dimarts, 30 de juny de 2009

Un xoc per morir

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés.
Jo he vist la mort de cara: dues llums enmig de la foscor que m'enceguen i se'm tiren al damunt sense temps d'esquivar el xoc frontal. Havia sortit de casa cap a les set del matí, encara de fosc, per començar un curset de patinatge a Barcelona. No hi vaig arribar mai. Tampoc no he tornat a patinar mai més. No puc córrer, ni saltar; encara gràcies que pugui caminar. El conductor de l'altre cotxe va morir a l'acte. Potser el destí hauria estat més cruel si m'hagués fet morir a mi i l'hagués salvat a ell, perquè la culpa, tot i que ja va pagar prou deixant-hi la pell, era tota seva.
De vegades repasso el meu diari, on hi tinc enganxats els retalls de les notícies que van sortir a El Punt i al Diari de Girona l'endemà de l'accident: “Un noi que mor fereix una dona després de saltar-se un control policial i accidentar-se”. Jo era aquesta dona; conduïa confiada pel meu carril, respectant les normes de circulació, il·lusionada amb el meu curset. No som prou conscients que la vida se'ns pot girar en uns segons. Ell segurament conduïa begut, si no, no s'entén que s'escapés del control. Anava massa de pressa, s'havia saltat una doble contínua, enmig d'un revolt sense cap visibilitat on ens vam trobar de cares, sense temps de fer el cop de volant que evités l'impacte brutal que va convertir els cotxes en ferralla i va trinxar els nostres cossos. Encara ara sóc capaç de recitar les parts del meu cos destrossat com si fos el Pare Nostre: genoll dret, fèmur dret, tíbia esquerra, pelvis, braç esquerre, cara, nas, pòmul, ull, melsa, ronyó, fetge i pulmons.
Les primeres paraules que recordo haver pronunciat després de l'accident van ser: “-Que no m'operen?” Una infermera em va contestar: “-Ja t'hem operat.” Havia perdut la noció del temps durant quatre dies, però sempre havia contestat amb coherència les preguntes que em feien. Això obria esperances. El cervell no havia patit lesions. Tenia el cos fet miques, però el cap governava el meu cos i guardava prou força de voluntat per aferrar-me a la vida.
Els primers dies a la Unitat de Cures Intensives ningú s'atrevia a assegurar a la meva família que sobreviuria. Jo li agafava la mà tan fort a la meva mare que quan una infermera li va demanar que sortís un moment de l'habitació, li va costar Déu i ajuda poder-se'n desfer. Tenia molta por. Al meu diari hi guardo també una altra notícia que va sortir uns dies després de l'accident: “Demanen ajuda a Internet per a una accidentada i col·lapsen el Banc de Sang”. Em van posar 58 bosses de sang en quatre dies. Com que sóc A negatiu, devia desequilibrar les reserves del Banc de Sang i els amics i familiars es van mobilitzar. Em feia gràcia pensar que duria per sempre més la sang de 58 persones, però una infermera em va explicar que la sang es renova contínuament. Però per a mi, és com si encara portés la sang de tots els que em van ajudar.
Moltes visites que rebia a la UCI no podien entrar i els dos acompanyants amb permís per acostar-se al meu llit repassaven la gent que treia el nas per un finestral lateral, inaccessible a la meva vista, clavada al sostre a causa de la meva immobilitat. Un d'aquests dies la meva tieta em va trobar amb els ulls plens de llàgrimes i va quedar sorpresa quan li vaig dir que plorava d'alegria, de sentir-me estimada per tanta gent. També recordo un metge que, quan tornava a la consciència, em va dir a cau d'orella: “Caminaràs i seràs tan guapa com abans”. Això em va donar forces per suportar la dura i llarga recuperació.
Durant el primer any després de l'accident, quan anava d'acompanyant dins un vehicle, tenia l'angoixant sensació que tots els cotxes se'm tiraven al damunt. Però ho vaig superar. Torno a conduir, faig avançaments i, de vegades, no ho negaré, també corro. Deu ser la millor prova que he perdut la por i que és veritat que allò que no et mata, et fa més forta.

Crònica de l'accident sofert per Gemma Avellí, de Borrassà, l'1 d'abril del 2006.

dijous, 18 de juny de 2009

Fongs


Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

A tota aquesta colla de dròpols exhibicionistes tancats amb càmeres de televisió dins la gàbia del Gran Hermano m'agradaria veure'ls dins aquest veler claustrofòbic amb els dos guillats que em fan la vida impossible, envoltats per totes bandes d'un monòton horitzó que separa el blau cel del blau marí, sense cap possibilitat d'escapatòria.

Us farà gràcia de saber que aquesta història que pot acabar amb un crim (ja us dic de bon principi que porto un ganivet a la butxaca per defensar-me) va començar amb una simple picor entre els dits del meu peu. Al vaixell no teníem cap tractament contra els fongs i al tercer dia de navegació, la descamació ja havia saltat a l'altra extremitat i avançava impietosa i voraç per tots els meus intersticis. La coïssor s'havia aguditzat fins a convertir-se en un dolor penetrant que irradiava punxades directes al cervell, com si una colla de nans torturadors m'anessin burxant amb agulles de cap. Jo no em podia creure que el meu dolor, que m'obligava a caminar sobre els talons en una grotesca posició simiesca, es convertís en motiu d'escarni pels meus dos companys. Sóc conscient que una travessia es converteix en un infern quan s'enverinen les relacions personals. Dins una closca de nou surant en la immensitat del mar, el pensament queda a la deriva i pren camins obsessius.

Em va doldre especialment que el meu amic Tono, qui m'havia reclutat per a la llarga travessia, s'afegís tan alegrement a la conxorxa. Ni ell ni jo no ens podem permetre adquirir un veler i saciem les nostres ànsies de llops de mar oferint-nos com a tripulants a una colla d'adinerats navegants jubilats que surten fora de temporada.

Vam contactar amb un metge a través de la ràdio del vaixell. La recomanació de mantenir els peus secs i airejats va fer riure els companys. "Serà difícil, envoltats d'aigua per tots costats", va bromejar el propietari de l'embarcació. La segona recomanació del metge ja no els va fer tanta gràcia: calia prendre mesures higièniques extremes per evitar el contagi. Aquí va començar el meu calvari. Em vaig convertir en un empestat, en un risc per a la seva salut: em van canviar de cabina i em van prohibir utilitzar el lavabo. Em rentava i m'afaitava a coberta, i feia les necessitats ajagut sobre una xarxa de la popa que et deixava penjat a poca distància de l'aigua. Em van excloure de totes les rutines. Em sentia com un jueu a l'Alemanya nazi. Mentre ells buidaven ampolles de rom, cantaven i es feien confidències, jo covava un odi silenciós esperonat per les punxades dels peus.

Aprofitant l'embriaguesa d'aquells desgraciats, una nit vaig executar la meva venjança. Mentre cantaven a coberta, vaig esmunyir-me a les seves cabines per fregar tota la seva roba interior -mitjons, calçotets, samarretes- entre els meus dits espellifats. Es mereixien tastar el meu sofriment. En Tono va sorprendre'm mentre em calçava les seves avarques. Em va clavar una mirada emboirada per l'alcohol i se'm va abraonar com un búfal. Afortunadament, els seus moviments eren lents i em resultava fàcil esquivar-lo. Es va colpejar el cap contra un armari i va quedar estabornit.

Com a mínim, ara ja no es riuen de mi. S'han acabat els càntics i les borratxeres. No ens perdem de vista durant el dia, i de nit, ens tanquem per dintre a les cabines. Els veig capaços de tot. I encara ens falta una setmana per arribar a port, on tothom es creuria la versió de dos amics compungits explicant que el seu company malalt, que duia bosses de plàstic lligades als peus per culpa d'una infecció, va relliscar a la coberta, va caure per la borda i va ser engolit pel mar.

Inspirat en una travessia de Xavier Blanquer.

dimarts, 16 de juny de 2009

Ceba crua

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
L'Elvis escarxofat al sofà de casa, entre la dona i les nenes, dissimula prou bé, com si fes part de la família, com si la seva presència al menjador mirant la tele fos la cosa més natural del món; però la pudor el delata. Va pujar amb nosaltres la matinada del dissabte després de sopar, només per fer l'última copa, i ja fa cinc dies que viu al pis. S’ha posat cada dia la mateixa roba, que cada cop està més rebregada i put a ceba crua.
L'Evilasio Roda es va creuar de nou en la meva vida a través d'una petició d'amistat al Facebook, la xarxa social on els internautes s'agrupem per escampar comentaris banals, exhibir preferències musicals, literàries i mitòmanes o (aquest és el cas que ens ocupa, o preocupa) recuperar oblidades amistats escolars. Malgrat el rockanroler canvi de nom -diu que el prenien per un pagerol de Las Hurdes-, el rostre trapella del meu millor amic d'infància, de l'ànima bessona amb qui escuàvem sargantanes i socarrimàvem formigues amb lupa, encara es podia intuir al fons d'aquella faç botida i ombrívola que exhibia el seu perfil a la xarxa. A través del xat, l'Evilasio m'havia fet un relat esquemàtic i amable de la seva vida adulta. Pel que vaig poder deduir, havia fet tot de feines poc qualificades. S'havia casat, tenia dos fills, vivia a Badalona i era representant d'una casa de fotocopiadores. Vam parlar de retrobar-nos, però era una d'aquelles invitacions per quedar bé. Res no m'unia al vell amic: posició social, interessos culturals, bagatge intel·lectual. La ingènua complicitat infantil havia desaparegut. Però ell s'esforçava a estrènyer el contacte; qualsevol cosa que jo pengés a la xarxa era comentada, elogiada o recomanada -denotant la seva incultura- per l’Elvis.
Sovint em recordava la promesa de retrobar-nos, fins que un dia em va trucar per anunciar-me un viatge de negocis a Girona. No tenia escapatòria. Vam deixar les nenes amb la cangur i vam convidar-lo a un bon restaurant. Amb la segona ampolla de vi ens va confessar que s'havia separat, que havia perdut la custòdia dels nens i que cobrava de l'atur. La dona em va mirar malament quan li vaig retreure els enganys del Facebook.
El diumenge al matí teníem previst anar a la platja, però ho vam haver de deixar perquè l'Elvis dormia com una marmota al llit dels convidats. No vaig aconseguir despertar-lo fins passades les dues del migdia. Vam anar a dinar a un restaurant i, un cop més, nosaltres vam pagar-li l'àpat. Quan sortíem, semblava revifat. Estirant els braços com traient-se la mandra de sobre, va comentar: "M'agrada aquesta ciutat, potser em quedaré uns dies, si no us sap greu". Jo vaig fer cara de pomes agres mentre la meva dona es veia forçada a contestar: "I tant".
L'Elvis tenia enlluernades les nenes, que el prenien per un pallasso particular i li feien les mil i una trapelleries. A vegades, mentre elles el torturaven damunt l'estora, ell deixava anar un entendridor: "Com trobo a faltar els meus nens".
La nit del diumenge, Elvis va voler fer un tomb per la ciutat i li vam deixar una clau que ja no ens va tornar. El dillluns al matí, vam deixar-lo dormint quan vam sortir a treballar i deixar les nenes a escola. A les quatre de la tarda, l'Elvis encara era al llit. Es devia despertar en sentir la porta, perquè va sortir de l'habitació endormiscat: “Bon dia, què tenim per esmorzar?”
El dimecres vam començar a témer que no ens el podríem treure mai més de sobre. ¿M’hi havia d’encarar i fer-lo fora? “Això seria massa violent”, em va advertir la dona. Ens començàvem a rendir, però avui hem vist que les nenes poden ser les nostres millors aliades: ja no volen jugar amb ell i li diuen que fa pudor.

dilluns, 8 de juny de 2009

Un vàlium cada vuit hores

Gerard Bagué
Divuix: Jordi Vergés
Jo només vull que em calmi la ràbia que se'm menja per dintre, que m'esborri del cervell aquestes imatges que em torturen en les quals se li boteixen els ulls mentre l'escanyo amb les meves mans. M'he salvat de fer una bestiesa, ja li ho he dit, però em faig por. Expliqui'm com és possible acabar obsessionat per una noieta ignorant i xavacana com si fos la darrera dona sobre la terra. No m'entra al cap. Deu ser un encanteri, algun beuratge, potser vudú.
Sí, vuit hores al dia durant sis mesos donen per a molt. Mai no vaig entendre que ens escollissin per aquella feina; no lligàvem ni en pintura. Ocupàvem un despatx recòndit d'un solitari edifici d'oficines. Ens havia contractat una desconeguda empresa especialitzada en estudis d'opinió. De seguida ens vam adonar que hi havia gat amagat. Les tasques que ens encomanava el supervisor que ens visitava cada divendres eren absurdes i irrellevants; amb una hora de feina al dia complíem l'expedient i teníem per davant set hores d'ociositat. A les poques setmanes ja sospitàvem que aquella firma aconseguia fons europeus per finançar un partit polític, però com que cobràvem puntualment sense fotre ni brot, pensàvem que ens havia tocat la grossa.
Jo llegia dos o tres llibres per setmana, perquè la Pepi tenia una conversa tan limitada com el seu sentit de l'humor. Ella es feia la manicura, xerrotejava per telèfon i llegia revistes del cor de sèrie B, d'aquelles que comparen culs o assenyalen amb fletxes els sacsons de les famoses. Com que no captava les meves ironies, s'ho agafava a la valenta i m'havia de controlar.
Un dia, sense més ni més, va començar a cultivar una estranya indiferència cap a mi que al principi trobava gairebé infantil, però que a poc a poc m'anava carregant. La seva actitud implicava un punt de supèrbia. Em contestava amb monosíl·labs i parlava per telèfon amb els seus amants com si jo no hi fos. Els suposats comentaris picants dels seus interlocutors la feien riure d'una manera estrident. Llavors vaig començar a obsessionar-me i a perdre la perspectiva de la realitat. La mare sempre em deia que volia precisament allò que no podia tenir. ¿Qui s'havia cregut que era, aquella criatura vulgar i promíscua? Jo havia tingut dones que la superaven en tot.
M'estalviaré d'explicar-li els tronats recursos romàntics que vaig utilitzar per conquerir-la perquè me n'avergonyeixo. Ella es va fer pregar fins a humiliar-me, fins a veure'm arrossegat com un gos afamat. No em faci entrar en detalls, però ja es pot imaginar que a partir d'aquell moment les hores al despatx no ens costaven gens de passar. Ella sabia el que es feia.
Mai no va voler que ens veiéssim a fora. I sap què va passar quan se'ns va acabar el contracte? Em va dir que no em volia veure mai més. Això em va deixar clavat. Jo n'estava enganxat d'una manera totalment irracional; com a una droga, com si tota la meva vida depengués dels seus favors. No ho podia acceptar: li telefonava tothora, li enviava correus electrònics, la seguia pel carrer. Quan em va amenaçar de trucar a la policia, el meu desig es va barrejar amb l'odi. No era conscient del risc, era una cosa superior a mi que no es podia aturar amb la raó. A les nits no dormia: me la imaginava amb altres homes i m'encenia.
I tot fins que fa unes hores, com un autòmat, he anat a trobar-la. Li juro que m'ha salvat la porta de l'edifici, que tenia un vidre de mirall on m'he vist reflectit. M'he fixat que tenia la mirada d'un boig i duia aferrada a la mà la vella raqueta de tennis que sempre guardo al portamaletes del cotxe. I llavors m'he espantat tant que he vingut corrents i no he parat fins a convèncer la seva infermera que m'havia de visitar de seguida.