La russa del submarí

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

-Cregui'm, agent, que m'estranya que no es cometin més crims a les cuines dels restaurants. Sempre m'han semblat uns espais molt proclius a la violència, on la tensió acumulada acaba esclatant de mala manera. Segur que vostè recorda alguna comèdia cinematogràfica on un eixelebrat cuiner italià, empunyant un ganivet immens, encalça el dropo marmitó entre les taules dels clients. És un tòpic amb un rerefons real. ¿Ha treballat mai enxubat entre el baf dels cuinats, pressionat per cambrers exigents i baladrers, amb el cap pendent alhora del sofregit, d'un entrecot al punt, dels canelons al gratinador i de les patates a la fregidora, disputant-se un espai esquifit amb companys de feina de cultures i costums als antípodes que enyoren els seus països i sovint acaben alcoholitzats, obesos o depressius? És una feina que no recomano a ningú. Però no sé perquè m'embolico a malparlar de les cuines. Tothom té les seves dèries. Això no cal que ho escrigui a la declaració. No vull pas esquivar les seves preguntes. Vaig al gra. Sincerament, tot i que ara li sembli que em contradic, no crec que calgui buscar els culpables entre els companys del “submarí”. No s'estranyi; l'anomenàvem així perquè era una cuina estreta, llarga, greixosa, amb dos ulls de bou que comunicaven amb el menjador.
La Marutzka rentava plats. Era una mestressa de casa de prop de seixanta anys que havia deixat a Rússia el marit i els fills per plantar-se aquí tota sola (sense papers) buscant qualsevol feina. Tots ens preguntàvem com és que havia decidit emigrar a la seva edat. Potser el marit i els fills tenien massa afició al vodka, potser s'havia cansat de fer-los d'esclava i els havia plantat a tots, o qui sap si la seva era una acció desesperada per salvar l'economia familiar. Mai no en sabríem cap detall per boca d'ella. Com que tenia un caràcter tan sorrut, en feia prou amb quatre paraules per fer-se entendre. Mai no he conegut una dona més desconfiada, tancada i taciturna. Al principi ens feia llàstima, però després, quan ens vam adonar que anava a la seva i no volia amics, vam agafar-li força mania i la vam ignorar.
Un dia que érem sols a la cuina, vaig deixar dues hamburgueses a la planxa mentre atenia una trucada personal a la barra. La conversa es va allargar més del compte i la carn es va carbonitzar sense que a ella se li acudís treure-la del foc. Quan vaig entrar a la cuina, tota plena de fum, la Marutzka es va limitar a abaixar el cap. Ella defensava una rígida diferenciació de tasques (mai no ajudava ni es deixava ajudar) que vam atribuir a una estricta educació soviètica. Vam saber que vivia en una habitació rellogada a una família marroquina. Seria difícil trobar una dona més desarrelada. Cregui'm que era com un moble. El cuiner (que li havia posat el malnom de “robot de cuina”) feia comentaris irònics com si ella no hi fos: -“Què fa avui la russa? Ha mogut una cella per felicitar-vos el Nadal?”
Va ser precisament el cuiner qui va parlar-me de les dents. Entre el personal va començar a circular el rumor que era tan desconfiada que, en lloc de portar els diners al banc, es feia posar dents d'or. Cada dos o tres mesos, n'hi posaven una de nova. Deien que duia els estalvis a la boca, com un d'aquells avars reconsagrats dels contes de Dickens. Era difícil de comprovar-ho: parlava tan poc. I ja no li dic riure! Però li puc assegurar que més d'un cop, mentre menjava a la taula del racó, semblava talment que mastegués or.
Ja sé que vostè no pot donar-me detalls de la investigació. Ja me'l crec quan diu que encara falta l'autòpsia, però em jugaria el que fos que aquest cos en descomposició que han trobat enterrat al bosc està desdentegat.

Sang i or

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

L'oncle Joan, com si em protegís d'un incendi, em va prémer la cara contra el pit i em va tapar amb la caçadora per travessar el passadís que els Mossos d'Esquadra havien obert entre els exaltats manifestants que aixecaven cartells de “Prou tortures” i cridaven “assassins” als qui entraven a la plaça de braus d'Olot. Vaig veure d'esquitllentes fotos escruixidores d'animals ensangonats i un taüt obert que contenia un toro de drap. L'oncle va desarmar fàcilment l'empleat que em demanava el carnet: “Si és prou home per veure a la tele els cossos esquarterats dels atemptats d'Al-Qaida, també pot entrar als toros!”.
Aquella àgora circular atapeïda de públic em va produir una esgarrifança d'emoció, com la primera visió del Camp Nou. “Ja veus que n'hi ha més a dintre que a fora”, va comentar l'oncle, satisfet, mentre encenia l'enorme cigar que escamparia davant meu una densa fumèrria onírica.
Tot va començar amb esbroncada i crits d'escarni quan un ajudant rodanxó no va poder obrir la portalada per on havien de sortir els toreros en comitiva. L'orquestra va continuar el pasdoble, dissimulant, mentre tres o quatre empleats feien palanca sota la porta amb trossos de fusta arrencats de l'empostissat de la rotllana. Vaig preparar-me per suportar un espectacle decadent, caspós i vulgar. Però he d'admetre que quan finalment van aparèixer els toreros i el seu seguici, de seguida em van enlluernar els vestits d'or i lluentons, les espases brillant al sol, els picadors sobre els cavalls. També em va fer un salt el cor quan la primera bèstia negra i musculada es va plantar, amenaçadora, al bell mig de l'arena. El toro clavava les banyes a terra i envestia enemics imaginaris sense parar de córrer amunt i avall, neguitós, buscant alguna escapatòria. Manuel Díaz “El Cordobés” va aparèixer a l'altre costat de la rotllana, mostrant només el cap i les espardenyes rere la capa vermella, que va començar a sacsejar per cridar l'atenció de l'animal. El toro se'l va mirar, petrificat, i va sortir esperitat per envestir-lo. La plaça va contenir la respiració. El torero, a mesura que el toro s'acostava com una locomotora, es movia a petites passes cap a una banda mentre lentament separava la capa del cos cap a l'altra. Les banyes van passar rabent a pocs centímetres del pit del torero, que just en aquell moment va giravoltar com una patinadora i es va embolicar amb la capa. L'aplaudiment va ser eixordador.
Els toreros (valents, àgils i amb ganes d'agradar) i els toros (gens mansos ni “tous de mans”, com temia l'oncle) no van decebre. L'oncle em comentava les interioritats de la cursa, les dificultats i l'art que amagaven les passades, les banderilles, les estocades. Em seduïa el perill latent d'una cornada i una innegable bellesa plàstica. Hi va haver moments hilarants: quan el públic va corejar “Rocío tiene bigote” a José Ortega Cano, espòs de la cantant Rocío Jurado, o quan van demanar “el salto de la rana” a El Cordobés. Però jo no em podia treure del cap el patiment de l'animal: la sang regalimant des del llom fins a les potes davanteres, l'acer foradant-li les entranyes, els ulls esbatanats d'espant, els mugits agònics, les successives clavades de punyalet...
Sabia que l'oncle em demanaria un veredicte quan s'acabés la cursa. Per a ell tot era blanc o negre. Com una d'aquelles banderilles que, esqueixant la carn del toro, sempre s'havia d'inclinar cap a un costat o cap a l'altre. Voldria saber si havia guanyat un adepte per a la causa taurina. No li valdria una resposta ambigua. Ja el sentia, empenyent-me a prendre partit: “Noi, no es pot estar a la vegada amb la Principal de la Bisbal i amb els Montgrins!”.

La llei de l'hospitalitat

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Si hagués imaginat que el venedor a domicili de calendaris solidaris trucava amb tanta insistència a casa després d'haver rebut la porta pels morros a totes les escales del barri, possiblement li hauria comprat un d'aquells esgarrifosos almanacs amb fotografies de negrets ventrelluts d'ulls sortits. Però jo havia captat des del sofà retalls d'una tensa conversa amb la veïna que m'havien permès identificar-lo com un d'aquells venedors tossuts i impertinents amb les dones als quals és millor no concedir ni la més mínima oportunitat. Havia previst fer-me la desentesa, però l'individu va enganxar el dit al timbre. La seva insistència no tenia sentit. Omplia la casa d'un ning nang rabiós que trencava la placidesa que irradiaven les llumetes de l'arbre de Nadal i el suau espetarregar de la llar de foc. Vaig odiar-lo. Pretenia demostrar-me que sabia que jo era a casa? Em declarava una guerra de nervis? Al cap de dos o tres minuts de trucades, la tensió era insuportable. Em va dominar l'afany d'aturar d'una vegada aquella intromissió intolerable.
Vaig obrir la porta d'una revolada. L'home va fer un bot enrere, espantat, i va desenganxar el dit del timbre. Li van caure els calendaris que duia doblegats sobre l'avantbraç. Jo estava descontrolada, encegada d'ira.
-Aparta el teu dit fastigós del meu timbre! Qui collons et penses que ets! Hi ha un incendi? Algú s'està morint? Aquí no hi ha ningú! Jo no sóc ningú! Tant costa d'entendre-ho, desgraciat? No m'interessa la merda que em vulguis vendre!
Vaig tancar d'un cop de porta mentre el venedor, agenollat, encara recollia l'escampall de calendaris. Ni tan sols li havia vist la cara. Llavors em vaig marejar, com si un mal esperit m'hagués posseït i, un cop alliberada de la seva fúria, el meu cos acusés l'esforç. M'havia quedat recolzada al pom de la porta perquè temia desmaiar-me, per això quan el timbre va sonar de nou una sola vegada vaig obrir d'una manera maquinal, sense valorar els riscos.
Una mà de ferro em va engrapar pel coll i va ofegar el meu crit. Vaig tancar els ulls. El venedor va tancar la porta al seu darrere i, arrossegant-me com un titella, em va fer travessar d'esquenes el menjador fins a asseure'm en una cadira. Quan em va alliberar, no vaig dir res. Enmig del silenci, només s'escoltaven les nostres respiracions accelerades i l'espetec d'alguna escorça de la llar. Era ben conscient que hi havia moltes coses en joc, qui sap si la meva vida. Per això no volia obrir els ulls. No li caldria fer-me cap mal si podia marxar convençut que no el reconeixeria. Un venedor ambulant no podia ser un assassí, un boig, un violador. Potser només era un lladre. Amb un petit escarment n'hi havia prou.
-No li he vist la cara. Cregui'm. Agafi el que vulgui i marxi, si us plau. No diré res...
Havia quedat paralitzada. No podia controlar la tremolor de les cames. Planejava una ràpida carrera per tancar-me al lavabo, però el cos era incapaç d'executar l'acció. L'home es va asseure davant meu i em va deixar anar el discurs que devia repetir porta per porta. Volia aparentar normalitat, però la veu trencada el delatava.
-Em dic Wilfredo Quesada i sóc cooperant d'una ONG que ajuda els nens pobres. Amb la compra d'un d'aquests calendaris contribuirà a la manutenció d'un nen de l'Àfrica durant sis mesos.
Tot seguit es va aixecar. Les seves passes van ressonar pel menjador. Jo vaig encongir les espatlles com si esperés un cop. Va marxar deixant la porta oberta de bat a bat. Havia posat un calendari al peu de l'arbre de Nadal. Uns dies després vaig poder comprovar que aquella ONG era inventada i que les fotos del calendari havien estat tretes de webs d'Internet.

Camp de presoners

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés.

Les misterioses desaparicions de presoners ocorregudes al camp durant els darrers mesos em fan més por que els afusellaments perquè són imprevisibles, fora de tota lògica. Com tots, tornen cada vespre amb pas vacil·lant de la feina a la cantera i s'ajeuen extenuats a la llitera pollosa, però l'endemà al matí, quan toquen diana, ja no hi són. Els guardians es prenen les desaparicions amb una estranya calma que ens té destarotats. No donen l'alerta. Recullen les quatre pertinences que han deixat sota el matalàs i les cremen al foc dels bidons on s'escalfen. Els més optimistes fan córrer que es tracta de fugues que el capità pretén dissimular ordenant silenci als seus homes. Però els amics íntims dels desapareguts, amb l'espant dibuixat a la cara, asseguren que no han rebut cap confidència i s'estranyen de no haver sentit cap soroll durant la nit.
Costa de creure que algú hagi eludit les tanques de filats, les rases envoltades de filferro espinós, els vigilants armats que fan la ronda amb els gossos. I si de cas un afortunat aconseguís fugir, com s'ho faria per travessar un país dominat pels feixistes? Hem perdut la guerra. Els valents són morts, exiliats o s'amaguen com animals a les muntanyes. Quan trigaria un evadit a ser empresonat de nou, sotmès a judici sumaríssim, condemnat a mort i afusellat davant la fossa comuna on rebria les quatre palades de calç? Aquests homes desapareguts de la nit al dia no tenien delictes de sang. No haurien corregut el risc d'una fuga. Un condemnat a mort que va intentar saltar la tanca va rebre dos trets a l'esquena. Van executar-lo tot just acabat de sortir de la infermeria, amb les ferides encara sense tancar.
Aquest matí, el sergent m'ha separat dels companys mentre pujàvem a la pedrera i m'ha ordenat fer llenya en un paratge solitari. M'he espantat quan m'he adonat que em deixava sense cap vigilància davant d'una arbreda espessa. He temut que volguessin matar-me fingint un intent de fuga i m'he obsessionat buscant un franctirador amagat, convençut que cada cruixir de branques m'anunciava la mort. Al migdia, ha comparegut un jove tinent fatxenda de cabells engreixinats que havia vist algun cop a l'oficina. He pensat que venia a matar-me, però m'ha ofert una cigarreta i ha començat a parlar.
-Vostè no em coneix, però ha vist la meva feina. Sóc el que fa aquestes ratlles negres tan emprenyadores a les cartes que entren i surten d'aquest establiment. No m'agrada que em diguin censor. Procuro cuidar la bona imatge d'aquest camp on vostès purguen els seus crims i aprenen a ser bons espanyols. També miro que els familiars no els deprimeixin amb visions tremendistes i esbiaixades de la croada nacional catòlica. Les cartes que passen per les meves mans m'ofereixen informació privilegiada, notícies que, un cop m'he preocupat d'esborrar, fins i tot vostè desconeix. A les cinc ratlles negres que va trobar fa poc en una carta de la seva dona, ella li comunicava la disponibilitat econòmica del seu oncle, empresari solvent i addicte al règim, a l'hora d'agilitzar els entrebancs burocràtics que entorpeixen el seu alliberament. Certament, ens hem posat d'acord ràpidament i tinc el goig de comunicar-li que tot està arreglat. No parlem d'una fuga, no s'espanti. Obtindrà un document legal, signat per l'autoritat competent, que li permetrà reincorporar-se a la vida civil. No cal que li digui que si explica mai una sola paraula d'aquest pacte entre cavallers, aquesta història no tindrà un final feliç. No cal que digui res. Ja han decidit per vostè. Aquesta nit, quan tothom dormi, sortirà silenciosament del barracó i totes les portes s'obriran al seu pas.

El nen perfecte

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vegés

Veig que t'has fixat que evito trepitjar les ratlles del mosaic, no tolero els quadres torts ni l'escampall sobre la meva taula. No és una cosa de per riure, creu-me.
De petit, tenia una habilitat ben punyetera per detectar els defectes dels companys. Un nen una mica estràbic, un altre que coixejava lleugerament o un andalús papissot es convertien en les meves víctimes predilectes. De seguida els encolomava un motiu molt ben trobat però molt ofensiu que era celebrat per la claca i, a partit d'aquell moment, passava a convertir-se en la denominació generalitzada del pobre desgraciat. Reconec que era una manera estranya de buscar el reconeixement dels companys, de fer-me estimar. Com més èxit tenien les meves ironies, més m'esforçava a trobar nois vulnerables (no m'atrevia amb els pinxos més temuts) per deixar en evidència les seves imperfeccions. Llavors no m'adonava que l'èxit social que obtenia dels meus cruels sarcasmes obeïa al temor dels meus falsos amics de convertir-se en víctimes i no pas a un reconeixement a la meva creativitat. Els receptors de les burles fingien acceptar-les amb esportivitat, tot i que per dintre em devien desitjar una mort lenta.
Ja veus que vaig aprendre a guanyar-me enemics molt aviat. Només ara sóc conscient que darrere d'aquella alegria amb què repartia malnoms i rebatejava a tort i a dret hi havia un convenciment molt perillós: jo era perfecte. Ningú no podria aplicar-me mai cap dels meus motius malèvols, ningú no podria trobar-me mai ni el més petit defecte. Jo em trobava bell, intel·ligent i sensible (imagina't), una mena de prodigi de la natura. Què es podia esperar d'un fill únic consentit i criat entre cotons al qual no es negava mai cap caprici? Què es podia esperar d'algú que havia après a aconseguir-ho tot amb una rebequeria? Sí, d'acord, és una justificació molt pobra. No totes les criatures desateses de famílies desestructurades són carn de presidi. Potser factors hereditaris? Potser el gen d'algun avantpassat esclavista, convençut de pertànyer a una raça superior?
T'explico tot això perquè em sembla que aquest deu ser el record més antic del mal que duc a dins. És en aquells anys quan es va anar afinant la meva capacitat de percebre el desequilibri, el desordre, la desproporció, la manca d'harmonia, la lletjor. Les coses anaven bé mentre aquella facultat, aquell raig x destructiu, apuntava cap als altres. Llavors no sabia que arribaria el moment que es giraria en contra meva. El canvi es va produir quan, en l'adolescència, vaig necessitar de veritat els meus amics. Tots em van girar l'esquena. Jo no era de fiar, no era algú a qui fer confidències, a qui demanar consell, a qui confiar les debilitats i els temors d'aquella edat sense rumb. Em vaig mirar al mirall per primer cop i el raig x em va escorxar fins al moll de l'os, deixant al descobert tots els defectes, tota la putrefacció del meu caràcter. Van aflorar l'egoisme, el perfeccionisme malaltís, la desconfiança, la manca de pietat.
Potser estàs sorpresa, fins i tot espantada, per aquesta allau de sinceritat nocturna. Ja sé que només m'has preguntat per aquestes dèries estranyes de comptar els escalons, de no tolerar les arrugues de la roba i els llençols o de rentar-me les mans a cada moment. Sóc esclau dels rituals, un talibà de l'ordre. El metge m'ho va diagnosticar amb un nom ben lleig: trastorn obsessiu compulsiu. Però no t'espantis. Ja saps que no sóc perillós. Els motius que et dedico a tu són declaracions d'amor. No t'estranyarà si et confesso que conèixer-te i estimar-te ha estat la millor medicina. Mai no m'hauria imaginat que toleraria aquest desordre: tota la teva roba escampada per l’habitació.

Turbulències

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés

Sempre critico la literatura d'evasió, però la meva estratègia per conjurar el pànic a volar consisteix a capbussar-me en una ficció fins aconseguir oblidar-me que el meu fràgil cos, contravenint totes les lleis de la natura, creua l'espai a 650 kilòmetres per hora penjat a uns 10.000 metres del terra. No em tranquil·litzen els superiors percentatges d'accidentalitat a la carretera. Si un cotxe s'atura, crides la grua; si s'atura un avió, ja pots resar l'últim crec en Déu. A l'avió regna la inconsciència; tothom ignora les gesticulacions de seguretat de l'hostessa. Viatjar en un aparell suspès en l'aire té alguna cosa de misteriós, de sobrenatural. Jo hi voldria un silenci respectuós, però el passatge xerroteja i s'engresca mentre compra rasca-rasca, cigarretes sense fum i calendaris de les hostesses despullades.
Tensionat com una catapulta a punt de disparar, m'esforço a fugir dins del llibre, combatent les imatges inquietants que s'infiltren en la narració com llamps en una nit de tempesta: un cargol balder que subjecta l'ala, una fuita de combustible, l'incendi d'un motor, l'infart del pilot. M'adono que algú ha triat el seient del meu costat en sentir el clic del cinturó. És una noia jove i atractiva, d'aquestes que t'inciten a imaginar històries impossibles de seducció. Tanca els ulls i s'aferra als reposabraços amb l'esquena ben dreçada. Si no fos pels auriculars, diria que resa. La immobilitat i la tensió dels llavis fa sospitar que comparteix el meu pànic, però ella el combat amb l'estratègia de l'estruç. A mi, la música no em serveix, perquè no lliga prou curt el cervell i temo perdre'm el sorollet d'alguna avaria que només jo podré captar.
L'augment de potència dels motors em dispara el cor. L'avió trontolla, guanya velocitat sobre la pista i l'enlairament em fa pujar l'estómac a la boca. Torno a conquerir la calma quan l'aparell arriba a l'altura de creuer i s'estabilitza.
La meva companya obre les aletes del nas i relaxa els llavis, que s'inflen com una promesa de sensualitat. Percebo la seva olor, un perfum tan personal que incomoda respirar, com si ensumant-lo li xuclés la intimitat. I just quan ja tenim els nervis sota control, s'encenen inesperadament els indicadors dels cinturons. Ens anuncien que ens acostem a una zona d'inestabilitat atmosfèrica.
Les primeres sacsejades de l'avió no difereixen dels lleus sotracs d'un autobús. Ens dirigim per primer cop un somriure de circumstàncies. Les turbulències es fan més enèrgiques. L'avió cruix i els vidres fimbren. De sobte, experimento la insuportable sensació de caure al buit, com la vertiginosa baixada d'una enorme muntanya russa. Ressonen alguns xiscles. Nosaltres callem i ens mirem de fit a fit, intensament, com si ens hi anés la vida, com si la mirada de l'altra fos l'únic lloc on agafar-se. Ella té uns ulls verds profunds. El sobtat descens dura amb prou feines un segon, però de seguida es repeteix. Aquest cop ens abracem amb força i ens freguem les galtes. Ens busquem els llavis i ens besem llargament, amb passió. El nostre petó ho amara tot. Les llums del món s'apaguen al meu voltant, el temps s'atura, com si una mà gegant ens hagués rescatat de la caiguda. Continuem abraçats durant tot el trajecte, embolcallats per una calidesa reconfortant.
La màgia es trenca en l'aterratge. Amb l'avió a terra ferma, la megafonia emet una fanfàrria de corneta que recorda l'arribada del setè de cavalleria. És l'estil barroer de la companyia aèria de baix cost. M'envaeix una sensació de vergonya i covardia. Desfem l'abraçada per tornar a ser dos passatgers desconeguts. No ens tornem a mirar, ni tan sols ens diem adéu.

El taxista

Gerard Bagué

Dibuix: Jordi Vergés.
No es confongui, senyoreta, jo no sóc un d'aquests taxistes esverats, capsigranys, rondinaires i racistes que apuren el vermell dels semàfors a cop de gas i torturen els seus viatgers amb la cantarella d'en Justo Molinero. Jo tinc estudis, paciència, conducció reposada, conversa afable i l'emissora sintonitzada a Catalunya Música. El meu taxi, ja ho veu, és un oasi de pau enmig de la neurosi barcelonina. Oblidi les cabòries i relaxi's. No hi ha cap cita que sigui més important que aquest trajecte. Cregui'm que ja li perdono els retrets que m'ha fet per la meva parsimònia, tots podem tenir un mal dia. Amb els anys, he anat afinant un sisè sentit per reconèixer els neguits i les penes dels meus clients i oferir-los paraules de consol i esperança. Potser em dirà que peco d'immodèstia si li confesso que l'atzar de prendre el meu taxi ha fet canviar la vida d'alguns dels meus viatgers. Segurament serà el seu cas, però cregui'm que l'atzar no hi ha tingut res a veure. Vostè és aquí per escoltar una història.
Un home de mitjana edat puja esverat al meu taxi i m'allarga una adreça gargotejada en un paperot. Quan gairebé sóc davant del número del carrer, l'home em demana que busqui un aparcament des d'on poder observar l'entrada de l'edifici. Passem una llarga estona en silenci, l'home amb la mirada clavada a la façana.
Li anava a explicar que la paciència és una de les meves virtuts just en el moment en què m'adono que el seu cos es contrau per seguir les passes d'una dona que camina de pressa per la vorera.
-Fixi's en aquella dona -em diu, esverat.
És una jove que podria ser la seva filla, esvelta, decidida, vestida amb una minifaldilla texana i una caçadora de pell negra.
-És la meva dona -afegeix.
-Me n'alegro molt -li contesto indiferent mentre pujo bandera i em disposo a cobrar-li el trajecte i l'espera.
-No toqui res! Torni a connectar la màquina, sisplau. No li he dit que vulgui baixar.
L'obeeixo, una mica contrariat pel seu to autoritari.
-És la meva dona, però l'escala on s'ha ficat no és casa meva.
Rectifico el retrovisor per mirar-li la cara amb deteniment per primer cop. Veig en els seus ulls plorosos i envermellits una espurna de ràbia, potser de follia.
-Ens quedarem aquí, esperant tranquil·lament mentre ella es fot al llit amb el meu nebot i després, quan surti, li clavaré quatre trets amb la pistola que porto a la butxaca.
La seva explicació em deixa glaçat, incapaç de reaccionar ni de pensar durant una bona estona. Observo que la seva mà tremola dins de la butxaca de l'americana. Em cal actuar de pressa, però com? M'han tocat molts sonats, però cap com aquest. Estic massa nerviós i espantat per tractar de calmar-lo i evitar que faci un disbarat. No em sortirien les paraules.
Llavors se m'acut canviar d'emissora i passar de la depriment simfonia de Gustav Mahler, que sembla la banda sonora perfecta per a un crim passional, a la plantofada de vulgaritat de Ràdio Tele-Taxi a tot volum. Un oportú anunci de xoriç de Cantimpalo, amb una ràfega homicida de castanyoles, el deixa destarotat i aprofito per sortir cagant llets, fotent cops de volant.
-Però què fa, s'ha tornat boig? -em crida aferrant-se als agafadors del sostre.
-Si em quedés esperant, vostè em faria còmplice d'un crim i no ho puc permetre -li contesto.
No es mou mentre creuem a tota velocitat la quadrícula de l'Eixample. Fa uns deu minuts, m'ha demanat perdó abans de baixar a la Rambla.
Senyoreta, jo no no sé si duia l'arma dins la butxaca de l'americana, ni tampoc si la història que m'ha explicat era real, però puc assegurar-li que la dona que esperàvem era vostè. Rumiï's molt bé on vol que la porti.