dimarts, 27 d’octubre de 2009

Teranyines

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Jo era un entusiasta devorador de còmics de Spiderman, però “La mujer araña”, aquella tronada barraca de fira instal·lada sota els plàtans de la Devesa durant les Fires dels anys 70, era tota una altra cosa. El vell xarlatà que arengava el públic des d'un petit balconet situat al capdamunt del casalot constituïa la veritable atracció; un dia parlava d'una extraordinària mutació genètica ocorreguda en un laboratori clandestí del desert de Nevada, i un altra se n'anava per camins més sòrdids i explicava l'origen del seu monstre de fira com una aberració contra-natura sorgida després que una dona embarassada rebés a l'Amazones la picada letal d'una rara espècie d'aranya verinosa. La seva imaginació prodigiosa es complementava amb els dibuixos de les parets de l'atracció, que mostraven una taràntula gegant amb vuit potes peludes i un cap de dona rossa incrustat grollerament entre les dues extremitats davanteres. L'aranya sorgia entre dos gratacels com si es tractés d'un King-Kong terrorífic i riuades de gent diminuta fugien esporuguides entre les seves potes clavades a l'asfalt. Si tots els qui es delien per les seves fantàstiques històries haguessin comprat una entrada, aquell firaire s'hauria fet la barba d'or.
Et sorprenia que pogués existir algú tan barrut, però a mesura que l'escoltaves desbarrar fins a límits inconcebibles i teixir imaginatives històries sobre la seva estimada, incompresa i sempre rebutjada dona aranya li agafaves estimació. Era un firaire de l'antiga escola. I confiava tant en el poder de la seva xerrameca que segurament no havia volgut modernitzar-se adquirint una espaterrant atracció hidràulica per xarbotar els adolescents. Era difícil passar davant d'ell sense aturar-se. Però fins i tot els més rucs s'adonaven que aquella barracota decorada amb cordes destrenades que simulaven teranyines era una ensarronada de l'alçada d'un campanar. La reacció dels comptats espectadors enriolats que sortien de contemplar el fenomen era eloqüent: s'obrien pas entre la rotllana de badocs repetint que era una estafa i no s'estaven de picar-se la galta mirant-se l'incombustible xarlatà, que no s'immutava davant de les crítiques. Però sempre et quedava una espurna d'enveja davant d'aquells que acabaven de contemplar el monstre cara a cara, per fals que fos. Com seria l'engany?
Finalment, un d'aquells dies plujosos i melancòlics de les Fires de la meva infància, vaig convèncer l'avi per entrar a veure la dona aranya. He d'admetre que just a l'entrada de l'ombrívol recinte vaig sentir una esgarrifança quan uns fils invisibles em van acaronar el rostre. La dona aranya, envoltada per unes mampares de vidre plenes de llepades, tenia un cos arrodonit però inert, possiblement farcit de serradures, i engiponat amb una mena de llardós abric de pell d'on sorgien unes potes que es movien grollerament a través d'uns fils de niló gens dissimulats. L'animalot, de poc més d'un metre de llarg, estava col·locat sobre una gran caixa de fusta que amagava el cos de la nena que prestava la seva cara inexpressiva al simulacre. Em vaig avergonyir quan la nena va aixecar la vista i em va repassar despectivament mentre mastegava xiclet. Semblava terriblement avorrida i fastiguejada de fer aquella feina. A través d'una escletxa de la caixa vaig descobrir que havia d'aixecar repetidament un peu enrere perquè tenia lligats al turmell els fils que movien les potes.
Aquella nit vaig somiar que la nena aranya s'acostava sigil·losament al meu llit i m'embolicava amb la seva tela fins a immobilitzar-me com una mòmia. Llavors, sense que jo pogués defensar-me, se m'anava menjant lentament, començant pels peus, com si mastegués xiclet.

L'astròleg

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
Travessava un d'aquells terribles estadis de l'adolescència en què semblava que havia de demanar perdó pel sol fet de respirar. Un parell de desenganys amorosos consecutius m'havien deixat rebregat i amb l'autoestima sota mínims. No hi ha consol possible quan en aquesta edat crucial t'adones que el món no gira al teu voltant i totes les aventures romàntiques que et bullen al cap s'escolen cap a la claveguera. Et sembla que estàs tocat per una mena de fatalitat, que res no et sortirà mai bé. No només m'ignoraven les noies, era invisible per als cambrers, els pares no comprenien l'obscura devastació del meu interior i la meva germana trobava un plaer especial a mortificar-me.
En aquell moment tan vulnerable, vaig topar-me amb un astròleg que participava en la “Nit esotèrica” d'una discoteca on jo acudia cada dissabte per anar perfeccionant el meu procés d'autodestrucció. L'estrafolari personatge, amb cap de bombeta, barba descurada i ullets tristos, havia muntat la seva paradeta al costat d'un tatuador i una falsa gitana tarotista. Quan vaig dipositar sobre la taula la moneda que cobrava per una consulta ràpida, em va agafar les mans i em va clavar una mirada penetrant que em va semblar capaç de comprendre totes les meves misèries. Em va dir quatre vaguetats sobre els temps millors que m'esperaven, però jo de seguida vaig tenir la sensació que havia vist alguna cosa molt i molt negra dins meu, un futur sense esperança que no es veia amb cor de revelar-me en aquell temple de felicitat sinistra on sonaven les notes de Boys don't cry de The Cure. Em va citar a casa seva per redactar-me una carta astral on, a canvi d'unes quantes monedes més, obtindria les claus de la meva existència.
Em va tenir molta estona al pas de la porta d'un piset esquifit on s'entreveia una dona amb una criatura ploranera a coll. Em va lliurar deu pàgines escrites a màquina, plenes de faltes d'ortografia, on es revelava el meu suposat futur. No recordo gaires detalls d'aquella carta astral, però sí que la vaig començar a llegir amb decepció creixent. M'augurava una existència força vulgar, amb penes i alegries, amors i desamors, però sense cap referència al forat negre que jo intuïa que se m'empassaria en qualsevol moment. No em tornaria boig, no tindria cap depressió profunda ni cap malaltia terminal, cap intent de suïcidi, cap accident fatal, res de res. Un fragment sortia de la grisor general: “Coneixeràs una noia per la qual cometràs tota mena de bogeries, però al cap d'un temps, amb prou feines en recordaràs el nom”. Només al final, vaig trobar un passatge que prometia una mica d'èpica funesta. Esmentava una alineació planetària insòlita, on s'hi barrejaven Mart, la Lluna, Venus i altres planetes que no recordo, i que “podia generar una energia colossal capaç de canviar el curs dels esdeveniments”. Vaig estar uns quants dies donant voltes a aquella predicció ambivalent, fins que em vaig decidir a demanar-li un aclariment.
Només d'esmentar l'astròleg, la noia que em va obrir la porta, amb la mateixa criatura ploranera en braços, va començar a renegar. Em va dir que aquell miserable farsant no en tenia prou d'entabanar tòtils innocents com ara jo sinó que també havia acabat enganyant la seva pròpia família. “Sigui on sigui, espero que un mal llamp el mati”, va concloure. Vaig marxar amb la cua entre cames. L'home que m'havia de descobrir l'enigma insondable de la meva existència ni tan sols era capaç de fer rutllar la seva pròpia vida. Però amb el temps li vaig agrair que em fes veure tan clarament que jo havia tocat fons. I quan t'adones d'això, només pots anar cap amunt.

Els fumadors

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Els problemes van començar quan les campanyes antitabàquiques ens van escombrar de la sala del cafè, dels passadissos poc freqüentats, de les inhòspites escales de servei, de tot arreu, i ens van condemnar a fumar al carrer, davant de l'entrada principal de l'oficina, fent rotllana al voltant d'un enorme cendrer coronat amb una muntanya de sorra fina on enfonsàvem els puntes fumejants de les burilles fins a convertir-lo en una mena de fastigosa esquena d'eriçó. Els companys de pulmons immaculats passaven davant nostre obsequiant-nos amb mirades compassives i no amagaven el fàstic que els feia aquell pestilent pujol on les restes de la nostra addicció lluïen com les soques negres que resten després d'un incendi forestal. En ple hivern, tremolant de fred amb el cigarret a les mans balbes, és quan oferíem una imatge més depriment; uns pàries dominats per la nicotina.
Resultava molt difícil resistir la pressió; calia ser molt addicte o tenir moltes ganes de portar la contrària als nous apòstols de la correcció política que s'havien apoderat de l'oficina. A poc a poc, el grup de fumadors es va anar reduint. Les primeres setmanes, a les hores de màxima afluència, havíem arribat a trobar-nos al voltant del cendrer fins a una dotzena d'empleats; hi havia bidells, subalterns, auxiliars administratius, caps d'àrees. Però tots els qui tenien possibilitat d'ascendir, van fer mans i mànigues per deixar el tabac i es van apuntar a les campanyes de deshabituació que pagava la pròpia empresa. Pegats, xiclets de nicotina o teràpies d'acupuntura es van convertir en tema recurrent de les converses dels fumadors vergonyants. Al final, vam quedar només tres fumadors recalcitrants, insubornables.
Els altres dos fumadors ho havien provat tot sense èxit, en canvi jo no volia provar res. Em sabia perfectament capaç de deixar de fumar d'un dia per l'altre i per sempre, però el gregarisme i la submissió dels altres fumadors m'havia revoltat. Jo ho deixaria quan em rotés, no quan m'ho diguessin els amos. Els meus caps em pagaven per la meva feina, sempre eficient i irreprotxable, però trobo que no n'havien de fer res si jo em volia suïcidar lentament fumant Ducados, menjant greixos saturats o mirant Tele 5.
Enmig d'aquest panorama, la crisi econòmica va forçar l'empresa a emprendre una onada de prejubilacions que implicava una important reestructuració de càrrecs. Una consultora externa s'ocupava d'analitzar els candidats més idonis per a les vacants. Els tres fumadors rebels teníem opcions d'aconseguir un d'aquells càrrecs, tot i que durant les entrevistes ja ens va deixar anar que el nostre tabaquisme -conegut i comentat per tothom- gairebé ens invalidava davant dels altres candidats. Amb les mateixes paraules, que a tots tres ens van quedar gravades a la memòria, la psicòloga de la consultora ens va animar a demostrar “el domini de la nostra ment sobre el nostre cos”. Tots tres vam interpretar que si deixàvem de fumar, teníem molts números d'aconseguir l'ascens. Aquest cop no em podia quedar al marge, no tocava fer-me el valent, així que vam lliurar-nos amb cos i ànima a una salvatge teràpia d'abstinència.
Tots tres sabíem que els nostres patiments serien recompensats amb escreix. El nou càrrec implicava l'ocupació d'un dels despatxos de l'àtic, isolats, poc freqüentats, amb una porta on tothom havia de trucar abans d'entrar, i magníficament il·luminats i ventilats gràcies a uns finestrals corredissos dels quals sospitàvem que procedien les burilles que de vegades vèiem volar i fer diana damunt dels tres tristos fumadors de la vorera.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Grip A

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Per tossir i esternudar hem de girar la cara i tapar-nos la boca amb un mocador, però jo mai no hi sóc a temps perquè les ganes d'esternudar em vénen massa de cop. Ens hem de rentar les mans amb sabó moltes vegades al dia. No podem deixar llepar als altres nens les piruletes ni els gelats, ni donar-los una mossegada de l'entrepà del berenar. No podem beure amorrant la boca a les aixetes dels lavabos ni a la font del pati. Hem de vigilar tantes coses que no sé si me'n recordaré de tot. Només faltaria que em despistés i agafés la grip A.
La senyoreta ens ha dit que no podem portar mocadors de roba perquè si resulta que tenim el papu, ens el ficaríem a la butxaca i l'aniríem escampant cada cop que traguéssim el mocador. Ens han fet portar una caixa de mocadors de paper. Les guardem totes a l'armari, amb el nom de cada nen. Quan tenim mocs, la senyoreta ens dóna un mocador, i abans de sortir al pati, cada nen se'n posa un a la butxaca. Si el fem servir, l'hem de llençar de seguida. Ja no ens podem asseure en grups de quatre a la classe, ajuntant les taules com el curs passat, perquè si estem molt a prop, els microbis invisibles que porten la grip poden saltar d'un nen a l'altre, com els polls, però molt pitjor perquè els polls només et fan picor i la grip A és molt perillosa. Diu la senyoreta que fa venir febre, tos, mal de coll, mal de cap i a vegades també mal de panxa i ganes de vomitar. Ella diu que no ens morirem pas si l'agafem, que no s'ha de tenir por, però a la tele parlen cada dia de gent que s'ha mort. Segur que als nens no ens diuen tota la veritat. Si no fos perillosa, no estarien tot el dia parlant-nos del mateix i no ens haurien prohibit tantes coses. A l'escola ens van donar tres pàgines d'explicacions sobre la malaltia per als pares. Es veu que si l'agafem, ens hem de quedar a casa i no podem tornar fins que hàgim passat tot un dia sense febre. Quan un nen es posi malalt a la classe, l'apartaran de seguida dels altres nens i trucaran als seus pares perquè el vinguin a buscar de seguida. Si l'agafa molta gent, potser faran tancar l'escola i tot.
La senyoreta diu que millor que no ens agafem de les mans ni ens toquem gaire. Es veu que podria ser que tinguem el papu a dins des de fa dies, però que encara no s'hagi escampat prou perquè ens trobem malament. I quan el tenim a dins, ja el podem encomanar. Es veu que l'aire és ple de petits papus invisibles que es poden ficar dins el nostre cos i fer-nos molt de mal. No només de la grip A, sinó de moltes altres malalties. I contra aquests microbis microscòpics, no serveix de res ser valent. Pots lluitar contra un drac, com Sant Jordi, però, per molt fort que siguis, no pots lluitar contra una coseta invisible que flota per l'aire.
La Laura diu que aquesta malaltia la porten els porcs, que sempre estan molt bruts i els agrada rebolcar-se a la porqueria. Segur que si algú de la classe comença a escampar la grip A serà la Rocio, que va tota la setmana amb la mateixa roba i fa molta pudor. A més, sempre té mocs verds penjant del nas i se'ls eixuga amb la màniga. A l'hora del pati, ningú no vol jugar amb ella. I com que a vegades té tos, hi ha nens que li diuen que té la grip A. A mi em fa una mica de pena i a vegades jugo amb ella, però no deixo que se m'acosti gaire.
A la tele han dit que començaran a posar una vacuna contra la grip, però la iaia diu que és més perillosa que la malaltia i que l'han fet uns científics només per guanyar diners. “Contra la grip, suc de llençols”, diu la iaia.
Avui em pica una mica el coll, però jo m'empasso molta saliva i miro d'aguantar-me tant com puc sense tossir perquè no vull que ningú es pensi que estic malalta.