dimecres, 29 d’abril de 2009

El nen dolent

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Vaig començar a preocupar-me pel nen dolent després d'aquella nit que gairebé el mato. Va sortir com un boig d'una cruïlla sense visibilitat damunt la seva bicicleta de muntanya i es va plantar davant del meu cotxe. Vaig clavar el peu al fre, les rodes van xericar i el vehicle va quedar aturat a pocs centímetres d'esclafar-lo. Se'm va glaçar la sang. Per una dècima de segon no havia fet volar pels aires aquell vailet inconscient. Amb les mans tremoloses sobre el volant, el vaig veure allunyar-se serpentejant carretera amunt, pedalant a peu dret sobre la bicicleta sense llum. La seva vida havia estat a les meves mans i ni tan sols s'havia girat, com si cada dia jugués a la ruleta de la mort.
El nen dolent vivia a la meva urbanització i la seva mala fama el precedia. A les converses del veïnat, sempre hi havia algú disposat a fer-nos saber la seva darrera entremaliadura d'en Guillem. Es ficava en baralles i acostumava a ser el protagonista o l'instigador de les bretolades més comentades. Viure en aquell clos residencial benestant, on tots ens coneixíem, ens controlàvem i ens criticàvem, jugava en contra seva. Tothom sabia que havia desfullat a pilotades un frondós arbust del jardí comunitari i, uns hores més tard, li havia posat un ull morat a un nen de la colla. Però en Guillem no feia cara de trapella; al contrari, se'l veia desmanegat, vulnerable, amb uns ulls foscos que inspiraven més compassió que temor. De seguida em vaig adonar que la seva suposada inclinació per la maldat no era més que una manera desesperada de fer-se veure, de buscar l'atenció que a casa li era negada. I d'espolsar-se la ràbia contra el món. Els seus pares s'havien separat per convertir-se en enemics, en un d'aquells matrimonis trencats que exhumen constantment intimitats putrefactes de l'antiga vida en comú per infringir el màxim dolor a l'exparella. Tots dos destil·laven un odi corrosiu que va acabar esquitxant el fill. De petit, en Guillem devia ser l'innocent ninot de drap de les batusses i els xantatges sentimentals dels seus pares, però en fer-se gran, s'havia convertit, simplement, en un destorb. El pare, casat amb una dona més jove, havia format una nova família on l'inadaptat i problemàtic Guillem feia més nosa que servei. La mare, amb un càrrec que li exigia llargues jornades laborals, s'havia quedat la casa familiar a la urbanització, que incloïa el cotxe, el mobiliari i el nen. Una soferta minyona dominicana s'ocupava de tot.
Una nit vaig veure en Guillem passejant capcot -sempre semblava que havia perdut alguna cosa- per la gespa dels patis posteriors, contemplant a través de les finestres de les cuines com les famílies sopaven davant de la tele. De sobte, es va ajupir i va recollir de terra un objecte que no vaig poder distingir. El va llançar amb força per damunt de la tanca de la casa que tenia al davant. Vaig adonar-me que es tractava d'una petita pala de jardiner just abans que esmicolés el vidre. Jo desitjava que fugís, però es va quedar immòbil fins que l'amo de la casa el va poder engrapar pel clatell. Llavors vaig decidir baixar al jardí i explicar que ho havia vist tot, que en Guillem jugava amb la pala i se li havia escapat de les mans. Un accident absurd que cobriria l'assegurança.
En Guillem em mirava incrèdul. Un cop aclarit l'incident, em va seguir sense dir res fins al portal de casa, com un gos agraït a qui has salvat de ser bastonejat. I llavors, veient-lo palplantat davant meu, desconsolat i perdut, vaig fer una bestiesa, vaig dir-li unes paraules que intuïa que em portarien molts maldecaps, vaig llançar-me de cap dins un esbarzer.
-Seré el teu pare secret i t'estimaré com si fossis fill meu.

Inspirat en el testimoni de D.B.

divendres, 17 d’abril de 2009

Successos

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Podríem dir que vaig entrar al món del periodisme amb un baptisme de sang. Jo havia sol·licitat una plaça de becari d'estiu a la secció de cultura, però vaig anar a petar a successos. El meu caràcter tímid i meticulós no s'adeia amb les urgències i els excessos d'aquelles pàgines, però no vaig poder triar.
El cap de la secció i únic component, una esquerpa rata de redacció revestida de cinisme, em va acollir amb estudiada indiferència; va apropar-me una cadira a la seva pantalla: "Seu i aprèn". De seguida em va impressionar com n'estava de bregat en el tracte diari amb la crueltat humana: explicava amb un peculiar sarcasme anècdotes esfereïdores, farcides de detalls morbosos, sobre crims, autòpsies i violacions. Normalment, dedicava les tres primeres hores de la tarda a la xerrameca telefònica: ara un portaveu policíac, ara un confident, ara un expolicia. Després, pres d'un rampell, es llançava com un foll sobre l'ordinador, martellejant les tecles amb els dits índex de cada mà i escampant sobre el teclat la cendra del seu sisè dit en forma de cigarreta. A la fi de cada paràgraf, feia una pipada fonda estarrufant-se, satisfet com un gall. Amania les cròniques amb hipòtesis i suposicions de collita pròpia. El segon dia, fart del meu paper d'estaquirot, vaig gosar suggerir-li algun canvi en els seus textos plens de retòrica d'El Caso, castellanismes i faltes d'ortografia. Els acceptava a contracor, i de seguida em va parar els peus: -"Vols deixar sense feina les nenes de correcció? No siguis tan llepafils!"
Als migdies fèiem el vermut amb policies i guàrdies civils en tavernes greixoses a tocar de les comissaries, intentant, amb resultats discrets, fer-los buidar el pap. Quan ens veien entrar, exclamaven divertits: "¡Peligro, la canallesca!". Magnificaven el joc del Reial Madrid i bevien pacharán, que pagàvem nosaltres. En sortir del primer bar, el meu mentor periodístic ja em va renyar: "L'has cagat, nano. Com se t'acut contestar-los en català? Ni l'hora, et diran".
A mitjan d'agost, quan tot just havia publicat dues columnetes que el meu cap havia convertit en il·legibles, el director va preguntar, tot passant: "-Què, ja el veus preparat?" L'as dels successos va contestar: "Està massa verd, però se'n sortirà!" En aquell moment vaig descobrir amb terror que l'endemà el meu mentor se n'anava de vacances i em passava el mort. Un inexpert becari quedava com a únic responsable de la secció. El director del diari em va tranquil·litzar d'una manera ben curiosa: "No pateixis, a l'agost la gent només llegeix els titulars".
La responsabilitat m'angoixava. Les primeres nits patia insomni i les següents, malsons terribles on familiars, amics i veïns m'esperaven al quiosc per retreure'm que la pàgina de successos estava en blanc o que havia confós el nom de la víctima amb el de l'assassí. No tenia temes ni contactes (el cap s'havia endut finalment l'agenda que havia promès deixar-me) i el panorama informatiu del pic de l'estiu era una bassa d'oli: ni accidents de trànsit, ni baralles de turistes a Lloret, ni plagues de meduses, res de res. Suava tinta i buscava notícies sota les pedres. Sovint, repicava dissimuladament notícies d'altres diaris.
I llavors va passar el miracle. Una dona va trucar al diari explicant que havia trobat un ull de vidre dins un pot de melmelada. Quan vam publicar la notícia -amb foto inclosa-, va començar l'allau de trucades sobre troballes inversemblants: una dentadura postissa dins un pot de cacau en pols, un ratolí dins una barra de pa, un preservatiu usat sobre els ingredients d'una pizza. Era la meva serp d'estiu. Estava salvat.

Inspirat en el testimoni d'un becari en un diari.

La sang dels rojos

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Mossèn Gironella em va oferir l'hòstia consagrada amb l'agraïment dibuixat al rostre; satisfet de trobar enmig d’aquella trepa de rojos, marxistes i menjacapellans que omplien la presó del seminari de Girona un únic home devot, un pres penedit capaç de matinar per assistir a la primera missa. Només quan vaig abaixar el cap paladejant la sagrada forma em vaig adonar que el capellà duia els baixos de la sotana tacats amb la sang dels afusellats d'aquella mateixa matinada a la tàpia del cementiri. Un regust amarg em va omplir la boca. Vaig reprimir el rampell d'escopir-li amb ràbia l'hòstia a la cara. Tremolava com una fulla i les cames em flaquejaven mentre sortia d'aquella capella buida que, de sobte, em semblava plena d'una aire irrespirable i malèfic. Aquell dia em va caure la bena dels ulls: l'església capaç de beneir aquells vils afusellaments i passejar sota pal·li el gran carnisser no podia creure en el mateix Déu que jo. Combregar amb aquell capellà castrense que oferia absolucions davant l'escamot d'afusellament em feia còmplice dels seus crims.
Vaig passar mig any en aquell recinte eclesiàstic reconvertit en l'infern venjatiu dels vencedors. De seguida t'adonaves que el teu destí depenia d'una ruleta macabra: judicis sense garanties, denúncies falses ordides per veïns ressentits, la voluntat de matar per aniquilar tota esperança. Moltes matinades, em despertaven els crits dels presoners que els soldats havien de treure a culatades de la nevera, una cambra tètrica on separaven els condemnats a la pena capital. I molts d’aquests matins, veia passar l'ombra sinistra de mossèn Gironella que anava a dir la missa en una capella buida.
Aquell capellà hieràtic i impassible era ben diferent del director de la presó, que reflectia al seu rostre un turment indescriptible. Si no fos pel seu vestit, l'hauríem confós amb un dels presoners demacrats que jeien o passejaven pel pati com ànimes en pena. Els seus ulls enfonsats i pesarosos, el seu rictus amarg expressaven l'espant i l'aversió de saber-se el màxim responsable de la maquinària monstruosa que regia aquella instal·lació. Entre els presos corria el rumor que el dia que tocaven afusellaments es drogava per donar-se ànims, o per evadir-se. Es tancava al despatx i no en sortia en tot el dia.
Vaig aconseguir suportar aquell tancament gràcies a les notes d'ànim que la meva dona m’amagava cada dia dins la nansa de la carmanyola del menjar. Aquells retalls de vida quotidiana de la família em van salvar la vida: a l'Olga li ha caigut una dent, tenim un ratolí a les golfes, ens hem banyat a la platja de Sant Antoni.
Però el capellà malvat s'havia entossudit a salvar-me i no perdia oportunitat d'oferir-se com a confessor. Havia demanat els meus informes i sabia que, a més d'afiliat a Esquerra Republicana, havia estat membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Els seus oferiments eren per a mi com una temptació diabòlica que em calia resistir. Tots els presos sabien que em pressionava perquè jo era l'únic que podia evitar que les seves misses a l'alba tinguessin com a escenari una capella desolada. Volia una victòria, una conversió, un trofeu. Em va arribar a insinuar que el meu alliberament depenia de l'assistència a les misses. A mesura que s'obsessionava amb mi, deixava més al descobert la seva recargolada maldat. Llavors vaig tenir el convenciment que les seves taques de sang no eren fruit del seu afany d'oferir un consol proper als ajusticiats, sinó un gest torero semblant al d'aquells matadors que s'acosten expressament al toro ensangonat per exhibir, amb el roig viu damunt el seu vestit, el seu suposat heroisme.


Basat en el testimoni d'interns de la presó de Girona entre 1939 i 1945.

divendres, 3 d’abril de 2009

El niu

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
L'harmonia de la nostra comunitat de veïns es va començar a esquerdar quan un atípic rodamón es va instal·lar just al costat de l'entrada de l'edifici. Va muntar el seu cau en un estret i ombrívol carreró en desús que intimidava els compradors més decidits i era causa directa del fracàs de tots els negocis que s'havien instal·lat al seu únic local. La primera nit, la còrpora del rodamón només s'intuïa sota els cartons d'una nevera Miele, just davant les rònegues portes de vidre infestades de grafits que no s'obrien des de feia uns cinc anys.
L'home, que de seguida es va fer omnipresent, lluïa sempre un vestit fosc força elegant, gens propi d'un vagabund, i s'esforçava a entaular conversa amb els veïns aprofitant les seves entrades i sortides. A primer cop d'ull, qualsevol que el veiés, palplantat a l'entrada amb els braços creuats, l'hauria confós amb un conserge desvagat o amb un veí que s'havia deixat la clau. En un correcte castellà, parlava del temps, de futbol o deia fàstics del govern. Al cap d'uns dies, va aparèixer arrossegant dues enormes maletes, de les quals van anar sortint mantes, quadres, fotos familiars i andròmines de tota mena que en dies successius van envair tot el passatge. El seu afany de tornar acollidor el modest niu instal·lat en aquell carreró va arribar a l’extrem que, veient-lo escoltant els partits de futbol del diumenge en el seu transistor, escarxofat en una estrafolària butaca engiponada amb roba vella, teníem la sensació d’irrompre en la seva intimitat, de ficar-nos a casa seva. Va començar a demanar almoina molt dignament: s’acostava discretament i et preguntava si li podries deixar vint euros mentre li tramitaven la jubilació.
Els veïns de l'escala, al principi sorpresos i expectants, van acabar dividits en dos grups: els que li baixaven menjar i li donaven almoines i els que volien fer-lo fora a qualsevol preu i trucaven inútilment a la policia local. Els agents se'l van emportar uns quants cops, ell i maletes, però de seguida reapareixia amb un esperit renovat i refeia el seu niu com un ocell laboriós després d’una tramuntanada.
Els veïns antirodamón van redactar un escrit adreçat a l'Ajuntament on esmentaven la degradació de l'entorn i el risc d'incendi que suposava l'acumulació de deixalles. La carta al·ludia a la Síndrome de Diògenes, esbombant alguns casos recents recollits per la premsa.
En una agitada reunió de propietaris, vaig proposar –una mica picat per l’obcecació dels antirodamón- contractar-lo com a porter de l'edifici, fent habitable el local dels baixos. Una anciana que li duia entrepans (de la mateixa manera que duia molles de pa als coloms de la plaça) va ser l’única que s’hi va mostrar favorable, opinant que podria controlar les entrades i sortides de “gent sospitosa”, ajudar a baixar les escombraries, fer petits encàrrecs i reparacions domèstiques. Una veïna del primer va contraatacar oferint-se per tirar-li cada vespre galletades d'aigua des del seu balcó i un dels més exaltats va proposar recórrer al Zotal, com havien fet per expulsar les prostitutes d'una cruïlla d’un poble de l’Empordà. La reunió es va descontrolar: van volar els insults i vam estar a punt d’arribar a les mans.
El nostre rodamón va desaparèixer uns dies després d’aquesta convulsa reunió a causa d'un fosc incident del qual circulen versions molt contradictòries. La més creïble afirma que uns borratxos el van apallissar de matinada i es van pixar damunt les seves coses. Ja han passat uns quants mesos, però encara no puc evitar de classificar els veïns, quan me’ls trobo a l’ascensor, entre partidaris o detractors del rodamón.

Inspirat en una experiència de Toni S.