divendres, 25 de setembre de 2009

Imserso

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Enmig d'aquella tropa de vells cridaners, intransigents i barruts que entatxonaven els seus colossals equipatges al portamaletes i tot seguit s'empenyien per pujar a l'autobús, es va obrir camí una fràgil velleta de cabells cendrosos i somriure beatífic secundada per dos suposats familiars que la van dipositar com una flor delicada al primer seient lliure de l'autobús. La que semblava la filla li va fer, a mode de comiat, un petó al front i li va tustar afectuosament les galtes amb el palmell de la mà. El que semblava el gendre, em va donar un petit necesser que contenia la medicació que s'havia de prendre l'àvia i totes les indicacions necessàries.
-No té gaire memòria, però és forta com un roure, ja ho veurà.
El meu primer viatge a Lloret de Mar com a guia de l'Imserso ja va començar amb mal peu: un bromista de Calahorra, d'aquests que abans d'arribar a l'hotel ja demanen el micro de l'autobús per explicar acudits suats, va sortir disparat com un míssil contra el parabrisa a causa d'una frenada sobtada. Seguint indicacions de l'agència de viatges, vam deixar el graciós amb el cap ensangonat, la seva dona i les maletes, a la porta d'urgències de l'Hospital Josep Trueta. Em va saber greu, però no teníem cap altra opció.
L'infortuni d'aquell senyor tan simpàtic va deixar els avis tan abatuts que fins i tot la recepcionista d'aquell hotel fantasmagòric va trobar a faltar l'alegre guirigall que acompanyava l'arribada dels hostes de la tercera edat. Quan ja gairebé havia aconseguit repartir totes les habitacions a gust de tothom, el conductor em va venir a buscar una mica espantat. La velleta de cabells cendrosos continuava asseguda al seu seient, convençuda que encara no havia arribat al seu destí.
-Lloret de Mar em diu? No senyoreta, jo sempre baixo a la parada de Sagrada Família.
Em va caure l'ànima als peus. M'havien encolomat una àvia amb el cap perdut: segurament tenia demència senil o potser un Alzheimer galopant. La vaig instal·lar a la meva habitació i em vaig passar tot el vespre enganxada al telèfon intentant localitzar els seus familiars. Ningú no contestava als telèfons que teníem a la fitxa d'inscripció. Vaig imaginar la filla i el gendre, amb els telèfons convenientment desconnectats, volant cap a una destinació caribenya. El cervell de la senyora Maria tenia curtcircuits que la feien saltar en el temps i l'espai. Tan aviat comprenia on es trobava com em renyava perquè no volia estudiar piano. Desesperada, vaig recórrer al consell de l'agència, on em van repetir la mateixa resposta de manual: que la portés a un hospital.
Tot i que em sabia greu, estava decidida a ingressar-la al matí següent. Però llavors la vaig veure ballar. La senyora Maria es va destapar com una balladora gràcil i sensual, desmentint la seva imatge de fragilitat. Irradiava felicitat i la seva dansa embellia la música xarona que aquell músic robòtic extreia del teclat electrònic. La senyora Maria va viure aquell espectacle caduc amb l'emoció del primer ball d'una adolescent. Tots ens vam adonar que irradiava una aura especial.
Com que ens havia tocat una habitació amb llit de matrimoni, la senyora Maria va buscar la meva escalfor quan es va ficar al llit. La seva abraçada em va sobresaltar, però de seguida em vaig deixar amarar per la tebior del seu contacte i per aquella olor, barreja d'espígol i pa acabat de sortir del forn, que em retornava la meva àvia.
El matí següent, unes dones del grup em van oferir la seva complicitat per vigilar la senyora Maria durant els deu dies següents, però jo ja havia decidit que no l'abandonaria just quan abans d'adormir-se, m'havia dit a cau d'orella:
-Jaume, feia tants anys que no em duies a ballar.

divendres, 18 de setembre de 2009

Adulteris

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
En Jaume va reaparèixer a la meva vida per demanar-me, en una breu conversa telefònica, un favor emprenyador: "Si et truca la meva dona, li dius que hem dinat junts. No és el que et penses, ja t'ho explicaré...". Afortunadament, la Brígida (amiga meva també) no em va trucar; i en Jaume no va complir la promesa d'esborrar-me la sospita que li feia el salt a la dona. Durant uns dies, vaig tenir la temptació de demanar-li explicacions, però ho vaig deixar estar.
Dos mesos més tard, va ser la Brígida qui em va trucar per preguntar-me a boca de canó si aquell migdia havia dinat amb en Jaume. Com que no hi havia hagut avís previ, em vaig quedar gelat, però, fent gala de tota la meva agilitat mental (poca), vaig replicar: “Vols dir que no seria més senzill preguntar-li al teu home?” Però ella va tornar a envestir amb l'empenta d'un bou: “T'ho pregunto a tu! És senzill: només m'has de dir sí o no”. Si contestava la veritat, salvaria la meva honestedat, però qui sap si no hauria d'arrossegar a la consciència el trencament d'un matrimoni, això sense comptar la més que possible pèrdua d'un amic. Mentir em salvaria, però només de moment. El meu cap era una batedora, un garbuix d'arguments contradictoris. Com que aquells segons de silenci tens ja s'estaven convertint en una resposta, els meus llavis van trobar, jo diria que pel seu compte, una sortida lamentable: “Em sembla que sí”.
Era una manera ben idiota de dir que no, i una manera ben covarda de fer-li saber que en Jaume l'enganyava. Com que ella volia arrencar-me detalls de la infidelitat (que jo desconeixia absolutament), va insistir en veure'ns. La Brígida em va explicar que no es veia en cor d'acusar directament en Jaume, de qui estava molt enamorada, fins a tenir proves contundents. El seu matrimoni rutllava, però en Jaume tenia espais vedats a la seva curiositat que la inquietaven. Em va costar Déu i ajuda convèncer-la que jo ignorava completament la vida privada del meu amic, allunyat des de feia anys del meu cercle de relacions.
Uns dies després de parlar amb la Brígida, en Jaume, escopetejat com sempre, també em demanava una cita. Em va explicar que la seva dona el controlava al minut, d'una manera asfixiant, buscant-li amants inexistents. El fals dinar amb mi era, segons ell, una coartada d'emergència per omplir les tres hores del migdia en què s'havia quedat sense bateria al mòbil, durant les quals havia dinat tot sol mentre la dona omplia la bústia de missatges cada cop més irritats. Aquella descripció de la Brígida no lligava gens amb la dona enamorada i temorosa que, amb tota cautela, buscava proves d'alguna infidelitat. Em vaig adonar que aquella parella tenia un punt de desequilibri quan, mirant-me als ulls, en Jaume em va preguntar: “Escolta, suposo que tu no te'n vas al llit amb la meva dona, oi?”. Va tallar en sec la meva riallada retraient-me que algú m'havia vist en un bar amb la Brígida feia pocs dies. Estava perplex. Allò era massa. No mereixia altra resposta que un exabrupte: “Que us bombin!”, vaig dir-li deixant-lo amb la paraula a la boca.
No va ser fins molts mesos després que un amic comú em va donar la clau per treure l'entrellat d'aquella rocambolesca història. Sembla que en Jaume recuperava l'interès per la seva dona quan la rondaven altres homes. A ella també li plaïa tenir un home capaç de seduir altres dones. Així, feia anys que revifaven el caliu de la seva somorta passió llençant-se pistes falses de suposats adulteris. A molts amics els havia tocat el rebre. Continuaven junts gràcies a la ficció de l'adulteri, perquè sembla que cap dels dos no era prou valent per portar-lo a la pràctica arriscant-se a una ruptura.

dimecres, 16 de setembre de 2009

Secrets de cuina

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Les minyones hondurenyes de la burgesia barcelonina que estiueja a Calella de Palafrugell tenen el seu punt de trobada al tercer banc (de dreta a esquerra, mirant al mar) del passeig del Canadell, on cada tarda intercanvien sucoses xafarderies sobre les seves mestresses mentre passegen els gossos presumits i els nens impertinents que tenen al seu càrrec. Jennifer, amatent servidora dels Rocabruna, troba en els secrets familiars que escampa entre les compatriotes una innocent revenja al seu esclavatge domèstic. Avui és el centre d'atenció de les companyes gràcies a l'enèsima discussió matrimonial dels seus amos, que culmina amb les sempre melodramàtiques escenes de la senyora i les enginyoses sortides del seu flegmàtic espòs. La senyora Rocabruna acusa el marit de dimitir en l'educació de la filla, que ha estat vista per la neboda modèlica en una actitud indecorosa i un porret a la mà en unes fotos del Facebook. El marit li ha recordat a la seva dona que, a l'edat de la filla, ella no era precisament un model de virtut. La dona li ha respost que si hagués estat una monja, ell no s'hi hagués pas casat. L'home ha replicat que sempre havia pensat que la gent es casava pels diners i no pel sexe. La senyora Rocabruna s'ha sulfurat i després de regirar la calaixera de l'habitació, ha estripat un conjunt de roba interior de puntes que el marit li havia regalat pel quinzè aniversari de boda i ha llençat els parracs per damunt de La Vanguardia darrere la qual es parapetava l'home. Les riallades de les minyones hondurenyes constaten, un cop més, que la Jennifer té la família adoptiva que dóna més joc.
Evidentment, les xafarderies viatgen en múltiples direccions, perquè les mestresses reclamen cada dia a les minyones novetats de les altres famílies d'estiuejants. La senyora Rocabruna té una rivalitat gairebé malaltissa amb la senyora Folch, que aquest estiu llueix unes natges turgents modelades a cop de bisturí a la Clínica Planas. Amb aquesta darrera operació, la senyora Folch ha guanyat definitivament la partida de la silueta a la senyora Rocabruna, botida sense remei a causa de la ingesta compulsiva d'antidepressius. Abans ja havia perdut la partida del vaixell (un iot de 12 metres contra una menorquina) i la de l'apartament (àtic a primera línia de mar del Port Bo enfront d'un estudi al Golfet). Afortunadament, li queda el consol de saber que el matrimoni dorm en habitacions separades i que el fill petit, un bala perduda, ha ingressat amb secretisme en un centre d'addiccions.
Aquest estiu, la senyora ha agafat a la Jennifer una tírria inexplicable. Li retreu que endreci coses vitals en llocs inaccessibles, que li encongeixi la roba rentant-la a massa temperatura, que canviï la decoració al seu caprici, que agafi sempre el telèfon, que consoli el petit quan es desperta a mitja nit o fins i tot que remeni el cul davant del senyor amb l'excusa de passar l'escombra. Et prens masses llibertats, li diu sovint la senyora. La Jennifer, meticulosa fins a la neurosi, actua amb peus de plom, però no se'n surt. Un matí ennuvolat, d'aquells en què la senyora s'aixeca amb migranya, la Jennifer rep el cop definitiu: la crisi ha afectat l'economia familiar i no poden tolerar que el sou que li paguen (en negre i per sota del salari mínim) li permeti comprar terrenys edificables al seu país i matricular el fill a l'escola més prestigiosa de Tegucigalpa mentre ells “passen just”. Han decidit retallar-li el sou a la meitat. La Jennifer acata la decisió amb aparent resignació, però al cap d'una setmana ja ha trobat una nova família. A mode de comiat, la senyora Rocabruna troba, en lloc de la llista de la compra que cada divendres la Jennifer enganxava amb un imant a la nevera, una nota on l'exminyona li revela que la senyora Folch és l'amant del seu home.

dimarts, 8 de setembre de 2009

Conjur l'amor

Gerard Bagué
Dibuix: Jordi Vergés
Tots tenim moments de debilitat, èpoques amb la guàrdia baixa en què som preses fàcils a mans de comercials entabanadors que van de porta en porta encolomant una dubtosa línia adsl de 30 megues de velocitat o una enciclopèdia il·lustrada d'ovnis en 25 volums. La tieta Farnés era la clienta somiada de qualsevol comercial: disposava de temps lliure, diners i candidesa a cabassats. Però mai no hagués imaginat que aquella solterona innocent acabaria entrampada a mans d'un estafador barroer i sense escrúpols com el Professor Mobutu. Sembla mentida que algú amb dos dits de front es pogués prendre seriosament la targeta publicitària d'un individu que es promocionava com a astròleg, endevinaire, sanador, mèdium, xaman, tarotista i a més tenia la barra d'acabar amb un etcètera. En una segona llista afegia: Comunicar amb esperits, vudú amorós, negocis, malalties greus, protecció contra embruixos i mal d'ull. Això sí, prometia màxima seriositat, garantia total i confidencialitat. Quan la tieta, aterrida i suplicant, em va trucar i em va ensenyar la targeta d'aquell suposat professor amb nom de dictador cleptòcrata m'hauria posat a riure si no fos perquè sabia que ja era massa tard i la cosa no tenia cap gràcia.
La tieta hauria d'haver llançat a la paperera aquella targeta, com sempre, en lloc de convertir-la en la taula de salvament de la seva solitud. Si ja em costa imaginar una dona (qualsevol dona) patint d'insomni per un amor impossible, imagineu-vos la tieta. Però és fàcil entendre-la: una grisa i poc agraciada funcionària dels jutjats, sempre amagada rere muntanyes d'expedients polsosos, enamorada secretament d'un carismàtic i galant advocat criminalista, evidentment casat però amb fama de faldiller. La tieta havia vist “El diari de Bridget Jones” i es va arribar a convèncer que el Professor Mobutu podia convertir la seva vida avorrida en una ficció de Hollywood.
Li van cobrar 200 euros abans d'entrar, al setè pis d'un bloc suburbial de Salt, a la consulta, nom grandiloqüent per una cambra xafogosa amb tuf de ceba crua i il·luminada per dues espelmes on un individu panxarrut i negre com el carbó amb cara de pocs amics, vestit amb una túnica florejada i una diadema coronada de plomes de gallina li va fer quatre preguntes i li va dir que tornés amb una foto seva i una de l'home a qui calia fer el vudú amorós. La tieta va retallar la foto del diari de l'advocat estrella i, després de pagar 200 euros més, va contemplar esperançada com el professor Mobutu enfrontava les dues imatges, les embolicava amb una cinta vermella i, cridant un conjur que la va fer estremir, les cremava dins d'un pot de Cola-Cao.
A la tieta no li va semblar que el seu estimat, que la ignorava com sempre que no li hagués de desenterrar algun expedient, tingués la seva imatge “gravada amb foc a la ment”, tal i com li havien promès. Llavors va començar una nova tanda de conjurs de 200 euros per apartar intruses: la dona de l'advocat, una fiscal lleugera de cascos i alguna funcionària lasciva. I com que Mobutu i els seus sequaços es van adonar que la tieta era calé fàcil, li van proposar sessions d'espiritisme amb el seu difunt marit. L'oncle Enric parlava amb veu d'ultratomba per boca d'en Mobutu, que es posava en trànsit amb els ulls en blanc. Enmig d'evocacions nostàlgiques, l'esperit de l'oncle va acabar advertint la seva dona que s'havia de protegir, perquè tenia un mal lleig que se li començava a escampar pel cos. Les neteges de malalties eren cares, li va advertir Mobutu: 6.000 euros.
La tieta (finalment!) va caure de la figuera quan el metge de capçalera li va recomanar un psicòleg i una denúncia als Mossos d'Esquadra. Es va estalviar el primer, però no la segona. I vet aquí que des de fa tres dies faig d'improvisat guardaespatlles de la tieta. Dormo al seu pis, amb el número dels Mossos a la tauleta de nit, disposat a combatre tots els encanteris, vudús i esperits malignes que en Mobutu ha promès enviar-nos com a venjança.