dilluns, 28 d’abril de 2008

Història de la puta mili


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Mirava un documental sobre Xesco Boix, el malaguanyat cantautor infantil xirucaire, quan una agra glopada de records em va sorprendre a traïció. Resulta que compartíem un obscur passat d'exili militar a Cartagena. Jo sempre havia tingut Boix per un espècimen insuportable de l'ensucrat món kumbaià, però ara no puc evitar sentir-me amarat per la indestructible solidaritat que només poden forjar els qui han sofert les mateixes penalitats. Sembla que Boix va començar a patir a la mili els primers símptomes de la seva depressió. No m'estranya.
El bonàs de Xesco va ser destinat a un submarí, una d'aquelles patètiques llaunes de sardines rovellades on es tapaven les vies d'aigua amb xiclet i es jeia per torns en un raquític jaç calent. Boix devia començar la mili el mateix any en què jo naixia, en vigílies del maig francès. En ple franquisme, aquell reducte de testosterona, visques a la pàtria, borratxeres evasives i “bocatas” de calamars devia ser un infern per un paio que s'apuntava a canviar el món. Em pregunto què devia passar pel seu cap durant aquelles grandiloqüents i ràncies cerimònies d'homenatge a la bandera, hores dempeus amb les armes a l'espatlla sota un sol de justícia mentre els altaveus escopien els acords metàl·lics de l'himne espanyol. Segur que, a més de deprimir-se, va enfortir un ideari que el portaria a enganxar a la seva furgoneta l'adhesiu de “Països Catalans” o aquell llegendari “Nuclears, no gràcies”. La ironia i un àcid sentit de l'humor eren els millors aliats per resistir aquell món de piscines arrestades, caporals d'encèfal pla i llargues caminades amb rocs a la motxilla. T'ho havies de prendre com un vodevil, com si t'haguessin adjudicat un paper secundari de tartamut en una comèdia casposa de Pajares i Esteso.
El meu intent de passar-me de llest i fugir d'aquell malson va fracassar estrepitosament. Vaig provar de ser donat de baixa per boig o per depressiu. A les dutxes del campament d'instrucció, als pocs dies de la meva arribada, vaig simular un desmai. Em vaig espaterrar al terra, emulant l'escena de la dutxa de la pel·lícula “Psicosi”. El pla consistia en què els reclutes que passessin davant meu donessin el crit d'alarma i acabés ingressat a la infermeria, on improvisaria altres esvaïments i desvariejaments que acabarien per tornar-me a casa. Estirat cap per avall, amb el raig d'aigua que em picava a la cara, espiava amb la cua de l'ull mig cluc l'aparició dels meus companys de dutxa. Fins a tres parells de peus descalços es van aturar davant meu el temps suficient per contemplar-me i tocar el dos sense immutar-se. A més de no moure un dit, ni tan sols van cridar ningú per ajudar-me. Era la consigna de la mili: muts i a la gàbia. El servei militar obligatori tenia aquestes coses: sabia treure el millor i el pitjor que hi havia a l'interior de les persones. Qui sap si aquells tres reclutes, als qui mai vaig poder posar un rostre, s'haguessin pogut convertir, en una altra època històrica, en eficaços torturadors o en diligents encarregats de la clau de pas del gas d'un camp d'extermini. Mai no he arribat a odiar tant algú sense conèixer-lo. En la meva ingenuïtat, donava per fet que el primer que passés m'ajudaria. El xoc va ser tan dur que vaig decidir acabar amb la comèdia en aquell mateix moment i tornar amb els meus companys de formació. De fet, abandonava el paper de deprimit precisament en el moment en què començava a deprimir-me de veritat. La depressió de Xesco Boix va ser molt més autèntica que la meva i es va convertir en una companya fidel fins que va acumular prou força o prou fatiga per desaparèixer d'escena.

Basat en els records d'un recluta destinat a l'Arsenal de Cartagena a finals dels 80.

Unes paraules esborrades


Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Dormíem poc i malament des de feia dies, amb un sac de roba preparat al costat del llit. Vam aguantar fins al 26 de gener del 39. Just aquell dia, en què les tropes de Franco van entrar a Barcelona, el pare va decidir que havíem de fugir de Girona i emprendre el camí de l'exili. Era el secretari del Centre Republicà; l'haurien mort.
Jo vivia aquell trasbals com una aventura emocionant. Als catorze anys, què voleu? Tot just descobria les dolçors de la vida. Recordo amb nostàlgia la divertida colla de joves d'aquells primers mesos en terres de França. Érem els alegres fills de l'acovardida colònia de refugiats catalans de Perpinyà. En aquells temps convulsos, mentre Europa es dessagnava, vaig estrènyer els llaços d'amistat amb Maria Alegria. La seva història era semblant a la meva. El seu pare, d'ideals independentistes, havia estat tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona. Ens vam fer inseparables. És bonic recordar com ens les empescàvem per construir una fràgil aparença de normalitat i oblidar la por que contaminava l'ambient. Les passejades per la Rambla, els banys a la platja de Canet, els balls a les cases o les nits d'estiu buscant estrelles fugaces entre els primers flirtejos. Sembla mentida com vivíem dins aquella campana de vidre, immunes a les misèries dels nostres pares. Els seus terrors, a nosaltres no ens feien ni pessigolles.
Aquell dolor esmorteït per la inconsciència juvenil m'ha tornat a la memòria al llarg dels anys amb la força d'una ferida encara viva i sagnant. Penso en el pare atacat per terribles diarrees al camp de concentració de la platja d'Argelers, on cada matí els camions carregaven una vintena de refugiats difunts que no havien resistit la fred i les malalties. En els feixistes francesos que ens preguntaven “Quants n'heu mort?” i en els que s'indignaven perquè ens tenien “com conills dins una gàbia”. En els queixals d'or que el pare es va malvendre per mantenir-nos. En aquell primer casalot ruïnós. En la fusta que de dia ens feia de taula i a la nit tapava la finestra. En les veremes que et trencaven l'esquena. En la depressió de la mare, que veia gendarmes imaginaris a cada cantonada. Però recordo sobretot aquella nit de pluja en què el pare va trucar a la porta. Tornava de Tolosa, xop i desesperat. Ens va parlar amb llàgrimes als ulls: “No he trobat feina. Perdoneu-me. Em voleu?” I com ens vam fondre tots en una abraçada fraternal mentre la mare repetia: “Com a mínim, estem junts”.
Fa uns dies, vaig veure a TV3 que la Generalitat havia convidat un grup d'exiliats de l'estranger per retre'ls un tardà homenatge. El cor em va fer un salt en veure entre ells una velleta d'ulls espurnejants que em va recordar a Maria Alegria. Feia 50 anys que no en sabia res. La seva família es va exiliar a l'Argentina. Tots vam canviar de país. Jo tinc la nacionalitat francesa. Em vaig casar a Perpinyà. He tingut fills i néts a França, però encara m'hi sento estrangera. Sempre portaré Girona al cor. Just abans de travessar l'oceà Atlàntic, Maria Alegria em va regalar una fotografia de totes dues. Al darrera hi va escriure: “T'estima, sense oblidar-te mai, la teva germana Maria Alegria”. Al text hi ha dues línies esborrades. Sempre m'han intrigat aquestes paraules ocultes. Va escriure alguna cosa i després s'hi va repensar? Les hi van censurar? M'he arribat a convèncer que en aquestes ratlles invisibles s'amaga la clau de les nostres vides trencades. Aquest matí l'he pogut abraçar, tremolant d'emoció i de ràbia. S'ha mirat amb sorpresa la nostra fotografia. No recordava res del que hi havia escrit. Les línies de la vida que ens ha esborrat l'exili són irrecuperables.


Basat en els records de la gironina Pepita Vila.

dilluns, 21 d’abril de 2008

S'assemblava a la Deborah Kerr



Text: Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés
De jove, somiava amb romàntiques històries d'amor, però m'he anat fent vell desfogant-me a les barres llardoses i els catres pudents del barri xino de Girona. Les tardes de diumenge, vivia amors de Cinemascope al programa doble del cinema Familiar, però en sortir, les meves passes em duien d'esma als carrerons equívocs. La meva fama de putero es va estendre pel barri. Als anys 40, les malevolències corrien com la pólvora. No me n'amagava. No volia passar pels prostíbuls com els hipòcrites senyors de casa bona, aquelles ombres furtives que s'escolaven per les portes del darrere. Una puta em va explicar que un decrèpit burgès se li va morir al damunt i els familiars se'l van endur d'amagat per fingir que s'havia mort al llit de casa. Fins i tot va rebre l'extremunció. Com més insistien els pares en els beneficis d'una xicota formal, amb més determinació em rebolcava amb aquelles meuques de carns de cera i llavis de sang. Vist des de la perspectiva de la vellesa, ara penso que la meva actitud era una elemental rebel·lió contra el franquisme. El meu cor segregava un odi corrosiu que necessitava sortir per no cremar-me per dintre. Era la ràbia de l'avi afusellat, dels oncles exiliats o d'aquells pares acollonits i servils. Girona era llavors un ciutat esventrada, dividida entre el cel i l'infern. Una ciutat d'esglésies i bordells, de senyoretes de l'auxili social i meuques de vint-i-tres pessetes, de rojos capats i franquistes devots. Si calia escollir entre aquell Déu que beneïa el victoriós assassí sota pal·li i les putes lascives del barri, jo triava les putes. Jo preferia el pecat.
Però que ningú vegi en aquesta elecció ni una engruna d'heroisme. Jo era un covard, un home dèbil, un mestre de la simulació. I vaig acabar empastifat. He jagut amb vídues desesperades que feien de putes per mantenir els seus fills. He sentit el seu fàstic sota les meves envestides. He rigut les gràcies polis de la secreta, que exercien el seu prepotent domini sobre el barri. He corregut a comprar tabac pel sàdic policia capaç de marcar amb un cigarret les natges de l'única puta que no se li obria de cames. I he sabut dissimular el terror de sospitar que algú havia enverinat aquell infeliç prostitut homosexual fotent-li matarrates a la beguda.
Era molt difícil escapar d'aquest embrutiment. Sobretot si eres una dona. La Pilar, la mestressa de L'Onze, era de les poques que ho va aconseguir. Governava amb caràcter i tendresa un dels prostíbuls més senyors de la ciutat. No era un d'aquells tronats “puja i baixa” del Pou Rodó. Ocupava el número 11 del carrer Sant Josep. Recordo el seu saló amb paper florejat, la seva gramola on sonaven boleros d'en Machín i tangos d'en Gardel, i les seves nenes, sempre amb un punt més de distinció i bellesa.
Deien que venia d'una família noble. Era de les poques que gosava passejar per la ciutat amb aires de gran senyora. Els poderosos la respectaven perquè coneixia els seus secrets d'alcova. La Pilar va tenir tota la vida un amor secret: un metge de bona família que li va demanar matrimoni. Ella no va volar arruïnar la seva carrera, però li va ser fidel tota la vida. Van ser vint anys de relació furtiva. S'escapaven a Barcelona per airejar el seu amor a les tardes de toros de la Monumental i als balls més elitistes de la ciutat. Jo els havia vist d'esquitllentes pels carrerons del barri, qui sap si camí del cotxe que els permetria escapar d'aquella ciutat opressiva i vigilant. El seu amor escandalós va ser un secret a veus. A Girona, tot s'acabava sabent. Envejàvem la seva rebel·lió: tant distingida, tant digna. Reconstruíem els nostres somnis trencats a través del seu amor. Era la nostra parella d'enamorats heroics, nets, íntegres. Unes engrunes de Hollywood entre les nostres misèries.


Basat en el testimoni de dos antics clients del barri xino de Girona.

La nena del bosc


Text: Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Els nens del poble em deien: “Ets dolenta i malparida com el teu pare”. L'havien empresonat l'abril del 39, quan jo només tenia 21 dies. Les cruels maledicències infantils em desconcertaven. Quin crim terrible devia haver comès? A casa, les converses sobre el pare s'interrompien davant meu. Devia tenir uns sis anys quan em vaig plantar: “Si no m'expliqueu què ha fet el pare, no menjaré més!”. Així vaig començar a entendre què volia dir ser la filla d'un roig. I la diferència entre dretes i esquerres. El pare era un home bo, però no volia ser manat. S'havia fet comunista. Com que tenia 20 diòptries, no el van voler a la guerra i es va embolicar amb el Comitè de Cruïlles. Van confiscar la casa d'una família rica de La Bisbal i en van fer la seu de la FAI, el POUM i la CNT. Vaig ser concebuda en aquell casalot revolucionari, on la mare treballava com a dependenta de la cooperativa. No deixa de ser curiós que, en ple franquisme, jo acabés servint en aquella mateixa casa.
Amb la derrota republicana, el pare va confiar en el perdó dels guanyadors. No havia fet mal a ningú i no podia fugir amb un nadó. El van acusar de cremar el convent de La Bisbal i l'església de La Pietat. No va servir de res que jurés i perjurés que mentre les esglésies fumejaven, el 18 de juliol del 36, ell traginava garbes al camp. Va passar set anys a les pitjors presons de Franco. Només em va confessar una única malifeta: haver ajudat a tirar les campanes del monestir de Sant Miquel de Cruïlles. Les volien fondre per fer-ne canons, però eren tan pesants que les van haver de deixar. Encara són a terra. No em vaig poder estar de retreure-li amb ironia forces anys més tard: “Per culpa teva, les campanes no poden tocar ni el dia del meu casament”.
La presó no el va doblegar. Mentre feia de carboner a les Gavarres, una de les poques feines que podia trobar un ex presidiari, ajudava els emboscats. A finals dels 40, encara corria gent armada pels boscos. Tot i que els guàrdies civils coneixien el passat del pare, ell se'ls va guanyar oferint-los conversa, arengades i molts tragos de vi. Li tenien tanta confiança que a vegades fins i tot dormien la mona a la barraca. No podien imaginar que el pare, tant penedit als seus ulls, col·laborés amb els fugitius. I encara menys que la seva filla de 8 anys fos l'encarregada de posar al bosc els senyals que orientaven els maquis. Jo no tenia estudis, però de ben petita parava ballestes pels ocells i caçava conills amb llaços. El pare m'ensinistrà a col·locar els codis secrets en els paratges convinguts: les castanyes alertaven de guàrdies civils rondant; les cireres d'arboç, que el perill havia passat. Gairebé cada dia travessava sola els boscos, des del poble fins a la cabana de carboner, per complir la missió encomanada. Era un trajecte de gairebé dues hores. El pare aconseguia roba, menjar i medicines pels emboscats. Fins i tot va trobar un metge per fer néixer el fill d'en Barbarroja, un maqui pèl roig de València que havia embarassat la seva companya del bosc. La meva cosina va cuidar aquell pobre nen fins als dos anys. Llavors, la parella de fugitius se'l van endur a França per les muntanyes.
Els dies de vent, els suros feien uns xerics que em gelaven la sang. No n'he sabut mai, de plorar. Cantava cançons per enganyar la por. Confiava que així els guàrdies civils no em dispararien confonent-me amb un maqui. De vegades, els guàrdies m'interrogaven. No els vaig dir mai que havia vist d'esquitllentes alguns emboscats: homes bruts, esparracats, magres, amb barbes i cabells fins els peus que s'amagaven com animals acorralats en cataus amb dues sortides. Imagineu-me fa seixanta anys, una criatura esporuguida cantant El petit vailet entre les ombres esgarrifoses del bosc, sense treure'm de cap la terrible amenaça del pare: “T'estimo molt, però si xerres et tallaré el coll”.

Basat en el testimoni de Roser Casabó i del seu marit, Jordi Jordi.

La princesa d'un món senzill



Text: Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
S'agafava les mans damunt la falda com si fos una velleta. Quan li vèiem aquell posat, quedàvem embadalits com tots els pares novells davant les primeres gràcies dels seus menuts. No podíem arribar a imaginar que aquell gest tant sorprenent per una nena de pocs mesos i que tant ens feia riure era l'indici d'una greu malaltia. Crec que devia ser cap als 10 mesos quan va començar a rondar-me el pensament que la meva filla no era normal. Les mares ens adonem abans d'aquestes coses. No era només que, amb un any, la Clàudia no caminava ni parlava: és que no tenia cap intenció de fer-ho. Els metges feien proves, descartaven malalties i deixaven la porta oberta a l'esperança. “Potser és un simple retard, cal esperar”, ens deien. Però l'ombra de la sospita va anar creixent i es va instal·lar dins meu. Temia i anhelava saber. Vaig tenir temps per mentalitzar-me, per preparar-me pel pitjor. La confirmació del mal, als dos anys, no em va sorprendre. Va ser el dolorós desvetllament d'un enigma. El mal de la Clàudia ja tenia un nom. L'enemic s'havia tret la màscara. Síndrome de RETT.
No n'havia sentit a parlar mai. Era una de tantes malalties rares. La nostra filla, preciosa i aparentment saludable, tenia un error genètic al cromosoma X que li causava un important retard psicomotriu i mental. No parlaria. I amb prou feines caminaria. Una de les particularitats de la malaltia, que només afecta nenes, és precisament la fixació d'agafar-se les mans.
Costava acceptar-ho. La seva senyoreta, que s'abocà amb cos i ànima a la nena, em va dir un matí que havia somniat que la Clàudia li parlava. Confiar en una curació era esperar un miracle. “Com a mínim, una paraula, que et digui mama”, es lamentaven algunes mares. Però la Clàudia em va demostrar que hi ha altres vies de comunicació. A poc a poc, hem anat creant un llenguatge propi. És elemental, d'acord, però per nosaltres és tan útil i ric com qualsevol altre. Alguns dels moviments de la Clàudia, tot i ser maldestres, es repetien en situacions similars. Només calia interpretar aquells gestos i reforçar-los. Així, vam adonar-nos que es posava el dors de la mà a la boca quan una cosa li agradava, o que acostava les dues mans al voltant del coll i es tirava endarrere graciosament quan no li agradava. Una respiració molt forta cap endins expressava la màxima felicitat possible. Més endavant, també va aprendre a aplaudir. Ara, gairebé no calen gestos: en tinc prou amb una mirada.
Les nenes RETT agraeixen les teràpies d'estimulació: la piscina, els cavalls, la música. La medicació li ha controlat els atacs que tenia de petita, però perviu una lleu activitat epilèptica que li soscava l'equilibri. Camina com un inestable castell de cartes, com un agosarat titella a qui, tard o d'hora, aniran tallant els fils. Però m'agrada pensar que és una nena valenta. Resulta inevitable que caigui i es colpegi, però mai no es queixa ni plora.
El seu germà de set anys, que vam adoptar a Rússia, l'estima amb bogeria i té la paciència de fer-la jugar. L'atenció constant que necessita la Clàudia el fa madurar de pressa. Fa uns dies, ell sol s'ho va manegar per vestir-la.
A la Clàudia li encanta sortir a passejar. Es passaria la vida al carrer. De petita, el cotxet no cridava l'atenció, però ara causa sorpresa veure-hi una nena d'onze anys. Hi ha gent que no sap com reaccionar, però d'altres, s'interessen per ella i s'esforcen per tractar-la amb normalitat. Mai no he sentit cap vergonya de passejar-me amb ella.
Les seves riallades em diuen que és feliç. No és conscient de les seves limitacions. Ella viu al seu món petit i elemental. Les seves necessitats són bàsiques. I troba un plaer, incomprensible pels altres, en les coses senzilles: el xipolleig de l'aigua, el tacte d'un animal, una tombarella al llit o la carícia d'una mare.


Basat en el testimoni d'Eva Pla, mare de Clàudia.

Més informació a www.rettcatalana.es

L'espurna de la vida



Text: Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Vaig tornar a néixer dins un camió d'escombraries. Només tenia 14 anys. La tarda de l'accident havíem fet bona caça. Havíem plomat un guiri borratxo al metro de Plaça Catalunya. Li havíem pispat una cartera amb 2.000 euros sense despentinar-nos. El nostre objectiu eren els telèfons de marca i les càmeres digitals. Fingíem una baralla per distreure el personal mentre un dels nostres escurava algun despistat de la rotllana de badocs. Molts ja ens tenien clixats. Quan ens veien arribar, cridaven: vigileu els moros! Vam celebrar-ho com mai: porros, pastilles i mam a dojo. Poques vegades aconseguíem calé en efectiu. Vam acabar molt passats de voltes, papallonejant darrera un parell de ties que semblava que s'hi posaven bé. Khaled, el més torrat de la colla, es va abaixar els pantalons i les nenes li van fer fotos amb el mòbil. Després se'n va penedir i jo, que anava més serè, vaig acceptar la missió d'entrar al McDonalds on s'estaven les ties per robar els seus telèfons. Les ties es van tornar boges cridant i vaig sortir per cames. Al carrer, les coses van anar pitjor. Ens vam topar amb una parella de polis que s'ho van agafar a la valenta i ens van perseguir com si els hi anés la vida. Khaled va tenir la idea genial de fotre's dins un contenidor d'escombraries. El vaig seguir. La vam cagar de ple. Ens hi vam adormir. Em va despertar un soroll sec de metall. Atordit, em vaig sentir caure al buit. Tot era inestable, fosc, sense forma. No hi havia res on agafar-se. Semblava un paisatge de malson, però era de debò. Vaig xisclar amb fúria, fins que una pressió bestial em va tallar els crits i em va buidar els pulmons d'aire. Semblava que tenia al damunt el pes d'un edifici. Vaig trigar força estona a entendre que havien buidat el contenidor i el camió de la brossa havia començat a compactar la porqueria. El conductor va aturar el mecanisme just a temps. Salvats per la campana. Els Bombers van trigar tres hores a desenganxar-nos del bloc de merda. Van desmuntar mig camió i van serrar peces amb radials. Ho vaig veure després a la tele. Vam ser les estrelles dels informatius.
Havia emigrat d'aquell poble de merda perdut a les muntanyes de l'Atles dos anys abans, tot just vaig complir els 12 anys. Malvivíem en una casa de fang i cultivàvem patates, tomates i maria. Tot era misèria i avorriment. Vaig trigar mesos a trobar la meva oportunitat: un bon cau greixós entre els eixos d'un camió que pujava a Europa. Barcelona em va agradar. Volia treballar i guanyar-me la vida, però vaig acabar rampinyant i venent costo. A vegades, també havia d'ensumar cola per fer-me passar el fred i la por, però jo no era dels que s'enganxaven. L'accident va ser com un senyal. Vaig fer bondat. No em vaig escapar més del centre de menors i no vaig faltar ni un sol dia al taller de soldadura
Ara treballo en això. Soldar em desconnecta del món. És com estar en un altre dimensió. M'agrada mirar des de la màscara de vidres fumats la pluja de guspires daurades. Semblen focs artificials. M'han donat feina en una fàbrica de xassís de motos a Palau-Solità i Plegamans. L'amo em diu que ell també va arribar com a immigrant, des d'Andalusia, i que em queda molt camí per atrapar-lo. Sembla que li sóc simpàtic. La feina dura no m'espanta, però tinc la llum del punt de fusió gravada al cervell. Veig aquest punt blanc a totes hores, fins i tot quan tanco els ulls. Fins i tot quan dormo. Somnio que puc estalviar prou diners per comprar-me una d'aquestes motos Aprilia, lluents i ràpides, que passen per les meves mans. La condueixo a tota velocitat perseguint el punt de llum blanca, que llueix just al mig de l'horitzó, i enfilo els carrerons deserts del meu poble aixecant una gran polseguera.

Basat en la història de Bilal Amittach, soldador marroquí de xassís de motos