temps al fons d'algun prestatge humit. Són fotografies de fa més de 30 anys, amb colors esbravats, on s'hi veuen les obres de construcció dels canals d'Empuriabrava o el Port de la Selva amb mitja badia encara verge; però també n'hi ha d'escenaris exquisits que han perdut el seu “glamour”, com la piscina de l'Hotel Cortijo Blanco de Marbella.
Els seus escrits són repetitius, plens de tossuderia infantil. Les dones són la seva dèria. Diu que li sap greu haver fet tard per poder-se casar amb mi. També em demana que li faci de mitjancera per casar-se amb la meva companya de feina, Miss Fontajau, tot i que no li fa cap gràcia que els seus pares tinguin una escopeta de caça. A vegades, enmig de les beneiteries de costum, hi apareixen detalls més personals que il·luminen la seva vida. Això passa quan, mancat de postals, ha de recórrer unes quartilles d'una antiga llibreta de ratlles. Em parla dels seus mals, de la maleïda pròstata i del sucre, dels seus estimats metges, sempre amb noms i cognoms, i m'explica que a vegades, quan està “massa nerviós”, li han de posar una injecció. Dedueixo que el van incapacitar: “ja no tinc firma, el jutge m'ho ha pres tot”. Es lamenta de ser un home pobre: “sense diners no hi ha ningú”. És curiós que digui “ningú” en lloc de “res”; coses de la solitud. Se li van morir els pares i la cunyada. També m'explicava que va néixer l'any 1940, quan manava Franco. “Era un dictador molt dolent, quan feien el NO-DO s'havia d'aixecar el braç, si no et tancaven a la presó”. Té molt clara l'arribada de la tele: “Va arribar el 1967, que feien Bonanza i Polt-Da (Poldark?) i eren molt boniques”.
Avui, com cada dia, m'ha portat una nova postal. El client a qui li marcava les patilles m'ha demanat de llegir-la i m'ha dit que és d'una preciosa candidesa, però jo n'he rebudes tantes, que ja no em commouen:
“Apreciades perruqueres: Perdona Miss Llagostera, ets molt bonica, bona, simpàtica i alegre, t'he fet enfadar perquè sóc un “cochino”. No t'enfadis perquè sóc molt pesat, quan tingui més diners et portaré més bombons i Fanta. Ja ets casada i he fet tard, ja sóc vell, faré els 68 el 2008, fes-me de bo amb Miss Fontajau. Però els pares tenen escopeta i em mataran i jo al cementiri. Jo ho pagaré tot i serà un casament molt bonic. Y després anirem al Brasil, vosaltres amb avió i jo amb barco. Es despedeix el teu amic i company Joan”.

A partir de l'experiència de Mary Alberto, perruquera, i Nancy Vidal, propietari de Kenneth Perruqueria.

dimarts, 1 de juliol de 2008

La mort a la cantonada


De vegades, la fatalitat sap esperar pacientment una petita escletxa en la nostra rutina, sap arrossegar-se sibil·linament com una serp fins al nostre jaç quotidià per inocular-nos el verí letal. Pot passar un dia qualsevol, per exemple, davant d'un semàfor vermell. Una badada, un càlcul erroni, una pulsió de mort que ens empeny a trepitjar l'accelerador en lloc del pedal del fre i ja està, abandonem aquest món amb els peus per davant.
Davant de la fleca cantonera on despatxo hi ha un d'aquests semàfors traïdors que, creuats a deshora i amb mala sort, et llancen a la ruleta de la mort. Pensareu que exagero, però només un petit interval de temps separa la monòtona i fluïda distribució del trànsit del brutal impacte amb ferros retorts i carn esqueixada. L'altre dia, mentre un conductor aturat davant el vermell mostrava la seva impaciència a cops de gas, em vaig entretenir a comptar l'espai de temps que, en aquesta cruïlla, separa la vida de la mort. Des que el semàfor de la carretera de Barcelona es posa en vermell i el del carrer transversal encén el verd per donar pas als cotxes que esperen passen només uns cinc segons. Aquests cinc segons es fan eterns per al conductor impacient. La cruïlla no té cap visibilitat i sortir abans d'hora entranya el risc que un cotxe de velocitat vertiginosa s'encasti a la porta del conductor. Però estic convençuda que ampliar aquests cinc segons resultaria encara més perillós. Els conductors, sempre tan espavilats, s'adonarien de seguida que el marge de seguretat d'aquell semàfor és exagerat, contrari als accelerats ritmes de vida dels nostres temps. I no esperarien mai el verd.
Des de la fleca, estic acostumada a veure com el ninot verd intermitent pel pas de vianants suposa el tret de sortida efectiu dels vehicles, que no esperen el verd. Quan un d'aquests eixelebrats que surt abans d'hora coincideix fatalment amb un altre imprudent del carrer transversal que prem el gas per per no haver de parar davant del vermell es produeix la inevitable desgràcia. Dono fe que això passa sovint.
Des dels aparadors de la fleca, que donen als dos carrers, puc veure, una fracció de segons abans del xoc i sense poder-ho evitar, la carrera esbojarrada dels dos vehicles. Treballo amb l'ai al cor. Cada cop que sento un clàxon o una roda xericant m'espero el pitjor. No són poques les vegades que he hagut de trucar a la policia o a una ambulància, i he hagut de córrer per auxiliar algun ferit.
No fa gaire, una furgoneta va atropellar un jove motorista. Mentre el noi malferit era atès a la vorera per vianants i comerciants de la zona, el conductor i el seu acompanyant fumaven nerviosament a l'altre costat del carrer. Ni per un moment es van acostar a conèixer l'estat del ferit. La seva actitud freda i distant em va entristir. Quan va arribar la policia local, van col·laborar en l'atestat, però amb mostres evidents d'enuig davant l'excessiva dilació d'un assumpte que els robava massa temps. Per a ells, tot semblava reduir-se a un tràmit carregós. S'havien parat després del xoc, tenien tots els papers en regla i disposaven d'una assegurança que es faria càrrec de tot. Amb la seva impaciència semblaven voler dir: Què més espereu de nosaltres?
Tinc entès que cada cop es produeixen més fugides després d'un atropellament. Atropellar algú s'ha convertit en una més de les rutines de la conducció. Hi ha cotxes veloços que corren pels carrers i fràgils vianants que els creuen; no hi ha res a fer. És una cosa tan inevitable com atropellar un gat encegat pels fars. Sort que les assegurances preveuen totes les contingències.

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés